Guest, el darrer film de José Luís Guerín (Barcelona, 1960) arriba per trencar dicotomies, per sembrar dubtes, per destruir certeses, per il·luminar possibilitats i per insinuar que el futur del cinema pot estar tan a prop de la seva mort com de la seva llibertat.
Guest és una pel·lícula gravada en una vintena de ciutats i sorgida de més de 150 hores de rodatge.
D’ON SORGEIX GUEST?
L’any 2007 es va presentar al Festival de Cinema de Venècia En la ciudad de Sylvia. Una pel·lícula conceptual, de clara vocació estètica, que ens mostrava tot allò que el cinema no pot recollir, el que no hem vist i potser no cal reproduir. Les oportunitats, possibilitats i dubtes de la vida quotidiana que potser mai no esdevindran ni tornaran. I ho feia amb actors professionals i una ciutat tranquil·la: Estrasburg. Un protagonista desconegut cercava el rostre d’algú amb qui s’havia creuat feia uns quants anys, el perseguia en les mirades de les altres dones, en el moviment de les seves mans, en l’esbós del seu somriure… la ciutat es convertia en una mena de laberint confús com la seva recerca, l’escenari d’un amor on fins i tot les parets cridaven la consigna de la seva confusió i l’oposició final dels tramvies reflectien la tristesa.
El film va arribar acompanyat d’una sort d’instal·lació i d’una pel·lícula feta amb el material gràfic que li havia servit al director per confeccionar el guió de Enla ciudad de Sylvia. Esdevenint així un luxe de trilogia. José Luís Guerín no es cansa de repetir que l’ordre és important, i sempre que pot deixa ben clar que s’hauria de veure primer En la ciudad de Sylvia i després Unas fotos en la ciudad de Sylvia, tot i que el procés de gestació original fos a la inversa. Aquesta Unas fotos en la ciudad de Sylvia malgrat ser un pel·lícula muda muntada a partir de la gran quantitat de fotografies tirades pel propi director –seguint la refèrencia clara de la Jetée de Cris Marker– és molt més narrativa, amb un guió molt precís i complex que li dóna tot el pes a la imatge i al text –imprès de blanc sobre negre dins la pantalla– i que ens va acaronant amb la bellesa d’un gest, d’una referència, d’un enquadrament, d’un temps de fuga.
I és precisament en Unas fotos en la ciudad de Sylvia que Guerín se’ns apareix com el viatger que munta el seu diari fo togràfic i ens el regala en forma de relat creatiu on es barreja realitat i ficció, poesia i assaig, cinema i pintura, bellesa i amargor. I aquest fet entronca i ens guia fins a Guest, sense contradiccions, concessions ni enga nys.
Tot i això, cal dir també que l’origen no només es troba a Unas fotos… sinó que a questa aposta meravellosa i absolutament arriscada que ens ofereix Guerín amb Guest és el fruit d’una llarga i reflexionada carrera cinematogràfica. Des de la seva primera pel·lícula, Motivos de Berta (1983) el director es mostrava interessat en fusionar la ficció amb el documental i també amb la seva pròpia experiència vital. Recordem que amb aquest debut el director s’inspirava i duia els seus diaris d’adolescent a Segovia, mostrant així un altre dels trets característics del seu cinema: la importància del lloc. El mateix director ho explica molt bé quan assegura: “Gairebé totes les meves pel·lícules han nascut per un interès etnogràfic per un espai”. I ho corrobora amb Innisfree on viatja a Cong, el poble irlandès on John Ford va gravar The quiet man (1953), per endinsar-se en les seves localitzacions i el record que en tenen els seus habitants. Aquí hi trobem una visió una mica més antropològica, de més intervenció per part dels residents i de la seva mitologia popular. Acabarà essent veritat això que ens fa saber un amic d’en Guerín: “Les seves pel·lícules imparells són més contingudes, més pausades, amb més silencis (Motivos para Berta, Tren de sombras i En la ciudad de Sylvia) i en les parells hi brollen les paraules com un xàfec”. Un xàfec que sorprèn directament la nuesa de la càmera (Innisfree, En construcción, Guest).
CONSTRASTOS I CONTRADICCIONS
La blancor de la lluna que ressalta el negre d’un cel llunyà, un quadern buit, una finestra oberta… Així comença Guest perquè se sap contrast i trencament, origen i punt de partida, aquella inesperada glopada d’aire fresc que ha de venir a remoure la consciència i les cortines, la incertesa inevitable davant qualsevol postura que no saps si finirà amb un sol radiant o un diluvi universal.
José Luís Guerín, com a bon amant del cinema, és ben conscient de les contradiccions i possibilitats que ens ha ofert l’arribada del segle XXI. Com sinó algú, amb els mitjans convencionals, podria presentar una pel·lícula gravada en una vintena de ciutats i sorgida de més de 150 hores de rodatge? Això només ho possibilita l’arribada del vídeo, i el director s’hi arrapa com un infant que no s’autolimita ni s’imposa cap tipus de restricció. És l’arribada de la llibertat total: ja sigui per l’absència de grans equips de rodatge, per l’alliberament de les temporitzacions estrictes, pel jou de pressupostos castratius, per les facilitats de manipulació i accés que ofereix la petita videocàmera, per seva discreció i brutisme que ens apropa més a la vida quotidiana, per les seves possibilitats d’exhibició en diferents formats i mitjans… En una primera anàlisi podríem dir que Guerín s’apropa a Jonas Mékas influït per la correspondència mútua que s’han intercanviat en format de vídeo i que properament es podrà veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Però la filmació en sí, l’estilització de les imatges i sobretot el muntatge que defuig cert automatisme de Mékas fan que la seva referència no hi sigui més present que la de Bresson, Chaplin, els Lumière, Akerman o Ozu.
Guest ve a ser el principi de la fi de l’especialista; la plasmació que el trencament amb els imperis de producció cinematogràfica pot ser possible, que l’homo ludens és una evidència, que la superació de l’art al convertir la pròpia existència en una obra creativa no és una utopia. És la tornada de l’Atellier, de l’artesà que viu en la solitud per compartir-la amb la majoria i així trencar la frustració de l’aïllament de l’individu. L’exhaltació de qui no diferencia formació, procés i culminació, quotidianitat i ofici, passió i dubte. La concreció del que cerca en les possibilitats de l’esponteneïtat –la persegueix amb un goig de mirada seductora– perquè la sap sumament més atractiva. La petja sinuosa del neguit davant l’incert present que ens torna esclaus o radicals.
Aquest equilibri entre el que va ser i el que serà no és nou dins l’imaginari i la filmografia del director, però ara ho radicalitza i s’hi mostra coherent –més enllà de la coherència cinematogràfica. Guerín aposta per la bellesa dins la precarietat del cine pobre –terme adoptat per l’underground barceloní dels 70–, per les múltiples relacions que es donen al carrer i que contrasten amb el luxe dels grans festivals i de les habitacions buides i fredes. Ell és el convidat que descobreix les ciutats i frisa per relacionar-se amb l’espai i els conflictes dels personatges que l’habiten. És la recerca de l’estranger que se’ns mostra amb tots els seus jocs de contrastos: el luxe i la pobresa. La imposició i la denúncia. L’espectacle i el seu revers en forma de descans després d’una desfilada militar o la preparació prèvia d’unes actrius que deixen la seva emprenta en el desordre d’una habitació que el servei haurà de netejar. El conflicte social que es dóna al carrer convertint l’espai públic en una mena d’àgora popular on el debat, la discussió i el conflice ressonen com poesies antigues i enyorades. L’agermanament amb els artistes de carrer (pintors, poetes, músics i fotògrafs) tot defugint els companys del sector –amb l’excepció de Jonas Mékas i Chantal Akerman. Les runes del conflicte judeo-palestí. Aquesta fugida cap a l’encant de l’Amèrica llatina en detriment de l’uniformitat del globalitzat primer món i els seus acordionistes i venedors de roses.
LA GRANDESA DEL DETALL
Però el fet que Guest vingui a ser un dietari de viatges filmat i sigui presentat pel mateix director com un diari de registres no vol dir que el resultat sigui matusser o poc reflexionat. És evident que convertir les 150 hores de filmació a la deriva amb una pel·lícula de 108 minuts requereix un esforç considerable alhora que el muntatge pren una importància cabdal. I és en aquest sentit que el film no enganya a ningú ni pretén ressaltar una certa objectivitat que tothom sap impossible. Com ja va fer amb Unas fotos en la ciudad de Sylvia el director grava i recopila tot el material possible i és llavors, a la sala de muntatge, on el film va prenent forma i esdevé el resultat final de tot un procés que ha estat enormement més plaent i creatiu.
També és important destacar que un altre dels encerts que es besllumen en el film és aquesta actitud que pren el director davant allò que està filmant. Per ell és un joc, un recurs, un divertimento, una estratègia, una mostra, una provatura pel nou film que ha d’arribar. I és en aquesta llibertat creativa, lluny de pressions i condicionants, que les imatges se’ns mostren nues, arriscades, amb tota la tensió que pot donar-se entre la virginitat de l’objecte desconegut i l’objectiu que l’està mirant. La bellesa d’una distància que ens uneix, la poesia de la vida quotidiana. Perquè aquest no només és un film de testimonis sinó que la metàfora hi és ben present com ja hem esmentat al començament de l’article: la televisió de les habitacions d’hotel sempre a un costat i una finestra oberta al món exterior (ficció i realitat), les imatges gravades des dels diferents mitjans de transport, la melodia de les diferents ciutats, dels rostres, la grandesa dels petits detalls que fan que desviïs la mirada, les estatues d’un passat borrós que ja no tornarà, el trànsit urbà i les referències centenàries fins a l’arribada del diluvi que clou el film com si d’una premonició es tractés, o un desig.
LA CONFIANÇA DE SER NOSALTRES
Amb la seva darrera pel·lícula José Luís Guerín sembla voler lloar aquella màxima de Serge Daney que diu: “El cine té molt a veure amb això que anomenem la domesticació del públic”. Daney es mostra disposat a invertir aquesta sentència i Guerín ha vingut a sumar-se al seu equip. El director defuig certa autoadulació d’esteta benpensant conscient que hem entrat al temps irrevocable de la Multitud –en oposició al concepte de poble o nació. Cadascú de nosaltres té la responsabilitat de decidir si el que vol és desaparèixer en una agonia de ser passiu que el durà a l’homogenització i al deliri, o si pel contrari vol precipitar aquest efecte multiplicador imparable i imprevisible que ens ha d’alliberar del tedi, l’ordre i el control.
José Luís Guerín ho demostra interrelacionant persones, ciutats i idiomes; conflictes i rialles; mirades i gestos; luxe i desolació. I ho fa amb uns mitjans assequibles, interpelant directament a les nostres possibilitats creatives, retant-nos al diàleg artístic i vital, oferint-nos la riquesa dels carrers, el bullici ingovernable de les ciutats i les persones que les habiten, generant debats grandiloqüents en la subtilesa de les imatges precises. Algú li ha retret aquesta fixació per la misèria, per l’excentricitat que defuig la norma, per la mitificació dels derrotats amb les seves esperances redemptores… i potser cal cercar aquí el darrer joc de contrastos: el món que se’ns ofereix i el món que se’ns amaga; el món viscut pel burgès i el món que descobreix el convidat i que l’obliga a posicionar-se tot eixamplant mires, renovant discursos i sobretot arriscant-se com només ho exigeix el moment actual.
Una notícia escandalosa, la voluntat de fer una pel·lícula sobre l’adolescència amb adolescents reals, un càsting llarguíssim, un taller de personatges que aglutina, un guió en construcció permanent, la normalitat quotidiana en l’ús de les noves tecnologies, una reflexió sobre el valor de l’amistat i la sexualitat que es desperta, el sentiment de pertinença, les distàncies generacionals, la incomunicació familiar, l’amor i un gran pacte que combati l’avorriment… tot això és Blog.
LA NOTÍCIA
Al juny de 2008 va esclatar la notícia. En un poble de gran tradició catòlica de Massachussetts (Glouces ter) disset noies de setze anys havien quedat embarassades. Totes les alarmes van saltar quan les dades van confirmar que en menys d’un any més d’un centenar de noies s’havien realitzat el test d’embaràs, i que en alguns casos ploraven si el color evidenciava respostes negatives. El cim mediàtic, però, es va assolir quan algunes de les embarassades van afirmar que això podia respondre a un pacte. A partir d’aquí totes les informacions es van anar superposant: que si alguns pares podien ser majors de vint anys i això era una acció penada a l’estat americà. Que si existia un pare múltiple que podia ser un sense sostre major de 24 anys. Que si els motius que havien induït el pacte eren les ànsies de maternitat, d’esdevenir adultes, i d’assegurar-se algú que les estimés tota la vida. Que si aquesta decisió, clarament subversiva, era producte de la precarietat laboral i econòmica en què malvivien les famílies del poble pescador. Que si la castració moral que sobrevolava Gloucester n’era la responsable. Que si el metge i la infermera del centre educatiu havien dimitit al ser-los prohibida la possibilitat de subministrament de mètodes anticonceptius als i les alumnes. O que en les ja previstes festes de naixement i batejos hi havia una clara voluntat de projecte de criança fraternal i comunitari.
EL PACTO
Coneguda la notícia, Fernando Colomo i Telecinco s’hi van inspirar per estrenar la telemovie El Pacto el gener passat. Un telefilm que duia a la gran pantalla el cas de Massachusetts de la mà de set adolescents-actrius ben conegudes pel públic en general. I que fou estrenada, amb polèmica inclosa, als EEUU. Amb tot, El Pacto no té res a veure amb Blog, malgrat que coincideixin en la referència evident. Igual que tampoc no és cert, malgrat que Blog arribi molt més tard a les sales de cinema, que una sigui precursora de l’altra. En aquest sentit, cal explicar que en un primer moment Telecinco es va interessar per Blog però a l’estar en desacord amb el tractament formal i de contingut del film van desistir, preferint impulsar el que després va ser la seva telemovie.
BLOG
He volgut començar l’article amb els antecedents perquè penso que condicionen –es vulgui o no– a l’hora de rebre una proposta com aquesta. L’impacte de la pel·lícula sense l’avançadeta del totpoderós imperi comunicatiu de Telecinco i El Pacto hauria estat diferent. És per això queBlog esdevé un veritable MacGuffin –perquè la intriga ha desaparegut al saber-se la notícia i el desenllaç des de bon començament– tot centrant-se en els valors de l’amistat i el sentiment de pertinença a un grup. Però tampoc no podem negar que l’impacte mediàtic i comercial no és el mateix que si la història es desenvolupés en una ciutat qualsevol o entre les amigues d’un equip de bàsquet. Amb això vull dir que, malgrat que l’inici i el desenllaç no siguin el nucli central que motiva la pel·lícula, és evident que la curiositat de la notícia fa més atractiva la proposta. Malgrat que aquest efecte, repeteixo, s’ha vist disminuït pel ressò que ja va tenir l’aposta de Telecinco.
EL PROCÉS
L’element més destacable de l’òpera prima d’Elena Trapé és el procés d’elaboració del film. La convicció plena que per fer una pel·lícula sobre l’adolescència havia d’incorporar adolescents de veritat, així, ras i curt. Totes les setmanes de càstings amb la voluntat que les protagonistes fossin actrius no professionals. El taller de personatges que li va permetre conèixer les seleccionades i incorporar elements de la seva vida quotidiana al film. La possibilitat d’entrar a la vida real de les protagonistes gràcies a unes webcams instal·lades a les seves habitacions durant mesos. La participació dels progenitors veritables en algunes seqüències del film… En definitiva, aquesta fusió de ficció i realitat duta fins a la sala de muntatge.
Un cop finalitzat el càsting, i a l’inici d’aquest taller d’interpretació, les noies no es coneixien entre elles. Fóu a partir de les hores compartides que s’anaren establint vincles, experiències i lligams que superaren el projecte cinematogràfic per traslladar-se a la seva realitat diària. I és gràcies a aquesta forma de treball, com ja va demostrar Laurent Cantet a Entre les murs, que l’Elena Trapé ha pogut aprofundir en certs aspectes del caràcter i de les experiències personals de cada una de les actrius debutants per dotar el film de més vericitat i autenticitat. El fet que les noies s’il·lusionessin amb la proposta i l’enriquissin a partir de les seves emocions i conviccons, que es pogués filmar les habitacions autèntiques de cada una d’elles i que els seus pares veritables participessin al film reforça aquesta idea de fusió, frescor i sinceritat que traspua durant tota la pel·lícula.
