Quina diferència hi ha entre l'objectiu i l'ull amb què m'enfoques? Ràfegues de llum descobreixen les nostres limitacions i ens contradiuen. Tu col·leccionaves instants mentre jo adulterava situacions per garantir-ne la pervivència. Inventava títols impossibles com versos que no s'han escrit, ni s'escriuran. Enteníem els dubtes com l'antídot indiscutible per combatre la globalitat del tedi, però tothom esperava respostes taxatives. Quina proposta pot ser més lúcida que la d'una insinuació? Calia prendre el carrer abans que els mots caducs omplissin de rovell el buit de les cares esgrogueïdes. Calaixeres com vivències que la nostàlgia esborrarà. I no hi ha res més funest que un museu o una retrospectiva. El descampat era la metàfora d'un present erm i arnat. Barcelona ens feia mal. Estàvem convençuts que l'origen es trobava en la negació del passat però ara escric amb temps pretèrit. Barris devastats com les esperances dels qui van sopar amb Durruti, il·lusions derruïdes com projectes vitals i construccions familiars... La minoria ens havia condemnat a l'aïllament com a tortura, l'ombra de la competència cobria el cel, i nosaltres pensàvem que la força de l'anonimat ens aconduiria a la inevitable victòria dels invisibles. “L'abolició del fracàs passa per fer una foguera amb les darreres odes a la ciutat enmig de la Plaça Sant Jaume” et deia mentre tu em responies que la radicalització de l'art només es pot donar en la quotidianitat de la nostra pràctica insurreccional, revolucionària. Cap denúncia que no sigui creativa i traspuï destrucció!
Vam abandonar els somiers, els esprais, els diaris i la càmera...
En un paisatge de perversió, usura, desolació i fàstic només pot rebrotar-hi el caos. El dia serà clar perquè la calor els farà de manta. Immòbils seran denúncia i consigna, seran ningú i la rauxa de la tangana. També seran la jovenívola ambició de la raó, la tendresa de les matinades...El vent dansarà amb sons peus, el coll tort serà guiatge...
Una grua per veí i el gemec com epitafi: “La mort del Progrés penjant d'un fil”.
Avui plou. Fa fred. El Belda canta Ovidi Montllor a Luz de Gas i l'Alejandro Martínez Gil de Biedma a Can Massallera de Sant Boi. A més el CCCB, amb totes les seves contradiccions, ens ofereix The influencers. Un gran dia per (re)trobar-nos, no?
Dies que retornen a tot. A setembre, a la feina, a nous companys de sempre, i a cafès amb llet amb el gust habitual. Tot té un regust de novetat. I aquesta tarda estarem a la Bertrandamb en Xevi Pujol presentant el seu Mar Cendrosa. Per polir còdols d'estiu amb mans de nespra. Per recollir polsim d'agost i fer-ne un collage de futur i angoixa. Per parlar, com sempre, i res més.
Maldigo
la poesía concebida como un lujo cultural
por los neutrales que,
lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo
la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Gabriel Celaya aLa poesia es un
arma cargada de futuro
ELS INVISIBLES
I un dia se’t farà
difícil recordar per què vas començar a escriure. Per amor? Per
convicció? Aquests són termes que sovint se’ns barregen tot
aprenent a estimar-nos en una pràctica que de vegades ens contradiu.
Senzillament escriuràs, i ho faràs a la teva manera, assaborint les
metàfores o comptant síl·labes impossibles, amb ràbia o ironia,
escriuràs. I sempre hi haurà algun motiu, cercaràs qualsevol
propòsit. Aquest mai no serà un acte individual, solitari potser
sí, però mai individual. Sempre et dirigiràs a qui t’escolta, a
qui t’acompanya en aquest viure que no has triat i que segurament
somies transformar. Escrius per somiar, o per prendre la decisió
d’actuar críticament. Un dia vas signar un manifest on hi vas
introduir una comparació bellíssima, no rebutges la qualitat i per
això llegeixes, escoltes música o selecciones bé el cinema. Saps
que les paraules perden el sentit si no les acompanya l’acció
quotidiana i coherent, parles del que t’envolta i no creus amb els
divertimentos somnolents que volen injectar-te en forma de
compliment, aquell que de mica en mica et corca. El plaer són els
nostres cossos que es troben de matinada a qualsevol carrer de la
ciutat, i es reconeixen, llavors la literatura es xiuxiueja a cau
d’orella i esdevenim rapsodes gaudint de la improvisació. La
tendresa de la revolta que es multiplica, l’espontaneïtat esdevé
revolucionària per incontrolable, i tu només escrius. Escrius i tot
tu ets literatura perquè avorreixes el terme. Un dia ompliràs de
poesia totes les parets del teu veïnat, i ja no pensaràs en els
Premis Literaris sinó que intercanviaràs idees en papers
esgrogueïts i arrugats, en converses de cafè amb llet o en les
passes darrera les pancartes que denuncien injustícies. Tu no creus
en l’aïllament d’una llum tènue que et consumeix, en
l’autocomplaença d’un ego buscant el punt de fuga en els
bitllets que manen i et sedueixen, en els copets a l’esquena dels
qui desitgen apunyalar-te a traïció. Maleeixes l’enveja i
l’opulència, per això escrius. I també perquè penses, sents,
t’emociones, participes i et compromets. Et compromets perquè
vius, escrius perquè vius, o més aviat vius escrivint aquesta manca
de vida, que ve a ser el mateix...
.jpg)
