davidcc |
Opinió |
dijous, 27 d'agost de 2009 | 16:16h
I un dia, per algun estrany motiu que desconeixes, et veus a la secció 0.34 de la biblioteca municipal remenant guies de viatges impossibles, cintes VHS, Dvds carregats de postals multicolor amb veus en off horroroses... un jubilat t'estira el diari de sota el braç i tu et preguntes què t'ha portat a l'ordre, als escrúpols d'aquesta preparació meticulosa, a la prevenció... Remenes i remenes però la bíblia que necessites està exclosa de préstec, de fet, mai no trobes el llibre pel que et delies fa deu anys; aquell Rastros de Carmín de Greil Marcus que et va acompanyar pels Londres, Berlín, París o Zurich oblidats... Zurich, Zurich, el Cabaret Voltaire i la Spiegelgasse! Tot era una broma i la idea d'anar a robar un Trotamundos al temple del consum no t'atrau gens; seria desmerèixer la idea romàntica d'agafar La Societat de l'espectacle per la cara i regalar-lo en homenatge, seria com passar de l'eròtica a la pornografia i sumar-se a les campanyes “modernetes” del Yo Mango. No et ve de gust saltar la tanca del metro ni anar a l'Fnac. Posats a ser sincers, el que més desitges és passejar per aquesta ciutat calorosa com qui va a la deriva i alegrar-te de portar bambes – i no xancletes – tot pujant a Montjuïc per carrers en nom de flors. Font Florida, Crisantems, Gessamins i Begònies fins arribar al carrer de la Dàlia. Escoltar el Lou Reed de la Velvet o els Manel i convèncer-te del viatge que has triat, frisant per fer-ne descoberta. Però no una descoberta safàrica multiculturalment majestuosa sinó com un vagarejar per allò desconegut. Fugir dels condicionants i gaudir de la no espectacularitat de les cantonades i de les places. Fruir de la incertesa més enllà del descobriment. I amb quin plaer ensalives tot allò que no buscaves. És com si immers en el vaivé del laberint gòtic desembarquessis a Sant Felip Neri i et sabessis epicentre de la perifèria. La foscor de la nit en qualsevol no-lloc t'ensenyaria la voluntat de la metralla i la pedagogia del dubte...perquè cercaries significats d'on no hi hauria hagut conversa. I l'estafa també és turisme, igual que la suor o l'amor. Cada doble lectura és el rebuig de múltiples possibilitats. La temptació en forma de recomanació fineix sempre en desengany. La distorsió en un desmentit. I tu, a la tercera planta d'una biblioteca de barri, pretens autoconvèncer-te de la fal·làcia que relaciona el temps amb la comoditat i el benestar. Cap derrota - et repeteixes - només passes de reinserit que t'allunyen de les justificacions que et fan reviure.
davidcc |
Opinió |
dilluns, 24 d'agost de 2009 | 17:05h
Doncs
altre cop de part dels bons,
segurament
com sempre passa, els
diran que són dolents, que són DOLENTS.
