Em veig a la Plaça Balmes entre ciclomotors i pilotes de cuir d'aquelles tardes de glòria en el vertigen d'uns records bandejats a les golfes d'aquesta quotidianitat hiperactiva que llavors ignoràvem.
Ell apareixia a pas lleuger, l'esquena encorbada pel temps i el carretó que tot ho recollia per després ser venut.
davidcc |
Dietari |
diumenge, 22 de febrer de 2009 | 15:41h
Després de tants anys, encara segueixo descobrint racons ocults que mantenen encesa aquesta curiositat extrema per la textura de l'amor. Els matisos de l'amor i totes les provatures. Sona el timbre i el primer pis s'ha convertit en un teatre. La llum va difuminant-se, i tu m'agafes el braç amb aquella força d'abans que comenci la funció. El teló s'obre de forma manual. S'encenen els focus. Entren les actrius. Ens acarona la música i les presències. Em dius que cada vegada que pronuncien el seu nom se't remou la panxa. En la calidesa de la teva pell plena de vida penso:
davidcc |
Dietari |
dimecres, 18 de febrer de 2009 | 21:18h
No tinc res especialment
destacable. Aquesta fou la primera i única afirmació d'una conversa
de la que ja no ens hem pogut desenganxar més. La llum del bar ens
protegia. Vam quedar en un lloc tan comú com una estació de metro,
i no vaig descobrir-te cap racó amagat d'aquesta ciutat que ens ha
absorbit com un petó. Coneixíem les raons de l'enlluernament i el
seu desengany. Jo et confessava les meves pors i patia pel què
pensaries. No volia semblar un telepredicador ni un nihilista castrat
i egocèntric. No tinc res especilament destacable. Em sembla que
podria arribar a enamorar-me de la imperfecció. Llavors et vas
escapar cap al lavabo.
Demà, amb l'amic Cesk Freixas, tornarem a fer el recital poètico-musical per tal de donar suport i solidaritzar-nos amb els i les estudiants tancades a la Central.
L'any passat ens van bombardejar, fins a l'extenuació, amb les commemoracions i recordatoris del Maig Francès. La nova estratègia de la censura del segle XXI és l'excés d'informació. L'excés manipulat (o correctament dissenyat des d'un posicionament clar). En aquest cas: els logos (gairebé publicitaris), la utopia necessària, excessivament radical, però eficient per tal de fer avançar una societat encarcarada. El naixement de les ONGs, la politització de la joventut, les demandes comprensibles de la classe obrera, l'emmirallament amb les revolucions de països llunyans... En definitiva, l'arrel del possibilisme.
Per això, em sorprèn la passivitat amb la que entomem que el rector d'una universitat pública hagi demanat a la policia que desallotgi els estudiants més implicats i compromesos amb la reivindicació dels drets estudiantils però també socials. No puc entendre aquest silenci còmplice davant la postura d'uns estudiants que exigeixen el dret a poder implicar-se en els processos de decisió d'allò que els afecta. No puc acceptar les veus malicioses que els titllen de minoritaris o violents però que després s'exciten rememorant les corredisses pel barri llatí de París, les barricades i els cotxes incendiants, els cinétracs i les pel•lícules dels Grups Medvekine o Dziva Vertov, els premis i la referencialitat de Godard, Garrel, Marker, Klein. Les lectures obligatòries de Debord i les genoflaccions a l'Eurodiputat més Roig de nom Daniel...
Què ha canviat?
La definició de violència, potser? La teorització sobre la desobediència activa, la resistència passiva... s'ha convertit en joves violents radicals i antisistema que busquen l'instauració del desordre i el caos...
El número de persones que podem denominar com a minoria? Ho dic perquè fa poques setmanes es va fer pública una votació on es demostrava que la majoria d'alumnes de les universitats catalanes es posicionaven en contra del Pla de Bolonya i l'acció de govern dels òrgans universitaris. El petit detall era que el nombre de participació era més elevat que les eleccions dels darrers anys. Realment ho podem qualificar de minoria?
