La contribució de les noves tecnologies al canvi educatiu

No deixa de frustrar-me la poca capacitat que tenim els professionals del sector educatiu  de resistir les embestides de  la terminologia de moda que converteix unes paraules en sinònimes d’altres només a còpia de ser presentades com un binomi. Aquest és el cas dels mots CANVI EDUCATIU i  NOU PARADIGMA ESCOLAR. Quan diem que una escola està pel canvi educatiu, ja sembla implícit i tots/es donem per descomptat que és una escola que està en l’avanguarda didàctica, curricular i avaluadora; amb un projecte educatiu viu, amb  professorat compromès i cohesionat, pràctiques d’experimentació que superen el model memorístic i magistral i compromesa amb els reptes que planteja la cultura digital . Són l’exemple d’un nou paradigma escolar.

En ser preguntada sobre de quina manera les noves tecnologies poden donar resposta al canvi educatiu, em va venir a la memòria el vídeo que havia vist dies enrera sobre una escola d’Estocolm que estava considerada una de les escoles més innovadores del món. Aquesta escola, a més de no tenir aules, ni pissarres ni pupitres, destacava per tenir un projecte singular que tenia per finalitat eliminar la discriminicació de gènere i potenciar la igualtat d’oportunitats entre homes i dones. Per aquest motiu, havien eliminat tota manifestació  lingüística o visual relativa al gènere creant un nou codi uniformador. Així mateix,i havien creat material i repertoris literaris amb personatges sense sexe. Tot això, amb l’ajuda de les noves tecnologies que els permetien fer nous programaris i dissenys de nous materials digitals.

El meu primer pensament va ser el de preguntar-me com podem reconèixer i acceptar la diversitat, sinó és des del reconeixement  de la pròpia particularitat i l’acceptació de la diferència que ens fa complementaris els uns amb els altres?

El meu segon pensament va ser el de lamentar que hi hagi tanta tecnologia al servei de finalitats tan confoses.

Per aquest motiu vaig pensar que el que es corresponia no era parlar de com les tecnologies poden contribuir al canvi, sinó a quin canvi han de contribuir les noves tecnologies.

I certament, el canvi, es podrà fer amb pissarres de guix o pissarres digitals, amb llibres o tauletes, amb aules tancades o obertes…però de manera ineludible, haurà de:

  • Contemplar la personalització de l’aprenentatge i els principis de la cognició per ajustar l’ensenyament d’acord amb el moment maduratiu de cada alumne.
  • Garantir la connexió de l’escola amb l’exterior per tal d’integrar informacions, cultures, mitjans, tecnologies, recursos, problemes i situacions pròpies del seu context i del món actual.
  • Prioritzar els aprenentatges basats en projectes i investigacions individuals i cooperatives. Disposar l’accés a les fonts i experts externs, incloses les relacions amb la comunitat i els seus recursos. Aquest element és essencial per tal que l’ensenyament sigui significatiu i amb projecció de futur. Aquesta és la pedagogia de les tècniques de l’Escola Moderna de Freinet. Aplicada per mestres de la República, ha estat oblidada pels mestres actuals. És una pedagogia totalment vigent (Meirieu), i encara més amb els mitjans i tecnologies de la informació
  • Vetllar per l’aprofitament del temps perquè en tot moment els alumnes estiguin en condicions de poder exercir un paper positiu. Mantenir un alumne en una aula en la qual no està en condicions de participar i implicar-se constitueix una pèrdua de temps greu i irreparable, que accentua la desmotivació i la falta d’interès pel coneixement i l’aprenentatge i, fins i tot, deteriora la convivència. Cal dissenyar didàctiques específiques focalitzades en els processos d’aprenentatge segons la naturalesa de cada disciplina. Així mateix, calen didàctiques ajustades a cada etapa evolutiva. Un indicador que introdueix el moviment per escoles de qualitat que defineix un model factoritzat d’avaluació.
  • Donar veu a l’alumnat perquè la institució educativa ha d’estimular, valorar i, fins i tot, exigir la veu i la implicació de l’alumne en els mecanismes formals de participació i, si escau, de presa de decisions. Que l’alumne percebi interès per ell i la seva circumstància és crucial per a aconseguir el seu compromís i perquè es converteixi en emprenedor del seu propi aprenentatge i, alhora, motiva la participació real i efectiva dels pares. La participació de l’alumnat caracteritza la pedagogia impulsada a l’inici del segle XX.
  • Permetre l’aspiració a ser i a contribuir per tal que els infants i joves puguin explorar àmbits de coneixement o d’activitat als quals eventualment els vindria de gust dedicar-se, conreïn el plaer d’aprendre i alberguin el desig de fer-ho tota la vida. El procés educatiu ha d’estimular el desig de contribuir a la vida social i econòmica i aconseguir que cada jove aspiri a perseguir amb passió les possibilitats del seu propi futur d’una manera ètica, solidària, autònoma i racional.
  • Assegurar la reconstrucció pedagògica que integri fonamentació científica i pràctiques eficaces; Que distingeixi de manera operativa: modelatge, ensinistrament, instrucció, ensenyament, aprenentatge, capacitat, competència, educació, formació, recerca, supervisió, avaluació, innovació.
  • Garantir la regulació de desajustos didàctics que impedeixen optimitzar l’eficàcia del temps escolar:

    -Didàctiques plantejades des de la falsa dicotomia entre memoritzar i aprendre.

    -Didàctiques específiques de les ciències naturals, centrades en els processos d’observació, classificació, experimentació, formulació d’hipòtesis, són extrapolades a altres disciplines socials que també han de partir de dades i fets que mostren regularitats, però que es modifiquen per intencions o opcions de valor.

    -Didàctiques pròpies d’estadis sensorials i simbòlics, que cal respectar fins als estadis de les operacions concretes. La tensió (equilibri) entre l’autonomia (aprendre fent) i la directivitat (modelatge) que cal tenir present en tot moment.

  •  Prioritzar l’orientació a l’alumne, anteposant el seu aprenentatge, motivació i desenvolupament personal a qualsevol conveniència organitzativa, de gestió, laboral, d’imatge pública i fins i tot econòmica del centre o del seu personal. L’orientació ha d’integrar vitalitat, emocionalitat i racionalitat per a aconseguir una autonomia personal i una participació social.
  • Exercir el treball en equip com a membre d’un equip coordinat de professionals autònoms. Aquesta és una clara novetat en la societat actual. Cal crear les condicions per passar de les personalitats pedagògiques a l’equip pedagògic, que desenvolupa un treball cooperatiu ben orientat per la direcció pedagògica.
  • Assumir la responsabilitat sistèmica: cada escola, cada col·legi, cada institut, és un microsistema pedagògic. Són dins el sistema escolar i són una institució del sistema educatiu/social. Cal articular les responsabilitats per a garantir la complementarietat.
  • Situar l’interès i la identificació dels alumnes com a Ethos cohesionador (ètica i estètica) institucional, per això, organitza l’ensenyament de manera personalitzada, els implica, estimula i dona veu, vetlla pel seu aprofitament del temps, connecta el currículum amb la vida real i exerceix una responsabilitat sistèmica sobre el seu aprenentatge i desenvolupament. L’ethos institucional assumeix i integra els nou principis anteriors.

Aquesta enumeració correspon a un fragment del document elaborat per la comissió Galí-Homs de la Societat Catalana de Pedagogia i presentat com a contribució al debat Ara és Demà, organitzat per Consell Escolar de Catalunya.

Un pensament a “La contribució de les noves tecnologies al canvi educatiu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *