EDUCÀLIA PEDAGÒGICA

Bellesa i ciència en l'educació a la societat actual.

Cridats a la paternitat.

Aquesta primavera he tingut l’ocasió de llegir un llibre titulat: El retorn del fill pròdig, del sacerdot catòlic Henri JM Nouwen, basat en un quadre del cèlebre pintor holandès Rembrandt.

EL QUADRE DE REMBRANDT REPRESENTA  “EL FILL PRÒDIG”, UNA DE LES PARÀBOLES DE JESÚS.

Sant Lluc. Capítol 15. Versicles, 11-32

Hijo_Pr_digo_Rembrandt

 

Llegir l’experiència de l’autor i establir una comparació  entre les profundes reflexions ètico-teològiques que l’obra li va desvetllar, i algunes concepcions personals sobre la paternitat, felicitat i llibertat; ha esta tot un.

Tot i que les consideracions de l’autor sobre la gràcia i la virtut que segons ell ens és donada, no sempre concorden amb la meva visió sobre el cultiu de les qualitats humanes  i l’exercici vers al procés d’evolució personal, coincideixo del tot amb la seva visió sobre els camins profunds de retorn cap a Déu, ja que en realitat no són res més que un simbolisme per representar el procés d’alliberar-nos de comportaments egoïstes i canalitza-nos en línies de comportament ètic i moral on el bé col·lectiu sigui la nostra fita, sense descuidar el respecte cap a la nostra pròpia vida.

Penso que podem parlar sense recança d’una obra mestra que mostra el camí evolutiu de l’esperit, tot explicant com aquesta travessa entronca directament amb la llibertat d’acció, la crida a la paternitat i la cerca de la felicitat.

Sembla que  Rembrand debia sentir una especial predilecció per aquest  tema. Trenta anys abans havia pintat “El fill pròdig vividor”, en el qual  s’autorretrataba amb la seva dona Saskia en un bordell, representant clarament, una etapa d’eufòria personal, professional i de concepció superficial del sentit de la  vida, on la llibertat és entesa com la no adquisició de compromisos i la felicitat queda directament supeditada a l’èxit professional, el protagonisme i la capacitat  d’adquisició de productes materials i altres serveis relacionats amb els plaers sensorials.

No obstant això, “El retorn del fill pròdig” que pinta després de la mort de la seva dona i els seus fills, després  del desprestigi professional amb la consegüent ruïna econòmica…, transmet un missatge ben diferent a través del qual sembla fer-se reconeixedor de la gravetat del pecat per fer-se mereixedor de la grandesa de la misericòrdia.

Dos elements són, en la meva opinió, els canalitzadors d’aquest gran  missatge:

El primer, fa referència  a la il·luminació: a partir de la tècnica del clar-fosc, el pintor  focalitza l’atenció en l’abraçada del pare i el fill retornat, mentre  que a l’altre extrem, en un discret focus de llum, ens mostra el fill obedient que observa l’escena amb recel i espectació però sense cap mena d’implicació.

El segon, fa referència als personatges de la història: captats amb tal mestratge, que ens descobreixen a nosaltres mateixos, de manera inevitable.

Anem al fill pròdig: la seva marxa és un acte molt ofensiu, perquè en demanar la seva part de l’herència en vida del pare, està obviant que el seu dret sobre les propietats familiars comença quan acaba l´ús i gaudi que correspon al seu pare. Trenca, així, amb la tradició i els valors d’una comunitat de la qual ell n’és part.  Torna desposseït de tot, amb el cap afaitat, sense roba….només conserva la seva espasa com a signe del seu origen noble; en mig de la seva degradació es reconeix  com a fill del seu pare i s’aferra a aquest fet com a símbol de recuperació de la  dignitat personal.

D’altra banda, és ben curiós com Rembrandt representa la connexió entre el pare i el fill obedient: els dos tenen barba i llueixen llargues túniques vermelles; la llum projectada sobre el rostre del fill gran impacta també sobre la cara del pare. Semblen Tenen molt en comú, encara que l’actitud que mostren davant del retorn és molt diferent. La rigidesa i immobilisme del fill gran queda accentuada pel llarg bastó que sosté a les seves mans tancades, sense desig d’acostar-se, creant tensió. En el fons, Rembrandt retrata un altre fill perdut, perquè encara que s’ha quedat a casa acomplint amb les seves obligacions i honorant el seu pare, el temps l’ha anat fent més insatisfet i menys lliure. Un bon indicador d’aquest estat és la queixa, la impossibilitat d’alegrar-se del retorn del seu germà. El seu comportament eixut i impenetrable el converteix en un estrany davant d’avant del seu pare del qual també n´era  lluny encara que mai no hagués marxat.

El pare és  l’autèntic protagonista del quadre. El seu rostre és l´únic que es mostra íntegre
És molt significatiu que Rembrandt hagi triat un ancià amb les mans obertes per representar l’amor de Déu i la misericòrdia davant el penediment.
Hi ha alguna cosa de  maternal en aquestes mans obertes: la dreta, fina i elegant, sembla la d’una mare, mentre que l’esquerra és ferma i rugosa com la d’un pare.

En definitiva, el quadre ens revela que és necessari haver viscut la condició de fill amb plenitud per poder convertir-nos en el pare misericordiós que perdona i acull incondicionalment. O no  són el perdó i la generositat, les finalitats últimes de la nostra vida espiritual?

Però, com podem viure amb plenitud la nostra condició de fill?

Éssent una mica fill pròdig, éssent una mica fill gran. Podem ser fill pròdig quan cerquem la llibertat sense ofendre als qui ens estimen i sense la rebel.lia com a finalitat. Podem ser-ho quan sabem trobar el camí del retorn si ens adonem que hem anat a cercar allà on és impossible trobar.

Podem ser fill gran assumint les nostres responsabilitats, sense convertir-nos en esclaus de les nostres pròpies decisions. Podem ser-ho quan el nostre compromís és lliure i voluntari i per això no ens convertim en persones rencoroses que jutgen i condemmen els altres.

Podem arribar a la paternitat misericordiosa en la mesura que  el dolor és reconegut com una disciplina del cor davant les ofenses dels altres i de les nostres pròpies. Quan el dolor ens permeti veure més enllà  del nostre mur i comencem a prendre consciència del sofriment que suposa el descarrilament humà, podrem arribar a l’autèntica solidaritat amb els altres i ens podrem començar a emmirallar en aquest ancià que Rembrandt va pintar poc abans de morir, quan se sentia una mica fill pròdig, una mica  fill gran. Quan començava a sentir-se pare que pot acollir i perdonar i al mateix temps, necessitava l’abraçada del Pare misericordiós sobre el que projectem la nostra pròpia existència.

.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per criderserra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent