Alfonso Rus Terol, alcalde de Xàtiva, president de la Diputació de València, president provincial del PP i de l’Olímpic de Xàtiva Club de Futbol, no perd ocasió de fer pública demostració d’allò que més li agrada representar: el puto amo. Tot i que per a ser puto amo com cal és menester tenir un mínim nivell d’intel·ligència. I ell no és gaire intel·ligent. Només és “atrevit”. I els atrevits solen ser inconscients, i sovint enlluernen la clec i alguns cretins amb eixides de coet borratxo i altres improvisades excentricitats. Com ara en la passada inauguració de la Fira de Xàtiva de Xàtiva, quan s’hi va vanagloriar de no seguir el guió que li havien escrit perquè «jo no sé llegir». I la gent va riure-li la boutade. Encara que és cert: és un ignorantot, sense gens de categoria política. Per aquesta raó, davant l’intent de debatre el futur de les diputacions provincials, ell, que n’és l’amo, amenaça que qui pose en qüestió l’ens provincial es quedarà sense paga i sense subvenció. Com si la Diputació fóra la seua empresa i ell el puto amo. Però amb prou faenes arriba a capatàs. I capatàs de pa i meló. Per això quan algú intenta parlar de política davant seu, ell conta un acudit estúpid o amolla un desficaci. D’on no hi ha, no se’n pot traure.

Avui, però, figura que és el puto amo. A Xàtiva i en el seu partit. A Xàtiva practica una política de cacic, anacrònica i rància, impròpia d’un país democràtic. En conseqüència moltíssima gent li alça el pet i li balla l’aigua a l’espera d’un favor polític, i el vota per no perdre aqueix favor o el lloc de treball que ocupa precàriament en alguna de les institucions públiques que el puto amo controla al seu capritxo. Tothom el lloa, doncs, perquè és el puto amo. Tanmateix, al puto amo se’l tem, però no se’l respecta. Se’l tem mentre ocupa el poder i reparteix favors a canvi de vots. Però no hi ha mal que cents anys dure ni puto amo que siga etern. I menys encara en la política. I l’estrella Alfonso Rus ja està en declivi. Fet i fet, si no haguera estat pels controvertits vots búlgars, poster a hores d’ara si parlaríem d’ell seria com a andròmina reballada al femer dels polítics desbaratars. Així doncs, quan Alfonso Rus ja no serà puto amo de res, els qui ara, per necessitat sobretot, li alcen el pet i li riuen la ignorància, quan ja no podrà atemorir-los amb les seues amenaces de puto amo, llavors, com que li tenien més por que respecte, el deixaran de banda com si fóra un empestat. Com se sol dir, quan els xiquets el veuran l’aücaran i els gossos se li pixaran en el camal. Ha estat sempre així amb els qui han volgut ser puto amo en comptes de persona com cal. I ell, de més a més, no té intel·ligència suficient per a ser puto amo. A tot estirar capatàs: un capatàs bafaner i bocamoll, atrevit i ignorantot. I el que perviu d'aquesta gent sempre sol ser en forma de mofa i escarniment.

Enguany, per compromís familiar, hauré de suportar l’acte inaugural –l’Oberta– de la Fira de Xàtiva. Fa anys que no hi anava, potser des que el PP governa totalitàriament la Casa de la Ciutat de Xàtiva, que són més o menys els mateixos anys que fa que governa el País Valencià, i cal dir que governar amb una majoria electoral no fa menys intolerant, sectària i antidemocràtica la seua manera de governar-nos, als xativins i a la resta de valencians.

Amb l’Oberta sempre s’ha intentat donar identitat a la Fira, una crida a la participació als naturals –socarrats– i als forasters, la majoria dels quals també són naturals, puix que provenen de bona part del País Valencià, per a tots els quals la Fira de Xàtiva ha estat, secularment, una data referencial del calendari col·lectiu. Temps arrere es va intentar fins i tot donar més caràcter identitari a l’acte inaugural amb la representació històrica de l’atorgament del privilegi de Jaume I, el 1250. Al final, com que als governants peperos la història pròpia els importa poc, fins i tot els molesta quan no és exaltació de la imperial espanyola, la representació va acabar en comèdia bufa i va desaparèixer del programa.