Un altre element a destacar és la incorporació de les noves tecnologies com un element habitual en les relacions socials de les protagonistes. L’Elena Trapé ho té claríssim: “No és pot realitzar una pel·lícula sobre adolescents obviant que aquests elements esdevenen un element comunicatiu clau en la seva realitat immediata”. El gruix del film està construït a partir de les declaracions de les noies a la webcam que es troba instal·lada a la seva habitació (com si d’un diari postmodern es tractés), del text del xat que se’ns mostra sobreimprès a la pantalla i de les imatges que les protagonistes van gravant amb una càmera domèstica –i que ens mostra el seu dia a dia, dins i fora de l’institut.
Però les noves tecnologies no només han servit per dotar el film d’una estètica concreta i plasmar de manera clara les noves formes de relacionar-se dels adolescents actuals sinó que la directora també les ha utilitzades per anar descobrint altres elements de la personalitat i/o de la quotidianitat de les joves actrius que pels motius que fos no havien aparegut en els tallers –un exemple seria el text/poema de Marta que incorpora el film o la cançó final que compon una de les protagonistes. Novament, realitat i ficció es barregen.
El que no s’acaba d’entendre és el títol de la pel·lícula. Per què Blog si no n’hi apareix cap? Tampoc cap de les protagonistes escriu ni parla de blogs. En cap moment de la pel·lícula no es fa esment a aquestes pàgines personals. I ni tan sols hi ha hagut un blog que parli de Blog. A què es deu aquesta opció? Per què es va seleccionar aquest títol davant els possibles: Webcam, Xat o HD… ?
LA FEMINITAT, L’AMISTAT
Un altre dels triomfs d’Elena Trapé és haver aconseguit dur el film dins la mirada i el cor de les joves protagonistes. Molt sovint les pel·lícules d’adolescents i/o joves delaten els prejudicis, desitjos o intencions comercials dels guionistes adults, els quals demostren certa llunyania respecte les situacions i/o vivències reals on volen contextualitzar les seves obres. En aquest sentit, Blog estableix un precedent qualitatiu que interpel·la directament als adolescents i joves amb el convenciment que s’hi veuran reflectits.
El fet de dur fora de camp els nois i els pares, denota la intencionalitat de la directora de centrar-se bàsicament en les noies d’aquesta etapa evolutiva que és l’adolescència, i sobretot en les relacions d’amistat que se’n deriven. S’agraeix que –a diferència de El Pacto– es despulli la pel·lícula de relacions familiars estereotipades i de relacions amoroses més tòpiques que la pròpia definició d’amor que podria realitzar una persona de quinze anys. En aquest sentit, interessa poc –i així ho evidencia la càmera tot allunyant-se’n– com els pares reben la notícia final o com reaccionen els protagonistes masculins l’endemà de la materialització del pacte i al conèixer la sorprenent notícia de la seva futura paternitat. És dins aquestes coordenades que la pel·lícula esdevé coherent i clara.
Blog és, sens dubte, un retrat –evidentment subjectiu i generalitzat– d’un grup de noies de classe mitjana-alta en plena adolescència. Les seves motivacions i preocupacions estètiques, amoroses, familiars, creatives; la seva quotidianitat a l’institut, a les sortides escolars, a la pista de bàsquet; i els seus espais familiars i privats que ens acondueixen a un despertar sexual i al gran pacte que planejarà durant tot el film com un fantasma.
També cal deixar constància que Elena Trapé ha afirmat repetides vegades que volia fer una pel·lícula molt blanca, molt innocent. I és en aquest desig on potser s’evidencia la primera mancança. Penso que més que una pel·lícula blanca li ha sortit una pel·lícula del tot transparent. Lluny dels referents més irreverents, provocadors i polèmics (Larry Clark, Todd Solondz, Gus Van Sant) la directora arrisca poc a l’hora de configurar les relacions i rols que s’estableixen en el grup. Si bé és cert que hi ha personalitats i fisonomies ben distintes al final aquesta ingenuïtat, aquesta innocència acaba esdevenint una impostura. Massa fixació per l’acceptació del propi cos que divergeix dels cànons que se’ns imposen, massa avorriment generalitzat de les protagonistes i enaltiment de grup com a forma superficial i repetida. Massa ignorància, desconeixement i rebuig pel que fa a les relacions i pràctiques sexuals (recordem que no tenen dotze sinó setze anys). Massa diari personal davant la webcam que se superposa i fa decaure la pel·lícula… En definitiva, massa acomodament i sobreprotecció de casa bona.
PROBLEMÀTIQUES REALS
I l’espectador ens podria interpel·lar dient que aquestes són problemàtiques reals de les noies catalanes de setze anys. Però remetent-me a l’opinió d’un dels periodistes que també va assistir al passi de premsa: “No pot ser que el pati estigui tan malament”. És evident que el retrat és fresc i sincer, elaborat conjuntament amb les noies, i que aquestes qüestions plantejades segurament les han preocupat o preocupen; però no és menys cert que hi ha moltes més qüestions a tractar, moltes més tipologies de noies amb els seus interessos i neguits; i en aquest sentit, la pel·lícula segurament ha quedat limitada a la idea i l’experiència d’adolescència de l’Elena Trapé i el reduït grup de noies participants. Sense anar més lluny, a la roda de premsa, la Candela Antón (Marta a la pel·lícula) afirmava que li apassionava la història i que per això s’havien introduït els referents de les societats secretes, els Illuminati… només una mostra que hi havia molt més camp per córrer enllà de les assignatures difícils i l’avorriment generalitzat (cap lectura apassionada, cap música que les transportés, cap interès exagerat… Ni tan sols un msn múltiple amb els seus intents de seducció virtual evidents)
L’altre element que volia destacar, i que ja hem comentat, és la plasmació del valor de l’amistat i les ànsies de pertànyer a un grup. En el film només es necessita una idea –per més rocambolesca que sigui– per despertar aquesta bèstia inherent a l’adolescència i la joventut que és l’amistat. És en aquest punt que la relació entre el guió i la notícia en què s’inspira trontolla. Caldria saber si el pacte de Massachusetts fou motivat per aquesta necessitat de col·lectiu o més aviat per les ànsies de maternitat (entre altres factors). El que evidencia la pel·lícula, però, és que la maternitat no esdevé ni una concreció real inspirada en la notícia ni una metàfora encertada. És només l’excusa que permet parlar d’aquest sentiment de pertinença al grup que les ha de diferenciar de la resta de noies de la seva edat. Segurament aquest fort sentiment d’amistat, a l’adolescència i la joventut, rau en el fet de créixer junts, d’experimentar plegats, de compartir vivències noves i apassionants en un espai de temps curt… i no en anhels de societats secretes que desitgen obtenir “el poder”. És més, tampoc s’aprofundeix en cap pràctica d’aquest estil més enllà del jurament iniciàtic. Aquest fet denota que la introducció de la societat secreta no és res més que un recurs per dur-nos a la notícia de l’embaràs, però que no hi ha cap voluntat d’aprofundir-hi… Les noies no seran més amigues del que ja eren, ni aniran més enllà de la decisió que ja han pres col·lectivament (formin o no formin part d’un grup tancat que es va obrint a passos de gegant). I és aquí on decau el discurs general del film; perquè les noies no necessiten cap pràctica concreta (i menys un embaràs) per anar forjant i enfortint les seves relacions d’amistat. Malgrat que sigui evident que una acció d’aquesta importància uneix moltíssim, no hem d’oblidar que en el cas real foren múltiples les circumstàncies que desembocaren el fet.
I per cloure aquest apartat, tampoc estaria de més comentar que, des del meu punt de vista, la pel·lícula dóna un tractament perillosament reduccionista i superficial al tema de l’embaràs. Afirmar que un grup de noies acceptarien quedar-se embarassades com a conseqüència d’un pacte i del seu desig de pertànyer a un grup social denota molt poca confiança en la formació del pensament crític i la intel·ligència emocional dels joves del nostre país.
ALGUNA CONSIDERACIÓ MÉS
Un altre element que trobo que fluixeja és el sorteig, l’assignació de nois i el viatge de final de curs. La història de seducció en la distància de Román i el posterior contacte amorós al vaixell és impecable, alguns encontres també són força acceptables… però el fet que la totalitat de les noies aconsegueixin establir relacions sexuals amb el noi que s’han sortejat i sotmetre’l al seu acord secret no resulta gens creïble. Dóna la sensació que aquesta decisió de guió es recolza en el vell tòpic que diu: “Quan la dona vol l’home ja corre” i això és una fal·làcia. Sobretot en aquestes edats on el despertar sexual resulta igual d’intens que el seu sistema de judici crític.
