Arribo al semàfor de vianants i el llum és vermell. Per aprofitar el temps, m’ajupo i em cordo les sabates. Mentrestant, el semàfor es posa verd. Però quan m’aixeco torna a ser vermell. Em poso bé la jaqueta i el mocador, que fa fred. Ara m’he despistat i, després de posar-se verd, el semàfor de vianants és vermell un altre cop. Quina merda, amb l’estona que he perdut ja podria haver arribat a lloc. Per acabar amb aquesta sensació de pèrdua de temps que tinc, llegeixo un moment els titulars del diari, però fent atenció de cua d’ull al semàfor, que no em torni a perdre el torn del verd. No fotis! M’ha tornat a passar: vermell un altre cop! Merda, merda, i merda! Prou de diari, vista fixada al llum: no em tornarà a passar. Verd, finalment, ara ja no m’aturaré. Faig el primer pas i veig que ve de cara una persona que fa molts, molts anys que no veia. Faig un pas enrere fins a la vorera per poder-hi parlar, que en tinc ganes. Total, jo era més a prop de la meva vorera… No sé quants llums verds i vermells m’he perdut, perquè hem acabat xerrant més d’una hora. O dues. En fi, no els avorriré més. Per una cosa o una altra, m’he anat trobant que no he pogut travessar el pas de vianants mai. I mai vol dir mai, mai més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!