En aquests últims anys, moltes han estat les veus que s'han alçat contra un model de ciutat que s'aproxima més a l'automutilació que a la cirurgia. A Destrucción de Barcelona Juan José Lahuerta ens recorda la metàfora que sovint utilitzen els gestors de la mediocritat amb seu a Plaça de Sant Jaume: "Expliquen que quan hi ha un cos malalt, s'ha d'extirpar el tumor" i afirma que aquest argument terrible no és nou sinó que prové dels tecnòcrates - noucentistes i racionalistes - dels anys vint i trenta. La novetat del llibre és l'enfocament i el punt de partida: el mercat. El mercat com estómac de la ciutat, l'estómac que prepara tots els estómacs, amb aquella proximitat entre la gent i les parades, els tolls en el terra humit, l'aigua ensangonada, les vísceres de peix, els crustacis moribunds, les fulles de verdura arrossegades per centenars de peus en passadissos asimètrics, el tacte, la fortor de la ciutat i de la vida. El bategar d'una ciutat en els mercats que apareixien en films com Los Tarantos o Juguetes Rotos amb el Gran Gilbert vestit amb un pulcre i refinat frac de color negre sortint del Ritz camí a La Boqueria, on l'esperava el pollastre desplomat que agitaria amb la força dels vencedors uns quants minuts després de la seva entrada directa i triomfal. La primera seqüència de Los Tarantos (Rovira-Beleta, 1962) és el Mercat del Born. Aquella victòria popular que van deixar sense entranyes però molt ben restaurada, llavors arribaren les troballes arqueològiques que van impedir substituir la carn pels llibres d'una biblioteca. La troballa d'una ciutat detinguda, anhel dels buròcrates municipals, el somiat model perfecte, immutable i inamovible com la maqueta del Fòrum que s'exhibia amb una excitació descontrolada. És de tot això que parla Destrucción de Barcelona, i de pel·lícules com En Construcció de José Luís Guerín o De Nens de Joaquim Jordà, espurnes de llum que desemmascaren les tenebres dels interessos i l'avarícia. Escorxadors exiliats a l'oblit de la perifèria, com el que hi havia al costat de la Plaça de toros de les Arenas. Els escorxadors que també són ciutat i nodreixen les nostres neveres de lloms, peus i cuixes. I parlant de la Plaça de les Arenas, l'única objecció que faria al llibre és no aprofitar la crítica al futur centre comercial per reflexionar al voltant d'aquests nous temples d'oci i consum. Els mercats han estat substituïts per la pulcritud d'aparadors, i en els portamaletes dels cotxes utilitaris s'hi barregen els pantalons amb la colònia i les salsitxes. Què representa millor, sinó, aquesta nostra ciutat del segle XXI?
Títol: Destrucción de Barcelona Autor: Juan José Lahuerta Fotografies: Eva Serrats Editorial: Mudito. 2 edició (2005) Pàgines: 22
Tot passa en un instant. Un esdeveniment en què hi regalima el dolor. I què pensa qui mira l'escena, talment una seqüència accelerada i irrepetible? Tothom estarà d'acord en assenyalar els protagonistes, però a qui ens referim quan afirmem tothom? L'esdeveniment és tràgic, hi ha un mort, i en aquest cas la visibilitat no és determinant però marca la diferència. Ningú no ha parlat de la veritat, només cal no mentir amb paraules abstractes i despullar el poema de metàfores supèrflues. Plató va desterrar els artistes per por que gosessin mostrar que allò que passa no té un correlat ideal, que cada ser no participa de la seva idea sinó, al contrari, de tot allò que ell no és. I Chantal Maillard ens ho escriu sense inventar ferides ni trair-nos. Senzillament perquè no hi ha cap rebel·lia que no estigui justificada ni violència que, en el fons, no sigui innocent. És el dret al plor, a cridar per guarir-nos o desesperar-nos, a perdonar, a no fer concessions... A signar un gran llibre amb dos poemes i titular-lo: Matar Plató.
Autora: Chantal Maillard
Títol: Matar a Platón (Premio Nacional de Poesia 2004)
