Cop de CUP

Una eina de transformació. Una més, perquè n’hi ha moltes.

Com un projecte municipalista que hores d’ara treballa en l’àmbit local per transformar la societat, per demostrar que hi ha una altra manera de fer política i per plantejar alternatives polítiques i socioeconòmiques. Per denunciar, per tenir i donar veus, per conscienciar socialment. I, per què no?: perquè pel micròfon del plens municipals no sempre surti el mateix monòleg.

De crisi, no? (somriu). Un moment de canvis constants, accelerats, frenètics, que costa fins i tot d’assimilar. Però sóc optimista: la crisi dóna la possibilitat de replantejar-ho tot, de canviar, de torna a començar de zero, de tornar a dibuixar un marc econòmic i polític democràtic.

Són dos debats que a mi m’agrada que vagin junts i que alhora sembla que vagin separats: la independència i la transformació social. L’independentisme creix sociològicament, però, a costa de què? Sota quines aspiracions? Posar una frontera i prou? A mi em fa por sovint el discurs: “No, no, primers independents i després ja decidirem quin país”. Independents enmig de la crisi estructural i els estirabots del capitalisme… en quina mena de país, socialment parlant? Per mi són dos debats que van junts, que són indestriables. Tots dos cerquen les màximes quotes de llibertat i justícia.

Soc regidora des de 2007, juntament amb el Natxo Romero. Era el primer cop que ens presentàvem a Berga. Vam treure 1.000 vots i 2 regidors.

Rere les europees de 2004, s’hi va crear un espai de debat; vam estar uns anys organitzats en comissions; més que en clau electoral, esbossàvem quin hauria de ser el projecte de ciutat que la CUP defensaria.

Si, va ser una unió, un punt de trobada, entre el Casal Panxo i l’Ateneu Llibertari. No teníem gens clar si ens presentaríem i l’objectiu tampoc no era d’anar-hi. Volíem fer un programa polític, treball social, debatre el model ciutat i, després, ja decidiríem sota quin paraigües d’intervenció política ho fèiem. Un cop enllestit, vam decidir de concórrer-hi. Pensàvem que hi teníem molt a dir i a aportar.

Sí, des de l’adolescència en coneixia la trama d’espais col·lectius autorganitzats.

Una aliança bonica entre persones de l’Ateneu Llibertari i persones del Casal Panxo. Una bona experiència. Més que més tenint en compte que tampoc no ens coneixíem gaire.

Costa. Però el que més costa és mantenir el compromís a nivell intern. Això és una carrera de fons. La part més tècnica de la tasca de regidor pot generar desgast. Hi ha escenaris més atractius que uns altres. Ara estem en un escenari de majoria absoluta. Però, en fi, el nostre programa està pensat no per a quatre anys, sinó que és de llarg recorregut: l’altra Berga, d’aquí 10 o 20 anys.

És complicat. Ho veus quan vas a reunions unitàries. L’ANC a Berga, per exemple. Hi ha gent independent, rebotats d’ERC… que no gosen entrar a la CUP perquè creuen que ja no els toca… No toca? Toca sempre, si es vol. Però és amb qui més ens costa. Som de generacions diferents. Dir-los que no som un projecte juvenil: si no, no faríem un programa polític integral, en faríem un de joventut.

Nosaltres ens presentem i obtenim representació rere una fractura social important: la que provoca l’aprovació de l’ordenança del civisme, agreujat per l’assassinat del nostre company Josep Maria Isanta durant les festes alternatives. Un ambient molt tens amb una resposta política oficial estràbica del tot. Una tensió oberta amb l’espai social i el jovent molt forta.

Sí. Oi, tant.

Sí, perquè hi va haver multes, denúncies… Nosaltres entrem i el primer que demanem és derogar l’Ordenança. Entrar i trobar-te el municipalisme de cop. Perquè l’equip de govern reconeix, és la nostra primera petita victòria, que allò ha generat tensió i divisió social i que accepta revisar-la i obrir un procés de reformulació. I aquí va entrar la qüestió aritmètica. Si diem que no, ens quedem sols amb una Ordenança del Civisme duríssima. Si acceptem el procés… era una incògnita. Però hi anem.

