  |  |
Toni Cucarella en roba de batalla
|
|
Ninots  El País Valencià és un lloc on passen les coses més estrambòtiques del món. Un país on els corruptes guanyen eleccions per majoria absoluta, on es fan aeroports sense avions, s’inauguren maquetes d’hospitals i biblioteques sense llibres. L’última de les estrambòtiques: l’Ajuntament de València, pel gust de la directora del Palau de la Música Marien Beneyto– «coentor fashion blue»–, ha encetat una nova temporada de l’invent anomenat «literatura al Palau». El primer convidat d’aquesta tongada és…. Mario Conde! Mario Conde és a la literatura allò que els polítics al servei públic, o els Mercats a la Democràcia, o el PSOE a l’esquerra, o CCOO i UGT a la defensa dels drets dels treballadors… Un contrasentit, un oxímoron. O tot burlesca. I desficaci. Si aquesta notícia haguera aparegut en qualsevol mitjà el 28 de desembre l’hauria assenyalada com la innocentada del dia. Però la notícia és d’avui, 22 de març. I no em consta que en cap de lloc del món, menys encara a Barcelona, celebren una altra Diada dels Innocents en el dia d’avui. I la notícia diu que Barcelona vol prohibir la circulació dels cotxes de més de 10 anys. La proposta és de l’Hereu (PSOE) i la Mayol (ICV).Caga't ja, Martorell! Però, vejam: qui té un cotxe de més de 10 anys? (que no siguen cars vehicles de ric col·leccionista). Persones que no tenen recursos econòmics per a comprar-se’n un de més nou. I, és clar, com la notícia no diu que l’Ajuntament de Barcelona pagarà el cotxe nou a aquells que el tinguen vell de més de 10 anys, cal pensar que qui no podrà passar la nova ITV barcelonina perdrà el cotxe. El tindrà, però no el podrà fer circular per Barcelona. Amb aquesta estrambòtica mesura diuen ells que reduïran la contaminació a Barcelona. Quina gran pensamentada! Com si tingueres tos i t’auscultaren els collons! Quina “esquerra” més cabrona, la que governa Barcelona, que només pensa a fotre els més fotuts! Per què no prohibeixen la circulació dels cotxassos potents dels ricatxos de Barcelona? Enguany la gala dels premis al millor blog de les Comarques Centrals del País ha posat el llistó molt alt. Però de ben segur que si haguérem conegut aquesta notícia que sobre l'acte ha publicat Cope Onda Naranja i l'hagueren llegida, l'acte hauria estat incommensurable. Però potser ens hauríem trencat de riure. Passeu i llegiu la notícia, passeu: L'Alcúdia de Crespins acoge hoy sábado la entrega de los Premios BLOQUE 09/10 La majoria d’empresaris solen demostrar sovint tenir més poc trellat que un caragol buit. Estan corcats per la prepotència de creure que perquè fan diners són intel·ligents i que per això mateix diuen coses amb sentit comú. Més i tot, n’hi ha que creuen fins i tot que són persones –persones humanes que en deien un temps arrere–, quan en realitat són uns negrers miserables, gentola sense escrúpols, guiats únicament per la llei de la cobdícia. Ens paguen una merda pel nostre treball i encara fan per manera d’eixarretar-nos la castigada butxaca. Mireu aquest exemple: el president de la patronal valenciana (Cierval), Rafael Ferrando, ara també vicepresident la patronal espanyola al costat de Joan Rosell, afirma que això que en diem «estat del benestar» només es manté pagant o retallant despeses. Té pelendengues la cosa... Nosaltres ja paguem bona cosa d’impostos, i en canvi cada vegada ens lleven més drets i precaritzen els que ens queden. Cada dia ens fan pagar més, treballar més i durant més anys. I encara ens amenacen de repagar (copagar, en diuen ells, colla de sompos) els pocs serveis que aquest «estat del benestar» ens ofereix precàriament. Sens dubte el tal Ferrando aquest es pensa que el millor estat del benestar és el que no existeix, i qui vulga benestar que el repague. Ells han de fer bon negoci amb les necessitats que cada vegada cobreix menys l’estat del benestar que paguem, però que no tenim. Un altre que també vindrà és el comissari europeu Joaquín Almunia. És a Davos, on s’hi han reunits tots els capataços d’obra del poder financer mundial (els putos amos del món, vaja). Hi han anat caps d’estat, ministres d’econonomia, fins i tot economistes fashion com Sala i Martí. Quan es reuneixen tota aquesta colla de cabassets femeters i de llepaculs, cal que les persones humanes del món comencem a tremolar perquè alguna en pensaran per assaltar-nos de nou la nostra aterrida butxaca. No debades ells representen això: el terrorisme financer. Les seues decisions causen estralls entre la població humana. A la televisió he escoltat de bon matí les declaracions d’Almunia, qui s’ha mostrat més content que un gínjol perquè el sector bancari mundial els ha agraït l’esforç de reomplir-los les sitges que ells mateixos havien buidat d’orgia en orgia. Almunia ens ha fet pública la satisfacció dels putos amos per «l’esforç que han fet els contribuents per sanejar el sector bancari». Amor d’amo, aigua en cistella. I Almunia, si naix més llepó rebenta. He amprat el tràiler a través del blog de Miquel Lorente. Realment, Alfonso Rus és un home extraordinari. I a cada declaració que fa ho demostra. Fet i fet, l'escoltes, hi penses i no vots evitar de preguntar-te com és possible que en un home tan xicotet hi càpiga tanta ignorància.  L'actual president de la patronal espanyola, el Díaz Ferran eixe, ha afirmat que l'única manera d'eixir de la crisi és «treballar més i guanyar menys». Bé, doncs, si tan convençut està de la seua fórmula que ens ho demostre amb fets i que predique amb l'exemple. Ell i tots els escanyapobres que formen part de la CEOE (i organitzacions empresarials en general). O siga, senyors empresaris i sangoneres en general, s'ha acabat això de rascar-se la birla i criar ouera: és hora de treballar més i guanyar menys. Ho ha dit el seu capo.  No li ha eixit premiat pel número. Li ha eixit premiat per la cara. Perquè en té més que un sac de xavos. I més poca vergonya que un porc.  En la meua família no fem regals el Dia de la Mare, ni el del Pare, ni el dels Enamorats. Si alguna vegada m’han preguntat què he regalat o què m’han regalat, òbviament, responc «no res». I a continuació, per aclarir-ne els motius, hi solc afegir: «Nosaltres ni hem nascut ni vivim a El Corte Inglés». L’alcalde Jordi Hereu ha declarat dia festiu a Barcelona el 14 de febrer, diada dels Enamorats. Serà perquè es pensa que Barcelona és tota El Corte Inglés?  Ja em perdonareu que discrepe, però estic convençut que el Molt Honorable Francisco Camps no ha clavat la mà en el calaix. Li agraden els vestits a mida més que a un tonto una llapissera, i això ha estat la seua perdició. Això i pensar que debades el mangantes peguen cabotades. Com els del PP són com són –sectaris a mort–, Rajoy li havia dir que el partit havia de donar negoci als “afectos”, gent –o gentussa– com ara el Bigotes. I ell, fidel al partit, ha consentit i fins i tot s’ha deixat amanyagar i prendre mides pel cap de la banda. Més i tot ha agraït els regals, per a ell i la seua família, i ha considerat el mangante, ara entre reixes, «amiguito de l’alma». En realitat, Camps era el grumet ingenu d’un vaixell pirata. I mentre tota la tripulació es repartia el sucós botí, a ell el tenien content i pagat amb una samarreta nova, de marca, això sí. Quan l’escàndol va esclatar i Camps es va adonar que tots estaven en la jugada excepte ell, que només havia tret un parell de vestits que ara serien la seua mortalla política, es va rebel·lar. S’ha rebel·lat, vull dir. Ha afirmat enèrgicament que ell no és qui més ha clavat mà en el calaix, que són altres els qui s'han fet l'esquena d'or, i no està ell disposat a ser el cap de turc de la mandanga. I jo crec que és això el que li ha dit a Rajoy, que si l'obliguen a pagar els plats trencats el fins ara Molt Honorable Tonto Útil li dirà a tothom qui havia recomanat fer negocis amb Correa, o siga espampolarà el nom Rajoy. Com si diguérem: el tonto s’ha espavilat, ha agafat Rajoy pels collons i li ha dit: xiula! I amb amb els collons collats, Rajoy no xiula (contra Camps). I per això Camps s'autoproclamat canditat contra tots i Rajoy ha hagut de dir que «bueno, vale... el señor Camps candidato...» Ja veurem en què queda aquest tuacte. Jo crec que han pensat que més val perdre que més perdre. L’important per al partit és que els peixos grossos isquen indemnes, i que els comptes del partit no siguen investigats i continuen augmentant. Total, a qui li importa en el PP el futur d’un tonto ja inútil? Més i tot ara que Zapatero està trinxant el seu electoral i per poc que el PP aguante guanyarà les eleccions...  Tants problemes com tenim els valencians, un dels més greus el de la corrupció política, i el govern del PP es preocupa per la «fiesta nacional» o siga els bous. Així, han decidit d’organitzar un descomunal acte d’exaltació taurina, a manera de desgreuge per la prohibició de les corregudes de bous a Catalunya. La data escollida és la vespra del 9 d’Octubre, «si Dios quiere y con permiso de la Autoridad». Dia
