El 22 de maig ha estat una festa. Un sol radiant de dia que contraposava les xifres i estadístiques dels defensors del món arcaic i caduc amb les expressions plenes de vida que es donaven a les diferents places dels pobles i ciutats. Es pot parlar de repartiment de poder o de noves complicitats que neixen del desengany per anar construint la nostra contra. I aquí la diversitat és el fet diferencial qualitatiu. La veritable confrontació. La suma de programes que teixeixen la unitat incontrolable. Seria un error imposar una única estratègia comuna quan la virtut ha estat l'acció imprevisible de la nostra teoria. La construcció permanent. L'acord d'una sort d'autoorganització assambleària. Deixem que flueixi el debat i que es coordini. Cadascú des del seu punt d'inici fins a la victòria final, que és l'origen de la Nova Història. La nostra. La que no deixarem escrita als llibres de text gruixuts i empolsegats. Som una existència que s'allunya del capitalisme salvatge que segrestava la nostra forma de pensar i actuar. Hem de deixat de pensar amb les sumes de la massa per passar als efectes multiplicadors del subjectivisme d'una crítica unitària radical. Hem partit de la nostra vida quotidiana. Estem despertant d'un llarg malson carregat de somnífers. Estem retrobant-nos i no hi estem acostumades. Ens hem de reconèixer i parlar. Ens hem d'estimar per poder debatre l'acord imprescindible. Cal desactivar les velles pràctiques inservibles. Les dinàmiques feixugues que ens van conduir a la desmobilització asfixiant que semblava perpètua com una cadena. Cal deslligar-se de l'opressió de l'estat, fins i tot present en les idees que parlen de la seva reformulació més extrema i efectiva. Hem viscut en la presó d'un món en ruïnes i ara no ens posarem a netejar la cel·la de la subordinació mesella. Això és un inici real. Això és la contraposició de l'evidència. Ens hem reapropiat de la vida i aquí no hi ha experts ni especialistes. Per nosaltres tot és nou. Cal abandonar les lliçons magistrals, les línies marcades, les anàlisis estratègiques... som punts suspensius. Som contradiccions que frisen per deixar de ser-ho. Som el convenciment de la il·lusió que retorna. I ens ho hem de creure perquè tothom s'ho creu. Malgrat no hi hagi cap afirmació definitiva. La plaça és el símbol que s'estén per tots els barris. Defugim de l'egoisme de la propietat. Però la gent que arriba ja no marxa. Han tornat a sentir el pessigolleix del desig. La força d'haver recuperat la força. Tenim la claretat de l'horitzó que es beslluma. Per això, ahir, les places van tornar a ser una festa i avui tothom té la boca pastosa d'allò antic que només conspira per manipular des del pacte dels buròcrates i els gestors dels desencant.

Ja no només som una espurna.

Ens estem reapropiant de la nostra vida i
aviat caldrà reapropiar-se del nostre entorn immediat.

Declaració de principis Acampada Barcelona

Qui som a l’Acampada de Barcelona? Som gent que hem vingut lliurement i de forma voluntària, que després de la manifestació del 15 de Maig hem decidit seguir estar juntes i junts i ser cada vegada més en la lluita per la dignitat. No representem a cap partit ni associació. Tampoc ningú ens representa. Ens uneix el malestar per unes vides precàries per les desigualtats, però sobretot ens uneix una vocació de canvi. Estem aquí perquè volem una nova societat que doni prioritat a la vida per sobre dels interessos econòmics i polítics. Ens sentim trepitjats per l’economia capitalista, i ens sentim exclosos del sistema polític actual, que no ens representa. Apostem per una transformació profunda de la societat. I sobretot apostem perquè sigui la pròpia societat la protagonista d’aquest canvi. Creien que estàvem adormits. Que ens podien seguir retallant els drets sense que oposéssim resistència. S’equivocaven: estem lluitant i seguirem lluitant –pacíficament però amb determinació- per la vida que tots i totes mereixem. Hem aprés del Caire, d’Islàndia, de Madrid. Ara toca estendre la lluita i prendre la paraula.

Señor Jordi Hereu:

Este martes 26 de abril del 2011 se suicidó Patricia Heras, una de las encarceladas por el caso de Sant Pere mes Baix.

Le refrescaré la memoria por si no sabe a quien me refiero.

El 4 de febrero del 2006 se realizó una mega-fiesta en una casa ocupada, de propiedad del Ayuntamiento, y que había sido precintada. Los vecinos reclamaban por el ruido y se dispuso la presencia en el lugar de cuatro Guardias Urbanos. Cerca de las 6,30 am de esa mañana, se produjo un enfrentamiento, en el que, desgraciadamente, quedó en estado vegetal un policía. Se detuvieron a siete personas en el lugar. Tres de ellas que estaban en la calle y cuatro que salieron de la fiesta. Mas tarde, se detuvo a Patricia y a un amigo suyo en un hospital.

