Humans i diversos

Carles Marquès

VODEVIL SOLIDARI EN DOS ACTES

Personatges:

 

RAQUEL LÓPEZ, voluntària

ELISENDA BERTRAN, voluntària

GUSTAU TAMARIT, director de comunicació

CALIXTE FORNER, mà dreta del president

SALVADOR CEBRIÀ, president

KAROL GARCIA-PRIETO, okupa

ESTEFANIA MATEU, expresidenta

ALBERT MIQUEL, noi per a tot

ROGER MUNTANER, benalmogàver

DOMINGA ALÍ BEI, alibeiana

 

L’acció té lloc en una sala de reunions d’una ONG, amb taules d’oficina, dues o tres portes, un sac de dormir en un racó, i la paret plena de pòsters solidaris, banderes, fotografies, pancartes, i algun grafitti o pintada, com No a la guerra.

ACTE PRIMER

ESCENA 1

 

Entren ESTEFANIA i KAROL, que es dirigeixen al públic, com si fos una xerrada.

 

ESTEFANIA. Bona nit, benvingudes, benvinguts. Una mica de silenci, si us plau, que si no, no ens entendrem… Apaguin els mòbils i les ràdios, no tussin, ni mengin caramelets embolicats amb cel·lofana. Ai, si sembla allò que diuen al teatre, oi? Gràcies per la seva assistència a l’assemblea constitutiva de l’ONG Local Global. Fa goig veure tants voluntaris i voluntàries que volen acabar amb els problemes del món, en un moment que tothom s’ha tornat tan egoista i insolidari. Suposo que han conegut aquesta convocatòria pels anuncis de la tele: ”Si ets humà, si ets divers, vine, col·labora amb Local Global, la primera ONG Global.” Ja saben que avui posem en marxa una nova ONG… bé, nova del tot no, abans érem més modestos i teníem un altre nom, quan jo n’era la presidenta, molts de vostès ja em coneixen, i han vingut per la nostra sòlida experiència, però hi ha molta feina a fer, totes les mans són poques, tenim reptes de futur, i calen diners. En fi…

KAROL. Estefania, disculpa’m, però no creus que primer hauríem d’explicar-los què és una ONG, i perquè la nostra serà diferent? Molts potser no ho saben, què és una ONG…

ESTEFANIA. Filla, Karol, que poc oportuna! Aquest jovent. Perdonin, eh… Com vols que no ho sàpiguen? Potser fa vint anys, quan jo vaig començar en les organitzacions no governamentals, que encara no en dèiem pas així, però ara, que són de moda…!

KAROL. Aquest és el problema, Estefania, que molta gent s’hi apunta perquè és moda, i perverteix el sentit primitiu de les ONG, que és el de canviar realitats injustes. O no?

ESTEFANIA. T’ha sortit molt bé el míting, bonica, però hauríem d’esperar que arribi el president i obri l’assemblea. La nostra feina és dir a aquests senyors i senyores gràcies per l’aportació econòmica i que ja tenen l’ordre del dia, que els hem repartit (es refereix als programes de mà). Espero que vinguin amb ganes de participar i treballar fort.

 

Entra ALBERT, carregant un parell de cadires.

 

ALBERT. L’únic que penca sóc jo! Que les cadires tenen potes, però no caminen soles!

 

ESTEFANIA, ALBERT i KAROL comencen a treure cadires a l’escenari.

ESCENA 2

 

RAQUEL i ELISENDA, assegudes entre el públic, parlen. RAQUEL s’aixeca.

 

RAQUEL. Ajudem-los, pobres. Que aquí no es belluga ningú. Quins voluntaris!

ELISENDA. Fes-ho tu, si vols, Raquel. Jo t’he acompanyat fins aquí, però me’n vaig.

RAQUEL. Però si m’has promès que et quedaries a l’assemblea, i després decidiries.

ELISENDA. És que tots aquests pòsters, i pancartes, i tanta gent! No m’hi trobo a gust.

RAQUEL. Elisenda, que hem quedat que volíem saber de què va aquesta nova ONG, i si podíem ajudar d’alguna manera.

ELISENDA. Això tu, jo no sé encara com m’he deixat convèncer, amb la feina que tinc.

RAQUEL. Feina, quina feina, si ets a l’atur i t’acabes de separar del Manel?

ELISENDA. Sí, recorda’m els meus èxits ara! Doncs el doctorat, i la feina de buscar feina… i em rebenta això de les ONG, ja ho saps. La gent que se’n fa es vol sentir bona, i generosa, i al mateix temps fan mal als que tenen al costat.

RAQUEL. Jo vaig estar abans en una i et puc dir que no tothom és igual, Eli.

ELISENDA. No és just el que diuen ells, que tots som iguals? No, Raquel, m’has agafat en un moment baix, però me’n vaig. Que també vaig estar en una ONG, quan era jove.

RAQUEL. Quan eres jove? I això va ser abans o després de la primera comunió?

ELISENDA. Encara que te’n riguis, trobo que m’he fet gran, i tinc clares unes quantes coses, com que no vull formar part d’una organització amb qui ningú es pot ficar ni fer bromes. I es pot saber perquè tens tant interès tu en fer-te voluntària?

RAQUEL. Sempre he col·laborat d’alguna manera o altra: vaig estar a l’Índia, he donat diners, he apadrinat nens… però, ara que tinc els meus grans, de nens, tinc més temps i m’agradaria fer coses pels desfavorits, potser tornar a marxar a l’estranger de cooperant.

ELISENDA. Això a mi també m’agradaria: marxar lluny…

 

Entra ALBERT, altre cop carregat de cadires, seguit d’ESTEFANIA, KAROL, també amb cadires, i  SALVADOR, GUSTAU i CALIXTE, amb les mans lliures.

 

ALBERT. No, noia, no marxis lluny, que és aquí que tens feina. I espavileu que és tard.

 

RAQUEL i ELISENDA, aquesta fent morros, s’incorporen a traginar cadires i altres coses per a la reunió: tauletes, papers, bolígrafs…

ESCENA 3

 

SALVADOR. El felicito i em felicito a mi mateix per haver-lo nomenat director de comunicació, senyor Tamarit. Molt encertada la campanya de publicitat, amb les fotos de nens bruts, amb mocs. És així com s’arriba al cor del públic, i miri quina resposta…

CALIXTE. (repassant amb la mirada la KAROL, l’ELISENDA i la RAQUEL, que van passant carregades). Sí, sí, una gent molt maca… dóna gust treballar amb persones així.

GUSTAU. Gràcies, Salvador. No ha estat difícil: com que he treballat fins ara en publicitat, i abans a televisió, tenia el know how, el coneixement professional necessari.

CALIXTE. I he llegit al seu curricúlum que també ha estat corresponsal de guerra, no? És un treball que jo voldria fer. Ja m’hi veig: la càmera, el casc, les bales: fiu-fiu…

GUSTAU. (parlant amb SALVADOR, i ignorant els comentaris de CALIXTE). President, l’objectiu de l’assemblea hauria de ser decidir el target, quin tipus d’ONG volem i a quins camps convé intervenir, amb el vot favorable dels presents, naturalment.

CALIXTE. Bé, els presents hi estaran d’acord… naturalment.

SALVADOR. El nom ja ho diu: Local Global. Des d’aquí vull arribar a tot el món… Tinc un somni: fer la gran ONG mundial, l’ONG de les ONGs.

GUSTAU. Sí l’entenc bé, el que vol dir és que volem fer una ONG holística.

CALIXTE. Holística?

SALVADOR. Holística? Ja sé què vol dir, però no en aquest context. Què vol dir?

GUSTAU. Em sap greu fer servir termes tan tècnics, però és indispensable en un projecte seriós. Holístic vol dir senzillament que ho abraça tot.

CALIXTE. Si ho abraça tot,  jo sóc més holístic que el senyor Cebrià, doncs. Ha, ha, ha!

SALVADOR. Em deixen continuar? He fet molts diners, però què són els diners? Potser donen la felicitat? Una mica sí, però he viatjat pels països més pobres del tercer món, en hotels de luxe, ara me’n penedeixo, he vist moltes desgràcies, i he adquirit consciència. Per això sóc aquí, un capitalista penedit que vol esmenar els estragus del capitalisme. Senyor Tamarit, quines peces han de formar el nostre entramat… holístic?

GUSTAU. Jo crec que, d’entrada, hem d’incorporar una ONG d’emergència…

CALIXTE. Ah, sí, home, és allò dels bombers, i les ambulàncies, no?

GUSTAU. Una cosa així, senyor Calixte, són les que actuen quan hi ha una gran fam, o una guerra, o una situació de catàstrofe.

SALVADOR. Oh, de fam i de guerres sempre n’hi ha… per desgràcia…

GUSTAU. Després hem de ser una “puta”.

CALIXTE. Ah, no, el senyor Salvador Cebrià no vol ficar-se en certa mena de negocis…

GUSTAU. Perdó, en diem així en l’argot: volia dir les ONG de desenvolupament, les ONGD, les que treballen conjuntament amb el govern d’un país, per desenvolupar una zona endarrerida. Pel que pretenem nosaltres, si a la zona hi ha indígenes, molt millor.

SALVADOR. Estem d’acord. Una puta, ves quina gràcia, una puta… Quines coses!

GUSTAU. També hem de tenir una ONG de quart món, que són els indigents…

CALIXTE. Els indigents són els marits de les indígenes?

GUSTAU. Els pobres del primer món… a l’estat n’hi ha 8 milions. I potser una de medi ambient també, ens donaria bona imatge social. El concepte de fons, en resum, és que hem de ser activistes globals per estar contra la globalització econòmica. Hem de defensar la diversitat cultural i els immigrants. Hem de ser solidaris contra la pobresa i a favor de l’humanisme, però, compte a no caure en extrems, el que els recomano és que mai, mai, siguem una ONG de drets humans. I de drets dels pobles, ja ni en parlem.

SALVADOR. Estem d’acord. Mai una ONG de drets humans. Però, per què?

KAROL. (que, com els altres, ja ha acabat de portar coses) Això mateix, per què no?

SALVADOR. Perdoni, senyoreta, ja li arribarà el torn. Ara parlo jo. Per què, Gustau?

GUSTAU. Ui, sempre tenen conflictes amb les autoritats, perquè ho denuncien tot, i no ens convé, si volem tenir subvencions. I els seus membres ho volen tot net i transparent.

SALVADOR. Què insinua, jo també ho vull tot net i transparent! Però, és clar, tinc diners, però no podem viure sense les subvencions…

GUSTAU. Ni sense les aportacions particulars, i per això hem de sortir als diaris, les ràdios i la tele. He convocat demà una roda de premsa, per explicar els acords d’avui.

SALVADOR. No, jo em poso molt nerviós quan parlo en públic. No hi vull aparèixer.

CALIXTE. Si parla molt bé, senyor Cebrià. Jo n’he après molt, al seu costat.

GUSTAU. Ara podem practicar. Farà un discurs als assistents. Tothom espera amb interès les seves paraules. Ha entès tot el que li he explicat?

SALVADOR. Només faltaria. Sóc una persona que sap escoltar.

GUSTAU. Recordi bé, una ONG holística… amb hac.

SALVADOR. Ah!

GUSTAU. No, O.. Ho-lística…

SALVADOR. Estic molt nerviós!

GUSTAU. No pateixi, tot sortirà bé. Esperem. (Sospira.)

ESTEFANIA. Salvador, per aquí, si em fa el favor. (El porta al lloc on parlarà)

ESCENA 4

 

SALVADOR. Hhmm… m’escolten? Sí? Bé, hola a tothom… Vull excusar-me, no estic acostumat a parlar en públic… sóc una persona modesta, senzilla. Sóc Salvador Cebrià, el president d’aquesta organització de la que des d’ara formen part. Com Martin Luther King, el fundador del luteranisme, he tingut un somni. El món cada dia és més petit… bé, aquest no és el somni… vull dir que el món es va fent més global, per la globalització econòmica, que jo hi estic en contra… El món sempre ha estat un globus, però ara es com si s’anés desinflant per culpa del capitalisme, que el xucla… Ja no vivim en un poble, sinó que tot el món és un poble, i els mals no són locals sinó globals. Que qualsevol dia sortirem tots plegats en globus… perdó per l’acudit… Em segueixen fins ara, m’explico? Si algú no entén alguna cosa, que m’ho pregunti. Continuo, doncs. Com que les injustícies són mundials, el meu somni és fer la gran ONG mundial, com en diuen, una ONG… turística. En deuen dir així perquè arriba a tot el planeta. He fet molts diners, però què són els diners? Potser donen la felicitat? He viatjat pels països més pobres del tercer món, com Guatemala, Etiopía, Brunei, Costa de Marfil… he vist moltes desgràcies, i he adquirit consciència. Com els objectors de consciència, perquè m’entenguin. Per això vull fer una ONG que seran moltes: una d’urgències; una altra que farà de puta, ja saben què vull dir, una que ajuda al desenvolupament;  una altra de quart món, que mirin que si el tercer està fumut, com deu estar el quart…; i una de mig ambient. El que no hem de ser és una ONG de drets humans, però no vol dir que no estiguem a favor dels drets humans… Ni tampoc una de drets dels pobles. Si som globals, com hem d’apoiar els drets dels pobles? En resumides cuentes, les activitats de Local Global seran la defensa dels emigrants i de coses culturals diverses. Serem solidaris contra els pobres i li farem un favor a la humanitat. Gràcies.

 

(Silenci)

 

CALIXTE. Un aplaudiment pel senyor president! (Ell mateix es posa a aplaudir)

ESTEFANIA. Després d’aquests mots tan… emotius, potser que deixem estar la resta d’assumptes per a la pròxima assemblea, i ens posem a treballar. O algú vol afegir res?

GUSTAU. No, millor no obrir el torn de paraules. Donem Local Global per constituïda.

SALVADOR. (Ha deixat el lloc des d’on parlava i s’acosta als altres) Tot i els nervis, he estat prou bé, veritat? M’ha agradat la imatge del globus desinflat… No li sembla?

GUSTAU. Sí, francament bé. Però demà, per a la premsa, potser hauríem de fer el missatge més breu i concís… ja sap que als periodistes ens ho han de donar tot mastegat.

ESTEFANIA. Anem a la saleta petita, que jo també vull parlar amb el president…

GUSTAU. Vagin passant, que jo em quedo a preparar, res, quatre notes escrites… (de reüll, mira què fan la RAQUEL i l’ELISENDA)

 

Surten tots, menys GUSTAU, RAQUEL, ELISENDA, i ALBERT, que parla al públic.

 

ALBERT. Vosaltres, el voluntariat, no marxeu, que ara mateix us diré què us toca fer…

 

Surt ALBERT.

ESCENA 5

 

GUSTAU s’asseu en una taula, fent veure que escriu, i ELISENDA i RAQUEL parlen.

 

ELISENDA. Però on m’has ficat? Has vist quin personatge: “he viatjat pels països més pobres…”? Brunei, és el mateix país del soldà de Brunei, l’home més ric del món? En geografia, no va gaire fort. I en oratòria, menys encara.

RAQUEL. No siguis així, si li tremolaven les cames, pobre home… S’ha equivocat.

ELISENDA. Ets massa bona, i per això sempre t’enganyen. Aquest paio és un fantasma amb deliris de grandesa. I em sona d’haver llegit no sé què d’ell al diari, però res de bo.

RAQUEL. Tu sí que veus sempre fantasmes. Trobo que se’l veu honest, però molt vergonyós. I si és tan impresentable com dius, com és que ningú ha protestat?

ELISENDA. És el conte de sempre, el de l’emperador que va nu.

RAQUEL. Deixa’l estar, a ell, i fixa’t en el projecte. A mi em convenç la idea d’atacar la problemàtica mundial en conjunt. Els moviments socials fa temps que ho diuen: pensa globalment i actua localment. El planeta és un ésser viu, i tot s’interrelaciona.

ELISENDA. Doncs ara aquesta part del planeta perdrà una cèl·lula. Et quedes, tu?

RAQUEL. No ho sé, ara em fas dubtar…

 

GUSTAU s’ha aixecat, se’ls i acosta i els posa una mà a l’espatlla de cada una.

 

ELISENDA. (Li aparta la mà). Deixa’m, tio, no em tornis a tocar…

GUSTAU. Perdona, no et volia espantar. Quin geni. No pateixis, és la meva manera de ser. Sóc carinyós, però inofensiu… Em dic Gustau, com us dieu vosaltres?

RAQUEL. Jo sóc la Raquel, i ella és l’Eli.

ELISENDA. L’Elisenda Quesenanava.. Véns, Raquel? (Se’n va cap a la porta de sortida)

GUSTAU. No, espereu, no vull que us enfadeu. Voleu un cafè? És de comerç just.

RAQUEL. Espera’m, Eli. No, Gustau, em sap greu, però crec que jo també me’n vaig.

GUSTAU. Llàstima, l’Albert ja ha repartit ocupacions a tots els voluntaris i voluntàries, però necessito un parell de persones per a l’oficina, per ajudar l’Estefania. És un lloc de responsabilitat, i vosaltres dues m’heu semblat de seguida gent en qui es pot confiar.

ELISENDA. M’agradaria poder dir el mateix de tu.

RAQUEL. Elisenda, prou! Perdona-la, és molt maca i llesta, però té molt de prontu.

ELISENDA. I l’agafes en un mal moment, digue-li tot ja.

GUSTAU. Ja es veu que té caràcter, però això és el que necessitem. No tothom serveix.

ELISENDA. No sé per què, això ja m’ho suposava. Jo escric sense faltes, parlo català, castellà, anglès, francès, força alemany, i domino Word i Excel a nivell d’usuari. Conec molt bé, massa bé, el món de les ONG. Serveixo?

GUSTAU. Sí, i tu, Raquel, et quedes? Es tractaria també d’atendre els qui vinguin.

ELISENDA. Ei, que jo no he dit que em vulgui quedar! Uf, me’n penediré tota la vida…

RAQUEL. Ara sí que em prendria un cafè, Gustau. Ets el cap de premsa, no?

GUSTAU. Sí, el director de comunicació… digue-li com vulguis…

ELISENDA. Jo també vull un cafè… Si és de comerç just…

GUSTAU. Entrem amb els altres a la saleta de reunions. (Fa el gest d’agafar-les per les espatlles, però s’atura) Ai, perdó, només vull que siguem una gran família. Teniu fills?

 

Fosc.

ESCENA 6

 

ESTEFANIA, ELISENDA, RAQUEL I KAROL estan treballant a l’oficina.

 

ESTEFANIA. (Ratlla els papers que té a la mà i els llança amb força sobre la taula) Fatal, no heu entès res de com volem que el públic potencial ens vegi. Hi falta poesia…

ELISENDA. Ah, que havia de rimar? No ho sabia…

ESTEFANIA. Nena, no em toquis els… daixonses, que no sóc el Gustau ni em faràs anar cap on vols amb una caiguda d’ulls. Què et penses que no he vist com te’l mires?

ELISENDA. Sabia que hi havia ONG que prohibien que els treballadors o treballadores, amb totes les combinacions que vulguis, s’enamoressin, o s’enrotllessin, o fessin manetes en comptes de treballar amb les mans, però no creia que fóssim d’aquestes.

ESTEFANIA. No és això tampoc, dona, però és que porteu quatre mesos aquí, i no sabeu distingir un organisme solidari d’una fàbrica de mobles.

ELISENDA. Potser és que no són tan diferents.

RAQUEL. Estefania, t’ho demano sisplau, tracta’ns millor, que treballem un munt d’hores sense cobrar. Ja sé que som voluntàries, però mereixem un respecte.

KAROL. Crec que la Raquel té raó.

ESTEFANIA. No us queixeu, que sou unes privilegiades de viure al primer món, amb totes les comoditats, i de poder ajudar al tercer món, que allí sí que viuen malament.

RAQUEL. Però això no us dóna el dret d’esclavitzar-nos, ni de fer-nos patir. Farem el que calgui fer, però no ens maltractis tant.

ELISENDA. Com en diuen, d’allò que sembla un negoci de mudances? No ens facis mobbing…

ESTEFANIA. Que delicades. Com voleu que us ho digui si no sabeu escriure? A més, us puc exigir perquè us vam prometre contractar-vos quan tinguéssim ocasió. Però s’haurà acabat venir a l’hora que vulgueu, i posar-vos malaltes cada dos per tres.

RAQUEL. No em fa res fer feina de forma voluntària. Ja vaig entrar aquí sabent quin pa s’hi donava. Però crec que la feina amb un contracte compromet, lliga més. I no hi heu fet prou diners amb els apadrinaments, per exemple? No heu obtingut subvencions?

ESTEFANIA. Si has entrat aquí per fer-te rica, o ets de les que penses que les ONG són una cova de lladres, com es llegeix als diaris de vegades, estàs molt equivocada…

KAROL. En això té raó l’Estefania. Per atorgar fons públics a les ONG hi ha concursos molt rigorosos, amb moltes condicions. I més encara per als projectes de cooperació.

ELISENDA. Vaja, o sigui que de moment res de viatjar de cooperants… Quina pena…

ESTEFANIA. Potser amb la injecció de diners del senyor Cebrià, els apadrinaments de nens… I els fons de l’antiga ONG!… podríem contractar un comptable, que ens convé molt.

ELISENDA. D’això en dic jo una entitat poderosa i rumbosa. Olé la generositat…

ESTEFANIA. Però no sereu tu, tu ni tu que de números en sabeu menys que de lletres.

KAROL. Jo tinc un amic que tenia botigues al seu país, però va haver d’emigrar…

ESTEFANIA. Ah, és immigrant… Però té papers?

KAROL. No ho crec, però necessita una feina. I no volem ajudar els immigrants, aquí?

ESTEFANIA. Sí, com a voluntaris el que vulguis. Però no podem tenir ningú en situació il·legal treballant, encara ens portaria problemes… Bé, ho podem mirar, però…

KAROL. Ui, no fos cas que tinguéssim una inspecció i hi hagués un escàndol…

ESTEFANIA. Karol, tu calla que ets la menys indicada per parlar. Tens sort que et deixés quedar aquí a viure d’okupa, i que als nous directius els sembli bé…

KAROL. Tothom té dret a un sostre, i una ONG ha de predicar amb l’exemple.

ELISENDA. El que tu vulguis, però no entenc com pots dormir cada nit a terra en un sac.

RAQUEL. Algun dia encara em quedaré aquí amb tu, podríem muntar una casa okupa, o una comuna… El que no entenc, Estefania, és que diguis que acceptem els immigrants com a voluntaris, i no n’hi hagi cap encara després de tant de temps.

ESTEFANIA. Oh, no els podem pas forçar. Seria etnocèntric, i potser racista i tot. I recorda que no som una ONG de drets humans. Però tinc de fa temps un projecte amb uns emigrants molt especials que potser us sorprendrà…

 

Entra ALBERT, carregat com sempre. Rere seu entra CALIXTE, amb un diari.

 

ALBERT. A mi em sorprendria no veure-us xerrant! (A KAROL) Quina okupa menys ocupada!

 

Surt ALBERT per una altra porta.

ESCENA 7

 

CALIXTE s’asseu una mica lluny d’elles. De dins el diari treu, d’amagat, una revista.

 

CALIXTE. Bon dia.

ELISENDA. Aquest sí que fa molts treballs, però no sé quins.

ESTEFANIA. Elisenda, no em fiquis en un compromís, ara. Vinga, a les vostres coses…

CALIXTE. (Comença parlant baixet, però es va animant mentre va passant pàgines.) Sí, facin, facin… Jo també tinc les meves, de coses. Carai, noi. I que ben fetes que estan. Quins cossos, quina flexibilitat… Això sí que és bellesa. Qui pogués! Ai! Mira’t aquesta, Déu n’hi do! És ben bé que les fotografies sembla que estiguin a punt de moure’s. Quina perfecció. I la suor, els moviments, el fang… Aquests trets de la cara, quina força! Quina raça! Quant d’erotisme reflecteixen, aquestes imatges… Ai! Com m’agradaria…

ESTEFANIA. (Que s’ha anat indignant) Prou, senyor Forner, prou!!!

CALIXTE. Però què passa?

ESTEFANIA. Miri, que sigui el… el… la… la mà dreta del president no li dóna dret a portar aquí aquesta… aquesta mena de revistes que denigren la condició humana…

CALIXTE. Aquesta mena de revistes? Quina mena de revistes?

ESTEFANIA. Brutes… eròtiques, vaja… en fi, pornogràfiques…

CALIXTE. Pornogràfic, el National Geographic?

ESTEFANIA. Com vol dir, el National Geographic…?

CALIXTE. Sí, la revista de natura i geografia. Al quiosc del carrer de sota me la guarden sempre, quan surt. No se la volen mirar? Hi ha un reportatge magnífic de fotos del poble Nuba del Sudan. Diuen que tenen els cossos més perfectes del món…. Pensava com m’agradaria d’anar-hi, a cooperar, evidentment!

ESTEFANIA. Ai, perdó, perdó, estic avergonyida, li demano perdó…

ELISENDA. Però el rodolí és imperdonable: pornogràfic, el National Geographic…

ESTEFANIA. Jo em pensava que…

CALIXTE. Sí, ja, que em mirava una revista porca. Tenen molt mal concepte de mi, Estefania. Com volen que em miri fotos de dones despullades estant vostès aquí?

ELISENDA. És clar, potser s’estimaria més que nosaltres anéssim despullades…

CALIXTE. Ja sé que es pensen que sóc un masclista, i un groller. I no entenen què faig aquí, en un lloc tan ple d’ideals, i de dones… de persones que lluiten per un món millor.

ESTEFANIA. No és això, però em sorprèn que no prefereixi tenir un càrrec a una de les empreses del grup del senyor Cebrià…

CALIXTE. De fet, sí que hi vaig a treure el cap, però m’agrada més la solidaritat amb els oprimits. Saben, abans de conèixer el senyor Cebrià jo estava en una ONG, a l’Amèrica Llatina. Vaig ajudar molt aquella pobra gent, les dones sobretot… No, no m’interpretin malament, ja els veig a la cara què estan pensant. Que les utilitzava, però no. Elles estan doblement oprimides, com a dones i com a pobres… I jo només les volia ajudar econòmicament. Va ser un gran malentès. No es va poder provar res… Res.

KAROL. Què va ser el que no es va poder provar?

ESTEFANIA. Karol, deixa’l parlar…

CALIXTE. No es va poder provar res, d’allò que van dir dels diners. El senyor Cebrià ho va entendre, em va donar un lloc de treball i ara, com que tinc experiència en ONG…

KAROL. Gent com vostè ens fan aparèixer com a corruptes, a tots els cooperants.

CALIXTE. No em jutgis, que la justícia ja ho va fer, i em va absoldre. Què et penses? Jo no vaig anar a fer turisme sexual, com fa tanta gent, homes i dones. Només vaig gastar tot el que tenia en les que més ho necessitaven. I ho tornaria a fer, si em deixen.

RAQUEL. Jo me’l crec, senyor Calixte. Però per entusiasmes filantròpics com els seus hi ha d’haver auditories i controls.

KAROL. Controls, i autocontrols…

ESTEFANIA. I que ho diguis: amb els homes, tots els autocontrols són pocs… Jo no sé si creure’l… Ja no me’l puc mirar igual.

ELISENDA. Doncs miri, jo també me’l crec. Sense que serveixi de precedent.

CALIXTE. Gràcies, vosaltres sí que sou maques…

ELISENDA. Tinc moltes ganes de conèixer i parlar amb el president. Seria possible?

CALIXTE. Per tu, el que faci falta. Ell ve als vespres, després de les seves obligacions. Vine i ja buscarem un forat.

 

Fosc.

ESCENA 8

 

SALVADOR, sol a la sala,  parla per telèfon.

 

SALVADOR. Sí… sí… ahà… gràcies per avisar-me. Quan dius que ho has sabut? Sí, ets un amic. Et dec un favor. No pateixis, et sabré recompensar, com sempre. És clar, t’he fallat mai? Jo no fallo mai… I ara perdona, que t’he de penjar. L’aparell, ha, ha, ha…

 

Entren CALIXTE i ELISENDA.

CALIXTE. Perdoni, senyor Cebrià, la senyoreta Bertran volia parlar amb vostè…

SALVADOR. Qui? Ah, sí, Elisenda, segui, segui, sisplau, estem molt contents de la tasca que fa. (A CALIXTE.) Calixte, esperi’s, que he de dir-li una cosa. Serà un moment.

CALIXTE se’n va a seure a l’extrem oposat de l’habitació.

SALVADOR. Què se li ofereix, Elisenda? No em tingui por, no sóc el diable.

ELISENDA. No pensava pas que ho fos. Almenys, a mi no m’ho sembla…

SALVADOR. Ja ho veig que no em té por, li ho veig a la cara. No crec que vostè tingui por de ningú… però bé, què volia? Parli amb tota la confiança, jo escolto la meva gent…

ELISENDA. Bé…

SALVADOR. Sí?

ELISENDA. Ja sap que fa força mesos que treballo aquí…

SALVADOR. Quatre, quatre mesos…

ELISENDA. No és que estigui descontenta, no, però crec que estic capacitada per fer feines més qualificades que les d’oficina…

SALVADOR. Jo també ho crec. En quina mena de feines havia pensat? Digui’m…

ELISENDA. Parla’m de tu. En confiança, se’m fa estrany que em parlis de vostè.

SALVADOR. Jo sempre parlo a tothom de vostè. És l’educació que m’han donat. Digui’m, quina feina voldria fer.

ELISENDA. Jo… no m’entengui malament, però trobo que estem encallats. La idea global és maca, però ens falten projectes engrescadors. Potser l’Estefania tingui unes idees una mica antigues…sé que les de vostè són més innovadores, però crec que ella és… un pal a les rodes… espero que no cregui que m’he passat. He volgut ser sincera.

SALVADOR.  Li agraeixo la sinceritat, perquè penso el mateix. No m’he pogut dedicar a l’organització tant com voldria, i potser no l’he deixada a les mans indicades, és cert. Demà convocaré una reunió per buscar noves iniciatives. Espero les seves… I ja que vol parlar sincerament, com és que una noia com vostè s’ha fet de la nostra ONG?

ELISENDA. Sempre he volgut implicar-me, fer una tasca col·lectiva, però fins ara les circumstàncies personals no m’havien deixat…

SALVADOR. És el que m’ha passat a mi. I cal fer alguna cosa més que parlar, no creu?

ELISENDA. Sí, i crec que tu… perdoni, que vostè té molt clar que s’ha de fer. Sé amb quina eficàcia dirigeix els seus negocis. Té una gran personalitat, si em permet dir-li… i ha estat molt valent de renunciar a la comoditat i apostar per ajudar els altres.

SALVADOR. Moltes gràcies per les seves paraules, i ara, si em disculpa, he de parlar amb el senyor Forner.

ELISENDA. Què li sembla si quedem després… per sopar, per exemple… i li explico el que he pensat per rellançar Local Global.

SALVADOR. Expliqui-m’ho demà a la reunió. Serà a les dotze del matí. Fins demà.

ELISENDA. Fins demà, i disculpi…

SALVADOR. No passa res, però cada cosa té el seu moment, i hi ha altres temes que em reclamen. Com pot veure, tinc el nostre amic Calixte esperant. L’acompanyo a la porta. Adéu siau, senyoreta Bertran.

ELISENDA. Adéu, senyor Cebrià.

 

ELISENDA surt, i SALVADOR tanca la porta darrere seu.

ESCENA 9

 

SALVADOR. Calixte, quina merda!

CALIXTE. Però si és el mateix d’altres cops, una xavala que olora els calers, el poder…

SALVADOR. No, no et dic això. Ha passat el pitjor que ens podia passar… Algú de dins em deu haver delatat a la bòfia. M’ho acaben de dir.

CALIXTE. Però si deies que no et descobririen mai, que ho tenies tot molt ben pensat. Per què no has deixat a temps la presidència del hòlding, Salvador, hosti…?

SALVADOR. Ei, noi, no m’emprenyis, que t’he de recordar qui mana i com et vaig salvar la pell? No està tot perdut encara. De moment, he parat el cop. La investigació pot durar mesos. I si portem tot el material aquí, no ens enxamparan. Qui vols que sospiti d’una ONG, d’un organisme tan angelical i profilàctic? Aquí estarem segurs.

CALIXTE. Home, sospitarien menys si ja haguessis deixat tots els negocis, com vas dir que faries. Que no era per això que t’havies fet càrrec d’aquesta colla de santets?

SALVADOR. Ara no vull discutir, que és tard i amenaça tempesta. Aquesta nit ho portarem tot aquí, i ho amagarem on sigui,  a l’armari, als arxivadors, al quarto de les escombres, a la meva taula… Tothom aquí sap que no m’agrada que em remenin les coses. D’aquí uns dies, quan la cosa estigui més calmada, ja ho portarem a l’estranger.

CALIXTE. I la nena que viu aquí, l’okupadora aquesta, què?

SALVADOR. Bah, sempre dorm com un sac de patates amb fortor de peus. Que no es dutxa mai? No em preocupa, no és el primer cop que vinc de nit, i ella ni se n’adona; fa temps que dissenyo l’estratègia perquè ens surti bé l’operació, i ho faig des del meu ordinador d’aquí. Ben mirat, és com si ella fos un gos guardià: no mossega, només dorm, però si algú vol entrar això no ho sap.

CALIXTE. No et fa por que ella, o algú altre, sigui un infiltrat?

SALVADOR. Un infiltrat, en una ONG? De qui, de la bòfia? D’algun “particular” que em vulgui buscar les pessigolles? No em facis riure. Hi ha de tot, menys això. Aquí tothom és bo, i el món dels dolents els queda molt lluny.. El que hem de vigilar és amb la premsa, però per això tenim el Gustau.

CALIXTE. D’acord, però si no et fa res, també vigilaré. No en tenim prou amb un gos.

SALVADOR. Fes el que vulguis, que per això et pago. Si tot va bé, en unes setmanes ens n’anem a viure al Carib. Au, anem…

 

SALVADOR i CALIXTE surten per la porta.

ESCENA 10

 

Immediatament després que surtin, entra KAROL, somrient, amb una bossa o necesser sota el braç. Comença a preparar-se el sac de dormir, posa el despertador, es treu les botes… Entra ALBERT.

 

ALBERT. Em quedaria una mica més, però demà m’he de llevar a les 6. Que descansis.

KAROL. Bona nit, Albert.

 

ALBERT tanca el llum i surt.

 

Al cap d’uns segons, KAROL es torna a aixecar, i s’acosta sigil·losament a la taula de despatx del president. Obre els calaixos, remena entre els papers, en tria alguns i els llegeix. Engega l’ordinador i comença a fer anar  el ratolí i el teclat. Després d’una estona, s’atura, fa com si escoltés, com si acabés de sentir un soroll,  s’aixeca ràpidament, tanca l’ordinador i se’n torna al sac. Fa veure que dorm.

 

Entren SALVADOR i CALIXTE, carregadíssims de capses i sacs. El CALIXTE deixa els seus embalums a terra, s’acosta al sac i indica amb un signe al SALVADOR que la noia està dormint. Tots dos comencen a obrir armaris i calaixos i a entatxonar-hi papers i paquets. Quan acaben, se’n van.

 

Fosc.

ESCENA 11

 

RAQUEL i ELISENDA són en escena, preparant una taula de reunions. Mentre parlen, van entrant ALBERT, ESTEFANIA, KAROL i CALIXTE, amb papers, carpetes, etc.

 

ELISENDA. Ja tens pensat quin projecte proposaràs?

RAQUEL. No ho sé segur, hi he estat donant moltes voltes, potser alguna cosa a favor de les prostitutes de l’Índia…

ELISENDA. Però si en això ja hi vas treballar, no?

RAQUEL. Sí, però encara queda tant per fer… no passa dia que no pensi en aquelles pobres dones, nenes en molts casos… he volgut tantes vegades tornar-hi. I ara podria.

ELISENDA. Està molt bé, però ja saps que de moment, de viatjar res, i, a més a més, ens cal una idea nova que ens diferenciï de les altres ONG.

RAQUEL. Ja, una oferta solidària diferenciada que ens faci sortir als mitjans de comunicació, i tenir una bona base d’adreces, de “paganus”… em sembla molt cínic.

ELISENDA. Què insinues, que jo sóc una cínica?

RAQUEL. No, no, no t’ho prenguis així. Però has canviat molt, no m’ho neguis. Va, matem-ho. M’alegro de veure’t activa, i amb ganes…  I potser tens raó, sempre hi ha necessitats en les que no ha pensat ningú. Com la pobresa oculta que tenim al voltant…

ELISENDA. Què vols dir?

RAQUEL. Les mares solteres sense treball, immigrants amb fills, que viuen aquí al nostre costat i que passen gana… podríem crear-los un lloc de treball…

ELISENDA. Sí…

RAQUEL. Alguna cosa de comerç solidari, alternatiu, unes botigues on treballés aquesta gent, i que ens donessin diners per ajudar altra gent, ancians que viuen sols…

ELISENDA. És una idea meravellosa, Raquel. Et faria un petó.

RAQUEL. I la teva, el teu projecte engrescador, quin és?

ELISENDA. Va força en la línia que tu deies, m’agrada que coincidim, el podem defensar juntes… Però ajudem una mica els altres, dona…

 

Es posen a donar un cop de mà. Mentre tothom està ocupat, entren SALVADOR i GUSTAU.

ESCENA 12

 

Es van asseient per a la reunió. Els més ressagats són SALVADOR i GUSTAU, que parlen nerviosos i  en veu baixa.

GUSTAU. Però, Salvador, tard o d’hora se sabrà. No podem enganyar la premsa gaire…

SALVADOR. Ah, no? Doncs l’he contractat just per això. Ja en parlarem després…

S’asseuen ells dos.

SALVADOR. Estic molt descontent, no aixequem cap, no ens coneix ningú. Vull idees.

KAROL. Però qualsevol canvi important no l’hauríem de decidir en assemblea? No podem deixar els voluntaris i voluntàries a les fosques…

SALVADOR. Els voluntaris? Que no m’emprenyin, que munto una fundació o un patronat i no em caldrà el seu vot per res. Que siguin solidaris, i que apadrinin criatures, i prou. Que, per cert, amb els apadrinaments, no arribem enlloc. Volem causes noves…

KAROL. Doncs, miri de causes, no en falten: gent torturada, o sense sostre, víctimes de guerres, o de la fam, refugiats polítics, immigrants estrangers, dones maltractades…

CALIXTE. I homes..

KAROL. … infants del carrer, persones perseguides per les seves idees polítiques…

SALVADOR. Els demano concreció, projectes engrescadors. Idees globals, mundials.

GUSTAU. Formem un lligam amb altres ONG, un nus. Proposo el nom Nus pel Món.

SALVADOR. Nus? És un nom equívoc. Sembla els que es despullen contra la guerra.

KAROL. Això mateix, per què no fem alguna cosa contra la guerra? Escuts humans…

SALVADOR. Res de viatges de plaer, senyoreta. Sempre es fan d’una ONG per viatjar!

KAROL. Doncs no viatgem, fem aquí mateix una festa solidària contra la guerra.

SALVADOR. No estic… no estem, per festes… I vostè calli, i deixi parlar els altres.

GUSTAU. I una telemarató?

SALVADOR. Com se li acut, jo a la tele? Tan aviat? Potser ja hi sortiré més endavant…

CALIXTE. Fos el que fos, hauríem de convidar personatges mediàtics a un acte públic.

KAROL. Una festa, vol dir, no…?

SALVADOR. Calixte, això m’agrada més, si no he de sortir, i hi surten famosos. Ens calen actes que siguin una bomba, i perdó per l’expressió, en un lloc que som pacifistes.

CALIXTE. Si vol una bomba, i perdó per l’expressió, podria sortir vostè de l’armari…

SALVADOR. (Mira cap al lloc on ha amagat els papers). Armari, quin armari, què vol dir? Ah, ja l’entenc… Però si jo no sóc pas, no sóc… bé, ja m’entenen…

CALIXTE. Era una broma…

SALVADOR. Molt desafortunada. No hi ha cap geni, doncs, entre vostès, algú creatiu?

RAQUEL. Jo…

ELISENDA. Jo pensava en una cadena de botigues de comerç alternatiu, per crear llocs de treball per a mares solteres i immigrants que no en tenen, i amb el que guanyem ajudar els ancians solitaris… Botigues de menjar, o de roba, o de mobles de segona mà.

RAQUEL. Bé, és el que jo…

SALVADOR. És genial: una iniciativa sensible, que arriba a molta gent, i que ens farà molt populars. La felicito efusivament. Però és massa a llarg termini. Ens cal alguna altra cosa ara mateix, per fer més soroll, i rematar-ho… I…

CALIXTE. I… perdó per l’expressió….?

KAROL. Fem una gran festa, amb música mestissa, i paradetes… Una festa de la humanitat diversa, i de les botigues de comerç alternatiu…

ESTEFANIA. Està bé la idea aquesta de les botigues, però ens manca un gran ideal humanitari i just. I jo el tinc. Esperava madurar-lo, però hi porto molt temps al darrere.

SALVADOR. I quin és, quin és? Com és que jo no en sabia res fins ara? L’escolto…

ESTEFANIA. Doncs són… els nostres grans oblidats: els benalmogàvers. I els alibeians.

GUSTAU. Perdó? Semblen noms àrabs, però no em sonen… És alguna ètnia de l’Iraq?

ESTEFANIA. No m’estranya que no els coneguin, m’ha costat un llarg esforç d’investigació. És una mostra més de la persecució a la qual ha estat sotmès el nostre poble. Són dues petites minories catalanoparlants, que corren perill de desaparèixer si no hi fem alguna cosa urgentment. Els benalmogàvers són els descendents dels soldats de la gran companyia catalana de Roger de Flor que van conquerir Constantinoble fa 700 anys, i que es van quedar a viure a Turquia després de llicenciar-se. En queden uns  12.000 a les muntanyes i estan més discriminats que els kurds del Kurdistan. Que, dit de passada, els kurds també els persegueixen, als benalmogàvers. Els hem de defensar…

SALVADOR. Ara m’ha deixat de pedra, Estefania. I els altres que ha dit? Els aliben…

ESTEFANIA. Els alibeians, senyor Cebrià. El nom ve d’Alí Bei. Són una altra cosa, els fills dels fills i filles que va disseminar l’explorador català del segle dinou Domènec Badia, pel Marroc, Líbia, Grècia, Xipre, Egipte, Aràbia Saudita, Israel, Síria, Turquia…

CALIXTE. Alça, quin paio, quina facilitat per a les relacions culturals…

ESTEFANIA. Ah, i l’actual Romania, aleshores en poder otomà…

GUSTAU. Però l’Iraq, no?

ESTEFANIA. No, a l’Iraq no hi va ser. Quina dèria que li has agafat a l’Iraq, tu ara…

RAQUEL. Perdona, Estefania, potser m’equivoco, però pel que sembla pel seu llibre, Alí Bei era, bé, racista… i les noies àrabs no li agradaven per massa… fosques… no?

ESTEFANIA. Sí això és el que escriu, però no se’n pot fer cas. Ja saps, nena, que era un espia, i no ho podia explicar tot. Hauria quedat molt malament, si s’hagués sabut que l’enviat de Carles IV era un tronera, no? Ja saps com som els catalans de discrets.

CALIXTE. I tant, això és veritat…

ESTEFANIA. El cert, que no poden esborrar mil proves documentals, és que va deixar un munt de canalla, de la qual provenen uns 10 o 12 mil descendents. En queden 3.000 al Marroc, una dotzena als deserts de Líbia, un miler escàs a Turquia… Companys, si fem alguna cosa pels emigrants d’aquí, què no hem de fer per ells, que són de la nostra sang?

SALVADOR. Magnífic, Estefania, estic entusiasmat, que ja em tocava. Però hi ha una pega, ja sap, no podem sortir a l’estranger…

ESTEFANIA. No pateixi, tots dos col·lectius tenen representants aquí. Tenim sort, perquè els que viuen entre nosaltres parlen català actual. Si no, ens costaria entendre’ns, perquè els benalmogàvers parlen entre ells català medieval. Però és català igualment, eh! Ja he contactat amb els pocs que són aquí, tot i que viuen d’una forma molt discreta.

CALIXTE. Ja sabeu com som els catalans de discrets…

ESTEFANIA. No aconsegueixen que la Generalitat els faci cas, els polítics no es creuen que els benalmogàvers i els alibeians existeixen. Com que no voten… Mentrestant, milers de catalans s’estan extingit a les muntanyes turques i a… bé, a molts altres països mediterranis. Enteneu ara el drama de la marginació, quan el vivim en les nostres carns?

SALVADOR. Molt bé, posem fil a l’agulla. Presentarem en públic una gran campanya de salvació dels benalmodóvars i els aliberians. Vull manifestacions, i molts donatius!

KAROL. I una gran festa…

ESTEFANIA. Però haurà de ser primer uns i després els altres. No és bona idea ajuntar els benalmogàvers i els alibeians… No es poden ni veure.

SALVADOR. Bestieses. Vull una campanya que mobilitzi tota la població catalana, i que obri els informatius de televisió. I, d’acord, Karolina, farem una gran festa. M’ha agafat vostè de bones. Ja la pot anar muntant: Festa de la Humanitat Diversa. Local Global, amb els pobres del nostre voltant i els catalans marginats d’arreu del món.

KAROL. D’això, Estefania, i quina música fan els benalmogàvers i els alibeians?

Van marxant tots. ALBERT es dirigeix al públic

ALBERT. Ah, sou aquí? Doncs au, no estigueu parats. Tothom a preparar la festa…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!