de GRAN XARLOTÀ Gran actuació còmico-taurino-musical amb Entrà
de baês.  He vist les imatges de la brutal càrrega policial al Cabanyal, i he escoltat les declaracions del Delegat del Govern (del PSOE) Ricardo Peralta, exdiputat d’IU. He recordat les imatges de la brutal càrrega policial a Barcelona, durant les manifestacions d’estudiants, i les declaracions del Conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya Joan Saura (IC). I tot reflexionant sobre un cas i l’altre, sobre les diferències (in)substancials en la manera de manar –o governar– entre les dretes i les esquerres, m’ha vingut a la memòria l’acudit dels dos gitanos que es van trobar un "tricòrnio". De segur que el sabeu. Això eren dos gitanos que es van trobar un "tricòrnio" de guàrdia civil, i va un i se’l cofa, i l’altre li diu: «Et para bé». I el que se l’havia posat serra les dents i li tralla: «Si em para bé o no em para bé, no ho sé; però m’han vingut unes ganes d'unflar-te la cara a hòsties…!» Doncs això, que el càrrec potser els para bé sent com són –o diuen que són– d’”esquerres”, però a l’hora dels fets tant se val que es diguen Peralta que Cotino, que se les pinten de dretes o d’“esquerres”, amb nosaltres -contra nosaltres-: garrot, garrot i garrot! Gossos d'amo. Que els vote qui no els conega. Que s’hi aclamen els ignorants.  L’empresari i dissenyador espanyol Adolfo Domínguez ha fet un clam a favor de l’acomiadament lliure. I no solament això: ha afirmat –res d’insinuar: afimar!– que els treballadors som una colla de malfaeners, que no posseïm cultura de l’esforç, que fugim de la faena, que estem sempre pensant a agarrar la baixa per depressió i empalmar-la amb les vacances. No cal dir que la clec que l’escoltava ha aplaudit enfervorida les paraules de docte empresari, qualificant-lo fins i tot de valent. Un milhòmens! Però és la caldera que li diu al perol: fuig que mascares! Són els empresaris d’aquest país –de tots els països del món!– exemple clar de gent esforçada i responsable (vés a espai no et pique un lluç!). Tenim el cas paradigmàtic del president dels empresaris espanyols, el tal Díaz Ferran, d’Air Comet. O no és paradigmàtic? Són els empresaris espanyols, com ha quedat clar amb la crisi que patim, una colla de deshonrats, estafadors, corruptes, paràsits, gentussa que només busca el benefici ràpid i fàcil, que considera els treballadors menys que persones i ens voldrien esclaus, treballant de sol a sol, mentre ells es rasquen la panxa al sol. Sí, voldrien que el món fóra un ou per a beure-se’l d'un xuplit. Que uns deshonrats, paparres de la societat, pretenguen erigir-se en exemple d’esforç i responsabilitat, ja són penques. Ell s’ho lloava, però no s’ho llavava; i pudia.  Amenaça el ministre Corbacho d'endarrerir l’edat de jubilació fins als 67 anys. No sé si quan arribaré als 60-i-tants el cos aguantarà bé repartint cartes en dies com els d’ahir i despús-ahir, plovent i amb un fred que badava les pedres. Pense en mi –en la meua salut, vull dir– i en tota la gent que treballa en l’obra, en una fàbrica, en qualsevol feina d’assalariat… I m’indigna la proposta –l'amenaça!– del ministre Corbacho. Ministre “progressista”, ai! Fins i tot algú, o potser ell mateix, s’atrevirà a espolsar-se que és d’”esquerres”... Quants ne cria la farina, i ella fina que fina… Si treballara en el mateix caixó del pa que Corbacho i companyia, si em dedicara a criar ouera en un escó parlamentari com un gossaro malfaener, i damunt cobrant una fotracada de bitllets barat a fer el manta… tant se me’n donaria que l’edat de jubilació la posaren als 67 que als 76: no fer un brot no cansa. Però jo treballe en un altre lloc. Jo, treballe. Treballa el ministre Corbacho? Vull dir: fa cap esforç que puga arribar a cansar-lo? Allargar l’edat de jubilació… si als 45 anys les empreses ja no et volen contractar per massa “vell”! En quina "realitat" viuen aquests polítics? Són d’aquest món o han vingut a fotre? Que els donen pel cul amb una canya badâ!  