Esa mañana la policía entregó un informe al entonces Alcalde de Barcelona, Joan Clos que, como el mismo ha incluso ratificado años después, decía que “una maceta lanzada desde el interior del edificio” había herido al policía. Nadie sabe que sucedió con ese informe, al parecer ni el mismo señor Clos, pero desde luego que usted, señor Hereu si lo sabe.

Usted era entonces Concejal de Seguridad y Movilidad del Ayuntamiento de Barcelona, y es lógico que en una situación tan grave, este informe haya seguido su curso correspondiente antes de llegar al entonces Alcalde. También sabe de este documento la entonces Consejera de Interior Montserrat Tura. Pero claro, había un policía gravísimo, y el Ayuntamiento era propietario del edificio desde el que se lanzo la maceta, ademas de responsable de haber enviado a cuatro policías, sin protección, a un lugar donde habían mas de 1.500 personas.

Lo que si se, es que el informe desapareció. La versión de la policía fue cambiada por otra que permitía culpar a las personas detenidas al azar y, de esta manera, sacarse la responsabilidad de encima y comunicar con bombos y platillos que “justo”, increíblemente, se había arrestado a todos los culpables del altercado.

Para hacer esta nueva versión, hicieron pasar a los camiones de limpieza del Ayuntamiento que lavaron la calle borrando todas las pruebas. Luego redactaron el cuento con los nombres de los detenidos, culpando de lo mas grave a los sudamericanos.

Esto, señor Alcalde, se llama corrupción y racismo

A mi, como madre de Rodrigo, el principal inculpado, se me habla siempre del policía herido. Claro. Hay una victima grave: hay un policía que quedo para siempre en estado vegetativo. Pero ustedes, para quitarse la responsabilidad, en vez de investigar lo sucedido, que es lo que todos siempre hemos pedido, cambiaron los hechos, callaron la prensa, culparon a los mas débiles y luego pintaron la situación con bonitas palabras.

Le dijeron a la mujer del policía y a sus hijos que fue Rodrigo quien lanzo una piedra (la segunda versión es de una piedra lanzada desde la calle, así podían acusar a alguien que detuvieron allí y que no estaba en la fiesta). No les interesa que esa mujer sepa la verdad, al contrario, así para ella su dolor tiene un rostro, mi hijo. Así ella no sabe de la responsabilidad del Ayuntamiento por la situación de su esposo. Jugaron con el derecho de ella y de sus hijos a saber la verdad, o al menos, a intentar saber que sucedió

A los tres sudamericanos se los tuvo dos años en prisión preventiva. Le recuerdo señor Hereu, que hicimos hasta una huelga de hambre para pedir justicia. Le recuerdo que prometió en público recibirme, para luego no hacerlo.

Se realizó una farsa de juicio, porque la sentencia de culpables ya estaba escrita tanto por usted como por la señora Tura. Se apelo al Tribunal Supremo que ratifico la sentencia. Se pidió un indulto. Nada. Los cinco principales acusados tenían que entrar a prisión. Rodrigo ya ha cumplido mas de tres años preso. Esto le pasó a los 21, ahora tiene 26.

Patricia entró en octubre a la cárcel. Salió dos meses después en tercer grado. Tenia que ir a dormir a la cárcel y trabajar durante el día. A veces la iba a ver a su trabajo, me abrazaba entusiasta pero me decía lo difícil que se le hacia ir a dormir a la cárcel. Ya se que no le interesa, pero igual se lo digo.

Patricia tenia una mirada tan transparente que la ocultaba entre dos rizos, porque era un mirar abierto, de un espíritu hermoso y bueno, pero herido y sufriente. Patricia era un ángel que necesitaba sus alas para volar, y ustedes se las cortaron.

Yo puedo entender a los policías que mintieron, acusando a los chicos, porque eran amigos del policía herido y necesitaban descargar su rabia con alguien. Lo podría entender, pero no lo acepto. Lo que no puedo ni entender ni menos aceptar es planificar un montaje para culpar a inocentes, lo que hicisteis vosotros, los políticos

Usted la mato, señor Hereu, la mato su cobardía, su falta de carácter y sentido de la justicia, su inmoralidad como político representante de todos nosotros desde su protegido ministerio.

La mato Montserrat Tura, por los mismos motivos

Es culpable de su muerte también Joan Clos, que no hizo nada ni fue al juicio para ratificar lo que ya había dicho: que las acusaciones eran falsas.

También son culpables de su muerte la Jueza de Instrucción Carmen García Martines, los jueces de la Audiencia Provincial Jesús Barrientos Pacho, Carlos Mir Puig y Jesus Navarro Morales y los jueces del Tribunal Supremo D. Adolfo Prego de Oliver y Tolivar, D. Perfecto Andrés Ibáñez, D. José Ramón Soriano Soriano, D. Manuel Marchena Gómez, D. Luis-Román Puerta Luis.

Todos vosotros matasteis a Patricia, y yo no se lo perdonaré jamas.

Los desprecio porque sois corruptos y malvados, y les tengo lástima porque no llegáis ni a la sombra de Patri, ni de mi hijo Rodrigo, ni de ninguno de estos chicos y chicas acusados y castigados tan injustamente.

Habéis tratado de corromperlos a ellos, de hacerlos mentir con promesas de libertad para probar el montaje construido, pero no lo habéis logrado.

Patricia tuvo que volar en la libertad de la muerte.

Rodrigo está y seguirá luchando desde la cárcel, siendo, como el dice, libre a pesar de los muros, porque en el mundo, aunque ustedes no lo veáis, aun hay belleza, amor y valores, aun hay personas que no se dejan ensuciar con vuestra mierda y que, cada uno en su modo, son libres a pesar de las cárceles.

Y yo, Señor Hereu, no pararé hasta que hayáis pagado vuestros crímenes, a no ser de que tengáis un ápice de humanidad e intentéis reparar lo irreparable.

Con desprecio

Mariana Huidobro

Barcelona, 28 de abril 2011

Doncs bé, ara la sentència obliga al Govern a “Garantir el castellà com a llengua vehicular en l'ensenyament”, entre altres imposicions. Arribats a a aquest punt, potser seria bo tornar a recordar quins són els motius pels quals es va proposar aquest model d'immersió lingüística, i que per altra banda ha estat tan lloat des d'organismes nacionals i internacionals.

El conjunt de la comunitat educativa entén que l'ensenyament en català és un element indestriable del model d'escola integradora i inclusiva que ha de garantir la igualtat d'oportunitats i l'adquisició d'ambdues llengües oficials al Principat de Catalunya. Així doncs, la utilització vehicular de la llengua pròpia, el català, no sols no va en contra la llibertat lingüística de ningú, sinó que garanteix precisament aquesta llibertat lingüística a partir del seu coneixement, de la seva valoració i del seu ús social. ( Sense la immersió les comunitats de catalanoparlants adquiririen perfectament el castellà però les comunitats castellanoparlants ignorarien el català)

Aquesta planificació lingüística, doncs, és la que s'ha mostrat més eficient en societats plurilingües. En detriment d'altres models com els de Galícia o el País Valencià que autoritzen la regressió de la llengua pròpia sota l'empara de conceptes com bilingüisme, llengua estrangera a l'inici de la escolarització i el castellà com a llengua “comuna”. Lligat a aquest argument també cal destacar que l'informe Pisa d'enguany ha demostrat que la competència lingüística en llengua castellana dels alumnes catalans és clarament superior a la dels alumnes espanyols. Una mostra més de l'eficàcia del nostre model d'immersió lingüística.

També sembla elemental haver de tornar a explicar que l'ús vehicular del català i la transmissió de la cultura pròpia del país és un element clau en la integració i la cohesió social. Sobretot en un temps de grans fluxos migratoris – reconeixent que les persones que arriben al nostre país tenen tot el dret a fer-ho – i de coexistència de dues comunitats lingüístiques diferenciades. Així doncs, aquesta mesura no farà res més que atiar la confrontació i la segregació. Amb tot, hem de deixar clar que el Títol II de la LEC manté el català com a llengua vehicular, malgrat que en el seu moment ens va semblar insuficient ja que no avançava mesures per eixamplar l'ús social del català als centres educatius.

Per altra banda, segurament també seria pertinent recordar, en aquest temps que alguns tenen tanta por a la memòria històrica, que la immersió lingüística i la normalització han vingut a compensar i revertir segles d’arraconament, de desprestigi i de prohibició. I que la mateixa situació jurídica actual, és clarament desigualitària, en benefici del castellà és clar.

Però no només hem de centrar-nos en l'ensenyament, no som tant il·lusos. Ja sabem que aquesta preocupació d'alguns pares– i recolzada i/o promoguda per Convivència Civica Catalana, el PP i Ciutadans – no rau en l'estima incondicional cap a uns fills i la seva educació sinó que respón a motius polítics. Aquesta sentència és una escalada més en la lluita per aconseguir la substitució lingüística i la imposició del castellà com a llengua única i oficial a Catalunya. Sobretot, en uns moments en què l'ús social del català es troba en clara minoria.

Per tot això, ara és el moment de prendre una determinació clara i contundent. Hem d' aturar aquesta nova agressió - i per aconseguir-ho és imprescindible el ferm compromís de totes i tots (docents, pares i mares, veïns, col·lectius, associacions...). Cal que iniciem una campanya de desobediència civil que impossibiliti l'aplicació d'aquesta sentència. Cal que ens mobilitzem activament davant dels intents de privatització i d'imposició de la llengua castellana a les nostres escoles. Per responsabilitat històrica. Perquè seguim defensant els pilars fonamentals de la tradició pedagògica que tan coneguts ens ha fet arreu del món.