Per als qui, al llarg del temps, han defensat la recuperació i la normalització de la llengua catalana en els seus respectius territoris, la unitat del català no ha estat una batalla a guanyar solament en l’àmbit científic. No només calia assegurar la correcta adscripció lingüística de les diferents modalitats del català, calia sobretot assegurar el seu futur com a llengua viva. I això només és possible des de l’actuació política.

A dia d’avui, però, val a dir que els partidaris de la unitat del català hem perdut la batalla. El secessionisme lingüístic s’ha imposat arreu dels Països Catalans. No és aquell vell secessionisme que negava la unitat de la llengua. Avui el secessionisme no nega la unitat científica. Tanmateix, en nom d’una defensa (falsa defensa!) dels particularismes s’ha permès l’esquarterament de l’autoritat normativa que existia fins ara i es proposen estàndars diferenciats. La secessió lingüística s’està produint mitjançant l’estratègia de crear acadèmies territorials. La valenciana, per exemple, s’ha consolidat plenament i compta amb el suport d’institucions tan importants com Escola Valenciana, editorials com ara Bromera, i ja hi ha escriptors que es deixen homenatjar per aquesta acadèmia fruit de l’acord i del repartiment polític entre espanyols. L’invent ha resultat tan eficaç per a la fragmentació de català que també s’ha creat una altra acadèmia per al català de la Franja, i aviat podria haver-ne una altra a les Illes si José Ramón Bauzá recupera, com ha insinuat, aquell intent de Jaume Matas de convertir l’Institut d’Estudis Baleràrics en acadèmia pròpia per a les varietats insulars.

No cal, doncs, negar la unitat del català per a ser secessionista. De fet, els partidaris d’aquest estratègia de desvertebració no s’estan de fer proclames d’unitat, de paraula i per escrit, explícites o través de refinats circumloquis com el de l’AVL. Tot i que sovint defugen esmentar el nom de la llengua, i doncs no sabem exactament de quina llengua s'afirma la unitat, si de l’arbre o si del refillol.

El trossejament de l’autoritat normativa a través de la creació i consolidació de diferents acadèmies està provocant, en la pràctica, la fragmentació de la llengua catalana. Assistim, doncs, impassibles i mesells, al seu esquarterament. I no passa res. Tothom calla i fa la viu-viu.

Aquesta és, doncs, l’aspiració que s’ha esmicolat: calia construir un espai complet per a llengua catalana, consolidar una normativa única i plural, convertir el català en la llengua potent d’una comunitat cultural de més de deu milions d’habitants. En comptes d’aquell projecte de confluència, de construcció d’un imaginari cultural comú, tenim aquest irrisori i suïcida territori de taifes. Hem perdut els qui volem una llengua unida, els qui volem un gran mercat per al català i no quatre o cinc o sis paradetes. Som al segle XXI i no ens val ara tornar a les flors i violes de la Renaixença. Ens cal una política clara i ferma a favor de la unitat del català.

El darrer número de la revista Llengua Nacional ha publicat un resum d’una conferència que el president de l’IEC, Joan Martí i Castells, va fer a la Universitat de Lleida l’any 2007: Unitat i variació lingüística: una qüestió ideològica. 

Enganxe tot seguit alguns paràgrafs que considere d’especial interès:

«Res pot anar més en contra de la unitat lingüística que l’elaboració d’una normativa específica per a un territori, encara que sigui en nom del respecte a la variació…»

«...una sola llengua ha de tenir un sol fòrum on decidir-ne la preceptiva; un fòrum, això sí, obert a la realitat sociolingüística diversa i a les diverses sensibilitats».

«La unitat dels idiomes acaba depenent de l’establiment de l’escriptura, és a dir, de l’establiment del seu codi, de les convencions gràfiques acceptades per un col·lectiu. I l’acceptació es tradueix en la voluntat de remarcar igualtats i diferències. Les unes i les altres se sublimen, segons els interessos d’unió o de separació, respectivament, de grups humans i de territoris. En els processos que això comporta, són decisius els propòsits de les classes polítiques que participen dels governs i, doncs, de poder. Malgrat tot, és evident que la proximitat o la llunyania objectives entre parlars faciliten o dificulten l’intent d’ajuntar-ne diversos en una mateixa llengua.»