Tots el que proposem és acceptat. Aconseguim obrir un procés participatiu i influir-hi amb les nostres propostes. Fem debats informatius, exposem altres criteris, es fa una enquesta veïnal on calia votar l’antiga o la nova. Va guanyar la nostra. Vam fer la nostra feina. Però tampoc no hi va participar tanta gent. Vam portar l’antropòleg Manuel Delgado i l’advocat Jaume Asens al Pavelló de Suècia: el debat suscitava molta confusió. En nom de grans paraules, s’escometien bajanades. Primer, doncs, es va aprovar amb la participació de la ciutadania i, després, al ple, acceptant-s’hi totes les al·legacions. Les Ordenances feina una aposta punitiva molt forta, sobretot amb les persones migrants: que si antenes, que si estendre roba… tota aquesta part s’elimina. Diria que li vam treure càrrega repressiva. Finalment es vota per unanimitat –nosaltres, també– i se li canvia nom. No és la ordenança que nosaltres voldríem, però no té res a veure amb la primera proposta, que era un despropòsit ni amb el procés que es va obrir. Ara, això si, t’adonaves que altres forces polítiques, des de la mediocritat, no sabien ni què anaven a votar. En Natxo, que és militant llibertari, va treballar molt article per article.

Si, del tot o res. Crítiques maximalistes d’algun espai llibertari, que no els hi semblava bé que la CUP de Berga aplegués cultura llibertària i espai independentista. Avui diria que demagògiques. En Natxo, regidor i militant llibertari, va treballar molt article per article. Teníem dues opcions: o votàvem les nostres modificacions o es quedava una Ordenança duríssima… No votàvem “sí” a una Ordenança, sinó a les nostres modificacions. Tot té pros i contres, però a vegades has de fer balança. Segur que ho podríem haver fet millor. Però diria que aquell debat polític que vam saber obrir ha fet, a la llum dels fets, que l’Ordenança s’apliqui ben poc. Els drets civils han quedat com material especialment sensible.

Diria que és molt gratificant, perquè allò que discuteixis té una afectació directa a la vida quotidiana de la gent. No discuteixes sobre coses etèries: la discussió té cara i ulls, els de la gent afectada amb la que parla. Les veus del carrer.

El transformem, evidenciant, vivint i superant les contradiccions. Però la institució xucla. El ritme no para. T’acabes tancant i penses “o sortim d’aquí o perdrem la perspectiva necessària”. Perdem el sentit del que hem vingut a fer. Mantenir el compromís alt és complicat. No pots obligar ningú a que deixi més temps del que ja s’hi deixa.

Si. Però a vegades et penses que en 4 anys pots fer molt més.

Una altra manera de fer política. Més debat polític. Més política fins i tot. Visualitzar que cap gestió no és neutra, que darrere hi ha ideologies i valors. Fins i tot diria que els altres intenten, ara, imitar-ho. Que se’n surtin, ja és una altra cosa.

N’estàvem molt contents. El projecta arrelava a Berga i arreu. Ben lluny de fer-ho via buidor electoralista. Creixia el rigor de la feina feta, arrelava el treball de moltíssima gent.

Recordo les prèvies. Vam ser els únics que vam clarificar la nostra política d’aliances abans de les eleccions. Ens semblava bàsic. Hi havien veus que deien: “Que, si no, després s’ajunten tots i aquí no hi canvia res”. Nosaltres vam dir que si guanyàvem demanaríem governar, i si no guanyàvem, no pactaríem. Pensem que un govern en minoria és més participatiu. No anem al “no” a tot i a la ingovernabilitat: tenim un programa polític a defensar, venim a construir. Podíem fer majoria amb govern i amb oposició. Ens van proposar d’entrar-hi des del mateix govern, però nosaltres vam dir no, que hi treballaríem des de l’oposició. PSC i ERC eren l’anterior govern: no van proposar res, perquè el conflicte del civisme havia estat amb ells. La sensació a la ciutat era que allò seria ingovernable, amb un govern en minoria. I s’ha demostrat que no. Si hi ha voluntats polítiques, avances. Sense passar-se: quan veus mocions pròpies aprovades penses “això és la reòstia”. Però, després, quan mires el fet i el no fet, no ho és tant. Però hi dóna joc. Hi ha debat, capacitat d’intervenció.