L’anunci de l’alcalde Jordi Hereu de presentar la candidatura de Barcelona per ser seu d’uns jocs olímpics d’hivern, i el suport immediat, diria que incondicional, que la majoria dels partits polítics s’han afanyat a proclamar, demostra fins a quin punt la política està avivada de desficaciats. La pensamentada d’Hereu m’ha fer recordar el sussoït d’un regidor de Xàtiva –conegut popularment com «el concejal granota» arran d’aquell fet–, que va tenir lloc en els primer anys del franquisme. Segons que conten, aquell regidor va proposar en un ple que el que Xàtiva necessitava per a impulsar-se econòmicament era… un passeig marítim! Val a dir, per als qui vagen fluixos en geografia dels Països Catalans, que Xàtiva es troba a l’interior, a uns quaranta quilòmetres de la platja més propera. Era a Barcelona quan el franquista Samaranch va anunciar la proclamació de la ciutat com a seu dels jocs olímpics de 1992. Vivia en un vell i petit pis del carrer Sagunt, a Sants. Tanmateix era un pis assolellat i hi vivíem a gust. El veïnat era agradable, entre els quals alguns valencians arribats a Barcelona unes dècades abans que nosaltres. No ens hauríem mogut d’aquell pis si l’amo no ens haguera rescindit el contracte de lloguer. Ens ho va dir ben clar: volia reformar-lo i tornar-lo a llogar, però a un preu molt superior al que nosaltres li pagàvem. Acabàrem trobant pis a Sant Feliu de Llobregat, perquè a Barcelona, eufòrica de jocs olímpics, els lloguers s’havien enfilat pels núvols. Els jocs olímpics de l’especulació immobiliària precedien els de l’esport. De fet, els qui, com nosaltres, havien arribat a Barcelona a primeries dels vuitanta però amb diners per comprar un pis, quan se’n tornaren a València en els noranta es trobaren que el negoci no l’havien fet treballant, sinó venent el pis que l’especulació havia sobrevalorat olímpicament. Ai, els polítics de casa nostra… o ens venen fum o ens venen neu, però de forment ni un gra; és a dir, de trellat ni una molla. A Beniflà, petita població de la Safor, el PSOE d'Alarte ha pactat l'alcaldia amb el partit ultradretà Coalición Valenciana. Segons la notícia, el govern municipal estava en mans del PP, que el tenia amb el suport del partit del falangista Sentandreu. Però la negativa de l'alcalde a publicar una història local amb les denominades Normes del Puig ha provocat el trencament de palletes. Cal pensar, doncs, que si el PSOE s'ha avingut a fer-se amb l'alcaldia amb el suport del grup ultradretà haurà estat barat a acceptar les seues estrambòtiques normes lingüístiques. I encara ens diu més la noticia: Segons Carmen Martínez, responsable del PSPV-PSOE a la demarcació de València, l'acord amb Coalició Valenciana és una prova que els socialistes tenen «capacitat de diàleg per a arribar a acords amb unes altres forces». Que traduït vol dir que no tenen moralitat i per una alcaldia vendrien son pare, sa mare i el gos. En fi, la política valenciana: un carnaval.
S’ha celebrat a Villabotijos de Arriba el XL Concurso Nacional de España de Cazadores de Moscas. La prova ha estat seguida per centenars de milers d’aficionats espanyols, no debades la cacera de la mosca està considerada Deporte Nacional i compta amb milers d’associacions repartides per tota España. A la fotografia veiem els finalistes de la prova, amb el puny tancat perquè no se’ls escape la mosca, tot esperant la valoració del jurat. Només un concursant no ha pogut puntuar, Rodríguez Zapatero, de la Federación Local de Valladolid, que ha atrapat una grossa mosca d’ase, però se l’ha menjada. «Tenia hambre, y cuando no hay lomo de todo como», ha confessat el concursant, que no podrà revalidar el títol de Campeón de España que va aconseguir l’any passat a Villabotijos de Abajo.  Alarte és un polític acomplexat. Enveja l’èxit del PP de Camps, i està convençut que l’única manera de derrotar-lo és imitar-lo en tot. Si fa uns dies la notícia era que alguns ajuntaments del PP volien eliminar el País Valencià dels seus municipis, ara Alarte, tot i la decisió en contra del darrer congrés del partit, vol eliminar-lo de les sigles del seu partit. Si tanta enveja li fa a Alarte l’èxit del PP, potser el que li convindria seria demanar l’alta en el partit de Rajoy. Amb les idees que abandera segur que Camps i Costa (com a mínim) l’avalarien com a nou militant. A pena de mal, sempre li quedarà l’opció desesperada d’aconseguir ser imputat en el cas Gürtel.  