OVIDI
MONTLLOR
Llegeixo
garratibat la fantasmagòrica notícia on se'ns explica que els grups
parlamentaris del PP i Ciutadans han demanat la prohibició del
concert de Cesk Freixas a l'Acústica de Figueres. Sembla que la
caverna – amb ambdues cares del seu revers – retorna a les velles
estratègies de la seva època més gloriosa. I no deixa de ser
curiós que l'objectiu sigui el jove que més ha reivindicat la
recuperació de la Nova Cançó. “De la cançó protesta a la cançó
proposta” repeteix l'incansable Cesk. Com xalarien alguns si encara
parléssim de cadenes que s'han d'estirar, de matinades convulses i
de vents del món que no arriben... però fa temps que el mestre ens
digué – amb tota la incorrecció del vers - que si els fills de
puta volessin no veuríem mai el sol, i així és com hem de suportar
la retrògrada argumentació dels botxins de la llibertat. Perquè el
cas que ens ocupa és un atemptat, amb tota la violència implícita
possible, a l'epicentre de la llibertat d'expressió. És la prova
més evident de l'estranya por que senten alguns davant les paraules
entenedores i belles; perquè el cantautor del Penedès llança
sagetes de tendresa que s'apuntalen a la raó, a la reflexió més
radical de la nostra vida quotidiana. I ja sabem, per sort, que
alguns sempre s'han mostrat reticents a fer memòria i al
coneixement. I no penseu que el poeta no sigui un alumne avançat en
la metàfora, però ells el voldrien mesell, amansit, correcte. Ells
el voldrien veure marxar a peu, ferit d'un amor senzill i tendre, o
embadalit per la immensitat dels monts d'una pàtria global i
líquida. Però resulta que el noi els ha sortit tres voltes, o
quatre, rebel; diuen que barreja l'amor per l'estimada amb el de la
justícia necessària; que ens parla de genocidis a Palestina i de la
rumba resistent al Poble Sec. I això, evidentment, no agrada als
uniformitzadors del pensament, als enemics dels drets més elementals
de les persones. I si no, ja m'explicareu amb quina justificació es
pretén arrasar el debat que és dóna a l'àgora que són les
nostres places; Quin motiu ocult pot haver-hi al reclamar la
castració del diàleg que s'estableix entre acords que t'acaronen i
breus aplaudiments; Perquè aquesta és la veritable intenció de
Cesk Freixas, establir una comunicació perdurable amb aquells que,
com ell, comparteixen l'anhel per la veritable vida; i aquesta no és
res més que la significació més àmplia de la paraula llibertat.
Amb
quin silenci còmplice podem deixar de censurar aquesta censura
miserable?
davidcc |
Opinió |
dilluns, 15 de juny de 2009 | 14:37h
Avui ja fa cinc anys que Vilaweb va començar aquesta experiència blocaire, i hem de reconèixer que alguns ens hi hem afegit tard. També recordo que precisament avui fineix el termini per enviar els textos a Poems&blogs. Alguns poetes hem decidit elaborar un llibre col·lectiu tot aprofitant les possibilitats que ens ofereix la xarxa. I el més destacable de tot plegat penso que ha estat la inexistència de cap filtre (més enllà dels merament individuals, és clar). A continuació, doncs, us adjunto l'ampliació del reduït text que vaig enviar i que trobo del tot pertinent per celebrar aquest dilluns 15 de juny:
davidcc |
Opinió |
dijous, 11 de juny de 2009 | 23:02h
Avui han presentat un
manifest en el que es demana la participació de la CUP a les eleccions al
Parlament de 2010. Sembla ser aquest un bon moment per fer balanç
d'aquests anys d'organització, de formació, de lluita i de
repressió. Uns anys de reconstrucció d'un moviment polític que va
quedar del tot fracturat a partir de les ruptures internes de l'MDT,
dels darrers comunicats de Terra Lliure i de l'ingrés d'un sector
força nombrós a Esquerra Republicana de Catalunya. Segurament és
ara l'hora de mirar la tasca d'unes noves generacions que decidiren
implicar-se activament en la difícil tasca de crear unes noves
estructures que havien d'esdevenir alliberadores. Unes generacions de
joves que coneixien la paraula però volien acaronar l'acció, perquè
és la pràctica allò que ens fa revolucionaris, i ja se sap que les
paraules se les emporta el vent. Plataformes, organitzacions,
coordinadores i assemblees autònomes que feren de la desobediència
el seu modus operandi. I lluny del que s'explica, aquest sempre fou
un procés proposatiu, res de destrucció. Proposàvem la construcció
d'un contrapoder on cadascú era imprescindible. I malgrat les
errades adquirírem més formació, malgrat les discussions
aprenguérem a posar-nos d'acord, a treballar en comú. Malgrat la
repressió augmentaren les nostres conviccions i teixírem més
vincles. Vincles amb els altres veïns amb qui compartíem la
repulsió cap un sistema egoïsta que ens volia extirpar els
referents i la pròpia història viscuda. Vincles amb els companys
que perdien la feina i amb qui socialitzàvem la impotència i la
ràbia. Vincles amb tothom que ens dedicava una mirada de suport i de
sobte decidia col·laborar amb nosaltres. Era propositiva perquè
creia en l'estructuració d'un contrapoder des de la base, perquè
defensava la coherència en la quotidianitat de cadascú, perquè es
preguntava per les nostres converses diàries, per les accions, pel
què fèiem de compromès i revolucionari. Només així pot avançar
qualsevol procés de canvi, sense màrtirs però amb la felicitat del
compromís per alliberar-nos, calia deixar de sumar per
multiplicar-nos, abolir els líders i les jerarquies, crear xarxes i
vincular-les, unir-les...