Enguany, en consonància amb la creixent agressivitant antivalenciana del PP, en conseqüència, amb la seua política de castellanització total (espanyolització), l’acte més identitari, és a dir, l’Oberta, comptarà amb l’actuació estel·lar del cantaor (de flamenc!) Antonio Carmona. Visca la tradició valenciana i olé! Però no acaba ací el despropòsit –o el propòsit espanyolitzador–: per a la Tancada –o Cloenda– el PP ha contractat un artista fresc com una moixama: Raphael!

Tenim la sort, malgrat tan gran destarifo espanyolitzant i botiflerot, antisocarrat, que Botifarra cantarà al Mercat i que l’Escola de Dances hi actuarà una nit en solitari, tot i que per a (des)compensar-ho, en tres dies diferents hi ha programades actuacions de folclore argentí, mexicà i… búlgar! Quant a les altres actuacions principals, les dedicades a la joventut, nada nuevo bajo el sol de Játiva: Carlos Baute i Maldita Nerea. Un altre any més, per decisió política, ideològica, pels mateixos motius que a Elx ha canviat el nom de Gran Teatre pel de Gran Teatro, el PP ha ignorat –o vetat– els grups valencians, i això que hi ha varietat on triar i remenar. Obrint Pas actua entre multituds al Japó, però mai actuarà a Xàtiva, si més no mentre hi governarà el PP. Valencians demòcrates Alfonso Rus i la seua banda pepera? Quià! Valencians renegats: espanyolots i fatxes, valga la redundància. No, no seran els forasters els qui ens trauran de casa, sinó aquests valencians renegats –espanyolitzats– del PP, botiflers de casta innoble, ferment pudent del femer franquista: ¡Arriba España!, se'n desvaneixen ells.

Programa Fira Xàtiva 2011

Aquesta mateixa setmana, en una emissora local, sentia a Alfonso Rus omplir-se la boca de «democràcia». Ho feia arran d’uns incidents esdevinguts amb motiu de la constitució de l’Ajuntament de Xàtiva, quan va fer desatllotjar membres de la Plataforma contra la Crisi i les Retallades que mostraven pancartes al·lusives a les seues reivindicacions. Després, l’insigne alcalde de Xàtiva, ja convertit en crònic reglot agre per a la ciutat socarrada, recriminava la falta de tarannà democràtic d’alguns, que no eren els seus habituals galls de garbera, sinó els qui el critiquen. I treia pit amb la seua majoria absoluta dient que «això és la democràcia».

Què és la democràcia per a Alfonso Rus? Guanyar i imposar la llei de «rodilla en tierra», segons que va proclamar quan va assolir per primera vegada la «vara de mando»; insultar els qui no pensen com ell –per això tot sovint li dic l’ensomni del porc sense recança, perquè qui fa com fan no fa pecat–; censurar i peerseguir les opinions discrepants –Miss España 2001, Muvim, Corrüptia–; malbaratar els diners públics sense donar explicacions convincents –Gran Teatre, Plaça de Bous, Ciutat de l’Esport–; fer política clientelar amb els llocs de treball de l’Ajuntament en comptes de donar les mateixes oportunitats a tothom amb la pertinent convocatòria de l’eleccions… I etcètera.

El problema més comú de la democràcia és que hi participen personatges que la consideren com un vestit a mida. A mida dels seus interessos i de les seues pensamentades. I sense posseir cap altre sentit moral per als seus actes polítics que la consecució de la victòria més maquiavèlica: el fi justifica els mitjans.

