Al País Valencià el PP –el corrupte PP– ha actuat sempre contra el català amb coneguda agressivitat franquista. Així i tot, vingueren polítics del nord (Pujol, Rigol) i pactaren amb el PP contra la unitat de la llengua, sense exigir en aquell moment que el PP afluixara el seu combat contra la cultura catalana (recordem la censura a Joan Fuster, Enric Valor, l’Ovidi Montllor… i tantes altres barrabassades). Aquests dies ell PP ha actuat contra el català a les escoles valencianes, i ha amenaçat que pensa fer-ho també a les Illes.

Mentrestant, al nord, a Catalunya, el PP és l’aliat principal de CiU. I CiU, en contraprestació, li donarà presència en diputacions i en altres institucions, fins i tot li regalarà algun ajuntament, posem per cas Badalona.

Vull dir: ens exclamem que el PP corrupte i anticatalà obtinga majories absolutes al País Valencià i les Illes; tanmateix, pocs s’han exclamat que les haja guanyades, també per majoria absoluta, a Catalunya. Allí, però, per sota mà, gràcies a un Artur Mas mesell i a una Convergència i Unió que s’ha destapat com a segona marca política del PP.

D’una manera o d’una altra, doncs, comptant-hi la primera marca i la marca emboscada, el PP ha obtingut la majoria absoluta als Països Catalans. A tots els Països Catalans.

Si voleu, es pot dir d'una altra manera: en la mesura que CiU fa pactes preferents amb el PP esdevé còmplice de la seua política contra el català, a Catalunya i a la resta de Països Catalans. Als enemics del català cal bandejar-los, de cap manera fer-hi pactes i donar-los poder. 

Teniu-ho present, per tant, els qui heu votat CiU: heu votat PP; heu votat contra els catalans de les Illes i del País Valencià. A les properes eleccions, si us plau, feu memòria.

Atenció que encete un apunt bròfec!

Quant érem menuts, a més de rondalles solíem contar també a muntó d’acudits. Sovint no tenien altra gràcia que el desficaci i la brofegada. Érem xiquets, per tant, referir-nos al sexe i a l’escatologia constituïa una de poques formes de trangressió al nostre abast.

L’acudit: Això eren dos amics que venien de furtar per les hortes, cada u amb un sac a l’esquena, i els empoma la guàrdia civil.

–¿A ver, tu, qué llevas en el saco? –li pregunta un civilero a un d’ells.

Aquell obri el sac i era ple d’olives.

–¡Pues te las vamos a meter todas por el culo, para que aprendas!–el sentencia el civilero.

I, au, es posen a ficar-li totes les olives pel cul. Però aquell, com més olives li clavaven més rialles tenia: «Ca-ca-cacà!» i «Ca-ca-cacà!» (nota: quan féiem rialles les simulàvem així, amb el so ka).

I com més es reia el lladre, més s’enrabiava i s’enrossinava a clavar-li olives el civilero, perquè no entenia de què collons reia aquell amb tanta gana. I al final esclata el civilero:

–¡¿Y tu, de qué coño te ries?!

I l’altre respon…

–El meu amic, que porta el sac ple de «pepinos»!

Ja he contat l’acudit bròfec. Ara cal aclarir el motiu pel qual l’he contat, que és, com alguns hauran pogut endevinar, purament terapèutic. Mireu: la Comissió Europea, no prou satisfeta amb totes les mesures que ens està imposant, les quals han suposat un greu retrocès social i econòmic per a la majoria de nosaltres, insisteix a voler putejar-nos més. Així, per boca de Durao Barroso diu que cal retallar-nos més drets, congelar-nos el salari i apujar-nos l’IVA i el rebut de la llum.

La resposta a Barroso i a totes i totes els malparits de la Comissió Europea està inspirada en l’acudit d’adés: tots el «pepinos» –en correcte català, cogombres– que no s’han pogut vendre per culpa de la pífia de la Merkel, que els els claven tots pel cul. I jo demane la tanda de voluntari per a clavar-los-els.

Fins ara es guanyaven congressos «a la búlgara», sobretot en règims i partits comunistes, i en general en aquells partits que, prèviament al congrés, han fulminat qualsevol vestigi viu d’oposició. Tanmateix, avui dia qui guanya eleccions «a la búlgara» és el PP. A Xàtiva, les darreres eleccions municipals les ha guanyades el partit de l’imputat per suborn Francisco Camps, amb la qual cosa l’inefable Alfonso Rus repetirà d’alcalde. No obstant això, en aquesta ocasió la victòria ha estat de varetes. Fet i fet, pot donar gràcies el president provincial del PP que la Llei d’Hont prime majories en comptes de la rigorosa proporcionalitat, ja que la suma de vots a la seua esquerra (PSOE, Compromís i EUPV) és superior a la que ha obtingut ell.

Però si les victòries del PP ja sabem com es lliguen (compra de mitjans de comunicació i compra de vots amb pràctiques de caciquisme pur), en aquesta ocasió el tuf de frau democràtic és tan potent que tomba de tos. La causa? L’escandalós empadronament d’unes 300 persones d’origen búlgar en els dos mesos anteriors a les eleccions. Ho ha denunciat l’oposició, que ha explicat que l’associació Aibe-Balcan, que presideix una candidata del PP, ha rebut una subvenció de 20.000 euros pocs dies abans de les eleccions. El dia de les votacions, segons nombrosos testimonis presencials, i tal com ha declarat també la regidora de Compromís Cristina Suñer, «era evident el control que, durant tot el dia, el PP va portar a terme dels seus votants búlgars. Hi havia telefonades perquè acudiren a les urnes». No sabem que en pensarà el Javier Albiol de Badalona, tan destraler contra la immigració. Ara: els búlgars que s'han avingut a la martingala, començant per la canditada del PP, en el pecat portaran la penitència: la de ser negres i haver votat el Ku-Klus-Klan.

La darrera victòria d’Alfonso Rus està, doncs, sota sospita de frau. Els partits de l’oposició xativina han declarat que no descarten dur als tribunals «unes eleccions manipulades». Probablement no hi haurà la possibilitat de revocar la victòria fraudulenta del PP. Però cal fer el pas. De més a més, cal refregar-li per la cara a Alfonso Rus, constantment, que no ha guanyat com guanyen «els bons», netament i democràticament, sinó com ho fan els gàngsters de la política: amb martingales; que ha guanyat com guanyen els covards.

Aquest darrer mandat d’Alfonso Rus serà, doncs, un mandat bastard, il·legítim. Tot i amb això, i coneguent la inconscient i reconeguda bafaneria del personatge, segur que davant les acusacions intentarà traure pit com un gall de garbera. Tanmateix, caldrà assenyalar-li la deshonrosa gepa: el bony vergonyant d’un polític deshonrat. I no només a ell, també al seu partit, el PP-Gürtel-Brugal, un cau de corruptes prou més prolífic que un niu de panderoles.

Me’n vaig haver d’anar d’Esquerra (ERPV) i ho vaig fer en silenci i per la porta falsa. Vaig optar per anar-me’n sense enrenou, amb l’esperança que la bona gent que hi quedava tinguera més possibilitats de reconduir la situació. Sobretot després que el Congrés de València (2004) havia deixat prou a les clares quina era la manera de fer política d’Agustí Cerdà (i els qui l'avalaven «des de dalt»), no debades va salvar el càrrec de varetes (53%).

D’aleshores ençà hi ha hagut dues cites electorals més. Agustí Cerdà continua sent president d’ERPV en un moment en què Esquerra, pels errors dels seus dirigents «majors», viu moments de solsida i trasbals.

Al País Valencià, la darrera cita electoral ha comportat la victòria anunciada del gangsterisme polític del PP, l’escagassada del PSOE redundant del PP, la recuperació d’EUPV, i, sobretot, l’ascensió de Compromís (al meu entendre, uns resultats que són més mèrit de la combativa Oltra que no de l’insuls Morera). En conseqüència, el valencianisme no catalanista, partidari de la fragmentació lingüística en milanta acadèmies i de la «nació valenciana», ha resultat més guanyador d'aquests comicics que no el PP.

ERPV, en canvi, ha obtingut un pobre resultat: 11.116 vots. No obstant això, el seu enquistat president, Agustí Cerdà, s’hi referia «positivament», tot i haver perdut uns 500 vots respecte dels anteriors comicis (2007: 11.683 vots). Això quant a resultats «autonòmics», si parlem de municipals, tampoc no s’hi han presentat gaires més candidatures i s’han tret, pam a munt, pam avall, els mateixos regidors (6). Consolidació o estancament?

No era aquesta la trajectòria que s’esperava d’ERPV. Quan encetàrem aquella aventura a través del Front pel País València, i sobretot després de la refundació amb ERC, miràvem cap al 2011 amb el convenciment que ERPV s’hauria estès i consolidat arreu del País Valencià, i ara hauria estat en disposició d’iniciar un primer intent a les Corts Valencianes. Passat el temps, els resultats d’ERPV són mediocres, com si iniciara ara el seu camí. I no l’inicia, més aviat se li acaba l’alé per a seguir en la cursa política.

Si repasseu les candidatures que s’han constituït al llarg de la breu història d’ERPV, us adonareu que a cada elecció s’han perdut candidatures anteriors. Enguany, fins i tot, s’ha perdut la representació que tenia a Sueca, que havia estat il·lusionant referència. No solament s’ha perdut Sueca, de més a més, vista la candidatura actual, no he vist els noms de les persones que van assolir aquell triomf. Fet i fet, he repassat els noms de moltes altres candidatures actuals i m’he hagut de preguntar on és tota la militància que va engegar el projecte d’Esquerra al País Valencià. Com és possible que haja desparegut tanta gent d’ERPV en poc menys de deu anys? Per a qui tinga elementals coneixements de política, entendrà perfectament què ha pogut passar en una organització que ha anat cremant col·lectius i persones, tanmateix el «líder carismàtic» continua sent el mateix. Qui sap entendre, no necessita més explicacions.

No s’ha de descartar la possibilitat que amb aquests pírrics resultats el destí d’ERPV, i d’Agustí Cerdà, siga integrar-se en Compromís, ara que tothom s’hi apunta. Dependrà sobretot dels qui substituiran Puigcercós i companyia, valedors «a tota ultrança» de la gestió política de Cerdà en tot aquest temps. A Esquerra sempre hi ha hagut qui ha considerat ERPV una «ingerència», en conseqüència s’estimarien més una Esquerra estricament catalunyesa i donar suport al Bloc (ara Compromís). Faltarà que els hi vulguen, no debades s’han escarrassat tant a llevar-se de damunt el sofre catalanista que ara que, per fi, sembla que han trencat el malefici no crec que s’avinguen d’acollir les restes d’un naufragi. Ni que siga en condició de «vençuts i desarmats», és a dir sense Països Catalans i a favor de l'AVL.

El fracàs d’ERPV ha suposat no només el fracàs de la formació política, també el truncament d’una esperança: la de constituir una força política alternativa al BNV, que, d’ençà del 1996, quan encara era UPV, s’ha escorat cap a posicions de l’extinta Unión Valenciana; però sobretot es trunca la possibilitat de poder donar suport a un projecte en comú sense haver d’afegir-se al totum revolutum contra un enemic comú. Fet i fet, ERPV fa temps que va deixar de ser un projecte polític per al País Valencià per a convertir-se en el partit d’Agustí Cerdà i prou. Llàstima, doncs, de tant de temps malbaratat.

Tot s’ha de dir: amb els resultats d’ara de Compromís, si el BNV no trenca l’acord –que de tot hi podria passar si les estratègies entre Morera i Mollà són tan diferents–, els qui som dels Països Catalans ja no els «furtem» els vots que faltaven al BNV. En conseqüència, ja poc els importarà si li critiquem un major escorament cap al lizondisme. Els vots del catalanisme ja no tornaran a fer plànyer el BNV. De moment.

L'expansió d'ERPV: realitat o propaganda  (2006)

Deu ser cosa del càrrec –com l’acudit del tricòrnio trobat–, que quan se l’empolainen se’ls transfigura el caràcter. Tot i que a mi sempre m’ha semblat que ningú no es transforma del no-res, sinó que ja cova l’instint. Vull dir que la porra, o siga manar, els agrada tant com a un babau una llapissera, i quan a algú d’aquests el nomenen l’amo de la porra, tard o d’hora se’ls escapa la mà. Deliberadament. Perquè ho ansiegen.

I veient els mossos apallissar a tort i a dret amb tan brutal enrossinament, diria que «apassionament», no puc evitar de posar en dubte la seua naturalesa humana. Per força haig de sospitar que a les acadèmies de policia, com en aquella sinistra illa del doctor Moreau, els sotmeten a alguna mena d’operació per a exterminar-los qualsevol vestigi o solatge de consciència humana –siga solidaritat o commiseració, penediment, remordiment, raonament i capacitat de decisió pròpia–, a fi de convertir-los en ferotges gossos d’amo, bèsties capaces d’acarnissar-se amb una persona indefensa sense que els hi faça vacil·lar el més mínim sentiment humà, en ells pràcticament extingit.

L’actuació de Felip Puig és ben aclaridora, tanmateix. Res de reflexió, res d’autocrítica davant la indignació de tanta gent. En comptes de la matèria gris del cervell, la testosterona dels collons. Aquesta és, doncs, tota la «racionalitat» que podem esperar de la classe política actual: ens roben, ens estafen i si ens hi indignem ens amollen els gossos perquè ens acovardim amb el renou dels seus udols i el cruixir les seues queixalades. Mentrestant, els amos del món van fent calaix. A costa de nosaltres.

Felip Puig ha demostrat al món quina classe de polític és: dels qui somien amb un llumí i un bidó de gasolina. I doncs, quan ha tingut l’oportunitat no ha dubtat a fer realitat el seu somni. Tot en flames.

M’esperava més suc d’El túnel valencià. Més varietat ideològica, veus diferents, noves. Els túnels, si són del temps, no tenen eixida. I sovint s’eternitzen en un bucle infinit. Això que en termes populars en diem «pegar-li voltes al nano». Vull dir: hi ha hagut un excès de «velles glòries» de la política valenciana, les quals, lluny d’aportar llum al final del túnel, el seu testimoni no ha servit ni per a un exigible exercici d’autocrítica. No debades molts dels entrevistats han exercit responsabilitats polítiques, i podríem dir que, en conseqüència, són responsables d’haver bastit una societat valenciana desarticulada, sense identitat, insensible i meninfot als excessos de la corrupció del PP.

Si el projecte era per a donar-nos llum, per a entendre per què passa el que passa al País Valencià, calien veus noves, veus crítiques. Calia menys «oficialisme». Calia més distància amb els protagonistes del desastre previ al tsunami del PP. Túnel del temps, doncs. I mostra impúdica d’autisme i de cinisme per part d’alguns. Sobretot els més afins al PSOE (PSPV-RIP) .

Ja ho he dit que m’agradaria poder votar a Barxeta, perquè m’estime més votar a favor d’un projecte en comú que no contra l’enemic comú. Tanmateix, tinc la residència habitual a la població de Roglà i Corberà. És ací, doncs, on hauria de votar. S’hi presenten tres candidatures: una del PP, una de rebotats del PP i una altra del PSOE que inclou també algun rebotat del PP. Qui s’anima a animar-me per anar a votar?

Esperaré amb interès els resultats a Xàtiva. Ací també s’espera una altra victòria del PP, al «mando» del qual hi ha l’inefable xulo-barana Alfonso Rus, deficient cultural i democràtic profund, abrandat censor i bocamoll irrefrenable. Aquesta victòria tothom la considera inapelable. Tanmateix jo crec que pot «hi haure» una possibilitat de derrota. No vaig a detallar ara el càlcul de probabilitats que m’he empatollat, però m’arriscaré a fer-ne la porra. Si la guanye, em convidaré a un cafè. I si la perd, també. Res tenia, res tinc. Allà va: PP: 10; PSOE: 6; Compromís: 3; EUPV: 2. (La composició actual és: PP: 12; PSOE: 7; Bloc 2).

Avui, dia de reflexió electoral per decret, jo reflexione. Reflexione si demà vaig o no vaig a votar. I malgrat que pertot arreu corre la consigna que cal votar perquè l’abstenció afavoreix el bipartidisme, fins i tot enforteix el PP corrupte, jo m’estime més no regalar el meu vot a la inutilitat del mal menor. I ja em disculpareu –si voleu– els més abrandats defensors de votar ni que siga tapant-se el nas que no prenga en consideració els vostres càlculs ni la vostra eufòria.

Jo sempre he intentat votar en positiu, llevat d’alguna ocasió en què m’he deixat influir per la torbació de les urgències. Quan dic que he intentat votar en positiu vull dir que ho he fet per donar suport a un projecte en comú amb el qual m’he sentit identificat. I votar contra l’enemic comú no és donar suport a un projecte engrescador, il·lusionador, útil.

