Cucarella

Toni Cucarella en roba de batalla

1 de febrer de 2014
8 comentaris

El Diccionari Normatiu Valencià culmina la derrota de la unitat del català

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua acaba de presentar al món el seu Diccionari Normatiu Valencià. Temps arrere ja havia aprovat la seua diferenciada normativa, la Gramàtica Bàsica Valenciana. Alguns han considerat un gran pas —cap arrere o més arrere de les Normes de Castelló?— el reconeixement per part de l’AVL que el valencià (o “llengua valenciana”) és la mateixa llengua (o diasistema lingüístic) que a les Illes Balears i a Catalunya, entre d’altres indrets, anomenen català. Tanmateix, aquest diccionari suposa culminar la progressiva derrota de la unitat de la llengua catalana, o si més no la derrota dels qui hem defensat una concepció del català que des de la unitat incorporara la pluralitat, que reconeguera les parts en un mateix nivell de legitimitat, des d’una concepció integradora de la diversitat. Perquè en aquesta culminació del disbarat diferenciador no solament han col·laborat els membres i els avaladors de l’AVL, també hi té bona part de responsabilitat l’Institut d’Estudis Catalans.

Cal recordar —per enèsima vegada, si més no en aquest blog o trinxera resistent— en quines circumstàncies i amb quines finalitats es va produir la gestió i el part de l’AVL. Val a dir que no obeïa a una necessitat reclamada per la majoria dels qui llavors usàvem el català plenament i convençudament. Tot i que no prestava gaire atenció a la realitat lingüística ni s’interessava a oferir-nos les solucions particulars que ens sorgien com a usuaris i com a creadors, reconeixíem l’autoritat de l’IEC, ell per ell o través dels seus interlocutors reconeguts, en el cas valencià l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Així i tot, l’exrector de la Universitat de València, Ramon Lapiedra, no havia dubtat a considerar els valencians òrfens de normativa: «el valenciano (catalán) es la única lengua de cultura moderna que no tiene un ente normativizador, con potestad para determinar el código lingüístico» [Levante-EMV, 15/ 11/ 1996].

Som a finals del segle XX i alguns intel·lectuals (com ara l’adés esmentat Ramon Lapiedra) i polítics valencians (sobretot polítics) elaboren una proposta per a intentar de posar fi a l’agressió espanyolista contra la llengua i la cultura valencianes que ha marcat a sang i foc la “transició” postfranquista al País Valencià. Tot això de la “Batalla de València”: una agressió calculada i practicada metòdicament, impunement. La proposta consisteix a oferir al PP un “pacte lingüístic” que culmine amb una “pau lingüística”. Per tal d’aconseguir aquesta finalitat “ofrenen” al PP (que només usa la llengua dels valencians com arma de conflicte, perquè no l’escriuen i sovint s’avergonyeixen públicament de parlar-la) la creació d’un ens normatiu estrictament valencià. Un ens l’existència del qual, per altra banda, no contempla l’Estatut d’Autonomia vigent en aquell moment. A tal efecte, a través del Consell Valencià de Cultura s’inicien un seguit de contactes amb entitats culturals i pseudoculturals (anticatalanistes) del País Valencià per tal de sumar-ne una majoria que permeta la cosumació del pacte. Tanmateix, una entitat com l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana no va ser convidada a participar-hi de bon principi, malgrat que acollia bona part de la nònima literària del País Valencià. Potser la consideraven massa extremista, vull dir catalanista. Amb tot, l’AELC pensava que havia de dir-hi la seua i va demanar ser escoltada per aquell “consell de notables”. Una de les idees que va posar sobre la taula va ser que abans d’una pau fóra convenient una treva, per fer creïble el pacte com a fruit d’un consens i no com a rendició. En aquell moment, el PP engaltava una agressió darrere l’altra contra la cultura valenciana (com ara ara). Perquè ningú no diguera que no sabia què estava passant en aquell moment, l’AELC va elaborar un document en què es recollia el passat recent i el present d’aquell rosari d’agressions que perpetrava el PP contra la nostra llengua i la nostra cultura. Aquell document encara es pot consultar a la web de l’AELC: Informe sobre la Llengua i els Escriptors al País Valencià.

De més a més, alguns advertírem també, en xarrades públiques i en els mitjans “nostrats” que ens ho permeteren (que de censura n’hi va haver) que la creació per llei d’una entitat normativitzadora diferenciada, no solament arrabassava i mutilava l’autoritat normativa de l’IEC per a tot el català, de més a més comportaria la diferenciació jurídica entre català i valencià, com s’ha demostrat a bastament i que és l’origen de les dobles versions, que alguns diuen no entendre, però perquè no els convé entendre-ho (per la responsabilitat que hi tenen per acció, omissió crítica o simple estultícia). Fins i tot n’hi ha qui, quan aquesta diferenciació es dóna, invoca indignadíssim el santíssim nom de la ciència (de la ciència de la lingüística), obviant, de manera conscient o inconscient, que entre persones físiques el que preval és la llei, en aquest cas la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. I la ciència dirà i demostrarà que la terra és redona, però si la llei diu que es plana, que s’hi pose fulles la ciència. I compte!, que amb la llei no s’hi juga perquè imposa multes i presons.

Finalment, hi va haver pacte sense treva. Malgrat això, alguns mitjans i molts dels avaladors del pacte tiraren les campanes al vol perquè s’havia aconseguit la “pau lingüística”. Al marge en quedaven, segons ells, els extremistes dels dos costats. Com si foren del mateix pèl, posem per cas, l’ultra Garcia Sentandreu i Toni Cucarella.

Però aquella “pau lingüística” ni s’havia aconseguit aleshores, ni després anant anant, ni ara en el temps present en què, en l’últim capítol conegut, el PP ha prohibit les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al País Valencià i pensa suprimir més cent “línies en valencià” del sistema educatiu. No firmaren la pau, doncs, ans una rendició unilateral. Rendició que, per altra banda, no han reconegut tampoc els vencedors i per això continuen bombardejant les que ells encara consideren “posicions enemigues”. No aconseguiren la “pau”, però ens han encolomat l’AVL.

Així és que ara tenim diferència jurídica entre català i valencià, diferenciació normativa i ara un diccionari diferent.

No obstant això, la culpa d’aquest disbarat no cal carregar-li-la a l’AVL i els seus aplaudidors. La culpa recau, sobretot, en l’IEC. La seua actitud autista, la seua manca d’estratègia política, la seua supèrbia. L’IEC no ha tingut, de Fabra ençà si més no, una visió completa i plural del català. S’ha comportat més aïnes com una acadèmia regional, tanmateix tocada de flatositat i d’arrogància, que ha menystingut la realitat lingüística de la resta dels Països Catalans, però sobretot l’aportació que en les darreres dècades han fet a la cultura catalana altres territoris catalanoparlants. No ha sabut, o no ha volgut, valorar com cal l’aportació quantitativa i qualitativa dels valencians. Lluny d’abordar la unitat del català amb visió política —dic política— integradora, ha oferit una normativa i un diccionari purament “central”. Fins i tot menystenint la depuració i ampliació d’una obra cabdal per al català com és el diccionari Alcover-Moll. Només va haver un intent, poc reeixit per falta de convicció, de construir una normativa més plural i convergent quan a mitjans dels anys 90 (del segle passat) van aprovar i publicar unes insuficients instruccions normatives per a ús dels valencians, tímides però, i amb valor de normativa regional, d’estàndard inferior. Aquesta actitud ha donat justificació als qui s’han sentit poc o gens representats per la normativa dissortadament central i volgudament preeminent de l’IEC, i en conseqüència s’han abocat a donar suport a polítiques diferenciadores, per tant disgregadores. Per a acabar-ho d’adobar, són múltiples els casos que es coneixen de professors universitaris i de correctors lingüístics que rebutgen les formes valencianes més reconegudes per considerar-les alienes a l’estàndard català. De poc val reclamar, per part de l’IEC, una autoritat ara mutilada si, quan ha calgut, no l’ha sabuda exercir amb intel·ligència política i intenció integradora. Massa autisme, massa supèrbia. D’aquella pols, aquest tarquim.

Avui, la gran majoria de valencians, malgrat algunes reticències, ja reconeixen l’autoritat de l’AVL: uns per convenciment si hi han invertit tot el seu crèdit intel·lectual i polític, uns altres per recollir alguna de les subvencions que reparteix i encara alguns altres que no saben on els cau la càrrega. No obstant això, quan veuen la pilota en la xarxa de la pròpia porteria (les dobles versions o la diferenciació jurídica) s’exclamen com gallines escarotades. Però són incapaços de buscar l’origen de l’autogol. No es pot guanyar un partit si no saps en quin camp jugues, quins són els jugadors del teu equip i on tens la teua porteria.

Vist el panorama, al qual no se li ataülla cap esperança d‘esmena, i trobant-nos cada vegada més sols i desemparats, només queden dues opcions: rendir-se i acatar l’AVL, o tancar la parada i dedicar-nos —els derrotats refractaris— a la defensa del margalló. Jo m’incline per la segona opció. Tot això del català és com allò: Jo fóra bon vassall si tinguera bon senyor.

  1. Em pense que el company Cucarella té una  posició en aquest terreny que, a mesura que passa el temps, li dóna tota la raó.
    Una cosa és l’anglès o l’eppspanyol, que tenen acadèmies en continents diferents, i una altra de molt diferent el català, on tots els pobles som veíns i ens trobem a la vora, excepte si es vol, la població sarda de l’Alguer.
    Veritat que a Balears no han trobat la necessitat de crear una Acadèmia de la Llengua Catalana, i tampoc a Andorra, o a la Catalunya Nord? Per què els valencians hem de ser tan diferents? Ací volem ser tan originals que creem aeroports sense avions i acadèmies de la llengua sense llengua, perquè tothom pot comprovar que els polítics que la pariren no parlen català ni públicament ni en la intimitat, senzillament la menyspreen, els hi fa nosa: l’única llengua que els importa de veritat és el paraguaio, que deia l’enyorat Ramon BArnils.
    A més, la prova evident que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no ens serveix de res als valencians és que la creà Eduardo Zaplana. Algú pot esmentar, a tall d’exemple, alguna decisió d’aquest polític que ens fóra favorable als valencians?
    Doncs això.

     

  2. Doncs encara s’han enfadat els del PP, en paraules del Sr. Serafí, manrasano universal, perquè diuen que una entrada del diccionari reconeixen que valencià i català és el mateix.
  3. El margalló, potser, serà una qüestió menys ‘conflictiva’ que la denominació del català a les nostres contrades. Fet i fet, el PPCV necessita urgentment un manual d’acció per contrarestar les nefandes conseqüències dels diversos paranys del cas Gürtel. I el catalanisme ha estat, és i serà la seua excusa estrella.
  4. El «Diccionari» acepta vocablos de la RACV como «bellea», «giner» o «sancer»

    La Acadèmia retiró la referencia al catalán en la introducción del documento criticado por el PP y ahora sólo dice que la denominación de valenciano es «compatible con otras» – La web de la entidad sufre problemas tras la polémica

    Per si algú es pensava que aquest diccionari era alguna cosa sèria. Un definició no fa la resta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!