Renadiu

Aquella nit fou com totes: el color de la solitud es mostrava pacient
en la copa, com una decadència pausada, quasi que assajada,
oferint els daus ennegrits sense cap gobelet  per a l’atzar de les pulsions,
oferint fragments que deixaven caure la corfa
de la cera humida en cerimònia dual.

L’ampolla, però, teixia fidel sobre la sang, fang,
un bressol, coixí per als subterfugis del vianant a l’andana del pit,
mentre llançava, allà des de la part més alta, cap a l’esòfag,
els darrers glops del diumenge, i amb ells,
aquella dona d’insomni i matinada de cuixes enclaustrades,
d’eterna sessió de corbes i espills, amb el vi dibuixant al sexe
els amagatalls de les fondàries de la llum.

Ella tornava sempre, sí, amb aquesta gradació anihiladora,
abillada amb la pell de l’oblit,
renaixia per a transcriure en la pedra cruel de la memòria, un trist paperet
amb el telèfon inexistent d’una quimera esventrada.

Llavors, quedàvem ambdós (o ells) a la intempèrie
en els cristalls de la sang i en els ocells muts,
en el merescut tràngol del dolor gratuït, ambdós,
mutilant-me amb la fidelitat d’uns llavis en guaret,
i amb el sabor de l’últim glop bordeus,
volent-me recordar la urgència de les mans
cercant la porositat de la pluja,
un embarbussament in crescendo amb cada sanglot,
estenent entre les costelles la respiració esquerdada dels llençols,
el mantra del llit abissal,
la ressonància de les tortuositats imaginades:

Com podem fingir tanta fosca arrelada a la pell,
tanta crosta amalgamada amb la falç del mutisme?
Voldràs vinclar-te, tafur amatent, sobre els antics angles
d’un paisatge de vera collita d’alosa, bevent del vi translúcid
d’escletxa carnal, inaccessible,
besant, ran d’estels, els pàmpols obscurs a l’espera
dels torrents aflorats de l’escarni inguinal.
El renadiu.

EnVers los vins. Beniatjar, 8 de febrer de 2014