I arribats en aquest punt, potser no era del tot contradictori experimentar nous fronts des d'on aconseguir més afinitats, alimentar nous vincles. No hi havia desconfiança perquè no crèiem únicament amb el discurs, res no calia demostrar més enllà de l'acció comuna que s'evidenciava. Compartíem la solidaritat i el desig d'una nova vida. Mai no vam pensar en la mutació del discurs, en la justificació de les actuacions, en la rebaixa en nom de l'afinitat, en la valoració distinta de les diferents tasques, en la competència i l'afany de protagonisme, la competència que tan repudiàvem, en l'ego enverinat que somiàvem abolir. Arribats en aquest punt potser no era del tot contradictori experimentar nous fronts des d'on aconseguir afinitats, però mai no vam creure que aquesta era l'estructura que necessitàvem, la més fàcil de crear.
davidcc |
Opinió |
dimecres, 20 de maig de 2009 | 15:34h
Publiquen avuique setze dels cent quinze detinguts durant l'última celebració del Barça a Canaletes tenien antecedents penals. Aprofundim, doncs, en allò que presumptament se'ls imputa: robatoris, agressions sexuals, tràfic de drogues, maltractaments en l'àmbit familiar i conducció sota els efectes de l'alcohol. Home, no s'assembla gaire al perfil de l'antisistema organitzat que aprofita qualsevol esdeveniment per alterar l'ordre públic (Cuní dixit). Tot i això, s'entesten en seguir afirmant aquesta mentida mil vegades repetida a veure si pot esdevenir veritat pòstuma pels segles dels segles amén (o sinó mireu la contraportada del mateix diari i com el totpoderóshomequeestàsobreelbéielmal Iu Forn no s'està de barrejar aldarulls amb manifestacions estudiantils i festes de Gràcia (que comenci el caliu que l'agost ja s'acosta!). Cansa sempre escoltar les mateixes justificacions i neteges de cara (lífting i bòtox inclosos) per emmascarar la força de l'espontaneïtat de la impotència i el descontent. Segurament aquests són els vertaders catalans emprenyats i ho expressen a la seva manera... I precisament això, potser , hauria de fer reflexionar als benpensants que disposen de micròfon i pàgina reservada, però segurament tanta complexitat els atabala (i a més, deu fer certa por mandra arribar a la conclusió que has de deixar de cobrar un sou en nom de l'ètica i la qualitat de la teva professió). És més senzill jugar a la distracció tot preguntant si cal traslladar la celebració a una altra banda, quan tothom sap que l'espai públic és propietat d'aquest tothom legitimitat per fer-ne ús el dia i l'hora que més li plagui. O és que ara privatitzarem les fonts i vendrem l'aigua embotellada als més devots de la secta blaugrana? Quin deliri! Demà comença la setmana de la poesia i tu comptes mensualitats, pitets, síl·labes i petons. T'he dit que aquesta nit hem parlat mentre dormies?
davidcc |
Opinió |
dilluns, 4 de maig de 2009 | 11:20h
Jo, llarga vida a la ingenuïtat, que pensava que lesCUP eren aquest projecte imprescindible que inevitablement havia d'esdevenir. Aquella proposta sorgida de la coherència activa i compromesa que arrossegaria els necessitats de dignitat. Jo que confiava en la feina de formigueta dels imprescindibles, en l'anàlisi lúcida, en la il·lusió i l'esforç per eliminar les utopies, ara veig com me les presenten amb la grisor d'un partit alzheimic i desgastat.
Jo, i que duri per sempre la innocència, que he presenciat les assemblees llarguíssimes, els debats cronoscòpics i la dedicació sense sou i a temps perdut. Jo que havia visionat un veritable moviment polític, on qualsevol aportació era necessària i l'èxit la complementarietat basada en la confiança, ara entenc com les jerarquies sempre acaben imposant-se, com l'afany de poder lloa la retòrica i justifica la infàmia, com el vedetisme sempre viola la raó i s'estén la pandèmia del mercat i del producte.
Jo que havia cregut com mai en l'altaveu dels rebentats, en la construcció d'un nou horitzó sense forma coneguda, en la justícia de l'única opció possible, ara em fueteja la consolidació de la vergonya, l'acceptació de la gangrena, la professionalització de la cobdícia i el més que probable suïcidi col·lectiu.
Sort que encara ens queda la veu, el dubte, la raó, la consciència... la sobrevalorada consciència, la manca de veu, la lucidesa del dubte, el dubte...
davidcc |
Opinió |
divendres, 1 de maig de 2009 | 00:13h
Des de l'andana de les realitats possibles veus el metro com a símbol del moviment, la construcció permanent de les nostres estructures. En què ens hem convertit? En el viatge avorrit cap a la monotonia, en la decadència d'un soroll rovellat ofegat per la música que t'inhibeix com un bàlsam alliberador, els surrealistes ja ens parlaven però el seu corpus era molt més excitant. Et reclous dins les pàgines esgrogueïdes i observes la grisor del passadís, velles andanes abandonades que apareixen en les fotografies del teu llibre de segona mà. Què ens ofereix aquest temps lliure que ens volen extirpar? La llibertat reneix en la voluntarietat dels teus actes i tu renegues de les 65 hores mentre la gangrena es va estenent en tota la seva esplendor. L'amputació dels somnis en la delicada burocràcia que tots hem acceptat. Oblida els remordiments d'una consciència inexistent i absurda, l'egoisme és qui controla l'acció, i la retòrica sempre s'imposa, encara que els fets ens demostrin - per enèsima vegada - la traïció de la seductora de cara girada. La falsedat dels interessos ocults en discursos llaminers crea pamflets imaginaris. Algú deu preguntar-se el per què de la depressió del desig? La ciutat ens condiciona tant que les paraules semblen ferir aquest silenci que ens imposen. Potser ens convindria convidar els Atversaris a una fàbrica de peces qualsevol i acabar tots tombats entre les taules de la direcció general, conec un petit taller on les dones celebren els aniversaris al finalitzar la jornada laboral, i somriuen, i es fan regals... Poden arribar a col·lapsar-nos les nostres contradiccions? L'estrès justifica la impotència i medica les voluptuoses aspiracions obsessives. Una nit llunyana de fred i ressaca vam decidir sobreviure a l'impuls de la fortuïtat del nostre encontre. El llit ja estava desfet i és d'aquí des d'on escric aquests mots biliosos i gratificants. Res més sincer que un petó ensangonat per celebrar la nostra descoberta. Ens hem adonat que no tenim res a celebrar i això és un bon inici. Més enllà dels crits que avui ofegaran els nostres gemecs de passió continguda, només la corrua que et condueix al patíbul a pas constant.
Sentir-te viu és oblidar la commemoració de les dates.
El passat ha estat assassinat per les nostres ànsies de futur.
davidcc |
Opinió |
dijous, 26 de març de 2009 | 00:49h
Universitats novament okupades, treballadors tancats a l'edifici històric de l'UB, vaga a la japonesa a la Pompeu, més de mil acomiadats cada dia, en Tomàs hospitalitzat i avui una manifestació que encapçalarà la nova història.
La maquinària mediàtica funciona: Cal instaurar la por, amagar els crits afònics de les idees lúcides i rebels, convertir la mobilització en minoritària, marginar la dignitat, difamar a consciència, col·laborar en el manteniment de l'estabilitat i l'ordre, instaurar la por, instaurar la por. “Sobretot, senyor de bé no s'acosti a la zona conflictiva si no vol prendre mal, faci'ns cas senyor, la Fera ferotge s'ha escapat, amagui bé les criatures, són agitadors professionals (té gràcia aquesta professionalització no remunerada), hormones afamades de violència i acció, són joves... i vostè ja sap què significa tot això.”
Avui els carrers s'han de desbordar de raons i de passes caminant cap a la única direcció possible. Cadascú amb les sabates que vulgui o que li pertoquin, desplaçant-se de cara o del revés, milers de cames intercalades i crosses pregonant el dubte, exigint el dret a poder viure. Perquè és d'això que tracta la manifestació d'avui. Del dret a poder pensar i a dir-ho en veu alta, del dret a decidir què volem ser, i ser-ho; Del dret a trencar les cadenes del treball i de l'oci que ens imposen, del dret a no haver d'acotar sempre. Juntes hem d'exigir el nostre dret a somiar i a poder fer-ho possible, hem de demostrar que no creiem en la utopia, hem d'exercir aquelles pràctiques en les que no ens han educat.
Res de diàlegs antinaturals i ingenus. Només dues opcions possibles: la resignació de l'avorriment alienat (i alienant) al que ens condemnen o el plaer de conèixer-nos, de descobrir-nos... de ser nosaltres mateixos i ser-ne conscients.
Avui tot comença, la seva fi ja és més a prop.
26 de març,20h a la Plaça Universitat de Barcelona 28 de març, 17'30h a la Plaça Universitat de Barcelona
davidcc |
Opinió |
dimarts, 24 de març de 2009 | 13:49h
Aquests dies llegint els diaris no he pogut evitar pensar en els mesos en què els meus amics van haver de suportar el pes de la tortura i la incertesa d'un delirant judici a l'Audiència Nacional que havia d'acabar amb una llarga condemna assegurada. Era el temps de la detenció dels joves de Torà, de les Contracimeres i de la Vaga General. Llavors, m'ha vingut a la ment el 04977 d'una placa feta loteria que va haver de declarar a l'Audiència Provincial, Jordi, cap de la brigada d'informació, llistes negres, tribunal d'excepció, ignomínia.
Doncs el Jordi, la placa, el pseudònim i tota la pesca amb tics inclosos ha resultat ser José Javier Martín Puyal (també ex cap del grup d'estrangeria de Barcelona) detingut pel cas de suborns i extorsió a locals infames i degradants com el Saratoga o el Riviera. Quina època aquella amb personatges com la Valdecasas(no descansaràs mai en pau) i el Martín Puyal al capdavant del control social i el manteniment de l'ordre...
Un altre tema que em té descol•locat és el d'en Tomàs Sayes. Aquest jove que es troba en vaga de fam des del 23 de febrer, i que des de fa uns dies ha radicalitzat la seva protesta negant-se a ingerir sucres ni begudes isotòniques. Des d'aquí el suport més incondicional cap a qui ha decidit fer de la teoria i la denúncia una pràctica desobedient per tal de deixar fora de joc les autoritats universitàries. Una mostra més de la implicació apassionada i real dels i les estudiants cap els temes relacionats amb la vida universitària i per extensió la seva quotidianitat i el sistema que ens imposen. Una manera activa de desmentir els improperis i la demagògia dels vells arguments que parlen d'aburgesats fent de revolucionaris. Una demostració de compromís i convicció per la defensa del diàleg (i diàleg també vol dir possibilitat de canvi, i per tant igualtat en el poder decisió). No oblidem que el que demana en Tomàs és que s'escolti les inquietuds i les propostes dels i les estudiants contràries al Pla Bolonya.
El que no tinc tan clar, però, és el paper que estem jugant la resta d'estudiants i treballadors en aquesta lluita- que no oblidem també és compartida. Vull dir que no entenc com a hores d'ara no s'ha estès un moviment desobedient en vaga de fam que faci més pressió que la que pot exercir un sol individu. Tomàs Sayés pot representar l'esperit i la voluntat d'una col•lectivitat però la seva pràctica és individual i al poder dominant li és molt senzill controlar-la i manipular-la ( ja sigui a l'hora de fer-ne difusió com de tolerar-ne els límits. (Què passarà quan passin els dies i tot això s'acabi?)). No puc entendre com més enllà dels suports en forma de comunicat, infraestructura, companyia, carícia o petó, la solidaritat no ha pres una forma radical i mimètica. Ens cal un moviment incontrolable i imprevisible no el lideratge d'una avantguarda ni una mitificació. He sentit veus que ja proposen incloure en Tomàs Sayes com a cap de llista d'una eventual candidatura que s'ha de presentar a les properes eleccions autonòmiques i desemmascarar la hipocresia de tots els partits polítics...