I per últim, joves acomodats i ganduls que pretenen distorsionar la plàcida vida universitària (de qui?) de pobres fills de proletaris que no poden perdre temps i diners en revolucions burgeses.... ? Un argument típicament del 68, però que de tant tòpic fa sortir certa urticària a causa del reduccionisme de l'ego dels pseudo-intel·lectualoides frustrats amb nòmina fixa.
En definitiva, que demà estarem al costat dels bons que diu l'Ovidi. "Segurament com sempre passa, diran que són dolents, que són DOLENTS!" em respon.
Cesk Freixas+ David Caño: Recital poètico-musical Dia: Dimarts, 17 de febrer de 2009 Lloc: La Central a Plaça Universitat Hora: 18h
Diuen que de jove, entre rialles, li van fer demostrar la valentia tot posant els dits en la fredor de la via rovellada de l'antiga estació d'Olot. Passà el tren carregat de carbó i a velocitat constant. El crit i el xiulet es confongueren...
El coratge d'un discapacitat només costava una pesseta.
Però tenen data de caducitat els remordiments?
Ell camina absort entre les places més cèntriques del meu poble i li agrada molt el futbol.
Els nens se n'enriuen. Els adults, de tant en tant, també.
L'única pretensió que podríem atribuir a Entre les murs de Laurent Cantet és la de mantenir-nos 120 minuts asseguts en una butaca mentre ens assalten vertiginosament una sèrie de qüestions i dubtes sobre el sistema educatiu francès - i per extensió el català, i també això que hem conegut amb el nom d' Espai Europeu d'Ensenyament Superior-.
1. El primer dubte ja ens apareix en el títol: Com pot ser que s'hagi optat per La Classe i no Entre els murs? No oblidem que allò que pedagògicament s'entén per classe és el conjunt d'individus i docents que participen en l'acte d'ensenyament-aprenentatge, però la intencionalitat del director no és parlar únicament del grup-classe sinó de quelcom que passa entre les parets de l'institut (l'opressió de les parets). Per tant, Entre els murs seria un títol molt més apropiat que l'adoptat per la versió catalana, espanyola i anglesa.
2. La segona qüestió que se'ns planteja és el format: Estem davant un documental o una pel·lícula de ficció? En aquests últims anys hem vist aparèixer una sèrie de documentals que introdueixen històries o moments de ficció, i per tant dificulten molt més aquesta obsessiva tasca de classificació, catalogació o etiquetatge que ens té tan mal acostumats. Entre les murs parteix d'un llibre de François Bégaudeau (ex professor, escriptor i protagonista del film) en què reflexiona sobre els seus anys de docència i el sistema educatiu francès, però s'hi inclou una història de ficció que servirà per abordar la conflictivitat i els seus mecanismes de resolució en els instituts (cas Souleymane). També cal destacar que els protagonistes són alumnes reals que esdevenen actors gràcies a un taller d'improvització que el mateix Cantet realitzà a l'Institut Françoise Dolto del districte 20 de París. Un curs lectiu que serví per assajar, afinar el guió i convertir a vint estudiants en els protagonistes indiscutibles del film. Per tant, alumnes que esdevenen actors i l'adaptació d'un llibre que aborda un tema molt actual però que és combinat amb elements de ficció. Un plantejament complex sobretot a l'hora de debatre el contingut de la pel·lícula. Podem fer abstraccions generalistes a partir de les conductes dels protagonistes?