«Una de les manifestacions més contundents de l’amenaça de la separació és la producció de normativa alternativa a l’establerta oficialment per a una llengua nacional.»

Cal llegir la conferència completa (la teniu en document word a l'arxiu de sota). Una exposició impecable, clara i coherent. I per això mateix –per ser qui és qui l'ha impartida– és fa més incomprensible el silenci amb què l’IEC ha consentit ser desposseït de l’autoritat normativitzadora que tenia per llei. Aquest trinxament de la llengua catalana no ha generat gaires protestes. Tot al contrari, com deia adés, tota mena d’associacions per la «defensa de la llengua» (sic), institucions culturals, editorials, escriptors, periòdics... han acceptat de bon grat aquesta situació. Sobretot al País Valencià, que és on encetaren l’estratègia i on ja es veuen els resultats desintegradors. Fins i tot han promogut campanyes “singularistes” que afavoreixen la diferenció i separació entre valencià i català. No obstant això, des de Catalunya alguns lingüistes i mitjans de comunicació també col·laboren a legitimar aquesta estratègia de divisió.

Durant tot aquest procés de esquarterament del català no s’ha produït cap gest d’autoritat per part de l’IEC. I encara que fóra tardà, caldria que l’IEC denunciara aquesta situació de fragmentació, que reclamara la seua autoritat. No ho ha fet encara. Potser no el farà. I així, el secessionisme aconseguirà, definitivament, consolidar«el efecto». Paradoxalment, ho adverteix el mateix president de l’IEC en aqueixa conferència. Llàstima que malgrat haver fet un formulació tan clara dels perills, tanmateix no s’hi haja pres cap mesura per contrarestar-los.

Diu l'actual president de l’IEC «En els corrents secessionistes, mai no s’arriba a complaure el desig de qui els defensen en el grau d’acceptació de la variació, fins a la separació definitiva; a major consideració dels localismes, major sol·licitud d’admetre’ls, sense límits, en un procés que teòricament i pràcticament arriba a la divisió de llengües diferents.»

«Els de l’extrem sud de la llengua catalana –referim a la rambla eixuta del Vinalopó i la redor– hem hagut de patir, de sempre, un cormull de despropòsits derivat del fet de viure allunyats dels grans centres de poder territorial. Hem rodat poc i hem estat una part minsa del cabal imaginari col·lectiu.

»Això sí, som la llenca més prima a migjorn del mapa i font d’inspiració de la literatura més etèria: ‘Fins als palmerals d’Elx’ escrivia el poeta valencià Teodor Llorente en els seus moments més lírics en què demostrava quin era l’abast de la seva llengua i cultura per exclamar: ‘S’ha de menysprear aquest idioma gloriós en la història, i que parlen encara algunes milionades d’homes des del Pirineu fins als palmerals d’Elx? Oh, no, no i no serà.’

»Així, per a la generalitat dels ciutadans de la Sénia per amunt som una boira mentre per a la generalitat de Sénia per avall som un núgol […] s’adonen que parlem un català o valencià un tant excèntric, enfora la norma general que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua pretén escampar per a ús exclusiu de valencians. A més, vam cometre un pecat de lesa majestat imperdonable en passar dels 50.000 habitants dels 1950 als 231.000 del 2010; això sense tenir condició congènita de gran ciutat, cosa que sabem que hem estat sempre. Tot i això, el català és parlat per quatre de cada deu elxans. En som més dels que alguns sociolingüisstes diletants estan disposats a descobrir-hi durant una fugida de cap de setmana...»

El cabal valencià del Vinalopó de llengua catalana

Aquests paràgrafs de més amunt són amprats del llibre Des del Rovellet de l’ou d’Elx, recull d’articles de Joan-Carles Martí i Casanova, que tot just acaba de publicar Voliana Edicions d'Argentona.

Elx és una de les ciutats més importants (en nombre d’habitants) dels Països Catalans. Tanmateix, «allunyada dels grans centres del poder», ocultada, no pels seus tapits palmerals, ara amenaçats per la temible plaga del morrut, entre la històrica Oriola, capital de l’antiga Governació foral, i la provincial Alacant, és una gran desconeguda (més i tot: malconeguda). Elx, gairebé tan populosa com la ciutat del Benacantil, i tan carregada d’història com la ciutat de l’estendard del papafigues (altrament dit oriol). La Dama ibèrica i el Misteri medieval, només com a presentació, en donen fe, d'aquesta importància.

I malgrat tots els malgrats, a Elx es manté el caliu català. I del que calfa fort i fa rogle. Joan-Carles Martí n’és un bon exemple. Militant actiu i combatiu, alimenta un blog de consulta obligada per als qui volen conèixer de debò, amb pèls i senyals, cada racó dels Països Catalans, com ara Elx: Extrem Sud del País Valencià: d'Elx a Guardamar.

Els règims totalitaris també solen convocar eleccions. El propòsit és legitimar-se mitjançant els vots. En aquestes consultes l’oposició sovint demana l’abstenció amb l’objectiu, precisament, de no donar legitimitat democràtica a un sistema polític que no ho és en absolut.

El fets de Grècia han demostrat –una vegada més– que els països de la Unió Europea no gaudim d’un veritable sistema democràtic. Els grecs –i qui diu grecs diu catalans o irlandesos– si volen continuar formant part de la Unió Europea i de la Zona Euro han de patir unes mesures “d’ajustament” econòmic realment severes. El referèndum que havia proposat Papandreu –arrancada de rossí, parada de burro, ai!– demanava el suport del poble per acceptar, democràticament, aquestes mesures espartanes. En qualsevol cas, els grecs podien haver decidit si patir tot mantenint-se dins l’Euro o patir retornant al dracma, o exigir que la crisi la paguen els qui l'han provocada i ara se n'aprofiten. Però no els han deixat decidir-ho.

Tenim eleccions a Espanya, a les seues institucions fonamentals: Congreso y Senado. I com a part «incorporada y asimilada» d’Espanya els Països Catalans també estem cridats a votar.

En tant que independentista dels Països Catalans he expressat la meua decisió de no participar en aquestes eleccions. I he exposat les meues raons. Raons de les quals no he dubtat en cap moment. Més i tot, després de l’afer de Grècia, ja no solament propose l’abstenció des de la coherència independentista, també com a demòcrata.

És evident que votem i el nostre vot no té capacitat de decisió. Perquè votem i no manem, que diríem. Són els diners, única llei del sistema capitalista, els qui manen. Manen “els mercats”, que diuen ara. Manen els bancs, els especuladors. Tant se val a qui votem, doncs. El nostre vot, la nostra decisió, com en un sistema totalitari qualsevol, no té cap força. Votem en un pantomima democràtica. I no vull donar legitimitat a aquesta pantomima participant en aquests eleccions. Les dictadures cal derrocar-les, no pas legitimar-les amb la nostra col·laboració.

Aquestes eleccions en concret, donades les circumstàncies que patim, hauríem de boicotejar-les per a exigir que els responsables de la crisi, tant els polítics com els financers, en lloc de continuar prenent decisions contra els nostres drets i el nostre benestar, reteren comptes davant els tribunals.

El nostre problema no és la crisi: és el sistema capitalista que l'ha creada i els partits que no qüestionen el seu derrocament. No els legitimem amb el nostre vot. L'abstenció és la nostra oportunitat democràtica.

La diferència entre un espanyol de dretes i un d’esquerres rau potser –dic potser– en la visceralitat del primer i la contenció del segon. Els espanyols que se les pinten de demòcrates i de progressistes –ells a soles s’ho diuen tot–, solen arrestar-se la llengua per aquesta dèbil fumadeta d’intel·ligència que, aparentment, els diferencia dels més “jabatos” com ara José María Aznar, Rosa Díez, Mayor Oreja, Vidal Cuadras i companyia. Se solen contenir, però la naturalesa els corre per dins com una sang en permanent excitació patriòtica, i tot d’una, en un moment que sembla distès, l’España Uniforme y Puramente Constitucional (sector “demòcrata” [sic]) fa broma sobre l’España Incorporada o Asimilada –d’una altra nació, tanmateix vençuda, conquerida, colonitzada– i li trau un ull. Riuen llavors a cor què vols panxa què vomites. Ells i la seua claca s’aplaudeixen la gràcia i s’hi rebolquen contents com un porc en un clot de merda. I si l’España Incorporada o Asimilada –d’una altra nació, tanmateix vençuda, conquerida, colonitzada– protesta la gràcia imbècil del seu acudit de mala folla, se’n foten encara més dient que «era broma». En conseqüència, als nostres seculars defectes de nació inferior haurem d’afegir-hi el de no tenir sentit de l’humor: «Xiquet, fes-li una gràcia al pare. I el xiquet va i li trau un ull…».