I la darrera consideració que voldria fer se centra en la qüestió idiomàtica. Si el que es pretenia era un vertader reflex d’un grup de noies a la Barcelona del segle XXI no entenc com s’imposa el castellà com única llengua d’expressió i comunicació. En algun moment de la pel·lícula es fa molt evident que alguna de les protagonistes respondria o s’expressaria millor (més espontàniament) en català. Cal seguir demanant una mica més de valentia als nostres cineastes encara que això suposi entrar en conflicte amb certes multinacionals i les seves raons comercials.
En definitiva, la vàlua de Blog respon més a una manera de plantejar-se l’art de fer cinema que en el resultat que se’ns ofereix. Cal valorar el risc d’introduir, descaradament, les noves tecnologies com un element comunicatiu més (malgrat que les imatges de la videocàmera domèstica resultin massa nítides i clares allunyant-se així de certes experiències més radicals); el fet de treballar amb actrius amateurs i barrejar la ficció amb la vida real fins a l’extrem de filmar els pares i les seves pròpies cases; l’intent de retratar una generació a partir d’una excusa qualsevol fugint del sensacionalisme i la demagògia; i aquesta metodologia de treball lliure i espontani que permet anar deixant fluir les idees perquè es configuri el film de forma natural, multiplicadora i qualitativa.
Per tots aquests motius –i els que de ben segur ens deixem– celebrem l’arribada d’Elena Trapé al nostre cinema, essent plenament conscients que les també debutants Roser Aguilar i Mar Coll havien deixat el llistó als llimbs del que es pot considerar una bona òpera prima.
Qui ha estat Vincent Van Gogh? Un mite? Un geni incomprès? Un avantguardista enfollit? Un boig? Un il·luminat? Potser no més un pintor. “El pintor que més ha fet oblidar que estiguéssim davant de la pintura” –en paraules d’An tonin Artaud. I continua: “Van Gogh és pintor perquè va recol·lectar la natura, que la va com retranspirar i fer suar, que va fer esquitxar en feixos sobre les seves teles, en garbes com monumentals de colors, la secular mòlta d’elements, l’espantosa pressió elemental d’apòstrofs, d’estries, de comes, de barres, amb què després d’ell no es pot creure que els aspectes naturals no estiguin fets”. Artaud mai no va conèixer Van Gogh. És més, quan el pintor postimpressionista es va disparar el tret al pit que acabaria amb la seva vida, el poeta encara no havia nascut. Però de seguida s’hi sentí identificat. Ell també era un marginat, un despreciat, un orfe de la societat que es negava a acollir-lo. I coneixia a la perfecció, igual que Van Gogh, el tracte que les clíniques mentals donaven als inadaptats, sobretot els nous tractaments basats en electroxocs. Casualment, o potser no tant, el darrer llibre que escrigué Antonin Artaud –uns mesos abans de la seva mort– es titulava: Van Gogh, suïcidat per la societat. La inspiració de Van Gogh n’és el complement perfecte.
UN DOCUMENTAL
El primer llargmetratge de Daniel Ferrer ens proposa perseguir les vivències del pintor durant la seva estada al sud de França –entre 1888 i 1890– i confrontar-la amb les formes de vida i el paper de l’art en l’actualitat. Dividit en apartats, com set títols de blanc sobre negre intens i fos, trobem:
1. Un passeig per la inspiració 2. Thimothée Polad, Catedral de les imatges 3. Els paisatges d’avui 4. La nit de les inquietuds 5. Retrat i reflexions d’una societat 6. El Dr Boulon i l’arteràpia 7. Estimat Vincent, què vols?
Només amb el títol de cada capítol ja podem fer-nos una idea del contingut de cada apartat, malgrat que la transversalitat i la unitat conceptual del projecte faci, deliberadament, que alguns temes se superposin, es complementin o s’enllacin amb agilitat i continuïtat evident. També s’agraeix que el documental estigui íntegrament gravat en alta resolució, perquè evidentment aconsegueix ressaltar la bellesa del paisatge, els colors, absorbir la llum que tant va buscar Van Gogh durant la seva estada a la Provença (grocs, verds i blaus combinats amb el vermell de la seva passió) i fusionar l’art del cinema, amb l’obra d’art que fou la vida intensa i creativa de Vincent Van Gogh.
UNA REFLEXIÓ
La càmera ens va aconduint a tots els paratges que van veure Van Gogh consumir-se d’inspiració i engrandir-se en l’anonimat que se l’hi imposava. Mai no va ser reconegut ni per la crítica ni pels habitants dels pobles que l’acolliren, i encara menys per París, Amsterdam, Anvers o Arles.
Així doncs, entre quadres i paisatges, viatgem a Sainte Marie de la Mer, Arles i Saint Rémy de Provence per conversar amb els seus habitants sobre el fruir de la seva quotidianitat i sobre el llegat que ha deixat el pintor en els pobles on malviví durant els dos darrers anys.
I al parlar de la rutina del sobreviure automàticament sorgeix la reflexió al voltant del treball, la societat, la cultura, l’art, l’economia i la resignació o el combat. Resulta interessant el contrast entre les dues ciutats que van acollir Van Gogh en la seva darrera etapa. Mentre l’Arles que tant el va menystenir (atenció a l’anècdota que es va repetint fins a esdevenir gairebé una llegenda urbana) ara viu abocada al turisme, en una mercantilització absoluta del llegat de Van Gogh, el Saint Rémy de Provence que el va acceptar viu amb l’austeritat del qui ha estimat.
La inspiració de Van Gogh, doncs, no és un documental estricte sobre la vida d’un dels pintors més cars del món. No és una tirallonga d’entrevistes d’experts ni una exposició retrospectiva filmada. Sinó que és una reflexió, ben estètica, del que resta viu després de la mort de l’artista (això potser no és tan bonic). És la plasmació evident que el temps esborra el nostre pas, encara que siguis un referent de la història de l’art, i s’entrega a l’esdevenir dels canvis inevitables. Alguns acaten aquestes imposicions amb resistència, altes s’hi lucren, molts s’hi mostren indiferents i la majoria hi sobreviuen com poden.
Més previsibles resulten les preocupacions del jovent i els treballadors tot demostrant la globalitat del sistema que ens governa. L’angoixa per la desaparició del món agrícola, la precaritat laboral, les dificultats per accedir a un habitatge digne, els preus dels productes, el paper cabdal que pren l’economia i les noves tecnologies en les nostres relacions, la incertesa davant del futur… són dificultats intercanviables amb les de qualsevol persona de Barcelona o de Berlín. Tampoc no sorprèn la utilització de la mentida per tal de generar diners. En un moment del documental s’afirma que el turista només hauria de visitar Arles per cercar la inspiració de Van Gogh no la seva història. Perquè la història es mostra falsejada per generar diners. El Pont de Langlois no és El Pont de Langlois, el cafè de la Gare tampoc no és tal i com s’hi inspiraren Van Gogh i Gauguin (Le café de nuit iCafé de Nuit, Arles respectivament). “A Arles, materialment, no en queda res de Van Gogh” s’afirma.
Resulten interessants, però, les reflexions al voltant de la creativitat, els mitjans de comunicació i el mercadeig que l’art genera. Tothom coincideix que Van Gogh, al superar certs cànons, va restar al marge per avantguardista fins que algú va decidir que ja era el moment de valorar l’extensa obra del geni incomprès que s’havia suïcidat (900 pintures i 1600 dibuixos). D’aquí a extrapolar la vida del pintor a les dificultats que pateixen els artistes en l’actualitat només hi ha un pas. El paper que juguen els mitjans de comunicació i els grans imperis econòmics a l’hora d’enaltir o silenciar qualsevol creador d’art (censura per excés, la dictadura dels mitjans de difusió i sobresaturació…). Els models d’oci que ens injecten en forma de publicitat (unes expressions artístiques lleugeres, entenedores, divertides i alienadores dels mals rutinaris que ens toca patir. El moviment i l’espectacularitat per damunt de la reflexió i la crítica. El control dels mitjans de producció, de l’oci i del pensament). Les ànsies d’alguns creadors per obtenir reconeixement, fama o possibilitats de dedicació plena. L’hedonisme i el patiment. Les mitificacions i les renúncies. Les concessions i les excepcions. El paper que les noves tecnologies poden prendre en la difusió de qualsevol expressió d’art en el futur.
Així com també sorprenen les reflexions sobre l’arteràpia. En aquest sentit seria interessant contrarestar les afirmacions del psiquiatra sobre els transtorns bipolars i els atacs epilèptics amb les argumentacions dels qui acusen directament al doctor Gachet com un dels responsables indirectes de la mort de Van Gogh. Estava malalt per culpa del seu cos o per culpa d’una societat que no podia comprendre? En aquest capítol potser també hauria estat pertinent una referència a Theo Van Gogh (el suport real de Vicent al llarg de tota la seva vida) i la mort d’aquest només sis mesos després del suïcidi de Vincent (quina fou la causa: sífilis o remordiments?).
UN CINE-FÒRUM
La inspiració de Van Goghs’emmarca en aquella categoria de pel·lícules imprescindibles. Aquelles que ens mantenen fixats a la cadira, i corrent incansables pels camps del pensament. Les que quan acaben t’encomanen xerrera. I com ja he comentat, són molt diverses les temàtiques que ens ofereix el documental.
Quan en alguna sala comercial de cinema es programi La inspiració de Van Gogh acompanyada d’un cinefòrum atemporitzat i espontani (perquè tothom hi té quelcom a dir, sigui artista o contrabandista) el cinema estarà avançant. Es prendrà en consideració. Serà imparable.
UN FRAGMENT DE VAN GOGH, SUÏCIDAT PER LA SOCIETAT
Perquè no és pas per aquest món, no és mai per aquesta terra que sempre hem treballat, lluitat, bramat d’horror, de fam, de misèria, d’odi, d’escàndol i de fàstic, que tots vam ser enverinats, tot i que per ella fóssim tots embruixats, i que al final ens hàgim suïcidat, perquè ¿no som tots com el pobre Van Gogh suïcidats per la societat?
Si Barcelona no gaudís d’un Festival de cinema independent com l’Alternativa frisaria per inventar-lo. Com sinó podríem xalar, de la manera que ho hem fet, amb l’obra del gran Alexander Kluge? A pocs –a banda d’ell i potser de Godard– se’ls acudiria fer realitat el projecte titànic de Serguei Eisenstein: filmar El Capital de Karl Marx. I només els meravellosos programadors de l’Alternativa s’envalentonarien a projectar aquest film de nou hores en forma de marató intel·lectual altament saludable. Llàstima que al final es dividís l’empenta inicial, en dues sessions de tres i sis hores, però això no treu mèrit al risc de l’aposta.
Per altra banda, sense l’Alternativa tampoc no hauríem pogut escoltar les polèmiques declaracions de l’imprescindible Arturo Ripstein: “Iñárritu, Cuarón, Arriaga…? Són gringos nascuts a Mèxic per accident. Sempre van somniar anar-se’n…” ni hauríem desempolsegat la recomanable filmografia de l’admirat Raymond Depardon, ni ens hauríem emocionat recordant la follia de José María Nunes, ni hauríem quedat pensatius després de les paraules sàvies del triomfador de l’any: el productor Lluís Miñarro.
Dividit en quatre seccions (Oficial, Secció i Activitats Paral·leles, Pantalla Hall i Escoles de cine del món) l’Alternativa ha rebut 51 films de 28 països i ens ha deixat un palmarès que inclou: Viajo porque preciso, volto porque te amo de Marcelo Gomes i Karim Äinouz com a millor llargmetratge de ficció. Glubinka 35X45 d’Evgeny Solomin com a millor film documental. Time’s up de Marie-Catherine Theiler i Jan Peters i també Triumph of the wild de Martha Colburn com el millor (ex aequo) curtmetratge. I Un monde pour soi de Yann Sinic com a premi del públic al millor curtmetratge.
Durant deu dies el cinema més compromès, experimental, atrevit i reflexiu –discursivament, però també estèticament– ha omplert diversos espais de Barcelona; convertint el CCCB, el Cinema Maldà, l’Institut Francès, la Casa Amèrica, la Filmoteca de Catalunya i l’Auditori Macba en una sort d’Àgora pública abocada a la reflexió i a la formació mútua de la nostra mirada, que en definitiva és la nostra forma-de-vida.
SP_Panorama_Finisterrae
Caldria destacar, també, la bona acollida que han tingut les novetats d’enguany: Petits experiments, onze curts d’animació que buscaven la participació activa dels més petits i la Col·laboració amb el portal Filmin, i altres plataformes com Hamaca o Dailymotion que es dediquen a la difusió i accessibilitat del cinema independent on-line.
Tampoc no podem deixar de remarcar, pel seu risc i innovació, el Festival Internacional de Cine Invisible “Filme Sozialak” de Bilbo o “L’arròs Movie” del Col·lectiu Compartir Dóna Gustet, que presentaren un projecte audiovisual a partir del finançament col·lectiu. Tot dins la programació ininterrompuda del Pantalla Hall del CCCB.
I per finalitzar, hem d’esmentar –és de justícia– la ja clàssica Secció Panorama on es presentaren propostes –no per conegudes menys interessants– com Finisterrae de Sergio Caballero, Ori de Miguel Ángel Jiménez o el segon film com a director de Lluís Miñarro, Blow Horn.
En definitiva, l’Alternativa és la seva festa de clausura, el risc que li manca als cinemes de casa nostra, la salut d’unes imatges que empelten esperances, la plasmació que la creativitat i l’experimentació perduren en l’anonimat que potser esdevé també imprescindible, i la plena convicció que l’acció de la mort (Godard dixit) està ben viva, encara.
Del 9 al 12 de desembre torna el Flux, i ja en són sis edicions. Aquest festival sempre s’ha carecteritzat per oferir una programació dedicada a diversos autors que centren la seva obra artística en allò que s’ha anomenat vídeo de creació (documental de creació, vídeo art, vídeo instal·lacions…). És a dir, mentre altres festivals es dediquen a projectar una obra concreta (missió divulgativa i fragmentada) de cada autor, el Flux ordena la seva programació a partir d’una sèrie de sessions monogràfiques que ens apropen globalment a l’univers creatiu de cada artista. D’aquesta manera, i gràcies a les projeccions, col·loquis i autoretrats, enguany podrem (re)descobrir creadors tan interessants com: Nora Ancarola, Carles Congost, Núria Font, Joan Morey, María Ruido i Mireia Sallarès. Tan lliures com diversos ens oferiran les seves visions/reflexions sobre/a través de l’art, la vídeo creació, la vídeo instal·lació, la vídeo dansa, la performance i el documentalisme.
muntatge teòrico-practic creatiu de l'Ester Xargay
ALTRES RECOMANACIONS
Altament recomenable, també, resulta l’estrena dels Autoretrats que tindrà lloc el primer dia de festival. Cadascun dels sis creadors seleccionats oferiran la projecció d’un autoretrat inèdit acompanyat d’un col·loqui que servirà com a presentació –o primera presa de contacte– amb el públic no habituat al vídeo d’autor.
Una altra mostra de la vitalitat i originalitat de la qual gaudeix el festival és la vídeo instal·lació col·lectiva que es podrà veure a l’espai balcó del Centre d’Arts Santa Mònica i que duu per nom Flux Vídeocapsa. Aquí podrem tenir un encontre íntim amb una sèrie de vídeos inèdits pensats per ser vistos a través d’una capsa –petita pantalla LCD col·locada en posició horitzontal– i uns auriculars. Les deu creacions/capses són de Xavi Casadesús i Pablo Paz, Lis Costa, Elena Ferrer, Joan López Lloret i Meri Collasos, Sílvia Mestres, Tommaso Pedone, Toni Serra, Jacobo Sucari, Eugenio Tisselli i Ester Xargay (que ens ha regalat aquesta petita joia creativa que podeu disfrutar a continuació).
I per acabar, no podem deixar de destacar i congratular-nos per la inauguració del Flux Club, continuació natural del Flux. Un club de vídeo que, amb periodicitat setmanal, oferirà una programació de qualitat on es podrà notar la vitalitat i l’empenta que el vídeo de creació està prenent a la nostra ciutat de Barcelona.
Qui és qui?
Nora Ancarola
(Buenos Aires, 1955). Des de 1991 ens ofereix una obra integrada en l’espai, on la intereacció entre ficció i realitat respon a una intenció reflexiva sobre el temps present. Sovint les seves vídeo creacions resten obertes (sense principi ni final) convertint l’espectador –en paraules de Carles Hac Mor– en expectador (expectant davant allò que la raó no li permet entendre). La seva insistència a sobreposar unes imatges damunt les altres, a fer transparències, fa palès el seu interès a no consolidar una imatge sola a la pantalla, sinó a generar una plurivalència sincrònica. Una manera de fer coherent i sincera en la seva recerca singular.
