Engegar el mòbil a classe, per a què?

Com a mestra, recordo les primeres reaccions d’expectació, reticència i fins i tot, d’oposició en començar a parlar de la introducció de les TIC en l’àmbit educatiu. Eren  una cosa nova i desconeguda  que semblava amenaçar didàctiques molt arrelades que havien funcionat amb certa inèrcia des de feia  molts anys sense que ningú les hagués posat en qüestió.  A l’exigència d’haver d’entendre el funcionament del maquinari, se li sumava la necessitat d’investigar les seves aplicacions dins i fora de l’aula a més de pensar en l’ineludible canvi metodològic que aquestes aplicacions suposarien.

Més enllà de la lògica i lícita por inicial, hem d’assumir que ni l’escola pot donar l’esquena al món, ni el llibre de text imprès pot ser la font única de coneixement, ni el docent pot seguir sent el professional que tot ho sap.

Pensem en Célestin Freinet (1896-1966) i com va saber posar la tecnologia de l’època al servei del desenvolupament de la recerca d’informació, la millora de la competència lingüística,  la creació de situacions comunicatives reals, el seguiment d’esdeveniments d’actualitat, l’anàlisi de diferents codis de llenguatge, la gestió de la informació…. penseu que si aquests aparells haguessin estat a les butxaques dels alumnes de l’època, aquest pedagog de referència no els hagués fet servir per a usos educatius?

Però si  bé és cert que els dispositius mòbils poden estar al servei de la millora de moltes competències en un escenari d’aprenentatge autònom, motivador i cooperatiu; no és menys cert  que han generat noves formes de conducta que no s’havien donat abans i que ens espanten justificadament: al costum o necessitat constant de mirar el telèfon mòbil, hem d’afegir  altres conductes no menys preocupants com poden  ser el ciberassetjament, el trolling o el sexting, entre d’altres.

Per tot això, al professorat no ens queda més remei que extreure’n  el valor educatiu d’aquests aparells i acceptar el triple repte que aquests ens ofereixen en el sentit de l’assoliment  dels continguts curriculars i el desenvolupament d’habilitats i competències, la seva concepció com a  eina de construcció de coneixement  amb unes  possibilitats que van més enllà del seu ús per a la missatgeria instantània i les xarxes socials;  i el coneixement de les seves limitacions des del sentit comú i el respecte als altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *