Em veig a la Plaça Balmes entre ciclomotors i pilotes de cuir d'aquelles tardes de glòria en el vertigen d'uns records bandejats a les golfes d'aquesta quotidianitat hiperactiva que llavors ignoràvem.
Ell apareixia a pas lleuger, l'esquena encorbada pel temps i el carretó que tot ho recollia per després ser venut.
Diuen que de jove, entre rialles, li van fer demostrar la valentia tot posant els dits en la fredor de la via rovellada de l'antiga estació d'Olot. Passà el tren carregat de carbó i a velocitat constant. El crit i el xiulet es confongueren...
El coratge d'un discapacitat només costava una pesseta.
Però tenen data de caducitat els remordiments?
Ell camina absort entre les places més cèntriques del meu poble i li agrada molt el futbol.
Els nens se n'enriuen. Els adults, de tant en tant, també.
El seu pare ja n'era, i ell va seguir les seves passes. Per això, no era gens estrany
trobar-te'l en algun dels carrerons, amb nom de Sant, del cementiri.
Prim, com un ciri roig, per mi no significava gaire més que l'enorme monument als caiguts que hi havia a prop del nínxol de la meva àvia. La curiositat ingènua. El costat fosc d'allò que mai no t'han sabut volgut explicar.
Passats uns anys, tanmateix, em va sorprendre l'acidesa del seu humor a fora de la funerària. Estava de tornada, amb l'èpica d'ultratomba, les converses repetides - fins a l'extenuació - i el posat seriós a l'hora de repartir l'esquela i els condols de rigor.
Amb una esquela; així el recordo quan de nen ens donava la benvinguda.
Temps després, vaig tornar al vetllatori, però ell ja no hi era.
Més tard, vam coincidir sense paraules en un poblet de la costa.
Era el meu descans diari dins aquella nau freda de sentiments desossats, una fortor terriblement indescriptible, regalimava la sang fins caure a terra, aiguabarreig. A la cadena d'embalatge, però, l'embotit ens arribava cuit, no podies perdre el ritme: bossa-enganxina bossa-enganxina Ell, desobedient i contradictori, em parlava de Thomas Mann de Baudelaire, d'Arthur Schnitzler, de Rimbaud... llavors el pes era l'ombra negra de l'encarregat que venia a cridar-nos l'atenció, a posar ORDRE.
Com un petit tresor encara guardo la llista dels cinquanta llibres imprescindibles que, amb una cal·ligrafia deliciosa, em va escriure en petits fulls quadriculats.
Tenia 53 anys i, després de tota una vida als despatxos, l'havien condemnat a les fogueres immenses dels forns de cocció industrial.
Pel vidre transparent, cada dia a la una, vèiem creuar les joves administratives. Puntualment.
