Dimoni escuat
18 de febrer de 2019
0 comentaris
Els que diuen que val més ser cua de lluç que cap de sardina s’obliden que és al cap on hi el cervell, i que sense cua sí que es pot sobreviure.
Els que diuen que val més ser cua de lluç que cap de sardina s’obliden que és al cap on hi el cervell, i que sense cua sí que es pot sobreviure.
Tenim tendència a creure que la realitat política és com la matèria en una reacció química, que no es crea ni es destrueix, només es transforma. Però jo penso que més aviat és una realitat que adquireix vida a partir d’una paraula, i que després ningú no és capaç de controlar-la.
L’ésser humà va començar a ser-ho quan el mico boig va baixar de l’arbre i va posar els peus a terra. Però no ho serà del tot fins que no deixi de posar els peus als seients del tren i posi els peus a terra.
En l’ésser humà tot és artifici. Aquesta és la seva natura.
Si la vida et dona llimones, fes-ne llimonada. Sí, però posa-hi sucre.
Al final, sempre guanyen els cínics. Però assumir-ho és massa cínic, i et fa perdre.
S’anomenen entrevistes perquè algunes vegades entre el devessall de paraules s’hi entreveu la realitat.
De vegades no estic gaire segur que la roda sigui el millor invent de la humanitat…
En l’origen de l’univers hi va haver un big bang, en la història de la humanitat se’n produeixen molts.
La política internacional és una esfinx: et devora si no respons correctament l’enigma.
La frase ‘Si vols anar lluny, vés-hi acompanyat’ s’ha de matisar: vés-hi sol, i qui estigui d’acord amb tu, o t’estimi, ja t’hi acompanyarà.
Més que per vergonya pròpia, si no actuem és, moltes vegades, per vergonya aliena: la de saber com alguns altres rebran la nostra actuació.