Sobre el psicologisme educatiu

Hi ha debats que es fan eterns.

I no perquè durin molta estona, sinó per avorrits, repetitius i perquè el tema a tractar s’aborda d’una manera tan superficial i poc fonamentada, que si no hi ha algú que introdueixi els elements clau per a la reflexió,  o no hi ha un bon conductor/a que reorienti i centri el debat, allò es pot convertir en una tertúlia de filòsofs després d’un bon dinar.

Tot té, però, la seva part positiva. I davant d’una situació com la que acabo de descriure, no queda més remei que fer de la necessitat virtut. En aquest cas , la meva participció en un debat sobre la funció del psicopedagog en el context escolar, em va servir per constatar una vegada més, que estem basant el fet educatiu en un procés que té més de psíquic que de pedagògic i que la formació inicial dels futurs mestres no està aconseguint trencar aquesta dinàmica sinó reforçar-la.

Aquesta constatació em portar, durant el transcurs del debat,  a a la següent pregunta i reflexions:

Quin ha de ser el rol d ́una ciència com la psicologia que aporta fonament, amb relació a una pedagogia que apunti finalitats explicitades i doni normes d’actuació raonables i possibles?

Actualment, ningú no gosa negar la gran influència que la psicologia de l ́educació ha exercit dins del camp pedagògic. La pedagogia com a ciència es va iniciar fonamentant-se en el coneixement de l’infant que aporta la psicologia evolutiva i les finalitats de l’educació que aporta la filosofia. La influència de la psicologia ha estat tanta en l ́educació que a vegades sembla haver absorbit la pedagogia substituint-la. La psicologia pot explicar el desenvolupament personal, els processos de desenvolupament cognitiu comuns i les característiques individuals diferencials de construcció mental dels infants i dels adolescents i el seu estudi és imprescindible per a orientar el procés educatiu segons les capacitats i desenvolupament de l’infant perquè posa l ́accent en aquelles actuacions que van amb consonància amb els processos suara esmentats i al mateix temps, ens alerta d ́aquelles que se n’aparten perillosament. En cap cas, però, els objectius de l’ensenyament i les finalitats de l ́educació, deriven de la psicologia.

Per què esstem basant el fet educatiu en un procés que té més de psicològic que de pedagògic’

L’humà és un ésser biològic que adopta moral, projecta ètica, estableix relació social i aspira a participació política, cerca sentit espiritual…en definitiva, és un ésser de comportament psíquic.

El fet que l ́objecte de l ́educació sigui l ́humà, justifica sobradament la importància que hem atorgat a aquests factors encara que sovint, en detriment d ́altres que també estan presents en el procés educatiu i els quals no hem tingut ni tenim en tanta consideració. Així doncs, cal atorgar a la ciència psicològica la legitimitat que li correspon fent una pedagogia amb capacitat per incorporar-la al context educatiu amb enfocament propi i sense perdre les regnes com a ciència autònoma amb demarcació, finalitat, mètode i propietat.

Diversos autors n ́han parlat i han identificat el psicologisme educatiu. El filòsof i professor Joan Roura-Parella aborda el problema i les conseqüències del que ell considera la renúncia de la pedagogia en favor de la psicologia (Educación y ciencia,1940). És precisament aquest traspàs voluntari de drets, el que redueix l ́acte educatiu a un procés d ́aprenentatge que només té en compte la part individual i obvia la concepció del mateix com a resultat d ́una sèrie d ́interaccions socials i culturals que el converteixen en un procés molt més complex i on intervenen factors que van molt més enllà dels psicològics.

També cal tenir en compte que des que sabem que l ́humà és un ésser social per naturalesa, sabem també que el nostre desenvolupament del potencial individual -que és en definitiva, la finalitat última de l ́educació- va estretament lligat al procés de socialització ja que només en societat pottenir lloc un desenvolupament individual harmònic.

El camp pedagògic abasta molt més que el coneixement psicològic i per tant ha d’analitzar la totalitat de factors que intervenen en l ́educació comprenent que limitar-se als estadis evolutius i als processos cognitius és clarament insuficient.

