Pujant l’escala mecànica del metro, un noi avisa un home que un altre noi, darrere seu, li està posant la mà a la butxaca per robar-li. L’home es gira de cop i el segon noi, el presumpte lladre, li diu amb veu amable i suau, convincent: “Senyor, tu tranquil, jo no robo”. Però d’immediat canvia de cara i li fa amb mala llet al primer noi el senyal de “m’he quedat amb la teva cara”, assenyalant-se els ulls. Si a l’home li quedava cap dubte de quin dels dos nois era el lladre – qui sap si el primer potser era un ganxo, que es volia guanyar a l’home per robar-li tranquil·lament – aleshores el dubte se li esvaeix del tot. Com li passa al dolent de les pel•lis de l’Oest, que sempre munta un cavall lent, als petits lladres els perd que no saben mantenir-se dintre del paper. O potser no saben sortir-se’n. El cas és que sempre són uns mals actors, d’aquells que veus la pel·li i dius: aquest és el dolent. I és aleshores que l’home, mirant als ulls del lladre ja no gens presumpte, li fa el senyal de “jo sí que m’he quedat amb la teva cara”. Per dolent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!