I jo només penso que aquest noi valent i lúcid no es mereix tot això. Sabrem estar a l'altura?
davidcc |
Opinió |
dissabte, 21 de març de 2009 | 19:58h
La LEC és la darrera oportunitat perduda d'elaborar una llei d'educació ambiciosa i valenta, és l'entrada de gestors i buròcrates als centres educatius i l'eliminació de la democràcia interna, és la perpetuació de la doble xarxa en l'ensenyament i la submissió i emmirallament respecte l'escola privada. És la subordinació de la pedagogia a les lleis del mercat i els seus interessos econòmics, és la remuneració de la competència salvatge en forma d'Avaluació i Plans d'Autonomia de Centre, és la demostració del caràcter impositiu del PSC i dels seus socis de govern, és l'estupidesa a la que ens condueixen.
davidcc |
Opinió |
dimecres, 18 de març de 2009 | 12:17h
Eren joves quan van aprendre el significat del compromís, la implicació no sempre donava els fruits desitjables però la coherència els reconfortava fent-los creure atemporals i rebels. Qualsevol proposta de canvi passava, indubtablement, per la formació; la construcció sobre la ruïna de les velles estructures destruïdes, per això es van fer companys i reivindicaren els bons mestres, aquells que no s'amagaven dins les quatre parets fosques de l'autoritarisme i l'adoctrinament. Es sabien lliures i pretenien trencar les cadenes jeràrquiques dels vicis antics, dels interessos antics, renegaven dels mites salvadors organitzats en avantguardes clandestines i prepotents, de l'entrada triomfal a les pàgines de la història que desconstruïen. Només creien en la lucidesa del dubte, en la crítica permanent, per això defensaven l'acció quotidiana, l'argumentació compartida, la potencialitat del procés com a canvi; era la pandèmia alliberadora i s'infiltraren a l'escola, al taller, a la fàbrica o a l'hospital, es sentien companys en la lluita per l'abolició del domini, en la denúncia de la repressió dels desitjos i els seus somnis, en la condemna a la mutilació de l'esperança. Res no tornaria a ser igual, era el judici públic a l'opressió -amb totes les seves màscares i eufemismes-, la fi de la plusvàlua de l'acotament, es volien imprescindibles en la justa mesura dels seus actes, lluny de l'egocentrisme i la por.
La por és una radiografia penjada a les sales blanques de les causes perdudes, un mirall on aturar-te i observar el teu voltant, quin és l'esperit de la derrota si estem condemnats a no trobar-nos? Fugen les promeses d'aquella tarda inevitable en aquest present sense possibilitats, és l'orgull dels mediocres i la seva burocràcia, la promoció dels miserables, el triomf de la imposició de la rutina, la privatització de la ingenuïtat. Avui, totes les converses parlen de guanys econòmics i les aules empeltades s'han marcit amb la pedagogia dels gestors, la cultura de la subordinació, la irracionalitat de la segregació per múltiples raons, l'èmfasi de les potencialitats per l'adaptació i l'obediència. Què entenem per educació quan l'avaluació només parla de xifres?
Classificarem l'inclassificable en el rànquing de les competències dels competitius incompetents i en farem estudis extensos que també classificarem.
davidcc |
Opinió |
divendres, 6 de març de 2009 | 16:02h
L'esquema es repeteix. No parlen d'injustícia sinó de majories. Tornen els dies del front nacional, les regles del joc no han canviat massa però ara intervé la probabilística, l'estadística, l'afany de poder, el conservadorisme. Cap referència a la repressió, als projectes polítics, la tàctica i l'estratègia, el lèxic gastat de la unitat popular i les seves estructures, com sobreviure en aquest temps de persecucions i aniquilació?
Parlen de majories i de tot el que podria haver estat, obvien el silenci còmplice, l'acceptació dels pactes vergonyosos, l'eufòria bastarda amb què arrabassaven les alcaldies. Quan la democràcia s'ha convertit en domini salvatge fugen les idees a refugiar-se en la volubilitat del dubte.
Damunt del cadàver profanat, tots els voltors afamats.