Alfonso Rus és, en la finalitat política, com Alfonso Guerra però més bocamoll. Infinitament més bocamoll. I infinitament menys intel·ligent, val a dir-ho. De fet, Guerra és un home llegit, il·lustrat que diríem. Alfonso Rus, en canvi si no li llegiren les indicacions dels prospectes seria capaç de prendre's els supositoris entre el pa i les píndoles per via rectal. Tots dos tenen, però, trets comuns, dèries compartides. Tot i que un siga espanyolíssim de Sevilla i l'altre espanyolíssim de Játiva.
En una cosa coincideixen tots dos: menyspreen profundament la llengua i la cultura del País Valencià: la nostra literatura, el nostre teatre, la nostra música... La diferència rau en la manera com executen políticament i expressen públicament aquesta animadversió. Guerra, en tant que personatge més intel·ligent, és més sibil·lí, li interessa més que «se consiga el efecto sin que se note el cuidado». En el seu temps d'esplendor i poder polític va donar "instruccions" a la militància valenciana del seu partit perquè no donara suport a la cultura en català. El nostre teatre i la nostra música van gairebé desaparèixer de les programacions culturals dels ajuntaments valencians governats pel PSOE (això de FestAlberic no és nou ni patrimoni del PP). Malgrat això, durant molt de temps hi ha hagut qui ha considerat el PSOE valencià "amic" de la nostra producció cultural. I, és clar, amb amics com aquests els enemics que han vingut després només han hagut que continuar les ratlles fetes. Alfonso Rus es diferencia de Guerra perquè vol fet notar que "mana", li agrada fer-se el poderós. Encara que sovint caiga en la comèdia esperpèntica de tints mafiosos. Així, al líder pepero li agrada amenaçar, assenyalar públicament els rebels que li planten cara, siguen professors que diuen "aleshores" i "gairebé" o qualsevol que mostre públicament el seu desacord amb la manera com malbarata els nostres diners l'alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València. Li han criticat que s'haja gastat centenars de milers d'euros de l'erari públic en els contractes de Madonna i d'Elton John, entre d'altres. També li han retret que per la programació del festival Nits al Castell de Xàtiva no haja passat cap artista del País Valencià, si més no dels que canten en català. Tampoc de Xàtiva, li diguen Raimon, Feliu Ventura o Pep Botifarra. Comptant-hi que el director del Festival, "amiguito del alma" de l'alcalde Xàtiva, cobra 18.000 euros de l'ala pública per contractar les quatre actuacions. I Alfonso Rus, a qui no li agraden gens les crítiques tot i el càrrec públic que ocupa, s'ha afanyat a amenaçar als artistes que el critiquen no els contractarà (Ah!, però pensava contractar-ne algun?). Alfonso Guerra, ja dic que infinitament més intel·ligent que Alfonso Rus -de bon tros!-, mai no hauria fet pública una amenaça com aquesta. Públicament, dic, no l'hauria feta. Ja sabem que, portes endins del partit, ja va llançar el cèlebre anatema: «El que se mueva no sale en la foto». I ell ha sabut fer que no es note "el cuidado" i que s'aconseguisca "el efecto". Així, Alfonso Guerra passa per ser un "demócrata progressista español" -no em fotràs, tort, que per un ull t'hi veus!-, i Alfonso Rus, amb aqueixos aires de xulo-barana mafioset, no passa de ser considerat com un dictadoret cagat per mitja galta, curtet i bocamoll. Tanmateix, l'odi de tots dos i la conseqüència d'aquest odi compartit ha estat i és la mateixa: amb un els nostres artistes van desparèixer de les programacions culturals, i amb l'altre no hi seran mai. Dues cares, doncs, de la mateixa moneda espanyola. |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosBLOGS
BLOGS DE CAMOT
DE LLETRES I GENT DE LLETRES
D'INTERèS
DONEM SUPORT
GENT DE LA COSTERA
GENT DE XàTIVA I DE LA REDOR
INFORMAR-SE
SóN DE XàTIVA!
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