Ell s’ompli la boca legitimant les seues victòries «democràtiques». Però les seues actuacions intolerants, caciquils, despòtiques, les han deslegitimades absolutament. Les anteriors, totes; però sobretot la darrera, sota la qual, de més a més, plana l’acusació de compra de vots (per Xàtiva circula un acudit que diu que Alfonso Rus, en agraïment als votants que li han permès la darrera victòria, ha decidit canviar-se el cognom, i ja no es dirà Rus sinó Búlgar, Alfonso Búlgar).

Fa dies que em burxa un cert desfici: a les dates que som i jo encara no he pogut anar a fer espàrrecs. Quan veig algú que se’n torna amb un generós falcat a la mà, frise d’enveja.

A mon pare també li agradaven. Quan teníem el casup de Bixquert (vall entre la serra Vernissa i la serra Grossa, a l’altra banda del castell de Xàtiva, avui avivada de xalets) la meua primera tasca en alçar-me diumenge era fer un primer manoll per a una truita en família. Mon pare se’n delia, per menjar-ne i per fer-ne, tanmateix una greu malaltia bronquial li impedia de fer caminades, menys encara podia enfilar-se i esgolar-se pels màrgens si volia obtenir els més esvelts espàrrecs que sobreeixien, estirats i ufans, entre el matoll de l’esparraguera. Així que quan mon pare tenia notícia que els primers espàrrecs ja feien un pam, no s’engronsava gens per tirar-me l’hamet: he vist en tal que en portava una manollada… Quin esmorzar, impagable, una bona truita entre el pa i un got de vi!

Solia fer-ne molts pel rodal de la finca el Mistero, terra blanca d’eixut secà on llavors proliferava l’albercoquer. Tot sovint segaven els màrgens i això feia que els espàrrecs hi rebrotaren tot seguit, a borbollons, ben visibles i abastables sense la botja punxonosa que sol ocultar-los. D’aquell indret en parlava un parell de setmanes arrere la revista El Temps, a propòsit dels desgavells del «rei Rus», alcalde de Xàtiva, president la Diputació de Valencià i capo provincial del PP. En aquella finca va consentir el projecte de construcció d’una urbanització de xalets, destinada sobretot a incauts estrangers. El desbaratat projecte, com altres del petit Gadafi de Xàtiva, va fracassar molt abans que esclatara la crisi. Se’n van construir unes poques, de cases, i s’hi feren els principals vials, a més de part de l’enllumenat. Avui, però, hi onegen, estripades, les banderoles de la constructora i es descoloreixen al sol els rètols de venda d’una caixa d’estalvis entre alguns dels xalets que arribaren a enllestir-se. Són ben bé la majoria, les parcel·les que resten per construir, blanques d’aquella terra d’albercoquers entre les voreres a penes trepitjades. Però entre tan desolat abandó, exemple palès de cobdícia i corrupció, no hi creixen ni velles ni novelles esparragueres.

Potser algú dirà, si no en pots fer, d’espàrrecs, compra-te’n. Cert és que podria fer per comprar-ne, no debades de sempre hi ha hagut qui els ha venut per a pagar-se el cigarret, i ara, que ens han colgats en aquesta crisi o excusa per a eixarretar-nos més, l’espàrrec aporta algun euro, que si bé no salva ningú almenys tapa algun clevill. Fet i fet, jo també n’he collit per a vendre’ls. No pas per necessitat, però. No devia tenir gaire més de deu anys que ja en feia per a pagar-me l’entrada a les sessions contínues del Salón Setabense, petit teatre de la plaça la Bassa que derrocaren en els anys 70 del segle passat. De la clientela que solia comprar-me’ls, només recorde la senyora Rosario, que vivia en la casa cantonera amb Cantal Gentil. Hi havia almenys dues dones més que me’n compraven. Però no les recorde. Gràcies a elles, durant el mesos de l’espàrrec jo podia anar al cine amb regularitat. Tot això que l’hi dec. I el record dels esmorzars amb mon pare. Ara, si en faig, esmorze sol, puix que entre els de ma casa a ningú no els fa goig l’espàrrec. Però enguany encara no n’he fet. Potser avui en faré, si es manté aquest sol entre pluges encara unes hores més.

Ermita de Sant Antoni fa un any. Foto: Levante-EMV

Ermita de Sant Antoni fa menys de 100 anys. Foto: Web Ajuntament de Xàtiva: Xàtiva antiga (o assolada per desídia municipal)

M’han regalat el Llibre de la Fira d’enguany. No pensava comprar-me’l, tot i que això suposava deixar inacabada una col·lecció que vaig iniciar l’any 1979. El llibre, com la Fira, ha acabat sent víctima també d’aquesta lamentable degeneració a què sotmet el PP tot allò que toca, safunya o grapeja. Convençuts que fins i tot les institucions els pertanyen com un patrimoni particular, actuen sense ànim de consens, sempre amb l’embut per llei i bandera. Són polítics més propis d’un dictadura espanyola que no d’un país democràtic.

I l’última prova del seu corromput comportament ha estat el Llibre de la Fira. Vint pàgines finals (abans de la propaganda) dedicades a alçar-se el pet el regidors del PP. Amb tot, no ens ha de soprendre: en mans del PP, o pagat pel PP, tot es converteix en un pamflet d’autobombo, sense cap vergonya.

Però hi ha fets que els mostren tal com són, sense carasses... Mireu: totes aqueixes pàgines d’autobombo estan escrites en castellà d’Albacete, o de Ciudad Real, que per al cas és el mateix. La llengua pròpia del PP és el castellà, això prou que ho han demostrat amb fets. Però són aquests mateixos sompos els qui s’omplin la boca proclamant que són més valencians que ningú –sempre en castellà, cosa curiosa, que és com declarar-se vegetarià amb una xulla entre les dents–, i per voler demostrar-ho bramen: «¡A los catalanes, ni agua!». Ni als catalans de Catalunya ni als xativins de Xàtiva que escrivim en la llengua pròpia de Calixt III. Ni aigua ni res. Només menyspreu. Nosaltres, segons ells, som uns catalanistes que hem renegat de la cultura dels valencians, uns venuts a l’or català. En ocasions, el cap de colla Alfonso Rus ens ha enviat a Catalunya com si ens enviara a cagar. Ens han assenyalant com a antivalencians i som nosaltres els qui hem recuperat la cultura tradicional del País Valencia, els qui hem escrit novel·les, poesia, cançons, teatre... Ells, en canvi, en el Llibre de la Fira, com en tants altres exemples, tot ho diuen en castellà.

A mi, aquesta banda botiflera no aconseguirà fer-me castellà. Jo sóc socarrat, un valencià molt orgullós de ser-ho. O com va aclarir-li una dona a una altra, uns anys arrere, mentre jo i altres companys de la mateixa corda enganxàvem cartells: «Eixos són catalanistes, tot ho volen en valencià». Perfecta, la descripció.

I si ells –els del PP– tot ho volen i ho fan en castellà, per què serà? Serà perquè són castellans, o espanyols que és la mateixa cosa. En suma, valencians renegats. I ara, i puix que qui fa com fan no fa pecat, caldrà dir-li a Alfonso Rus i la seua colla que si tanta devoció tenen al castellà que se’n vagen on ara té la seu Bancaja i ens deixen als valencians l’ànima tranquil·la; si tant els agrada el castellà, a Madrid el parlen –allí sí– de tota la vida.

Article publicat avui a l'edició comarcal de LEVANTE-EMV.

Ai, la Fira de Xàtiva...! Quins temps aquells, abans de la devastadora i analfabètica russificació... Quines Fires! Tant com les hem criticades, i ara les enyorem. Perquè, vist el que hi ha ara, eren més plurals, més variades: de bon tros més democràtiques. Qui podia imaginar-se una ruïna con aquesta? Primer convertiren la Fira de Xàtiva en la millor fira d’Albacete, manxega a més no poder. No debades, any rere any, hem constatat en la programació la repugnància que provoca al govern municipal del PP el teatre i la música interpretats en la llengua d’Elies Barberà, de Raimon, de Feliu Ventura, de Pep Botifarra...; la llengua secular dels xativins ben parits, orgullosos de ser socarrats com cal, i no rustits que es deixen la porta oberta: «Xe, que eres de Madrid?».