De la mateixa manera que cal considerar la psicologia una aportació de coneixement científic de la complexitat educacional -John Dewey va considerar-la ciència auxiliar-, hem de saber que la pedagogia aporta coneixement científic que sempre s’ha de contextualitzar després de fonamentar amb les ciències que amb la seva pròpia metodologia estudien l’educació com a objecte.

La psicopedagogia ha de deixar de ser la disciplina escindida i passar a fer la seva contribució a la qualitat educativa i no a la psiquitrització de la mateixa, com està passant actualment.  Observo amb gran preocupació com en algunes escoles, el psicopedagog/a té un pes tant important que esdevé una mena de director pedagoògic. Per dir-ho millor, esdevé un director de pedagogia terapèutica, perquè sembla que la seva funció sigui la d’observar els infants per veure en quina plantilla de trastorn encaixen.

Si bé la necessitat d ́analitzar la naturalesa de les dificultats i de les causes que les originen per tal de planificar programes compensatoris, és obvia;  considero també una obvietat que el fet educatiu  s’ha d’abordar des de la confiança i no des de la sospita. Sembla que l’observació com a element indispensable que ens proporciona la informació necessària per l ́orientació de tot l ́alumnat, no ha quallat encara en la pràctica diària dels centres escolars i es diposita tota la confiança en els tests psicomètrics aplicats a mode de fotografia instantània per professionals externs que no conèixen l’infant i només s’apliquen com a mesura correctiva o compensatòria. La generalització d’aquests instruments de diagnòstic psicològic i les proves estandarditzades -que han de ser actualitzats amb urgència- no ajuden al canvi de concepció.

Queda ben palès que el tractament generalista de l ́ensenyament no és eficaç, especialment perquè s ́acostumen a dissenyar programes tenint només en compte la franja intermèdia d ́alumnes. N ́hi ha que es perden perquè no hi arriben i altres s ́avorreixen perquè es veuen obligats a treballar molt per sota de les seves possibilitats. Aquest fet genera desmotivació a uns i altres, consegüentment, el fracàs escolar i lamentablement, la sobrediagnosticació.

Cal trencar aquesta dinàmica negativa i fer del diagnòstic pedagògic una activitat sistèmica, integrada a les activitats d ́aula i que aculli a la totalitat de l ́alumnat per tal que l’atenció a la diversitat, que encara és entesa com un reforç a l’alumnat que no arriba al nivell que d’una manera uniforme hem marcat per a tots, es converteixi  en un model inclusiu de personalització de l’aprenentatge amb itineraris d ́aprenentatge diferenciats segons estadis de maduració, capacitat o altres factors contextuals que puguin influir en el procés d’adquisió dels aprenentatges.  Aquest és, al meu entendre, el camí per anar de la psicologia a la pedagogia sense reduccionismes i és en aquest escenari, on la psicopedagogia ha de trobar la seva raó de ser.

Un pensament a “Sobre el psicologisme educatiu

  1. COMENTARI DE MARTÍ TEIXIDÓ PLANAS, DR

    Efectivament, aquesta intervenció psicologista que es descriu i presenta com a psicopedagògica produeix més efecte Rosenthal que no pas aportar fonaments a les decisions pedagògiques que ha de prendre el mestre o professor. Aquest psicologisme esdevé gravíssim i determinista amb els nois i noies d’educació secundària que es van sentint aplastats cada curs un grau més, llevat que topin amb un professor/a creatiu i compromès que els giri a partir de l’activitat. Això és el que Daniel Pennac ha mostrat a “Chagrin d’école /Mal d’escola” amb base autobiogràfica. Ell era un noi intel·ligent però desmarxat que s’havia d’excusar amb la mentida i el professor li va demanar que escrigués inventant el què volgués… i el va convertir en l’escriptor que és.

    Notem que les reformes educatives recents adoptades pelrles administracions educatives han estat sempre projectades per psicòlegs que han introduït noves terminologies amb ignorància dels sistemes pedagògics del primer terç del segle XX. L’ensenyament ha de recuperar la frescor de la cultura i els docents, que coneixen els alumnes dia a dia, amb contrast psicològic si els cal, han d’inventar, crear, dinamitzar cada alumne en una dinàmica col·lectiva. La pedagogia és per damunt de tot interdisciplinària i d’acció: paido-gogia mentre que la psico-logia li aporta explicació. MTP

    Martí Teixidó i Planas
    filòsof i pedagog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *