Cop de CUP

Si, en el moment del trencament entre la línia front patriòtic i la línia PIC ( Per una Política Independentista de Combat) al si de l’MDT. Abans no m’hi havia integrat perquè considerava que emergia una línia patriotera. Però quan guanya la ponència de la PIC, m’hi incorporo. La resta va ser una mica atípic. Ja militava a l’MDT i fundem les JIR. M’incorporo també a l’AUP local, fins que una part de l’AUP signa l’acord de cooperació amb ERC, on acaben integrant-se. Fins aleshores, l’assemblea de Sabadell no s’havia capficat mai massa en l’àmbit nacional. Però ens hi posem per redinamitzar tot el que era la CUP, l’AMEI, etcètera.

Ha canviat des del país fins a tot.

A les beceroles ens impliquem la gent que érem de l’MDT, l’any 90, en què rebem la consigna (somriu) d’impulsar la lluita municipal. Ho fem amb més gent, que ja ens coneixíem de diferents espais i lluites, com ara el moviment d’esplais laics on érem molt actius, el moviment juvenil, o la defensa del bosc de Can Déu contra un intent de privatització i edificació de pisos. Un bosc, per cert, que fins ahir era propietat de l’Obra Social de la Caixa de Sabadell i avui ja és del BBVA. La confluència de l’MDT, més aquells sectors, més les persones que havíem participat en el comitè de suport a HB el 1989,vam impulsar al principi la CAEC (Candidatura Alternativa, Independent i Ciutadana). La idea inicial era muntar una CUP, però mireu si ha canviat el país que posar una estelada al logo era marginar-nos d’entrada. En l’àmbit nacional, igual: d’una AMEI que era poc més que una eina de coordinació de persones i nuclis passem a ser una associació que treballa l’àmbit municipal des d’una òptica independentista i d’esquerres.

Decidim tirar una plataforma, en aquells moments en condicions molt difícils, perquè volia dir ser l’oposició d’esquerres al Farrés, l’històric alcalde del PSUC de Sabadell durant la Transició. Amb tot el que volia dir això. En Farrés era un senyor que la història l’ha fet bo, perquè tot el que ha vingut després era desastrós. Els seus inicis, 1979-83, sí que va impulsar una legislatura realment d’esquerres; però a partir del 85 els seus tractes amb el capital, sobretot amb El Corte Inglés, eren bastant clars i la seva moderació bastant esgarrifosa. Es qui projecta el Quart Cinturó. El nostre espai crític, malgrat tot, qualla i aglutina. Amb uns continguts molt clarament ecologistes, molt clarament d’esquerres i, com a mínim, per l’ autodeterminació: això va ser el CAEC. Ens presentem i obtenim 1.000 vots. Durant quatre anys exercim molta oposició al govern Farrés. A les següents eleccions, encara sense teixit social independentista a Sabadell, amb la Crida desapareguda, i quan el Casal Cancapablanca encara no havia ni nascut, arribem amb molta feina feta però ben poca gent. El 1995 coincideix amb una ofensiva brutal de CiU per intentar arrabassar l’alcaldia a Farrés amb eslògans anticomunistes molt bèsties. Tranuitats. La gent va plegar veles, el Farrés va presentar la pitjor llista, la llista més dretana, i va treure una majoria absoluta mai obtinguda abans. Ens vam quedar amb 500 vots.

Allà fem la lectura que el país està canviant. Havia passat el 1992, s’havia creat la AUP a nivell nacional el 1993, i decidim dissoldre’ns com a CAEC per funcionar com a nucli de l’AUP. Tres anys després, l’amenaça ja és claríssima: tots els estudis que teníem, les alertes dels treballadors dels serveis socials, palesen que la política social de Farrés és tan nefasta que ha generat unes bosses de gent que viu absolutament al marge de la ciutat, fet que es traduirà en una victòria socialista a les següents municipals.

En Bustos, ara potser ens hi hem acostumat, però, cal recordar-ho, en aquella època era del Foro Babel i el seu tiet és el president del Gremi de Constructors de Sabadell i comarca. Parlem de dreta dura espanyolista. Sorgeix una proposta de gent de base, molts dels quals estan avui a l’Entesa per Sabadell (ES): fer una gran coalició de totes les forces d’esquerra per intentar aturar-ho. Nosaltres hi som des del principi, tot i la nostra feblesa inicial. A les primeres reunions també hi va ERC, però reben instruccions de presentar-se amb marca pròpia a tot arreu. Finalment es crea l’Entesa amb quatre grups: ICV, EUiA, la CUP, i una sèrie de sensibilitats que es fan dir el Manifest: ex-psuqueros i ex-Nacionalistes d’Esquerres.

Un matrimoni dur de pair. Tan dur de pair que l’endemà de les eleccions es trenca. L’Entesa obté 10 regidors i el PSOE 10. Però ERC i CiU ja havien pactat abans de les eleccions que farien alcalde Bustos. ERC va triar fer alcalde un fatxa espanyolista que no una comunista catalana, que és el que representava la Dolors Calvet. Aquestes coses d’ahir cal recordar-les avui. Sumeu-hi que ICV trenca l’Entesa i se’n va a governar amb en Bustos. És a dir, al cap d’una setmana de les eleccions, ja són trànsfugues. Ens quedem a l’Entesa EUiA, la CUP i el Manifest. És l’època que neix el Casal, a partir d’una nova fornada de joves que regenera i impulsa l’actual moviment independentista a Sabadell.

Durant un temps, seguim camins paral·lels per una qüestió generacional: els més joves de la CUP tenim 30 anys i els més grans dels joves 20. Nosaltres seguim dins l’Entesa, hi confiem bastant, pressionem per integrar-nos dins les CAV (Candidatures Alternatives del Vallès). De bon principi, però, hi havia sensibilitats a l’Entesa que no apostaven per un espai de radicalitat, se sentien còmodes amb ICV, si ICV fos el que deia ser: idealitzen que és possible un partit d’ordre, però democràtic i transparent, i no creuen que això sigui impossible. La convivència dura uns anys fins que valorem que l’Entesa no té projecte, que la lluita política per la que opta a Sabadell és la de la transversalitat, mentre es percep que anem cap a una situació social de més confrontació. Divergim. En un dels congressos, que és l’ immediatament posterior a les eleccions de 2007, plantegem que o clarifiquem una línia rupturista i unes formes de renovació i de democràcia interna que ens convencin o tirem milles com a CUP. Això no passa. I marxem. I a partir de 2008 comencem a treballar com a CUP a tots els efectes. Seguim col·laborant amb l’Entesa, és clar, sobretot en les lluites ecologistes on són molt actius. Però realment considerem que són espais polítics diferenciats i que l’Entesa ha perdut dinamisme.

L’altre dia van venir uns companys de Bildu a fer una xerrada, convidats per EUiA. Al final, quan estava fart de sentir la cantarella de “perquè allà funciona i aquí no”, no em vaig estar de dir-ho clar. Perquè a Euskal Herria l’esquerra independentista basca ha estat hegemònica dins l’esquerra des del franquisme. I aquí els que han estat hegemònics han estat uns que encara no saben el que volen.

La línia de la CUP passa per treballar colze a colze amb un primer cercle d’afinitats que és l’espai de l’Esquerra independentista i el MPS (Moviment Polític i Social), el moviment popular. I amb un segon cercle amb el qual estrenyem llaços, que és la xarxa de persones que participen a les entitats culturals, les lluites ecologistes, sindicals, i de ciutat. Les dificultats hi són. Però anem creixent: passem de ser 8 a 25 militants en poc temps i comencem a tocar i patir els límits del voluntarisme. Tots pensem que hauríem de fer més coses de les que fem, però ja hem marcat un perfil polític clar i la ciutat ens té en compte com a agent polític i social. Un perfil, un pol alternatiu, de ruptura, que cada vegada que hi ha una vaga general, per exemple, el treballem amb companys de la IAC, de la CGT, per qüestionar el monopoli dels partits i sindicats del règim.
 

Molt bona. 2.300 vots. La realitat és que menys de 1000 era un fracàs, de 1000 a 2000 era el que esperàvem, i més de 2000 era una barbaritat. Estem a Sabadell, no estem a Girona ni estem a Vic. En negatiu: Bustos torna a guanyar, però sense majoria absoluta.

La valoració que vam fer a la nostra última assemblea és que la CUP corre el risc d’institucionalitzar-se en el municipi. I que, per tant, la CUP no ha de pensar només en termes de política municipal com a institució, sinó en temes de política local, de política nacional i de mobilització. En clau de coherència amb el nostre programa de transformació.

“Sense embuts”: trobo que va estar molt ben trobat.

Se’ns va disparar al final, havíem calculat 9.000 euros i ens en vam acabar gastant 12.000. Vam fer una reunió d’urgència per dir “ep, calen 3000 euros més, que se’ns ha acabat el material”. Volava. I no eren cartells, era material imprès per repartir porta a porta i a les estacions.

Bàsicament va sortir de quotes i aportacions i de microcrèdits de companys que després hem retornat. Utilitzem la infraestructura del casal i no tenim alliberat.

Els 2.300 vots han creat un impacte molt fort a la ciutat. El ‘Diari de Sabadell’, que és el diari de la Falange, però canviant-n’hi la capçalera, sostenia que la CUP havia fet el sorpasso a ERC –ens separen, per sota, 90 vots– i que, a partir d’ara, si es parlava d’independentistes a la ciutat, s’havia de parlar més de la CUP i no tant d’ERC. Però més que mediàtic, que de tant en tant sortim als mitjans, allò important és el reconeixement social: les entitats que ja ens tenen com un agent polític. I que hi hagi estructures consolidadíssimes com el casal Cancapablanca.

Hi ha certa relació, ens tenen en compte –ICV ha demanat reunió de cara al 2015, EUiA ens convida als seus actes– i a vegades piquen a la porta. Allò que no fem són operacions que ajudin a rentar la cara a segons qui. Hi ha hagut una plataforma de partits per afrontar el tema de la crisi… Aquesta plataforma dirà que el punt 1 és nacionalitzar la banca i suspendre el pagament del deute? Doncs, no ens interessa. No anirem a rentar la cara a ERC, ICV i PSOE, que de fet han estat defensant el sistema com a gestors. I els resultats són prou coneguts.

Té una lectura molt propera a la nostra, d’esquerres i catalanista, però millor que els hi preguntis a ells. La valoració que en faig jo és que a vegades es miren massa el melic.

L’atur i la precarietat, sense dubte. I les bosses de pobresa. Veure gent deambulant, que viu en un barri llunyà i camina tota la ciutat per anar a comprar al Lidl, perquè al Mercadona del seu barri no pot… Aquest és un problema greu, com el tema dels desnonaments. I s’hi afegeix un altre fet de doble cara: en Bustos diu que una de les seves ‘obres’ és que l’Ajuntament no té un deute massa elevat. Però, clar, com s’ho ha fet?. “Patejant-se” patrimoni i patejant-se sòl públic. Les possibilitats reals que té la ciutat de desplegar polítiques pròpies són nul·les, perquè no tenim patrimoni ni sòl. I això lliga amb la política urbanística, que l’ha guiat el tiet del Bustos des del gremi de constructors. Model ‘València’de pisos buits.

S’ha de reconèixer a l’Antoni Farrés que va fer de Sabadell la ciutat d’Europa amb més zona verda i protegida per habitant. S’està perdent dia a dia. Per exemple, tenim el gasoducte: té nassos que els francesos comuniquin ara que no el faran. Ja ens han trinxat tot el rodal i així es quedarà. La visió del territori com una eina per fer negoci o, ni això, per tapar forats, continua maldestrament. S’ataca l’ adn de la ciutat. Per nosaltres, l’urbanisme és una eina clau de qualitat de vida. Més encara a Sabadell, amb una tradició naturalista, esplaiera i ecologista molt, molt forta.

A dos nivells, enfora i endins. A nivell intern, la CUP ja s’ha dotat de grups de treball oberts, flexibles i transparents per aprofundir ideològicament i programàticament en tots els fronts que el país te oberts. Que no són pocs. De l’altra, ben important, és travar relacions. I no vull dir relacions amb altres partits, sinó relació dinàmica amb el potent teixit social d’aquest país. S’ha de desplegar. La CUP ha de saber què pensa la IAC i la CGT respecte de la reforma laboral i quina és la millor estratègia per lluitar-hi en contra. Cal que sàpiga allò que pensa la Coordinadora de plataformes en defensa del territori i quin model de territori planteja, ha de parlar amb els de Som Escola i amb la CAL. I definir-se. Això encara no s’ha concretat. I és més fàcil del que sembla.

No. No hi estem al darrere. Hi estem al seu costat. És molt diferent. I no som compartiments estancs i aïllats: la CUP no dirigeix les lluites. Hi és activament.

No implica necessàriament fer-te teus els seus plantejaments, perquè hi haurà coses que no hi estaràs d’acord. Es tracta de ser capaços de sintetitzar un programa de mínims. Això no significa dirigir la unitat popular, sinó esperonar-la, activar-la, concretar-la, fer-la avançar, recosir-la. La CUP és, aleshores, veu i eina.

Moviments socials, lluites populars i espais polítics: us poden dir que voleu dirigir…?Sóc dels que pensa que la direcció política es construeix sobre la dialèctica. No estic pels dirigismes. A vegades, certament, des d’un àmbit estratègic més ideologitzat, s’impulsen certes línies i això hi ha de ser. Cal pensar i repensar i discutir políticament. Però també, en moments d’ebullició social, saber escoltar, tenir les orelles parades i saber sintetitzar.

Davant la crisi múltiple –política, econòmica, moral…– qui pren la responsabilitat de dir per on avançar??Això va sortir l’altre dia a classe a l’institut. Parlàvem de les vagues i, al final, la conclusió de molts alumnes era precisament aquesta. El que cal avui és algú que teoritzi, desbrossi camí i digui cap a on s’hi ha d’anar. Això ha de fer-ho la CUP? Si no hi ha ningú més, li tocarà fer-ho i impulsar-ho a la CUP.

Clar, aquí discrepo d’algunes companys que diuen que la CUP hem de tenir el nostre propi ritme. I això no és exactament així: tu formes part d’un país que té el ritme que té i o t’adaptes o el país passa per sobre teu. Avui la situació és aquesta. Més encara quan tenim dues amenaces latents molt greus: una, que el neofeixisme ocupi aquest espai des de la perspectiva social; l’altra, que les ànsies de llibertat d’aquest país les tornin a capitalitzar una altra vegada l’autonomisme i la dreta.

En van treure 1.181 vots. Dins de les ciutats de l’entorn de Barcelona, va treure poc, sobretot d’ex-votants del PSC.
 

Tan desastrós per al país que, justament per això, incorpora una potencialitat transformadora molt alta. L’autonomisme s’ha esgotat completament: els darrers autonomistes que queden són els convergents. Per un cantó, l’opció espanyolista tendeix obertament a la recentralització de l’Estat; per l’altre, una bona part del catalanisme és sincer i s’adona que sortir-se’n sense estat propi és un impossible. En la dinàmica social, idèntic. L’Europa dels capitals ha sentenciat a mort la socialdemocràcia. Allò bàsic de dir “que els rics paguin impostos per mantenir l’estat del benestar” han decidit que s’ho carreguen. Per tant, hi ha una radicalització en els dos àmbits que fa imprescindible que qualli una alternativa com la CUP.

Ara com ara, és la suma de totes les persones independentistes i d’esquerres que veuen que, més enllà dels eslògans, aquests cal traduir-los en una política pràctica i de pràctiques. I cal afegir persones que, sense ser estrictament independentistes, s’han adonat que, a través de la unitat popular, poden incidir en l’aprofundiment democràtic, la justícia social i el reconeixement dels drets nacionals. La CUP podria ser la gran expressió de masses de la unitat popular, de tota la gent que està per les llibertats socials i nacionals.

No vull pecar de triomfalista, però aporta un bri d’esperança en aquest país i en aquest poble. Que hi ha una altra manera de fer les coses, treballant des de la base, treballant amb mètodes de democràcia directa, fent el que diem i dient el que fem. Amb uns compromisos molt clars, als quals no hi renunciem per quotes de poder ni per interessos conjunturals. I penso que això és el que ens reclama la gent, una alternativa radical en el sentit d’anar a les arrels dels problemes i de no passar-se el dia parlant de coses que realment no arriben mai a passar.

Hi ha una valoració d’aquella època amb la que crec que tothom coincidirà: els anys 80 van ser uns anys de molta efervescència, però de nul·la formació. De pre-politicismes. Sortíem al carrer milers de persones, però la majoria no teníem ni idea de què anàvem a fer allà. La línia política de la unitat popular, de classe, que només el poble allibera el poble, la que ens separava del front patriòtic del PSAN, ja percebia que calia construir des dels municipis. Per què? Per fer que els grans principis –independència, socialisme– comencessin a tocar de peus a terra, a tastar els problemes reals, a reconnectar. L’aposta de desplegar una alternativa als municipis neix aleshores. Plasmar programàticament allò que defensem, ganes de demostrar que hi ha una traducció política concreta. Una altra forma de fer les coses. Sobretot aprofitant bones experiències de treball de fons com la de Sant Pere de Ribes o Arbúcies.

Si. Es funda l’AMEI abans de la ruptura de l’MDT, però no se li dóna la prioritat que vindria després. L’AMEI o la CUP passa diferents processos. En un primer moment, és la suma d’experiències locals. Després, arriba el 92 i la crisi de l’AUP. I hi ha uns anys, entre el 95 i el 99, que són la travessa del desert. Allà ens quedem els que havíem teoritzat la unitat popular, el que se’n diu aguantar la barraca com sigui: allò érem Valls, Salt, Sant Pere de Ribes, Manresa, Sabadell, Biosca, Torà i Masquefa. Ens dèiem: hi ha hagut un accident històric, però aquesta és la línia a treballar.

Sí, i es produeix un fet important: tant Maulets com Endavant –d’una forma menys explícita– comencen a apostar pel projecte. Què passa? Hi ha moments on les tradicions polítiques porten a confusions, que no són tan ideològiques, però que porten malentesos importants. Quan Maulets entra a la CUP, intenten redefinir i aplicar el model d’una organització nacional que té delegacions territorials. Les persones que portàvem més temps treballant-hi, fóssim de l’MDT o no, sabíem que no, que la democràcia directa i de base eren fonamentals. Que qui més coneixia el territori era qui el treballava i que cadascuna de les CUP havia de tenir plena autonomia per decidir les seves línies polítiques i aliances. I que això no era pas contradictori amb l’anar elaborant un discurs nacional. Passem, doncs, a una altra fase.

Ara la CUP està en una altra dimensió. El gran debat, penso que cada cop més superat, és sortir del “tot el que sigui sortir dels municipis és trair l’esperit…”. D’aquesta reflexió s’ha arribat a fer ideologia. I no. No. No confonguem els mitjans amb la finalitat. L’estratègia d’arrelar als municipis va ser un encert. Presenta les garanties d’una democràcia de base, de tocar de peus a terra, d’haver-te de relacionar amb els veïns, amb la gent que dius estar representant. Però, ara, estem en una fase on el país reclama una alternativa d’esquerres i nacional clara. Per tant, la CUP, sense perdre ni origen ni pràctica ni identitat, sense perdre la seva garantia d’autenticitat, ha de començar a plantejar-se esdevenir un referent nacional i social de ruptura. Que quedi claríssim que la CUP es una alternativa per trencar amb Espanya i per canviar el sistema econòmic.

Hi ha fases progressives per passar d’aquesta xarxa municipal a la xarxa nacional? El Parlament en podria ser un catalitzador o a l’inrevés??Al Parlament se li ha de donar la importància que tingui en cada moment. Tal i com està el país, penso que seria important presentar-s’hi. Però no penso que això sigui el que ens durà a la independència i a la transformació social. Per què ens hem de presentar al Parlament? No per ser-hi, sinó perquè, malauradament, a les democràcies capitalistes tot el que no es presenta a les eleccions no existeix als ulls de molta gent. Per mi és una qüestió instrumental, una eina més per poder explicar el nostre projecte.

Definir i elaborar aquest projecte, aquesta és la fase que ara hauríem d’abordar: definir de pe a pa el problema de la unitat popular, una estratègia per la ruptura, uns continguts per una república catalana, desplegar les aliances amb els sectors socials per fer això possible, anar a parlar amb els moviments sindicals, socials i associatius, interrelacionar-se amb les organitzacions socials i populars per anar bastint aquest discurs i aquest programa. Construir avui el demà. Per tant, la CUP s’ha de dotar d’un discurs nacional sòlid i ha de ser present en el debat públic. No pot ser que passi com quan jo estava al Secretariat, que hi havia debats d’una calada importantíssima i la CUP nacional, per exemple, no hi podia opinar. La CUP hauria de tenir un discurs molt clar sobre les caixes i el sistema bancari, ens hi posaríem d’acord de seguida, per explicar-ho a la gent. És això el que grinyola i el que volem superar.

S’hi ha d’estar en contra. És un intent d’autonomisme 2.0. Parany ja conegut. És a dir, renovem el pacte de les burgesies locals amb l’oligarquia espanyola negociant una porció més gran del pastís, però mantenim tota dominació: la nacional, la social, la patriarcal. En el fons, totes aquestes eines no són vàlides ni com a tàctica: si tinguéssim el pacte fiscal, retallaríem menys? Au, vinga, va. Fals. La decisió de retallar o no retallar té tant de pacte fiscal com de model de país. I, aquí, el model de país de la dreta convergent és el de la dreta a Grècia o a de qualsevol altre lloc.

Tàctica: a curt termini, passaran coses a Escòcia, a Euskal Herria, i poden o no passar coses aquí. Un discurs clar que cal fer és que ens hem de coordinar amb el moviment d’alliberament nacional basc per forçar la ruptura democràtica que no hi va haver després de 1975. Ja no s’hi val a negociar en el marc de la Constitució espanyola, ni dins la llei de pressupostos, quin és el percentatge d’autonomia que ens pertoca. Cal forçar un canvi radical de model d’estat que passi per l’autodeterminació, dins la qual nosaltres defensarem la independència. S’han acabat els pactes. La resta és torna a enganyar-nos. Avui toca forçar la ruptura en un termini relativament curt de temps. I això dependrà de la correlació de forces.

Mmmm… Això dependrà de moltes variables, no totes exclusivament catalanes.

El que no posaria seria el pacte fiscal. Hi poso la ruptura i el canvi de model socioeconòmic. Som tres milions de pobres als Països Catalans. Ara ja no ens ha de fer por res. Si els altres no estan disposats a cedir en res, tu, perquè has de cedir? A Islàndia, des que van portar banquers i polítics a judici, l’economia respira. Argentina, una cosa similar, si fa no fa. S’ha de pensar un programa de transformació no a la defensiva, sinó a l’ofensiva. Comencem per la banca, el tema de la nacionalització i, després, plantejant que un país no és res si no té un sector públic potent. Podem criticar obertament el turbocapitalisme de la Xina, però el creixement econòmic que experimenten el fan perquè l’estat modula l’economia. El que toca ara és explicar quin model de país volem nosaltres a nivell econòmic, capgirar el model desequilibrat d’apostar només per la terciarització del país hauria de ser central. El país no és cap cosa etèria, és la realitat social.

El més bàsic: que els drets humans fonamentals no poden dependre del mercat. S’han de garantir des de l’esfera pública, des de l’estat: escola, sanitat, habitatge, vida digna.

Demostrar que es poden fer polítiques diferents. Ja ho estem fent en els pocs llocs on governem: municipalitzacions de serveis públics, polítiques de contractació, pagament a proveïdors, formes de decisió i planificació del model de ciutat. Cal activar processos participatius de presa de decisió i extrapolar-los. Hem de poder decidir democràticament si el que ens interessa al Delta del Llobregat és el prostíbul més gran d’Europa o el centre de recerca més gran de la UE.

El que més cal és que els protagonistes es creguin el projecte. Fa uns anys vaig baixar a València a la manifestació en defensa del Xúquer. Parlaven de com de malament estava el país, però allò era una manifestació enorme, amb un percentatge de catalanoparlants molt majoritari. Cal superar el complex imposat amb la transició de la derrota de la Batalla de València. Que es creguin –ja ho fan– que poden construir una alternativa política per al País Valencià des de l’esquerra i des de l’independentisme. Mai no he tingut vocació de líder i això d’anar a dir “vinc aquí i us salvaré”no porta mai enlloc. Però el futur del sud passa perquè la gent que està lluitant al País Valencià digui no i que no cometi l’error d’encetar un cicle nou delegant altra volta en el mateix reformisme que ens va trair ara fa 30 anys. Hi ha prou base social per construir un projecte alternatiu, que tingui clar que la solució passa per una aposta independentista i d’esquerres.

Si hi ha catalans que se la consideren seva, sí, per suposat.

Un referent polític | Nelson Mandela i la fi de l’apartheid

Un lloc al món | Tants… però pujo a La Mola sempre que puc. O el Nord de Laos.?
Un llibre |  Els de l’Amin Maalouf, en general?Una pel·lícula | Ciudad de vida y muerte

Una cançó | Qualsevol dels Specials
 

Vas votar al referèndum de l’Estatut? Sí, vaig votar que no

Vas votar a les autonòmiques del 2010? No

Vas votar a les generals del 2011? No?

Heu tingut consulta per la independència? Sí.

Hi vas participar? Sí, activament. Vàries persones de la junta organitzadora eren de la CUP. 

Hi vas ser en alguna plaça el 15M? Quan em vaig curar de la pneumònia vaig anar a un acte a Viladecavalls, els meus estudiants m’hi van convidar.
 

Tens Twitter? No.

Tens Facebook? Sí.

?