Si. Nosaltres pugem un regidor, el PSC en perd 2, ERC se’n va fora, PP s’hi manté, i CiU n’obté majoria absoluta.

Què creus que motiva aquest resultat? 
Entre d’altres, que ERC va estar una legislatura sense treballar, sense cap incidència. Els socialistes van fer una oposició clàssica, allò del dir “no” a tot per cercar només rèdits electorals. Atacant per igual el govern i a nosaltres, tot era molt surrealista: oposició al govern i oposició a l’oposició. Provant de dir que teníem un pacte amb CiU, perquè quan esmenàvem i ens acceptaven les propostes, òbviament hi votàvem. Ara, això, sí, en els grans temes de fons, la sociovergència arrasava. Només nosaltres hi votàvem en contra: noves ordenances fiscals, congelació de l’IBI, i d’altres.

El primer era “Canviem la política municipal” i el darrer “Amb idees, amb empenta”.

12.000 euros. Quotes més la gent de la CUP de Berga treballant en una barra de cap d’any a Manresa. Tot el que vam cobrar, va anar al fons per la campanya.

S’ho queda tot la CUP, però igualment són ingressos baixos: 200-300 euros per regidor. I feina tenim per pagar el lloguer i les nostres publicacions, com l’InfoCup.

En gairebé tot. Urbanisme, perquè l’ajuntament és on té més competències i pots incidir en el parc de cases buides i cases fantasma de divisió horitzontal. El tema energètic, de canvi de model, invertint en renovables per acabar estalviant. Recuperació de serveis públics i bossa de serveis a la comunitat contra la pobresa. Reducció del dèficit per pagar proveïdors, aturar l’endeutament. I accelerar els tràmits de construcció del nou institut i la nova escola bressol. Tot plegat des del compromís amb l’alliberament social i nacional.

Per acumulació: alcalde que passa, alcalde que vol deixar empremta i gasta els diners.

Se’m fa molt difícil no dir que és l’atur.

Treballadors suposo, però utòpics. Els convergents són molt paternalistes amb nosaltres. Després de les eleccions, amb majoria absoluta, l’alcalde va dir que la gent havia premiat qui havia treballat: CiU i la CUP. En part, tenia raó. Penso que a Berga està assimilat que fem molt bona oposició, que tothom firmaria perquè no desapareguéssim mai, però… (somriu) no sé si ens voldrien governant.

 

No ens hi fem ni gaire ni gaire bé. Ara potser ens tenen més respecte. El fet que no poguessin reeditar el govern –els dos regidors que hi perdien eren els que en guanyàvem nosaltres– els feia mirar-nos amb menyspreu. Ens alliçonaven: quan entràvem segons quines mocions, ens deien “aquest no és l’espai”. Una mena de surrealisme màgic: hi havia dies que guanyàvem votacions per dos vots, perquè la resta s’hi abstenien. No els agrada que es parli de política, perquè no s’hi senten còmodes contraposant interessos o debatent idees. Vosaltres en defenseu uns i nosaltres uns altres i, això, xoca. Quan s’evidencia, estan incòmodes del tot.

 

Ens respecta. Perquè ens veuen honestos i pencaires, tot i estar a les antípodes.

S’hi van presentant, però no hi entren mai. Demanàvem una coalició d’esquerra, rupturista, concretament. Que, per a ells, vol dir –ai, las!– ICV i ERC i la CUP per arrossegar el PSC-PSOE.

A nosaltres ens van demanar coalició dos mesos abans. Els vam dir que ens miréssim programa. Ens van dir que ja el faríem quan hi entréssim, que no en tenien. Allà vam trencar relacions. Van dir a la premsa que no s’hi presentarien i dues setmanes abans ho van fer. L’únic discurs era Espanya ens roba i tenien calés per fer la campanya. Però no tenien més discurs que aquest. Esgotador.

En Juli i els poders fàctics (somriu). Vejam. CiU, amb majoria absoluta. Hi ha debats de lògica esclafant. Clientelar. L’altre dia se li van perdonar 23.000 euros per una ampliació a un càmping d’un empresari de dretes perquè generava llocs de treball. Som els únics que vam votar en contra. Poc després, la Generalitat retalla 35.700 euros a l’escola bressol i CiU diu que no hi ha un duro i afirma que se n’han de responsabilitzar les famílies. Sí que hi ha duros, però no hi ha voluntat quan es tracta de determinats serveis.

En Titot és un persona molt polititzada, que porta anys militant. La gent potser es pensava que ho estava pel fet de ser músic. Però és regidor per la seva vàlua política i militant activa.

N’hi ha, però afeblit. Ho notes als processos participatius: costa moltíssim. Quan ens vam presentar el primer cop, un filòsof berguedà ens va dir que volíem canviar la política i que això era una feinada de molts anys. Però alhora també va creixent: en l’àmbit de la cultura popular, acabem de batejar la colla castellera nascuda mig any enrere.

S’hi van presentar, però no en van treure res. La candidata es presentava feia quatre anys per Estat Català. I ara per PxC. Col·lecciona estampes religioses. No van entrar per la barrera del 5%. Ens van amoïnar els resultats. Van atacar amb tot el tema de les ajudes, totes les mentides típiques i tòpiques.

Amb això de la crisi, alguns es despisten i cerquen un culpable, un culpable fàcil que és l’immigrant, el més vulnerable. A Berga, el debat a fons de la migració està pendent. Això té dimensió de poble. Hi ha barreres invisibles. No hi ha conflicte, però no hi ha interrelació. Generem ghettos relacionals. La distància amb els immigrants es fa evident. A la Patum, per exemple, no hi participen gens.

El trobo molt interessant. Una plantada general per denunciar la obvietat que amb aquest sistema no anem enlloc i que té la virtut que és molt obert, qualsevol s’hi podia sentir identificat. Trencador. No sé cap a on derivarà tot plegat, tota la gent, tota la il·lusió. Suposo que s’agregaren als moviments socials. A Berga era com estrany. Per ganes hi haguessis anat, però, al ser regidora, no hi volíem generar reticències. Calia respectar.

És una lluita més que les travessa totes. Hi ha massa feina a fer. Sovint ens oblidem. Un clàssic patriarcal. Més encara en un context de crisi on s’accentuen les desigualtats de gènere. Les primeres a rebre per tot arreu.

Penses que la CUP està masculinitzada?
Sí. Les dinàmiques socials es reprodueixen: no en som cap excepció. El 2011, com a candidata, reduïen la pregunta a: “Per què Berga necessita una alcaldessa?”. Responia que no, que Berga necessitava un projecte, perquè una dona tampoc no és, d’entrada, garantia de res. També ho potser de tot el contrari. No en posaré exemples. Queda encara tant camí per fer…

Ui, és que en tinc molts dubtes… Espero que continuï fent política d’arrel, que vagi a l’arrel del problema i des de de la base. Això de l’arrel no és meu, ho diu en Titot. Que creixem i que ens consolidem, però a pas ferm. I que puguem demostrar, que ja ho anem demostran tals ajuntaments, però també posar en pràctica el que defensem, demostrar que es pot implementar allò que reivindiquem.

Diria que anem massa ràpid i que mantenir l’equilibri de ser al carrer i a la institució és fa difícil. El risc de la inèrcia.

La seva gent. Gent que porta molt temps, experimentada, que té les coses molt clares i és honesta. El valor de la gent és el que fa que no ens perdem.

Depèn. Crec que ho haurem de valorar més endavant. El meu criteri dependrà de tenir clar què hi anem a fer i si tenim els deures fets. Presentar per presentar-nos, no. És un desgast polític, econòmic i humà.

Malament. No ens poden condicionar unes eleccions. El creixement de la CUP és ferm i avança, tenim moltes coses, tenim molts buits de discurs i pràctica que cal assentar. Si en un ajuntament, que hi tens clara la feina, la institució t’absorbeix, a la Generalitat et pot destrossar.