No vull votar a qui menys em fotrà, sinó a qui no em fotrà i em farà costat contra els qui em foten. Si només puc votar contra l’enemic comú i no a favor de construir un projecte en comú, preferesc guardar-me el vot per a una altra ocasió més útil. Tant de bo poguera, almenys, votar a Barxeta.

Sobre l’intent de violació de què acusen el Director de l’FMI, Strauss Kahn, m’ha soprès que l’haguen acusat i detingut, i damunt que tot el tuacte s’haja fet públic amb bombo i platerets. Per regla general, aquests individus gaudeixen d’impunitat absoluta, tant se val la barrabassada que hagen fet. Tanmateix, els fets pels quals l’acusen no m’han soprès en absolut. Són les actituds pròpies i habituals dels degenerats amb molt de poder: gentussa mancada d’humanitat que sense cap escrúpol ni càrrec de consciència, capaç de condemnar milions de persones a la misèria per tal d’afavorir els beneficis dels «mercats». No ens ha de sorpredre, doncs, que, convençut de la seua impune autoritat mundial, li plaga exercir el dret de cuixa sobre qualsevol persona quan li ve de gust.

Això que deia: un degenerat. Com tots els de l’FMI, per altra banda. Amb tot, és estrany, ja dic, que la denúncia haja prosperat. Es fa difícil de creure que la simple acusació de la treballadora d’un hotel haja arribat tan lluny, si tots sabem –ho retiere– que la impunitat acompanya sovint, per no dir sempre, aquests alts càrrecs de l’economia mundial. I ara, si voleu, digueu-me enrevessat, però aneu a saber si tot plegat no ha estat un parany de Sarkozy per a eliminar un contrincant polític. No debades diuen que el PSF (sí, Strauss Khan és de l’FMI i també «socialista»!) volia presentar-lo de canditat contra el nino fatxenda de la Bruni. Sempre que es destapa algú afer tèrbol entre polítics i capitostos és per revenja, per desavinences entre ells, i mai per un triomf net de la justícia democràtica.

Quinze dies de campanya, tres locals disponibles per a fer actes electorals i cinc candidatures. Si feu els pertinents càculs, ni que siguen de cap, és evident que hi ha dies i locals i per a tots.

Tanmateix la Junta Electoral de Zona del partit judicial de Xàtiva ha deixat fora del repartiment de dates i locals la CUP de Barxeta. ¿No coneixen les regles elementals de càlcul els eminents advocats de la JEZ? És clar que les coneixen. I coneixen la llei, també: no debades són advocats. Però sembla ser que ens trobem davant d'un altre cas en què la “justícia espanyola” –aigua i oli– aplica criteris polítics en comptes de jurídics.

Està clar que els eminents juristes de la JEZ no són tan curts com per a no saber fer una distribució justa i equitativa entre quinze dies, tres locals i cinc candidatures. No és que no sàpiguen i no tinguen calculadora: neguen a la CUP el seu dret per reprovable decisió política.

Esgrimeix l’acta denegatòria de la JEZ l’apartat 3 de l’article 57 de la LOREG, que diu:

«... les Juntes de Zona atribueixen els locals i llocs disponibles, en funció de les sol·licituds, i quan vàries siguen coincidents, atenent al criteri d'igualtat d'oportunitats i, subsidiàriament, a les preferències dels partits, federacions o coalicions amb major nombre de vots en les últimes eleccions equivalents en la mateixa circumscripció».

Aquesta és la distribució de dies i locals:

ESQUERRA UNIDA: Dies 6, 13 i 20 de maig. Sala d’Exposicions de la Casa de Cultura.

COMPROMÍS: Dia 15 de maig: Saló d’Actes de la Casa de Cultura.

PP: Dies 6, 7, 8, 13, 14 i 19: Saló d’Actes casa de Cultura.

I pareu atenció que ara us explique la part més escandalosa del repartiment de la JEZ:

PSOE: Dies 8, 9, 12, 15, 18 i 19 de maig: Saló d’Exposicions de la Casa de Cultura. Dies 6, 8, 9, 12, 13, 15, 18, 19 i 20 de maig: Saló de Plens de l’Ajuntament. Dies: 9, 12 i 18: Saló d’Actes de la Casa de Cultura.

De més a més, la JEZ pren una decisió que és contrària al mateix article a què fa referència en l’acta denegatòria, perquè no atèn «al criteri d’igualdat d’oportunitats» –la desproporcionada concessió de dies i locals al PSOE prou que ho demostra–, i perquè atorga preferència a un partit, el PSOE, que no havia presentat candidatura municipal a Barxeta des de l’any 1987! No només no ha presentat candidatura en més de 20 anys, de més a més la candidatura actual és de les anomenades “fantasma”, ja que ningú dels seus components, ni el cap de llista, són veïns de Barxeta. És a dir, que la JEZ també menysté la llei que esmenta si també dóna preferència al PSOE, que no es va presentar a les anteriors eleccions, en detriment de la CUP, que sí que s'hi va presentar («...subsidiàriament, a les preferències dels partits, federacions o coalicions amb major nombre de vots en les últimes eleccions equivalents en la mateixa circumscripció»).

És prou evident, doncs, que la JEZ ha denegat l’ús de locals a la CUP de Barxeta per una injustificable decisió política.

Los 16 magistrados que componen la Sala del 61, tras casi doce horas de deliberación, han acordado, por nueve votos a favor y seis en contra, estimar la totalidad de los recursos interpuestos por la Fiscalía y la Abogacía del Estado y prohibir las candidaturas de Bildu.

Dado en Madrid, a 1 de Mayo de 2011 (LXXV Año Triunfal)

¡Arriba España!

L’eminentíssim intel·lectual valencià en Joan Francesc Mira ha parlat de mi en una de les seues setmanals homilies al setmanari El Temps. M’escarneix públicament arran d’una entrevista que ha publicat el mateix setmanari (i que podeu llegit clicant ací), tanmateix sense citar el meu nom. No sé si l’ha evitat per considerar que em regalava una publicitat immerescuda, o per a fer-me un altre favor en evitar-me, amb el silenci del meu nom, una humiliació pública més gran, no debades m’escarneix públicament el pare de la pàtria valenciana postlizondista i antifusteriana (que diuen ells). [continua...]

Més sobre la manifestació d’ahir a València contra la corrupció política. A l’edició valenciana d’ABC llegim en la portada aquest titular: La protesta secundada por el PSPV hunde un 20% las ventas del comercio.

Un mar de persones manifestant-se contra la corrupció i el que destaca l’ABC de don Torcuato és que els botiguers –segons ells– han perdut diners amb la manifestació. Podrien haver fet aquesta reflexió arran de les manifestacions ultracatòliques a Madrid. O és quan es manifesten els de la seua corda els botiguers no perden diners? Tot i que si foren premsa honrada i no un pamflet al servei de la corrupció del PP haurien hagut de pensar en tots els diners que perdem cada dia els ciutadans honrats del País Valencià per culpa d'uns polítics corruptes com els que ells afavoreixen, com ara Camps o Fabra.

També se n’ha fet esment Las Provincias, amb un titular si més no correcte: Una manifestación contra la corrupción recorre Valencia. Tanmateix, després que hem entrat als budells de la notícia trobem aquesta perla cultivada o, més li escau, manipulada:

La sinceridad de Morera

El líder del Bloc, Enric Morera, siempre dice lo que piensa. Ayer no fue una excepción. Antes de llegar a la plaza del Ayuntamiento apuntó que ningún imputado debería ir en una lista electoral. ¿Pero qué tipo de imputado?, fue la pregunta. «Cualquiera», contestó Morera. Un dardo dirigido también al socialista Luna que desfilaba filas más atrás y, sin quererlo o saberlo, a su compañera de pancarta y coalición, Mónica Oltra, que está imputada por los derribos en el Cabanyal.

Home… d’això se’n diu cagar la merda i voler enfriscar tothom.

El cas de Luna: que no siga sant de la meua devoció no vol dir que el seu no siga un cas com un cabàs, no debades van a jutjar-lo per fer públic el delicte, però al delinqüent (Camps) encara no l’han citat a declarar.

I el cas de Mònica Oltra és de vergonya democràtica: la poca vergonya que tenen tots el qui l’han denunciada.

Amb totes les actuacions de la «justícia» que coneixem, queda clar que no és igual per a tothom: el que hi compta són les amistats íntimes que puguem fer entre la magistratura.

I pel que fa a la premsa amiga del PP, molt de llepó i molta gentola sense escrúpols al servei d’una política avivada de Capones.

No solament hi ha polítics corruptes, també hi ha els còmplices dels corruptes. I són merda del mateix femer.