«Para ofrendar nuevas glorias a España» no han dubtat a convertir la Fira de Xàtiva en un aparador artístic castellà. Sense cap escrúpol. Diran que per a defensar la genuïna identitat valenciana dels intents de catalanització d’alguns xativins renegats, com jo mateix. I finalment, avui dia, ja ni la millor d’Albacete és, que amb el programa d’enguany a la mà, tan fluix, per no dir mediocre, ja ni és fira, que s’ha quedat en un simple porrat: quatre atraccions i un grapat de paradetes. I com a porrat, més categoria té el de Torrent (d’En Fenollet).

Morta és aquella Fira de Xàtiva que va ser aparador del millor teatre, de la millor música, bandera cultural. Era una Fira diferent, era la Fira de Xàtiva, i arreu del País Valencià no n’hi havia cap altra amb el seu nivell. Però a cal PP quan senten la paraula cultura els pica la pell i els pugen acalorades. Símptomes evidents d’una reacció al·lèrgica.

De més a més, pensen que la Fira és per al populatxo. I ells representen la gent del puntet, allò que en deien la jet-set, la que temps era temps es reunia al selecte Casino Setabense. No obstant, les festes d’aquella Xàtiva distingida se les pagaven els socis. Ara, però, els actes de l’alta societat del PP es paguen a càrrec del pressupost públic, com les Nits al Castell. Tota la programació d’actes de la Fira no val la meitat d’una sola actuació de Nits al Castell. Però Nits al Castell es fa per a «gozo y deleite» –que diuen ells– de càrrecs i militants del PP. És la Fira particular (amb diners de tots) del PP.

Ai!, qui voldrà lloar la Fira de Xàtiva com ho va fer l’il·lustre Blai Bellver, ho tindrà dificil, si no vol mentir. La millor Fira del món... La millor fira d’aon?

 Article publicat avui a l'edició comarcal de LEVANTE-EMV.

Ja fa dies que es pot adquirir el Llibre de Fira Alternatiu d’enguany, publicat per Ulleye Edicions. Quant al Llibre de Fira oficial, el que publica l’Ajuntament, no paga la pena: amb els diners de tots, el PP s’alça el pet i la bufa.

Al Llibre de Fira Alternatiu, en canvi, trobareu articles i estudis d’interès. I dos cd’s. Un amb les cançons de l’únic disc que va publicar el grup xativí Aplec al finals dels anys 70; l’altre és el documental Illa de Xàtiva, realitzat per Rafa Carril, sobre la creació, el sentit i la destrucció del projecte de les Comarques Centrals Valencianes. Quan en férem la presentació, Xavier Aliaga en va parlar.

Tenia l’entrada per al recital de Raimon de diumenge. Però una obligació d’última hora m’hi ha impedit l’assistència. A fotre’s i a regolar.

Amb tot estic content. Els tres recitals han estat un èxit. De gom a gom. De gent i de reconeixement.

Raimon es mereixia aquest èxit a la seua Xàtiva natal. Ell ha fet palesa aquesta satisfacció i el que representa. Tant se val que l’alcalde actual i la seua clec sectària no reconeguen el valor de la seua trajectòria artística, fins i tot que la menyspreen. La seua miserable actitud no impedeix a Raimon ser el xativí més important del segle XX i del que portem del XXI. Ell ha dut el nom de la ciutat arreu del món.

En el futur, quan ningú de Xàtiva se’n recordarà d’un alcalde anafalbet,  flatós, malbaratador i totalitari de nom Alfonso Rus, les cançons de Raimon encara formaran part de la cultura permanent de la nostra ciutat, i ell una fita extraordinària de la nostra història.

Foto: Raimon a la replaceta de la font del carrer de les Santes (1963). Oriol Maspons.