3. Personalment, penso que sí. És per això que dedicaré aquest punt a plantejar algunes de les qüestions i reflexions a les quals he arribat després del visionat d'aquesta història guanyadora de la Palma d'Or al Festival de Cannes 2008.
davidcc |
Dietari |
diumenge, 8 de febrer de 2009 | 00:41h
Fa tres anys ens discutíem pel tamany del llit i de l'armari, i ara comprem mòbils, llibres fets de roba i joguines de tots els colors. Hi ha llocs que ens ajuden a resseguir la nostra història. Els miralls ens han vist canviar però la casa encara conserva el rastre original i cert gust per l'estridència. Taquilles i llibreries plenes de pols i d'arguments que ens ofereixen molts més dubtes que certeses. Mentre et recordo aquella làmpeda de peu que vam trencar de matinada, estampes la signatura que et retornen en forma de carnet.
Abraçats, ens acomiadem amb un Visca la República!
davidcc |
Dietari |
divendres, 6 de febrer de 2009 | 00:04h
L'avi mira al fons de la peixera. Les seqüències d'una vida que oblidarà per sempre més. Els peixos són de colors. Somriu. Avui serà una nit plàcida, llavors recorda un regust de medecina i desapareix en la negror del passadís.
Torno al món real quan em dius que ja no pots confiar en mi.
Jo et responc que la consciència viu al carrer Guitart i té nom de poeta.
El seu pare ja n'era, i ell va seguir les seves passes. Per això, no era gens estrany
trobar-te'l en algun dels carrerons, amb nom de Sant, del cementiri.
Prim, com un ciri roig, per mi no significava gaire més que l'enorme monument als caiguts que hi havia a prop del nínxol de la meva àvia. La curiositat ingènua. El costat fosc d'allò que mai no t'han sabut volgut explicar.
Passats uns anys, tanmateix, em va sorprendre l'acidesa del seu humor a fora de la funerària. Estava de tornada, amb l'èpica d'ultratomba, les converses repetides - fins a l'extenuació - i el posat seriós a l'hora de repartir l'esquela i els condols de rigor.
Amb una esquela; així el recordo quan de nen ens donava la benvinguda.
Temps després, vaig tornar al vetllatori, però ell ja no hi era.
Més tard, vam coincidir sense paraules en un poblet de la costa.
En aquests últims anys, moltes han estat les veus que s'han alçat contra un model de ciutat que s'aproxima més a l'automutilació que a la cirurgia. A Destrucción de Barcelona Juan José Lahuerta ens recorda la metàfora que sovint utilitzen els gestors de la mediocritat amb seu a Plaça de Sant Jaume: "Expliquen que quan hi ha un cos malalt, s'ha d'extirpar el tumor" i afirma que aquest argument terrible no és nou sinó que prové dels tecnòcrates - noucentistes i racionalistes - dels anys vint i trenta. La novetat del llibre és l'enfocament i el punt de partida: el mercat. El mercat com estómac de la ciutat, l'estómac que prepara tots els estómacs, amb aquella proximitat entre la gent i les parades, els tolls en el terra humit, l'aigua ensangonada, les vísceres de peix, els crustacis moribunds, les fulles de verdura arrossegades per centenars de peus en passadissos asimètrics, el tacte, la fortor de la ciutat i de la vida. El bategar d'una ciutat en els mercats que apareixien en films com Los Tarantos o Juguetes Rotos amb el Gran Gilbert vestit amb un pulcre i refinat frac de color negre sortint del Ritz camí a La Boqueria, on l'esperava el pollastre desplomat que agitaria amb la força dels vencedors uns quants minuts després de la seva entrada directa i triomfal. La primera seqüència de Los Tarantos (Rovira-Beleta, 1962) és el Mercat del Born. Aquella victòria popular que van deixar sense entranyes però molt ben restaurada, llavors arribaren les troballes arqueològiques que van impedir substituir la carn pels llibres d'una biblioteca. La troballa d'una ciutat detinguda, anhel dels buròcrates municipals, el somiat model perfecte, immutable i inamovible com la maqueta del Fòrum que s'exhibia amb una excitació descontrolada. És de tot això que parla Destrucción de Barcelona, i de pel·lícules com En Construcció de José Luís Guerín o De Nens de Joaquim Jordà, espurnes de llum que desemmascaren les tenebres dels interessos i l'avarícia. Escorxadors exiliats a l'oblit de la perifèria, com el que hi havia al costat de la Plaça de toros de les Arenas. Els escorxadors que també són ciutat i nodreixen les nostres neveres de lloms, peus i cuixes. I parlant de la Plaça de les Arenas, l'única objecció que faria al llibre és no aprofitar la crítica al futur centre comercial per reflexionar al voltant d'aquests nous temples d'oci i consum. Els mercats han estat substituïts per la pulcritud d'aparadors, i en els portamaletes dels cotxes utilitaris s'hi barregen els pantalons amb la colònia i les salsitxes. Què representa millor, sinó, aquesta nostra ciutat del segle XXI?
Títol: Destrucción de Barcelona Autor: Juan José Lahuerta Fotografies: Eva Serrats Editorial: Mudito. 2 edició (2005) Pàgines: 22
Era el meu descans diari dins aquella nau freda de sentiments desossats, una fortor terriblement indescriptible, regalimava la sang fins caure a terra, aiguabarreig. A la cadena d'embalatge, però, l'embotit ens arribava cuit, no podies perdre el ritme: bossa-enganxina bossa-enganxina Ell, desobedient i contradictori, em parlava de Thomas Mann de Baudelaire, d'Arthur Schnitzler, de Rimbaud... llavors el pes era l'ombra negra de l'encarregat que venia a cridar-nos l'atenció, a posar ORDRE.
Com un petit tresor encara guardo la llista dels cinquanta llibres imprescindibles que, amb una cal·ligrafia deliciosa, em va escriure en petits fulls quadriculats.
Tenia 53 anys i, després de tota una vida als despatxos, l'havien condemnat a les fogueres immenses dels forns de cocció industrial.
Pel vidre transparent, cada dia a la una, vèiem creuar les joves administratives. Puntualment.
Tot passa en un instant. Un esdeveniment en què hi regalima el dolor. I què pensa qui mira l'escena, talment una seqüència accelerada i irrepetible? Tothom estarà d'acord en assenyalar els protagonistes, però a qui ens referim quan afirmem tothom? L'esdeveniment és tràgic, hi ha un mort, i en aquest cas la visibilitat no és determinant però marca la diferència. Ningú no ha parlat de la veritat, només cal no mentir amb paraules abstractes i despullar el poema de metàfores supèrflues. Plató va desterrar els artistes per por que gosessin mostrar que allò que passa no té un correlat ideal, que cada ser no participa de la seva idea sinó, al contrari, de tot allò que ell no és. I Chantal Maillard ens ho escriu sense inventar ferides ni trair-nos. Senzillament perquè no hi ha cap rebel·lia que no estigui justificada ni violència que, en el fons, no sigui innocent. És el dret al plor, a cridar per guarir-nos o desesperar-nos, a perdonar, a no fer concessions... A signar un gran llibre amb dos poemes i titular-lo: Matar Plató.
Autora: Chantal Maillard
Títol: Matar a Platón (Premio Nacional de Poesia 2004)
davidcc |
Dietari |
divendres, 23 de gener de 2009 | 22:33h
Què serà? Avui ni tan sols comença un hivern fred que ens serveixi d’excusa per amagar-nos. No he acomplert el primer propòsit de l’any i l’únic cartell lluminós del meu carrer fa pampallugues. Sóc inconstant.
Què serà? Potser una mirada recíproca a destemps o la complicitat en la distància d'una espera, una espera sinuosa, un dubte:
Què serà?
I qui t’observa a l’altra banda d'aquest vidre empolsegat? Translúcid, gener ha arribat amb nom de bloc, amb un genocidi a Palestina, amb infants envellits i pares malalts pel refredat, i pel sistema. Jo només encenc el llum de l’habitació per si ens ajuda a (re)trobar-nos…