Diu Peces-Barba que no és igual fer broma del bombardeig de Guernika que dels de Barcelona. És ací on la feble fumadeta “democràtica” se’ls esvaeix com una glopada de cigarret elèctric. Per a Peces-Barba, igual que per a la jerarquia catòlica amb els seus «mártires por la fe», hi ha víctimes de primera, víctimes de segona i cadàvers del rebuig, segons qui haja ordenat el bombardeig i quines hagen estat les intencions de la massacre. Si la intenció era mantenir a tota ultrança “la Unidad de España”, com els bombardejors ordenats pels espanyols sobre Barcelona, aquesta és, doncs, segons Peces-Barba, una massacre justificada, raonable i, sobretot, merescuda pels qui l’han patida. Per no voler ser espanyols encara els passa poc. Així que, si per ell fóra, caldria bombadejar Barcelona cada cap de setmana pel cap baix. I qui diu Barcelona diu Xàtiva, Figueres o Maó. La Unidad de España tot ho justifica, per més criminal que siga l’acció.

Peces-Barba s’ha expressat segons el seu espanyolisme profund, sovint no verbalitzat com ara ha fet. Es contenen, doncs, aquests espanyols “demòcrates” per a no dir el que pensen sobre nosaltres. Però no sempre poden lligar curt la fera supremacista que porten dins. Ara intenta “disculpar-se” en un escrit a La Vanguardia. Que el compre qui no el conega: de moliner mudaràs, però de lladre no t’escaparàs. No se’n desdiu sincerament. Fet i fet, supura retret la pretesa disculpa. Plor de bagassa, que dirien els nostres “d’abans”.

L’única cosa sensata i vertadera que s’ha sentit a dir durant tot aquest tuacte l’ha expressada, clar i català, Joan Tardà: «Les paraules de Peces-Barba sobre els bombardejos de Barcelona només poden respondre a maldat i, dit en nom de les víctimes, a ser un enorme fill de puta». Això és així i qui siga lladre que siga valent.

Paraules de Mònica Oltra a Vilaweb sobre la "renúncia a parlar" dels Països Catalans: «No en parlem. Un dels lemes del PP ha estat l'anticatalanisme. Hem d'assumir que s'ha perdut una batalla. Es va guanyar la de la unitat de la llengua. Hem de reivindicar una cultura i una història comunes, però eixa batalla es va perdre. I sé que la perdré cada volta que la plantege».

Se sol dir que les úniques batalles que es perden són les que s'abandonen. Tot i que també podem dir que les batalles que mai no es poden perdre són les que no s'han produït, o s'han defugit. Vull dir que potser no han renunciat als Països Catalans perquè per a renunciar-hi cal haver-hi cregut, és a dir, lluitat. 

De més a més, si han de renunciar a parlar de tot allò que són "lemes" del PP, no parlaran de res!

Pel que fa a això que s'ha guanyat la unitat de llengua, o Mònica Oltra no sap de què parla quan parla d'unitat o se li'n fot. També ella s'apunta a les difuses i confuses declaracions d'intencions mentre ignora -potser calculadament- la realitat dels fets.

La coalició Compromís a obert una web perquè hi denuncíem els "enxufats" de la política valenciana. Per a mi un "enxufat" és algú que té alguna cosa en la "xufa", per tant serà femení i només hi haurà "enxufades" (excepte per als de l'Horta de València, per als qui el cacau és xufa i la xufa, cacau.

Això que en castellà diuen "enxufar" al meu poble (Xàtiva) és "clavar" o "col·locar".

-En tal l'han clavat en l'Ajuntament perquè és cosí de l'alcalde...

-Eixe està molt ben col·locat en la Diputació perquè és del PP...

-A Pepet l'han col·locat...

-Eixa l'han clavada de calbot...

Heus ací la paradoxa: sense CiU no és possible –a dia d’avui i numèricament– la independència de Catalunya, però mentre caldrà la decisió de CiU no serà possible la independència de Catalunya.

Amb l’afer de la independència CiU quan no té ous té colomins, és a dir, sempre troba una excusa o altra per no haver de fer el pas decisiu. Mireu, com ara, que quan el debat per fi s’ha pogut centrar –i concentrar– en el dret a decidir (sobre la independència de Catalunya), arriba CiU i diu que independència no, que ara toca «concert econòmic». I ja tenim, de nou, la pilota encalada i el partit aturat. I si està encalada és perquè CiU ha xutat a l’aire i no a porteria. L’alcalde de Figueres, en Santi Villa, representa molt bé aquesta patologia política quan ha declinat sumar-se a l’associació Municipis per la Independència –val a dir que CiU governa amb majoria absoluta a Figueres–, tot esgrimint l’argument que ara «és improcedent» afegir-s’hi, però que aquesta negativa «pot ser reconsiderada segons com evolucione el pacte fiscal». O siga que si Espanya s’avé a donar unes quantes molles més, si és per CiU Catalunya continuarà lligada a Espanya. Mentre el debat és obtenir el pa sencer, a CiU prefereixen negociar rosegons i molles.

El president Artur Mas va afirmar en certa ocasió que el referèndum per la independència (per al qual el govern de Catalunya no té competències per a convocar-lo, és a dir, capacitat legal) s’havia de convocar només quan la victòria fóra segura. Que és el cas que il·lustra la faula aquella de la rabosa i el raïm, en la qual la guilla per no haver de fer l’esforç d’intentar atènyer el xanglot en alt el menysprea dient que està verd. Per a Mas, doncs, la independència sempre estarà verda com una ceba en gener, a can CiU sempre tindran un ou o un colomí amb què entretenir-se i excusar-se per no haver de prendre la decisió cabdal.

Aquesta pobresa d’esperit, aquest poquíssima espenta independentista, és la que provoca el riure burleta de l’espanyolisme. Els catalans –pensen ells, i amb l’experiència de molts segles de jugar a la puta i la Ramoneta– gallegen molt, però els falta decisió. Així s’entèn que, entre d’altres, Alfonso Guerra ens escarnira amb la metàfora del ribot quan va retallar aquella cosa de l’estatut. Per molt que ací parlem i plantem cresta independentista, ells són els amos de la regruixadora, i regruixen la polaina catalana a la grossària que els convé o se’ls anrunfa perquè, fins ara, tota la indignació catalana és molt de soroll per no res.

I si no en teníem prou amb l’actitut apocada de CiU, ERC diu que li farà costat en això del concert econòmic. Peix al cove. Un altre que també té ous i colomins. Així que la independència, ara per ara, «a vore vindre». Fa l’efecte que ens vulguen fer empassar bromur ara que tothom s’havia pres la viagra. Valga la metàfora.

Tot açò resulta molt kafkià, sí. Recordeu, com ara, el relat «Davant la llei». Aquell que explica com un camperol va arribar fins a les portes de la llei i hi havia un guardià que li impedia de passar-hi, i com el camperol, en comptes de fer valdre la seua força –la seua decisió– per traspassar la porta cap a la llei, va intentar negociar, fins i tot corrompre amb obsequis i regals, el guardià que la vigilava. El camperol es va fer vell i, davant la seua mort imminent, el guardià va dir-li que havia de tancar aquella porta, perquè aquella porta hi era només per ell i, en resum, ell mai no s’havia atrevit a traspassar-la. Llegiu, o rellegiu-lo, el relat. On diu «la llei» poseu-hi «independència de Catalunya» i semblarà que l’haja escrit avui mateix i pensant en la nostra enrevessada circumstància.

 Publicat a Diari Gran del Soberanisme