davidcc |
Dietari |
dissabte, 11 d'abril de 2009 | 12:41h
El cineasta Jem Cohen grava Patti Smith interpretant Smells like teen spirit
El 5 d'Abril de 1994 va morir Kurt Cobain. El van trobar tres dies més tard amb un rierol de sang que li sortia de l'orella, jo vaig escriure un poema adolescent i enfollit contra tots aquells que continuarien malvivint la seva quotidianitat mentre obviaven la seva mort. L'ira turmentada de qui va morir d'èxit, l'acció coherent del nihilisme, l'existencialisme de la generació X... Passats quinze anys, per mi el 5 d'abril sempre serà una data plena de vida, Blai.
davidcc |
Dietari |
dissabte, 4 d'abril de 2009 | 14:04h
Montjuïc, altiu i presumptuós, té tants racons secrets que podries perdre-t'hi durant un mes sencer i encara no hauries acabat de descobrir-lo. Busquem refugis de diumenge al matí, amb molt de sol, i passejada lenta, però avui és divendres i ja comença a ser fosc.
M'indigno al ser aturat a l'entrada del Poble Espanyol. L'exposició de Dau al Set organitzada per Ibercaja és de pagament, val vuit amb cinquanta. Suposo que deu ser una metàfora dels temps que corren: pel·lícules sobre la RAF amb molta faldilla, bosses de disseny amb la cara de Mao i samarretes de Che All star.
El contrast entre qualsevol forma de vida es troba al carrer Dàlia i la baixada és agradable si pots acabar gaudint del talent immens de Mersad Berber.
A veure si ara et creuràs tot això de l'obra social de la Caixa i aquestes collonades! em dius. Jo et responc que almenys és gratuït.
De tornada a casa, només una pregunta estúpida com les d'una banderolade propaganda de la generalitat:
Em parles de la tristesa d'aquests dies de pluja i jo et dic que a mi m'agraden. És una qüestió d'estats d'ànim, d'introspecció... Va! no siguis "pitiminí" m'engaltes, que no podem anar enlloc.
Ahir va morir un nou manifestant antiglobalització a Londres. Diferents escenaris, els mateixos protagonistes.
Un dia els extres del món es tornaran inconformistes i s'acabarà aquesta maleïda funció.
davidcc |
Dietari |
diumenge, 29 de març de 2009 | 23:28h
La pluja no és res més
que la possibilitat de caminar en solitari per totes les opcions
diàries que se t'apareixen. Avui plou i penses en el sentit de la
voluntat mentre una de les mànigues de la jaqueta et regalima.
L'esforç és un terme relatiu i l'exigència només depèn de tu.
Que s'apliquin ells mateixos els seus criteris desfassats i els seus
consells! et repeteixes sense acabar de creure-t'ho. La vora dels
pantalons se t'ha començat a estripar, l'arrossegues, i ni tan sols
duus un paraigua que t'aixoplugui, o un barret. Tampoc no et
refugiaràs a cap entrada gastada pel temps, però això ja no és
cap novetat.
davidcc |
Dietari |
diumenge, 8 de març de 2009 | 22:21h
Crisi, precarietat, pobresa, segregació, por, injustícia, violència o depressió. Paraules de gènere femení, riuades de veus omplen La Rambla, clamen per la teva llibertat i es mostren rebels. Jo torço pel carrer Avinyó i em refugio al Harlem. Cervesa, fum i poemes que em porten a tu, a les tardes que robàvem a la feina, els racons amagats des d'on deixàvem conspirar el nostre inconformisme i ens estimàvem. L'eco ja es troba molt lluny d'aquesta entrada boirosa i la darrera ampolla l'he buidada en un bis fugaç que ens ha dut la llum, els miralls, la nit.
Ja ho veus, després de tant temps, han canviat ben poques coses.
davidcc |
Dietari |
dissabte, 7 de març de 2009 | 22:35h
Avanço per la Ronda Litoral camí de la Zona Franca. Lentitud absent entre roba estesa. De la Catalana a Diagonal Mar com de la victòria a l'error. De l'honestedat a la manca d'escrúpols. Anuncien el nou disc de la Jane Birkin i el flash se'm creua pel retrovisor. Blow Up de Michelangelo Antonioni, el nu com un reclam, encara recordo les contradiccions durant els crèdits rigorosos, el cadàver abandonat en la resignació d'una festa bohèmia, vergonya seductora. La Jane Birkin era la metàfora de la pel·lícula i Gainsbourg l'exhibia acompanyat del seu gran amor: els Gitanes. Passat el far antic, tot vorejant el cementiri, penso en Nico, en The Velvet Underground, Andy Warhol i la Factory, Lou Reed amb els reconeixements tardans i sobretot, sobretot penso en un parell de títols d'un Garrel desesperat d'amor coquetejant amb el suïcidi, o l'heroïna. Garrel segueix justificant el vici de la bella Christa en nom de la persecució d'un do, d'un somni estètic, però mai no apareix a les seves biografies. Lluny d'aquell Je t'aime... moi non plus sembla que Enfants d'hiver s'allunya del mite, de l'amant, del pare de la veu dolça amb nom sensual que compartien. Aparco el cotxe pensant en l'Strip-tease de Jacques Poitrenaud, i somric al recordar que Serge Gainsbourg va produir el tema musical que la protagonista Nico gravà pel film. En el muntatge final no el canta ella, sinó Juliette Gréco, però em serveix per tancar el cercle. Giro la clau i premo el botó.
L'art sempre ha perseguit la bellesa. Ja sigui per lluir-la o aprofitar-se'n, tant se val.
Vaig rebre la invitació
directament a casa. Era una bacanal de poetes en Santa Litúrgia.
S’havia de lloar el Déu Totpoderós, el Pare de tots els mites, de
tots els versos, el Creador de la redemptora cantarella, el Gran Home
omnipresent, la Vergeta dels gitanos. I que bé que s’ho passaven
tots plegats, rimadors de rimes falses, lloros embadalits en
permanent contemplació, peregrins de nits confuses, l’aurèola
decrèpita fent-los de guia... i més enllà, passat el lloc on el
dia només agonitza, l’última finestra de l’última casa del
darrer carrer: la poesia.
davidcc |
Dietari |
diumenge, 1 de març de 2009 | 22:50h
De l'ètica passem a l'estètica, i d'aquí a les trompes d'elefant i els pets estampats en una tela només hi va un pas. Què determina la voluntat, sinó un mateix. Des del sofà algú exclama: "Ha mort en Rubianes!" Protegits per la foscor del capvespre gracienc hem topat amb una cagarada amb pancarta: "Recolliu-me", deia. T'he preguntat si això també era art de denúncia, "caldrà que busquis l'autor", llavors t'has recol·locat la bufanda.
Ens han donat les entrades pel concert de Manel.
A la televisió tothom parlava de vots i majories. Quin dia tan trist, Euskal Herria.
davidcc |
Dietari |
diumenge, 22 de febrer de 2009 | 15:41h
Després de tants anys, encara segueixo descobrint racons ocults que mantenen encesa aquesta curiositat extrema per la textura de l'amor. Els matisos de l'amor i totes les provatures. Sona el timbre i el primer pis s'ha convertit en un teatre. La llum va difuminant-se, i tu m'agafes el braç amb aquella força d'abans que comenci la funció. El teló s'obre de forma manual. S'encenen els focus. Entren les actrius. Ens acarona la música i les presències. Em dius que cada vegada que pronuncien el seu nom se't remou la panxa. En la calidesa de la teva pell plena de vida penso:
davidcc |
Dietari |
dimecres, 18 de febrer de 2009 | 21:18h
No tinc res especialment
destacable. Aquesta fou la primera i única afirmació d'una conversa
de la que ja no ens hem pogut desenganxar més. La llum del bar ens
protegia. Vam quedar en un lloc tan comú com una estació de metro,
i no vaig descobrir-te cap racó amagat d'aquesta ciutat que ens ha
absorbit com un petó. Coneixíem les raons de l'enlluernament i el
seu desengany. Jo et confessava les meves pors i patia pel què
pensaries. No volia semblar un telepredicador ni un nihilista castrat
i egocèntric. No tinc res especilament destacable. Em sembla que
podria arribar a enamorar-me de la imperfecció. Llavors et vas
escapar cap al lavabo.
davidcc |
Dietari |
diumenge, 8 de febrer de 2009 | 00:41h
Fa tres anys ens discutíem pel tamany del llit i de l'armari, i ara comprem mòbils, llibres fets de roba i joguines de tots els colors. Hi ha llocs que ens ajuden a resseguir la nostra història. Els miralls ens han vist canviar però la casa encara conserva el rastre original i cert gust per l'estridència. Taquilles i llibreries plenes de pols i d'arguments que ens ofereixen molts més dubtes que certeses. Mentre et recordo aquella làmpeda de peu que vam trencar de matinada, estampes la signatura que et retornen en forma de carnet.
Abraçats, ens acomiadem amb un Visca la República!
davidcc |
Dietari |
divendres, 6 de febrer de 2009 | 00:04h
L'avi mira al fons de la peixera. Les seqüències d'una vida que oblidarà per sempre més. Els peixos són de colors. Somriu. Avui serà una nit plàcida, llavors recorda un regust de medecina i desapareix en la negror del passadís.
Torno al món real quan em dius que ja no pots confiar en mi.
Jo et responc que la consciència viu al carrer Guitart i té nom de poeta.
davidcc |
Dietari |
divendres, 23 de gener de 2009 | 22:33h
Què serà? Avui ni tan sols comença un hivern fred que ens serveixi d’excusa per amagar-nos. No he acomplert el primer propòsit de l’any i l’únic cartell lluminós del meu carrer fa pampallugues. Sóc inconstant.
Què serà? Potser una mirada recíproca a destemps o la complicitat en la distància d'una espera, una espera sinuosa, un dubte:
Què serà?
I qui t’observa a l’altra banda d'aquest vidre empolsegat? Translúcid, gener ha arribat amb nom de bloc, amb un genocidi a Palestina, amb infants envellits i pares malalts pel refredat, i pel sistema. Jo només encenc el llum de l’habitació per si ens ajuda a (re)trobar-nos…