No, és plural. De fet, nosaltres vam fer una ponència que es deia “Pas a pas, a pas valent” on proposàvem un camí intermedi a l’assemblea nacional. A Berga va generar consens: hi posàvem unes condicions i uns tempos. A les fusions de ponències ens vam ajuntar amb Vilafranca i vam acabar donant suport al “no”.

N’hem parlat molts cops a nivell intern. A Berga encara som una candidatura. Per ser unitat popular n’hi hauríem de ser molts més, un moviment molt més ampli i heterogeni. En una assemblea d’Unitat Popular hi hauria d’haver totes les expressions de les classes populars. El que hi ha ara, és treball amb la xarxa existent: Casal Panxo, Ateneu Llibertari, Esquerra independentista, plataformes locals, moviment veïnal i obrer, amb la Intersindical i la COS.

A mi em preocupa que la CUP estigui bàsicament implantada al Principat pel recorrent debats dels ritmes. El Principat, aquests últims anys, s’ha accelerat molt. Sóc de les que pensa que el projecte de la CUP pot quallar a qualsevol indret dels Països Catalans. Avançaríem moltíssim més, als consells polítics hi serien tots els Països Catalans, i desig i realitat coincidirien.

És un moviment nacionalista interclassista. Personalment no hi participo bàsicament per dos motius. El primer és el factor temps. Entre la feina i la CUP, la veritat és que el temps s’esmuny. El segon motiu és la manca del discurs social en una situació com la que tenim. No m’hi sento còmoda. Ara bé, trobo bàsic que l’Esquerra independentista en formi part. En aquests espais cal fer pedagogia sobre la necessitat de lligar les dues lluites per construir un país més just, respectuós i solidari.

N’hi tantes, d’Europes! La Itàlia intervinguda o la Islàndia que dóna lliçons de democràcia i fi de la dictadura financera? Avui per avui, les directives de la UE són el que són: fulles de rutes del poder, en una Europa neoliberal que va a la brega de la competència intercontinental. Una direcció política i econòmica clarament allunyada dels interessos de la classe treballadora i els pobles que dins de la UE viuen sota el poder dels estats. El nostre país hauria de cercar altres aliances. No estic per formar part d’aquesta Unió Europea.

Tot! Ja em diràs, si em vaig polititzar al Casal Panxo, el sobrenom d’en Marcel·lí Massana!

Amb els canvis haguts, tothom que practica la desobediència. Un debat que m’apassiona. Un dels debats més reiterats a l’Ajuntament és entre legalitat i legitimitat. Quasi que el primer que vam demanar va ser retirar el quadre del rei. I ens van dir que era il·legal. I nosaltres vam dir, ja, però per avançar cal desobeir les lleis injustes. O aquest retrat mo el traurem mai. És una necessitat. El maig vam aprovar declarar el rei persona non grata. El futur és construir i desobeir. Perquè segurament per construir o tombar les lleis injustes haurem de desobeir encara unes quantes vegades més.

 

Un fet històric | D’Antígona, qualsevol que desobeeixi

Un referent polític | Xirinacs

Un lloc al món | Berga

Un llibre | Quan els malsons esdevenen realitat, de David Bassa, perquè em va marcar, i Mil sols esplèndids, de Khaled Hosseini

Una pel·lícula | La vida de Brian. Cada vegada que me l’he mirat, he rigut. I l’he vist 50 vegades.

Una cançó | Som, d’Obrint Pas, la vam utilitzar a la campanya de 2007

Vas votar al referèndum de l’Estatut? Sí, hi vaig votar que no

Vas votar a les autonòmiques de 2010? No

Vas votar a les generals del 2011? No

Heu tingut consulta per la independència? Sí, el 13-D

Hi vas participar? Activament, a títol personal, com la resta de la CUP.

Hi vas ser en alguna plaça, el 15-M? No, però m’hi hagués agradat. A Berga n’hi va haver-hi, però ens va semblar que com que estàvem a l’ajuntament

potser interferíem.
 

Vas secundar la vaga general del 29-S? Sí

Vas secundar la vaga general del 29M? Sí

Tens Twitter? No

Tens Facebook? No