Les amigues i amics de l’Associació Cultural 9 d’Octubre del Genovés m’han comboiat per fer una lectura de relats, la majoria dels quals els podeu llegir a Toni Cucarella Edicions. La lectura serà demà, diumenge, 28 de desembre, a les 8 de la nit, a la seu de l’associació, carrer Sant Isidre s/n (al costat del Centre de Salut).

Francesc Bodí. El soroll de la resta

Premi Enric Valor de Novel·la 2007

Editorial Bromera

Bataller, el protagonista d’El soroll de la resta, és un home a qui les coses li han anat bé: té una bona feina, s’ha casat com cal i té un fill que ha fet carrera. Va estudiar per a periodista i ha acabat sent un publicista d’èxit: va canviar manipulador de la realitat per manipulador de la voluntat. Va fer estudis a París quan París era una festa revolucionària, tot i que a ell no li interessava gaire la política ni la profunditat d’aquella aparent revolució. La seua màxima transgressió va consistir en un romanç furtiu, durant la curta vida del qual sempre va frisar per mantenir el cap i el cor freds, mentre calfava els peus fredolins de la seua amant, ja que a Madrid l’esperava una nòvia formal que li oferia un bon patrimoni: una sòlida empresa immobiliària. Tanmateix, Bataller, als seus encara “jóvens” cinquanta-quatre anys, acaba de tenir el seu tercer infart. Al punt que hom naix comença de morir... Hi ha sotracts que ens adverteixen de la imminència. I hom no pot evitar llavors fer recompte apressat del temps viscut i càbales sobre el que resta per viure. Aritmètiques, però, que no es fan amb llapis i per tant no es poden esmenar si hom s’equivoca o el resultat no convé. I apareix l’angoixa davant la incertesa del que queda per viure, si és molt o poc, si cal seguir la rutina o potser atrevir-se a canviar-la, si aquella decisió va ser encertada o no…

De sobte apareix el tsunami de Tailàndia, i tot d’una el devenir vital de Bataller pren un estany rumb que ens desconcerta. Reapareix i recupera aquell amor furtiu de París i el seu futur pren un altre alicient. Qui li ha donat a ell, home més afortunat que tots nosaltres, una goma per corregir els comptes errats? Amb la decisió de Bataller canvia radicalment el to del relat. Se’ns fa més amable, idíl·lic en la relació amb l’Adrianne recuperada i el paisatge edènic de la Vall de la Gallinera que els acull. Vida rural i personatges d’entranyable humanitat. Un canvi tan radical ens sobta. Bataller passa de ser un home angoixat per les advertències de la mort a viure una feliç segona oportunitat. De fet, i atès com alguns altres personatges refan les seues vides truncades, diríem que és la Vall de les Segones Oportunitats.

Bataller ha canviat, s’ha transformat. Fins i tot pren partit contra el PAI que amenaça la Vall de la Gallinera, ell, que per matrimoni tenia interessos en una empresa immboliària. Com si volguera redimir-se del seu passat, reescriure’l tot de cap a cap. Tot plegat, desconcertant. Llegim amb la mosca darrere l’orella. Tanmateix ens hi deixem menar. Hi ha alguns caps que, aparentment, no lliguen. Però tant és. El nou rumb de la vida de Bataller ens agrada, i aquest entorn idíl·líc, aquesta nova història, que no sabem com casar-la amb l’anterior, també ens atrau i ens arrossega, plàcidament. Com unes inesperades vacances. Ens hem solidaritzat amb Bataller, li fem costat com si ens férem costat a nosaltres mateixos, i pensem que té dret a una segona oportunitat. Nosaltres també la voldríem, si arribava el cas. I és ací on rau l'empatia  que ara ens provoca Bataller, ell i la seua nova vida, aqueixa altra oportunitat que tots voldríem de refer comptes. Però, malgrat tot, no hem perdut de vista el Bataller anterior, com si no ens refiàrem de tanta felicitat.  Qui del dimoni fuig, debades corre.

Els qui coneixem l’obra literària de Bodí, i l’apreciem com cal, no ens preguntem si ha construït malament l’argument, si se li ha desfilat la trama, sinó quin parany ens ha preparat, quin envisc, quina teranyina... I continuem llegint, seguint el fil de la nova història, tan discordant amb l’anterior. Com si no hi tinguera res a veure. Com si una formara part de la refotuda realitat i l’altra d’un feliç somni. Cal seguir llegint, fruint de les paraules que ens ha teixit Bodí, bé que sense refirar-nos gens de les apareces que ens hi mostra.

Vicent Penya guanya el premi de poesia de Xàtiva

Divendres es van atorgar els premis literaris Ciutat de Xàtiva. Em va telefonar l’amic Vicent Penya per dir-me que havia guanyat l’Ibn Hazm de poesia, i com que no solc acudir al lliurament ens trobàrem a la plaça del Mercat, al pub La Fontana, i allí el vaig felicitar. A la trobada hi havia també Manel Alonso, que acompanyava Vicent, i David Muñoz, amic i còmplice de CaMot. D’aquests premis, també va endur-se’n guardó, en l’apartat d’assaig local, l’amic i compatriota Josep Lluís Cebrian, que va presentar-hi, amb Beatriu Navarro, el treball Pintura ceràmica a Xàtiva. En el mateix acte de lliurament, es van presentar les obres guanyadores de la convocatòria anterior, entre les quals el poemari del també compatriota xativí Elies Barberà, Aixàtiva, Aixàtiva, un poema del qual va apareixer publicat l’endemà al suplement cultural i de llibres de l’AVUI (vejats miracle!).

L’Octubre de narrativa per a Xavier Aliaga

I aquest matí de diumenge, d’horari trasbalsat, em trobe amb la grata notícia que l’amic i compatriota Xavi Aliaga s’ha emportat l’Octubre de narrativa. Meeeel!

Enhorabona, Xavi! Però m’hauràs de disculpar que en moment com aquests, d’aquells que en diuen d’eufòria continguda, tinga jo ganes d’esmenar-te la plana: ja saps que sovint perd el do de l’oportunitat i dispare a escopetada de lladre. Vinc a dir açò per les declaracions que has fet arran del premi, i que recull la notícia de Vilaweb: «L'èxit de Manuel Baixauli ha significat un punt d'inflexió. La literatura catalana es trobava molt compartimentada per territoris, i el fenomen Baixauli ha servit perquè al Principat es renovés l'interès pels autors valencians.» No repiques tan aïnes les campanes, amic! Una flor no fa estiu. I potser a la flor li diuen “mala consciència” (i no pretenc llevar ni un bri de mèrit a la novel·la de Manolo Baixauli). I la mala consciència, com saps, quan pica te la rasques i te n’oblides fins que torna a picar. Saps què vull dir? Que el segregacionisme (versió il·lustrada del secesssionisme) triomfa, al sud i al nord, també en la literatura.

Amb tot, i de nou, enhorabona, Xavi. Te’n deus una, que jo cobraré, i en vore-mos, junts!

Demà dijous (16 d’octubre) l’escriptor d’Otos Joan Olivares presentarà la seua novel·la Pell de Pruna a Xàtiva. Ho farà a la Casa de la Cultura, a les 20’00 hores. La novel·la va guanyar el premi de narrativa eròtica de la Vall d’Albaida. La presentació la farà l’escriptor de Bèlgida, però veí de la placeta de la Zona, Toni Espí.

Estic pagat i satisfet de veritat. El blog L’epistolari Blau ha concedit el seus premis 2007-2008, i ha atorgat el de millor llibre a la meua novel·la Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts. N’estic molt, d’aquesta novel·la, tot i la curta volada que ha tingut. I aquest premi m’omple de satisfacció. Gràcies.

Comentari sobre el llibre de Jesus M. Tubau al seu blog tens un racó dalt del món.

Comentari de Pere Calonge a Ex-Libris.

Aquest cap de setmana he retornat a les prestatgeries –a més d'incorporar-hi els nous inquilins– bona part dels llibres que he llegit aquest estiu. M’adone que les relectures han superat les noves adquisicions. M’adone també que han estat relectures molt diverses. M’abelleix fer-ne recompte i exposar-les a benefici d’inventari. No debades diuen que podem conèixer les persones per les seues lectures, i què és un blog sinó un impúdic aparador i tot sovint confessionari?

–El petit camp de Déu. Erskine Caldwell.

–La poesía irlandesa. Versió, selecció i pròleg de M. Manent (supose que Marià Manent. És una edició de 1952.

–Cuentos populares y leyendas de Irlanda. Anònim.

–Los primitivos reyes de Noruega. Tomas Carlyle.

–Mon oncle. Màrius Serra.

–El cor és un caçador solitari. Carson MacCullers.

–Reflexos en un ull daurat. Carson MacCullers.

–La balada del cafè trist. Carson MacCullers.

–Els vells mariners. Jorge Amado.

–Camino de Los Ángeles. John Fante

–El reino de este mundo. Alejo Carpentier.

–Feria d’agosto. Cesare Pavese.

–Vita attraverso le lettere. Pier Paolo Pasolini.

–Els sofriments del vell Werther. Bohumil Hrabal.

–Las canciones de King Crimson. Pete Sinfiled.

«Aconformem-nos amb este bon senyor no mos en vinga un altre pitjor», aconsella la dita popular. Sí, ja sabem que la filosofia popular té bona cosa d’exemples de tarannà convervador, per no dir reaccionari, i aquest en seria un. Tanmateix, ara serà il·lustratiu de determinades situacions que posen de manifest que el pitjor enemic del català no és sovint qui està enfront de la trinxera, sinó a la mateixa rereguarda nostra.

Aconformem-nos amb este bon senyor, doncs, si ara parlem del periòdic AVUI. En el temps en què va ser-ne director el valencià Vicent Sanchis, als valencians que no érem del seu club selecte d'intel·lectuals orgànics ens costava déu i ajuda publicar ni que fóra una carta al director. I de notícies, ben poques.  Seria per censura o per sectarisme? O una cosa era conseqüència de l'altra? Avui Vicent Sanchis ja no és director, i el senyor que l’ha substituït és encara pitjor. El club selecte de valencians que hi escriuen continua sent el mateix, però: són pocs i escriuen en freqüències llargues. I són d'idees beneïdes. Perquè hi ha idees nacionals que fins i tot a ca l’AVUI produeixen desassossec. Sobretot si les expressem valencians. D’independentistes dels Països Catalans, n’hi trobareu ben pocs escrits, per no dir-ne cap.

On hem eixit perdent més els valencians és al suplement de llibres i cultura. A l’època de David Castillo, la producció literària valenciana, tot i no ser la que li correspondria, hi apareixia amb certa regularitat. Ara, al nou suplemenent de llibres i cultura la notícia de la literatura en català del País Valencià ben bé ha desaparegut, o és purament anecdòtica. Amb tot, és coherent amb l’abast informatiu del periòdic, que no ultrapassa els espanyolíssims límits autonòmics. També és coherent amb la línia que segueixen la majoria de mitjans escrits, com ara el suplement d’El Periòdico, la Vanguardia o El País, que té suplements culturals diferenciats per a Catalunya i la “Comunitat Valenciana”. És coherent també amb la revista de “tendències culturals” BENZINA, d’un regionalisme absolutament provincià. I qui diu BENZINA, diu la majoria de revistes culturals i literàries que es fan i desfan. D’on no hi ha, no s’en pot traure. I en aquests territoris, sobre la literatura catalana del País Valencià no tenen ni idea ni interès.

Són més evidències sobre la taula que proven la impossibilitat de tenir una literatura catalana completa, potent. Falla, com sempre, la consciència. Abunda el pensament regionalista, autonòmic, poruc i capat! La literatura catalana com un tot només la pensem, perquè ens la creguem sense complexos, uns pocs, i som a les trinxeres. Amb amics com els de l’AVUI o BENZINA, a la literatura catalana no li calen enemics. Potser podríem fer servir aquella sentència que Machado va proferir contra els seus compatriotes, i fer-la bona nosaltres també contra els “nostres”: «Desprecian cuanto ignoran…». Encara que el pecat dels nostres és més gros que el dels espanyols, puix que, al capdavall, els compatriotes de Machado bandegen  cultures que no consideren pròpies perquè no ho són però la que els “nostres” ignoren i menyspreen és part de la “seua”. Tant si volen com si no.

NITS D’ESTIU

 A

LA FRESCA

IV lectura de poemes: Poetes de La Costera

Poetes i poesia en un viatge itinerant per les nostres comarques

Poetes convidats:

Consol Martínez Bella

Elies Barberà

Antoni Martínez

Antoni Ferrer

Josep Maria Balbastre

Dissabte, 28 de juny a les 7,30 de la vesprada

 en el Palau

Otos - La Vall d’Albaida

Organitza Col·lectiu el Gorg d’Otos

Col·labora Ajuntament d’Otos

Jo no volia recordar-me’n, però l’Emigdi Subirats n’ha fet memòria: avui fa tres anys de la mort de Jesús Moncada. No volia recordar-m’en perquè el que hom espera el dia del seu natalici és que el feliciten i li regalen alguna cosa. Jo no esperava que aquell 13 de juny de 2005 se m’agrejara amb la terrible notícia de la mort de Jesús Moncada. És per això que, des d’aleshores, pel dia del meu natalici sempre hi passa un núvol de dol, ni que siga brevíssimament, per recordar-me que el gran Jesús Moncada no és (físicament, vull dir) entre nosaltres.

L’Associació de Bibliotecaris Valencians atorga cada any els premis Samaruc de Literatura Infantil i Juvenil. Un jurat format per bibliotecaris, professors i escriptors valora els llibres publicats en català per autors valencians durant tot l’any anterior. Des del 1993 fins avui ja en porten 16 edicions. Enguany, aquest jurat ha decidit concedir el premi de literatura juvenil a la meua novel·la Ulysses i el fantasma foraster. El de Literatura Infantil ha estat per a El tresor de Saïda, d’Eva Peydró, el reconeixement com a Biblicotecària de l'any ha estat per a Margalida Pomer, de la biblioteca d'Alcúdia (Mallorca), i el de Bibliotecari d’Honor per a l’escriptor Jordi Sierra i Fabra;

L’any 1996 vaig guanyar aquest premi amb la novel·la Els ponts del Diable.

Quan safunyes entre les pàgines d’una enciclopèdia generalista, en paper o virtual, davant la manca d’informació sobre una qüestió o l’excès sobre un altra, et preguntes quin és el criteri que ha prevalgut a l’hora de donar pes a una o altra informació. Això diu molt sobre el valor de l’enciclopèdia: quins temes tracta amb més profunditat, quina freqüència d’actualització, quins personatges considera rellevants...

De l’Enciclopedia, temps arrere ja vaig apuntar una greu mancança de visió nacional pel que fa la literatura. I ara m’he permès de fer una altra valoració, si no profunda almenys “estadística”. He buscat uns quants noms a l’atzar, i amb poc n’he tingut prou per veure-li la punta al canonet. Esports i espectacles i ben poc de cultura. I més esport foraster que no de casa.

Hi trobem futbolistes gal·làctics com ara Samuel Eto’o, Ronaldo i Ronaldinho, però no hi són Puyol, Valdés ni Oleguer, ni Cesc Fàbregas (ni cap jugador actual de l’Espanyol, ni del València, ni del Mallorca, ni Andreu Palop…). Hi és Frank Rajkaard, però no Pere Gratacòs, seleccionador nacional català. Hi és, això sí, Fernando Alonso.

Quant a la música en català, m’hi trobe l’agradable sorpresa d’Obrint Pas, i de Roger Mas, però no de Feliu Ventura. Temia trobar-m’hi grups espanyols com Mago de Oz o Amaral, però afortunadament no hi són. Sí que hi és Julio Iglesias, però no Raphael. Hi ha actors espanyols com Penélope Cruz i Javier Bardem, però no el realitzador valencià Toni Canet.

Quant a la literatura, el buit valencià continua sent profund. Ha tingut més sort la nostra literatura més septentrional, ja que han inclòs Joan Daniel Bezsonoff i Joan Lluís Lluís, però no hi és el multipremiat suecà Manuel Baixauli. La sorpresa ha estat trobar-hi l’escriptora vigatana Najat El Hachmi. Llavors és quan cal fer-se la pregunta: l’han inclosa tan d'hora pel rebombori mediàtic que ha suscitat el seu origen magribí o per la seua literatura? M’incline a pensar que respon la primera de les opcions, i em sembla, per això, una grandíssima falta de respecte, cap a l’escriptora i cap a la literatura catalana en general.

Ja podem apuntar, doncs, quin és el criteri de l’Enciclopèdia.

Recomane un llibre acabat d’eixir d’impremta: El Delfí, de José Cardoso Pires. (Peso, 1925–Lisboa, 1998). L’ha publicat Edicions del Salobre del Port de Pollença, dins la col·lecció Els argonautes. La traducció del portuguès ha estat a càrrec d’Anna Cortils Munné. Heus-ne ací un tast, el capítol XIV:

(…) Un llaurador d’arrossars, João B. de L., ramader i president de concursos hípics, afirma amb decisió que mai no va acceptar un rebut del personal de la casa, perquè, amb setanta-vuit anys fets, encara creu en la paraula aliena. La nit de Nadal reuneix la família i els criats a la taula i, sigui on sigui, immediatament després del naixement d’un fill d’un treballador de la casa del pagès, mai no s’oblida d’enviar-li el dot: una cadeneta d’or, si és noia, dues accions de la Companyia Agrícola J.B. de L., Hereus, si és noi. «Faig el socialisme a la meva manera», acostuma a dir.

També hi ha el cas d’un altre –aquest és molt antic– que sembrava bastards entre el servei i que a cada amant li regalava un mocador vermell. Ve de lluny, aquesta història. La sentia explicar al Capellà Jove, que, al mateix temps, l’havia sentida contar a algú quan anava a l’institut. En una de les versions, l’home moria cosit a trets d’escopeta; en una altra, la fi era la bogeria: acabava vell i deteriorat, somniant amb processons de mocadors vermells. Prefereixo la segona.

Demà dimarts, a la Fira del Libre de València, Vicent Penya presentarà la reedició d’Els somnis possibles. L’acte serà a les 19’30 hores a la Sala Museu 2. En farà la presentació Gemma Pasqual. El llibre l’ha publicat Brosquil. El pròleg de la primera edició el va fer Josep Vicent Frechina, i jo he fet el de la segona.

Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961) ha publicat les novel·les: Helena (1995), La perseverança (2003) i Rama (2005). La seua producció poètica comprèn els títols següents: Desig de terra (1998), Sense un punt de record (1998), De la casa estant (1999), El joc (2002) i El buit (2006). És autor, a més, d’alguns llibres de literatura infantil i juvenil i del recull d’articles L’altura i les circumstàncies (2007).

Avui, Dia de Sant Jordi, no compraré cap llibre. Ja en compre prou durant l’any. Per a mi i per a regalar. De nous i de vells. Però com que avui estic sense feina, diguem que celebraré, d’una manera o altra, la tradició. Al meu caparrutxo. Avui, vora la finestra, rellegiré un llibre sense pressa, com si m’haguera engolit la veu, murmurant les paraules com una lletania, talment l’home de fe que reobre un llibre sagrat i recita els evangelis… Avui, dic, rellegiré –ja tinc el llibre a la vora– La petita ciutat on es va aturar el temps, de Hrabal. I acompanyaré la lectura amb un parell de cerveses. Pilsen, és clar.

Tenim l’estrany costum de celebrar una vegada l’any el Dia d’Alguna Cosa, i la resta de l’any ens n’oblidem. Dies arrere, aquest singular calendari va commemorar el Dia de la Poesia. Però a mi em fa goig celebrar-lo avui. I ho faré amb dos poemes.

El primer és d'E.E. Cummings, del llibre (a)poemes antologia poètica. L’ha publicat El Gall Editor de Pollença, i fa el número 21 de la col·lecció Trucs i Baldufes. És una edició bilingüe a cura d’Alfred Sargatal, que n’ha fet la tria i la traducció.

IX

Quan déu deixi en pau el meu cos

De cada ull brau brostarà un fruit
que penjarà de l’arbre

el porprat món hi dansarà al damunt
Entre els meus llavis que cantaven

una rosa engendrarà la primavera
que donzelles a qui la passió corrou

es posaran entre els pits menuts
Els meus ferenys dits sota la neu

En enèrgics ocells entraran
el meu amor caminant per la gespa

les seves ales tacarà amb la cara
i tota l’estona el meu cor estarà

Amb el balanceig i l’afalac del mar

L’altre poema pertany a l’amic Josep Ballester, a qui la Institució Alfons el Magnànim li acaba de publicar el poemari Penúltimes voluntats.

De re amatoria

Com raïm madur.
Com bresca que regalima als teus llavis.
Millor que un vi cuit de Provença,
més que el vi ranci campanés
ai el vincotto de la Sicília!
i no parlem de l’arropat de Beneixama.
Brisa, dèbil tacte
que em destrueix.