Carles Congost
(Olot, 1979). Ha exposat individualment en alguns dels museus i centres d’art més rellevants del nostre país. La seva obra es caracteritza per una particular mirada a diferents subgèneres de la cultura popular, a partir dels quals fa una dissecció dels mecanismes imperants de l’art dels nostres dies. La desinhibició amb què integra molt diferents llenguatges en el seu discurs artístic, com ara la música pop, els còmics, la televisió o el cinema fantàstic; així com la seva ironia i el seu sentit de l’humor especial, donen cos a una obra marcada pel seu caràcter desmitificador.
Núria Font
(Capellades, 1958). Realitzadora de vídeo i directora de projectes culturals relacionats amb el vídeo, la vídeo dansa i les arts digitals. Apassionada per les arts del moviment troba en la càmera una altra manera de ballar. Les seves obres han estat sempre fruit de col·laboracions estretes amb coreògrafes com Àngels Margarit i María Muñoz, i se li fa difícil signar les peces de vídeo en solitari. En aquests últims anys, a més dels vídeos monocanal, ha realitzat treballs videogràfics que conviuen i dialoguen en escena amb els intèrprets.
Joan Morey
(Sant Llorenç des Cardassar, 1972). Com a artista explora principalment el llenguatge de la performance i el seu enregistrament en vídeo i fotografia. D’entre els seus projectes site-specific sorgeixen multiplicitat d‘obres derivades en altres suports i mitjans com la instal·lació, el so, la intervenció plàstica o l’edició impresa en diversos formats. La seva obra es caracteritza per ser un complex sistema de referències en superposició, juxtaposició o en paral·lel, en què res no és banal, i que aconsegueix un efecte de capes amb gestos represos i paraules repetides en múltiples idiomes. El cos és usat com a paraula i la música també pren un paper protagonista, en un intent que el llenguatge subverteixi la comunicació i elimini la seva capacitat funcional; tot com una lletania que defuig la paraula parlada, la paraula escrita i la imatge plana.
MarÍa Ruido
(Ourense, 1967). Artista, productora cultural i investigadora, desenvolupa –fonamentalment a traves del vídeo i l’escriptura– projectes interdisciplinars sobre l’elaboració social del cos i la seva ubicació en els imaginaris del treball, així com els mecanismes de construcció de les memòries i la seva relació amb les formes narratives de la història. La seva obra narra les condicions globals que demostren les representacions sobre la classe, la raça i el sexe mitjançant la generació de narratives documentals. L’ús del documentalisme i la pràctica del desmuntatge de l’art contemporani enllacen i vinculen la funció de la imatge documental, la recuperació dels processos col·laboratius del cinema polític i les narratives de gènere. Recuperant així, alguns trets distintius del cinema compromès de finals dels 60 com el sabotatge a través de la desertització, el fora de camp i la insistència en el temps real del pla seqüència.
Mireia SallarÈs
(Barcelona, 1973). La seva obra es va teixint a partir de la seva pròpia experiència, subratlladament femenina, que sedueix i es deixa seduir pel contacte amb les vides dels altres. En els seus vídeos la seva participació mai no és passiva sinó que intervé, matisa, riu i transforma les seves vivències en un tema de conversa i reflexió. D’aquesta manera els documentals, les instal·lacions, els llibres, els cartells, les intervencions, les taules de debat, les referències cinematogràfiques, les seves estades a França, EEUU i Mèxic, les seves relacions personals, amors i amistats són les que van conformant una trajectòria creativa global i laberíntica que es mou a la frontera de la realitat i la ficció en un intent clar de polititzar el fet femení.
El dia 7 de Juliol Nagore Laffage, estudiant de segon curs d’infermeria a la Universitat de Navarra, s’arreglà i sortí al carrer -acompanyada d’unes amigues– disposada a donar la benvinguda a l’esperat San Fermín. Amb el mocador vermell al coll, Pamplona era una riuada de festa, desinhibició i alegria. Convereses amagades o cridades, corredisses i carícies, encontres i desencontres, sang accelerada i distorsió. Per què no convidar les amigues i el germà tenint un pis d’estudiant com aquest? Per què declinar la possibilitat d’una coneixença mútua si la nit és tan agradable? I unes quantes hores després la van trobar morta en una zona boscosa prop d’Orondritz, a la vall d’Erro, a 35 Km de Pamplona.
“No
cal fer pel·lícules polítiques sinó pel·lícules políticament”
Aquesta cèlebre frase del Jean-Luc Godard immers en la seva etapa
militant podria ser la màxima, o l'inici, del debut cinematogràfic
de Lluís Galter. El jove figuerenc s'inspira amb qui és considerat
el darrer maqui català, Ramón Vila Capdevila (conegut amb el
sobrenom de Caracremada), i reconeix que la decisió va ser presa en
una conversa de cafè al quedar fascinat per aquesta figura
històrica. Però qui era Caracremada?
Una
vida de pel·lícula
Ramón Vila “caracremada” neix a Peguera el 1908 en un context
familiar molt humil. Dels quatre germans que són, dos moren de
petits i la seva germana – onze anys més petita que ell – també
morirà, anys més tard, durant l'incendi de la casa familiar que li
deixarà el sobrenom de Caracremada. De ben jove s'afilia a la CNT i
coneix per primer cop la presó a l'any 1932, acusat d'haver
participat en la sublevació obrera que tingué lloc a la Conca del
Llobregat, zona emminentment industrial. En el 1935, es troba pres a
València però aviat és posat en llibertat i s'incorpora a la
famosa Columna de Ferro, posteriorment també passarà per la 153
Brigada Mixta i patirà el tristement conegut Camp d'Argelés.
Caracremada es fuga del camp i passa a la clandestinitat de la
Resistència Francesa on se'l coneix amb els noms de Ramón Laugí
Pons o Raymond. A partir de 1945 i fins el 1963 formarà part dels
guerrillers antifranquistes catalans, els maquis. Expert en explosius
i bon coneixedor de la realitat geogràfica col·labora fent de guia
permanent i acompanya nombroses vegades els grups d'en Quico Sabaté,
en Faceríes... Però a banda de les seves tasques de guia, en
Caracremada és conegut per fer volar torres elèctriques i vies del
ferrocarril. Sempre va acompanyat d'un altre company, poques vegades
actua sol, i malgrat la bona amistat amb en Marcel·lí Massana (un
altre dels maquis més coneguts) actuaran poques vegades junts.
Fruit de la clandestinitat també es veurà obligat a disparar
diverses vegades acumulant el feixuc pes d'un petit nombre de
cadàvers a l'esquena. El més conegut de tots és el que tingué
lloc a la collada de Toses: En Caracremada i un company aturen un
cotxe per fer-se amb una mica de diners, els roben la càmera de
fotos, i llavors s'inicia l'intent de fugida de Bernard Joseph Peck,
el metge anglès que condueix, així que inicien una ràfega de
trets que finirà amb la mort de l'esposa del metge i el deixarà a
ell malferit. Tot i així, i arribat a la comissaria, Bernard Joseph
Peck reconeixerà la fisonomia de Caracremada i el condemnarà a ser
un proscrit tan a Catalunya com a França. Fruit d'aquest fet també
perd els minsos suports del Moviment Llibertari que li proposa
exiliar-lo a Amèrica (potser per treure-se'l de sobre) però ell si
nega. Continuarà a les muntanyes fent de guia i volant torres
elèctriques fins que és abatut a trets en una operació especial de
la Guardia Civil. El més curiós del cas és que en aquesta darrera
acció viatja sol, opta pel camí més llarg i repeteix el “modus
operandi” de les darreres actuacions com si hagués decidit
desobeir fins i tot les normes de seguretat que la il·legalitat li
havia obligat a adoptar durant tants anys.
Perseguint
el rastre de l'anècdota
He iniciat la ressenya amb aquesta frase d'en Godard perquè penso
que la intencionalitat de Lluís Galter és parlar d'un fet polític,
d'un episodi apassionant i evidentment molt cinematogràfic, però
defugint la espectacularitat imperant que ens estupiditza. El
director no vol convertir el maqui català en un superheroi de
Hollywood. No vol repetir les estructures narratives habituals:
infantesa humil, tirotejos, amor, passió i desenllaç tràgic amb
llagrimetes. No vol contribuir a la mitificació mediatitzada del
personatge en una societat que el protagonista hauria detestat. Cal
trobar llenguatges nous. Cal experimentar amb les imatges, amb els
sons.. cal retornar a l'essència quotidiana de la clandestinitat
dels cinquanta, cal embriagar-nos de l'aroma del bosc i de les seves
formes feréstegues de vida... no cal conèixer en Ramón Vila... cal
convertir-nos amb en Caracremada.
I per això tant silenci...viure en la il·legalitat ho exigeix. A
més, en Ramón Vila era un home d'acció, un idealista pràctic
(com, sinó, es pot anar forjant una teoria?) i en això la
pel·lícula és enormement coherent. Potser l'únic aspecte
recriminable és el d'haver-se quedat amb l'anècdota del darrer
viatge. Com ja he dit, en Ramón Vila “Caracremada” mai no
actuava sol, sempre es feia acompanyar. A més, un dels aspectes que
el van fer més conegut era el de guia impecable – guia d'altres
grups de resistents -, per tant la solitud que reflexa el film em
sembla estèticament molt interessant però excesiva. Per altra
banda, també és conegut que el maqui català serrava els peus de
les torres elèctriques per després col·locar-hi només una càrrega
explosiva i fer-les caure... però el film sembla que només es
centri amb el fet de serrar els peus (un acte més inofensiu,
aparentment menys violent) obviant el compromís i la defensa de
l'acció armada que havien adoptat els maquis – ja sigui a través
de l'agitació en forma de sabotatges amb explosius o en la
l'autodefensa i la fuga. En aquest sentit, sembla que la pel·lícula
està mancada de compromís en el rigor històric prioritzant només
l'esteticisme i la posada en escena.
Conclusió
Caracremada
em sembla un excel·lent debut per un jove director com Lluís Galter
(Figueres, 1983). El punt de partida, la justificació i la concreció
em semblen sinceres, arriscades i coherents amb la necessària
revolució que el cinema català està patint i que tant necessitava.
Hi ajuda el fet que el productor sigui en Paco Poch ( Cravan
Vs Cravan,
La llegenda del temps
o Innisfree)
i que el rodatge hagi comptat amb un bon estol de joves cineastes.
Així doncs, aquesta no és una pel·lícula èpica del darrer maqui
català sinó que és una declaració d'intencions, un avís, perquè
Lluís Galter està cridat a ser un nou rostre important dins el
cinema del nostre país. No us perdeu el seu inici.
Agustí
Villaronga ha tornat a Donostia vuit anys després de la seva darrera
proposta cinematogràfica Aro
Tolbukhin i en el vint-i-cinquè
aniversari de l’entrada triomfal amb Tras
el Cristal. Entremig trobem, i no
podem deixar de citar, la magnífica El
Mar adaptació de la punyent
novel·la del també personalíssim escriptor català Blai Bonet. És
a dir, de Blai Bonet a Emili teixidor passant per aquell fake
que ens alliberava dels prejudicis i ens conduia a dins la ment d'un
assassí. I és aquí on es connecten les tres pel·lícules citades.
En definitiva, Pa negre no
és res més que el trànsit de l'infància a l'adolescencia del
protagonista en un temps de misèria i desolació. I aquest fet,
evidentment li condicionarà el caràcter i li farà adoptar un
posicionament vital que pot ser qüestionable però mai condemnable.
Durant les 400 pàgines de la novel·la d'Emili Teixidor coneixem,
amb l'estil descriptiu i costumista que el caracteritza, aquest pas
de la infància a l'adolescència dins la quotidianitat d'una
familia de vençuts en plena postguerra d'un poblet rural de la
Catalunya interior.
Unitat
en la fusió
Com no
s'ha cansat de repetir el director, Pa
negre és el producte resultant de la
fusió de dues novel·les d'Emili Teixidor: Pa
negre i Retrat
d'un assassí d'ocells. És important
prendre en consideració aquestes paraules ja que la proposta
cinematogràfica que se'ns ofereix té una unitat argumental pròpia,
una història nova que s'assembla i defuig les dues anteriors.
L'esquema principal, el cos del film, el recull de Pa negre –
d'aquí el nom de la pel·lícula – però hi introdueix elements
com el brutal inici que ens durà la trama del pare i el seu millor
amic mort, la metàfora dels ocells comparant-los explícitament amb
els ideals o la història d'en Piturriua.
El
dilema
Com ja
he comentat, la novel·la Pa negre de l'Emili Teixidor ens presenta
el modus vivendi
d'una família de vençuts que fan de masovers d'un mas proper a Vic
i propietat dels senyors Manubens. Aquesta casa enmig del bosc i
propera al Convent de Sant Camil de Lelis, on els frares tenen cura
d'una colla de tísics que sovint prenen el sol ben nus, esdevindrà
el punt de referència on passarà tota l'acció de la novel·la. La
prunera i els jocs infantils dels tres cosins, l'encontre d'Andreu –
el nen protagonista - amb la bellesa gairebé mitificada del cos
esplèndid d'un jove malalt, l'encontre carnal amb la seva cosina
Núria – la ploramiques -, l'estima i les primeres desavinences amb
el seu cosí – en Quirze jove - que es va fent gran, la detenció
i la mort del pare, l'escola i les històries de l'àvia, les
confessions de la mare i les seves germanes... Una novel·la
descriptiva d'unes formes de vida que ens va preparant pel final
punyent i tallant.
En el
moment d'adaptar la novel·la, Agustí Villaronga segurament s'haurà
trobat amb un dilema ben interessant: Basar-se, únicament, amb la
història de l'Emili Teixidor i utilitzar unes tècniques
cinematogràfiques més naturalistes, més arriscades i
experimentals... o - i tenint en compte que aquesta és una
superproducció d'encàrrec - aportar nous elements que dotin la
pel·lícula de més agilitat, misteri i la facin més atractiva per
l'espectador estàndard. I és així com, inspirant-se amb els contes
de Sic transit Gloria Swanson i
de Retrat d'un assassí d'ocells,
introdueix aquests elements més
propers al Thriller per donar més intensitat al film i accentuar
aquest final melodramàtic. És una llàstima que tot i incorporar
aquestes trames d'altres textos - que converteixen l'argument en nou
- no hagi aprofitat aspectes cinematogràficament tan interessants
com la relació entre els cosins, les converses, confessions i la
vista des de la prunera, l'aspror de la vida quotidiana dins un mas
de postguerra, la relació de la família amb la ciutat i amb el cap
dels Camils, les històries de follets de l'àvia...
La
complexitat d'una insinuació
A Pa
negre d'Agustí Villaronga, i per tal
de facilitar la comprensió de l'espectador, la història que se'ns
ofereix és lineal, molt clara. Els vencedors amb tot el seu benestar
i privilegis i la misèria dels vençuts, alguns dels quals es
convertiran en mercenaris per poder tirar endavant, per sobreviure.
Com pot forjar-se el caràcter d'un nen tan sensible en un ambient
com aquest? Com li condicionarà el futur el fet de saber les maleses
fetes per la família pròpia i de retruc la d'acollida? Què en
queda de la dignitat i dels ideals quan acaba la guerra? Qui recull
les conseqüències funestes de tots els morts d'una guerra civil?
Qui pot fer front a la devastació moral?
I és així
com el director va teixint una història d'inici intrigant i final
dramàtic. Línies rectes i gruixudes. Però en la novel·la d'Emili
Teixidor aquestes línies són molt més primes, menys espectaculars,
més imprecises. Amb això vull dir que el pare no traeix els seus
ideals ni es converteix en mercenari sinó que és un simple
conductor d'autobusos que duu les dones al torn de nit de la fàbrica.
I la mare no sap res d'assassinats sinó que només estima bojament
el seu marit, un pèl esbojarrat i idealista. I l'Andreu mai no
rebutjarà la seva cosina Núria sinó que descobriran els
amagatalls del cos camuflats entre el bosc frondós. La bellesa,
però, seguirà essent aquell jove estirat al sol amb qui no parlarà
mai. I el Quirze jove s'anirà fent gran i es tornarà sorrut com
tots els homes de la zona, com el seu pare que també viu al mas...
És a dir, que en la novel·la de l'Emili Teixidor la decisió de
l'Andreu de marxar a viure amb els senyors Manubens, després de la
mort del pare, i el posterior avergonyiment durant la visita de la
mare és més tallant, més cru, és una qüestió de classe. Perquè
l'Andreu s'adona que per aconseguir els seus somnis ha de renunciar a
la seva condició social, i això no l'incomoda gens, al contrari.
l'Andreu avorreix els hàbits, la vestimenta, les converses de tots
els qui l'han vist néixer i l'han acollit. S'ha fet gran i sap que
la vida és un cúmul d'eleccions i cal mirar d’encertar-les. Pur
possibilisme.
I aquí
rau, potser, l'elecció més profunda del film, i la menys
aconseguida. Villaronga aposta per l'espectacularitat de la trama,
amb assassinats, traïcions, contrasentits
i clarobscurs... però converteix el final en obvi: l'Andreu
descobreix que el seu pare és un assassí i la mare la seva
còmplice. D'aquesta manera li és senzill acceptar viure amb els
instigadors dels assassinats - aquí es trenca tota la seva escala de
valors, els ideals dels que li parlava el pare - i renunciar a la
proposta de fugida de la seva cosina. Aquesta opció hauria pogut
ser interessant si la Ploramiques de la pel·lícula hagués estat la
innocent, dolça i sensible nena amb qui tan connectava l'Andreu de
la novel·la però aquesta no és la Núria que ens presenta el film
( més propera a la Roviretes de l'Emili Teixidor). Així doncs, la
pel·lícula guanya intensitat, girs inesperats i relativisme moral
però perd profunditat i convicció. El rerefons de la novel·la de
l'Emili Teixidor és que els vençuts s'han d'humiliar davant els
vencedors i tenen el seu destí a les seves mans – el pare restarà
fidel a les seves conviccions fins a la mort – en canvi la
pel·lícula parla del relativisme moral i de la renúncia dels
vençuts per sobreviure, enaltint així aquell imaginari popular que
explica com tots els anarquistes després de la guerra civil es van
convertir en pistolers i assassins a sou.
Una
bona pel·lícula
Tot i
no ser la millor pel·lícula d'Agustí
Villaronga – pensem que hauria pogut ser més radical en la forma i
el contingut - cal destacar aquesta aposta del director per penetrar
dins la quotidianitat sentimental de la postguerra catalana.
L’elecció d’espais és impecable i juntament amb el director de
fotografia Antonio Riestra s’aconsegueix crear una atmosfera del
tot creïble, i estèticament molt atractiva. Un altre encert, aquest
més previsible, és el repertori d'actors amb noms tan coneguts com
Eduard Fernández, Sergi López, Laia Marull, Roger Casamajor i Nora
Navas. Menció especial - pel que fa al seu esplèndid treball – es
mereix el jove debutant Francesc Colomer. Va ser elegit després d'un
exhaustiu càsting i realment brilla al centre de qualsevol escena.
També cal lloar l'aposta del director pel que fa als registres
parlats, aquest element dóna veracitat al film i l'allunya d'aquell
horrorós Serrallonga que vam haver de suportar.
En
definitiva, Pa negre és una pel·lícula molt recomanable. Perquè
admirem el cine d'Agustí Villaronga, perquè admirem l'escriptura
d'Emili Teixidor, perquè és angoixant, emotiva, penetrant,
misteriosa i a més plasma amb realisme un capítol important de la
nostra història més recent.
No obstante la legítima esperanza que gana espacio en Euskalherria en procura de un futuro que haga posible la paz devolviendo a la ciudadanía sus más elementales derechos, sigue la kale borroka poniendo en peligro la convivencia social.
En las últimas semanas ha aumentado el número de consumidores heridos por alzas de precios y son miles los afectados por los llamados reajustes económicos.
Continúa registrándose en despachos oficiales el porte y tenencia de promesas ilegales, la quema de compromisos públicos y de acuerdos alcanzados, a la vez que persiste el secuestro de salarios, los decomisos de confianzas, las violaciones al código laboral, así como las falsificaciones de ánimos y expectativas, y los sabotajes a cualquier utopía que se empeñe en sobrevivir a la barbarie.
Es incontable el número de trabajadores extorsionados que están recibiendo cartas exigiendo el impuesto empresarial que primero conduce al despido y, finalmente, remite al desempleo.
Innumerables rentas y pensiones han sufrido violentas agresiones, al tiempo que, desde el gobierno, se asegura va a seguir suplantándose la voluntad popular y, en consecuencia, incentivándose el fraude electoral y adulterando la democrática representatividad.
Miles de personas se han visto afectadas por públicas exhibiciones de impunidades varias, y otras tantas han sido objeto de atropellos legales, vejámenes, prohibiciones, amenazas, detenciones y torturas, mientras grupos de encapuchados armados de porras y escudos, perfectamente organizados, han vuelto a pegar fuego a universales derechos humanos.
“La
memòria creu abans que el coneixement recordi. Creu molt més temps
que recorda, molt més temps del que triga el coneixement a
preguntar-se. Coneix, recorda, creu un passadís en un llarg edifici
fred, arruïnat, ple de ressons, un llarg edifici de rajoles d'un
roig ombrívol” Amb
aquest fragment ampliat de William Faulkner a Llum
d'agost Lolita
Bosch inicia el relat que en Jordi Cadena i la Judith Colell han dut
a la gran pantalla. Un conte breu, cru i deliciós. Ple de metàfores
subtils i escrit amb un llenguatge ric i planer. No serem nosaltres,
ara, qui lloarem la trajectòria literària de Lolita Bosch, això és
una evidència. Com tampoc no cal tornar a parlar de les notables
pel·lícules de la Judith Colell ni de la trajectòria
cinematogràfica d'en Jordi Cadena – qui fa poc ens va regalar (sí,
sí, és un regal) la meravellosa Els
passos perduts.
El que sí que és una novetat, però, és que la parella per fi
s'hagi decidit a signar un film conjunt. Seguint l'esquema
estructural del conte original, la pel·lícula comença amb un
pròleg (abans del títol) i es divideix en dues parts, una per cada
director. Fusionant així el capítol segon i tercer i suprimint
l'epíleg. Així doncs, Jordi Cadena dirigeix la primera part del
film – l'Elisa d'onze anys fins a la universitat – i la Judith
Colell, la segona – l'Elisa universitària que xoca contra un
record i ha d'expulsar-lo -. Perquè aquesta és sens dubte una
pel·lícula que parla de la memòria, dels records, dels traumes, de
les vivències infantils que els adults ignoren... i de com tot això
ens condiciona o sobresurt en la joventut o en la maduresa. Malgrat,
i cal recordar-ho, que el tema de la violació i la pederestia
planegi explícitament sobre el film. La pel·lícula parla de la
memòria i els records, però aquests són indubtablement amargs,
aterradors. I aquí rau un dels encerts de la novel·la, i
evidentment del film, tractar l'element determinant com si fos un
simple detall, un element més que defuig la morbositat de la
societat de l'espectacle. “El
pare s'ha estirat en un sofà com si volgués fer la migdiada. L'amic
del pare i l'Elisa Kiseljak són a l'altre sofà, d'esquena a la
terrassa. Ella es posa bé un dels llaços de l'espatlla dreta mentre
escolta el pare, que parla amb l'amic d'alguna cosa que l'Elisa
Kiseljak no recordarà mai. D'aquí uns minuts serà violada, perdrà
la memòria i la conversa entre l'amic i el pare deixarà de tenir
importància” Així
exposa el fet la Lolita Bosch i la càmera es situa fora de camp,
observant com el germà es gronxa fins a desmuntar el gronxador, es
fixa amb la petita peça que de sobte es trenca – com la ingenuïtat
de la infantesa - , amb la visió de l'Elisa que clava els ulls en un
quadre que li recorda una tieta llunyana, amb els peus del germà que
fan acte de presència en la vidriera que dóna a la terrassa, fora
de camp, fora de camp pulcre, ni un detall escabrós, ni un gemec...
“ Si deixes de plorar, et
regalaré un braçalet de plata”.
No hagas piquetes; practica el vandalismo. No protestes; desfigura. Cuando la fealdad, el pobre diseño y el derroche estúpido te son forzados, vuélvete ludita, mete el zapato en la rueda, contraataca. Destroza los símbolos del Imprerio en nombre de nada sino el anhelo de gracia del corazón.
Esto es América y yo me divierto aquí dentro con una abundancia de música y lunáticos con una boca que no puede cantar y amo a una mujer y odio al resto y lo haré con cualquier cosa con faldas de diez a cincuenta años y si tienen cincuenta, mejor
Esto es América y hay mucha más diversión aquí dentro y lunáticos muchos que no cantan un pimiento pero a quien le importa a mí
En California yo canté mi cultura del Este en el oído de un mexicano moribundo que no podía oír y murió con una sonrisa en su cara
El hijoputa tenía tres dientes de oro una onza de chocolate un bolsillo lleno de peyote y una mujer de catorce años.
