Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Arxiu de la categoria: Tarragona

Bonavista, textos a partir de fotografies de David Mocha

0

En la setmana de l’estrena de ‘Sartine, “rei” de París’

1
Publicat el 16 de maig de 2016

Assaig Sartine

El divendres 20 de maig estrenarem al Teatre Tarragona l’espectacle de teatre i música Sartine, “rei” de París, un text meu, amb música de compositors del segle divuit, com Rameau, Pergolesi, Mozart, Gluck, Haydn… L’endemà, dissabte 21, el representarem a l’Auditori Pau Casals del Vendrell, i el diumenge 22 al Teatre Bartrina de Reus.

Els intèrprets són l’actor Raimon Molins, que hi fa de Sartine, la soprano Alba Rosa Forasté i els músics de Camerata XXI, en formació de cambra, amb Daniel Espasa al clavicèmbal. La direcció musical és de Xavier Blanc i l’escènica de Marc Chornet.

Sartine, “rei” de París se centra en un personatge històric, Antoine-Gabriel de Sartine, poderós polític francès que, per circumstàncies de la vida, va néixer a Barcelona el 1729 i va morir a Tarragona el 1801. Aquesta doble circumstància, que nasqués i morís com a Anton, i el fet que sigui un desconegut al nostre país, em va fer fixar-m’hi.

Cap de la policia parisenca en temps de Lluís XIV, quan aquest càrrec, que es comprava amb diners, era molt més que allò que el títol indica, i significava tenir el poder absolut sobre tot el que passava a la ciutat. Aleshores se’l considerava “l’home més ben informat de França”. Amb Lluís XVI va ser un fracassat i malgastador ministre de Marina, que va donar suport econòmic a la independència nord-americana.

Tots aquests fets, i l’ambivalència del personatge, me’l feien atractiu per bastir-ne al voltant un text teatral, més que no, suposo, per conèixer-lo en persona. Amb les seves llums i ombres, ens el podem imaginar com un Richelieu, hàbil i intrigant. Com el famosíssim cardenal dels Tres mosqueters, Sartine apareix en una novel·la d’Alexandre Dumas. O com un Fouché, que també va ser cap de la policia francesa, però sense la capacitat d’adaptació d’aquest: Sartine va néixer i morir monàrquic, ultrapassat per la Revolució. O com un personatge de ficció, el també policia Javert d’Els miserables.

Pel seu naixement a Barcelona i la trajectòria ministerial, una comparació més actual, que han fet alguns articles de premsa que s’han interessat pel text, seria amb el primer ministre Manuel Valls. Algú també l’ha anomenat, amb ironia, “el Maquiavel de Tarragona”.  I és que aquest és per a mi, com a autor i tarragoní, el fet curiós, que ha desencadenat l’escriptura de l’obra: per què Sartine va anar a viure i morir a Tarragona?

El text no vol ser pas una defensa, ni una reivindicació, del personatge. Això em costaria molt, si tenim en compte que va néixer a Catalunya perquè era fill del primer intendent general del Principat amb l’odiat Felip V. Senzillament, els personatges tèrbols en teatre, o en narrativa, tenen un gran atractiu escènic, literari. Cal que us torni a recordar Richelieu? A més, els temps revolucionaris en política de Sartine ho van ser també, més aviat i tot, en el camp de la música, presagiant una Revolució a tots nivells.

Anton de Sartine, el de la meva obra, és un personatge, amb diferents capes i una personalitat polièdrica, que es presenta davant dels espectadors, en els últims moments de la seva vida, per tal que aquests el jutgin. I per destapar – o no… –  l’últim enigma: per què aquest personatge tan poderós a França va triar justament Tarragona per morir.

#BlogosferaTGN #3: Sant Simplici es mira #Tarragona des de dalt

0
Publicat el 19 de maig de 2015

Presentació al blog de Tarragona Cultura: http://tblog.tarragona.cat/escenaris-de-realitat-i-de-ficcio/5580

P1060088

La vaig descobrir fa poc. I em va encantar. La muntanyeta de Sant Simplici, a llevant de Tarragona, a l’alçada de la Móra, es mira la ciutat des de molt amunt. Per això aquí hi havia una torre de vigilància, de la qual en queden les restes de la base, i ara és el millor balcó per veure tota la silueta tarragonina en la seva grandesa. I sense demèrit del popular Balcó del Mediterrani, que guaita el mar, però no contempla la ciutat sencera.

Aquesta vista privilegiada, la descoberta tardana, i el fet que estigui en un punt gairebé central d’alguns dels meus paisatges vitals: Tarragona, Altafulla, la Riera de Gaià, Torredembarra… em va donar una idea boja: per què no construir en aquest punt un poble imaginari per a l’ús i abús de la meva, poca o molta, creativitat literària? Ja sabeu que si un escriptor no crea un poble, o ciutat, imaginaris, no és escriptor ni és res. M’ha sortit un poblet modest, una mica ingenu i naïf, com demana el propi nom. Res a veure amb la exuberància tropical de Macondo, per posar un exemple que no m’ha estat exemple en aquest cas. El nom simple, abocat a explicar petites històries de gent petita, sense riquesa ni fama, badoca i estupefacta davant les coses modernes i estranyes que veu quan s’atreveix a viatjar fora del poblet, em portava alguna altra referència.

A mi, Simplici em va remetre de seguida a una sèrie de televisió que feien quan la tele era en blanc i negre, basada en un personatge de la novel·la picaresca alemanya del disset, un aventurer panxacontent de nom Simplicius Simplicissimus. Una mica de referència culta –ho dic per la novel·la, no pas per la sèrie de televisió– sempre és bona per a un projecte literari, un projecte que de quan en quan apareix al meu bloc ‘Seré breu’. Així doncs, enarborant la bandera del simple de Simplicissimus, i la seva crítica del món corrupte (del segle disset!) us convido a venir al meu poble imaginari de Sant Simplici, situat, sense cap mena de respecte a cap pla urbanístic, a la gens imaginària muntanyeta del mateix nom. Si més no, gaudireu d’una bona, i sorprenent, vista.

 

#BlogosferaTGN #2: Carrer Reial, la #Tarragona elèctrica i (galeria) silvestre

0
Publicat el 19 de maig de 2015

Presentació al blog de Tarragona Cultura: http://tblog.tarragona.cat/escenaris-de-realitat-i-de-ficcio/5580

Silvestre

 

Hi ha moltes Tarragones dins de Tarragona. Una de la que més tinc fixada en el cap és la meva segona, o tercera, ciutat en la nostra relació home-ciutat, una llarga carretera plena de camions, garatges i magatzems de material elèctric. Magatzems que són, o solien ser a la part baixa de la ciutat, i on em portava de petit, o de jovenet, el meu pare, d’ofici electricista. Una part baixa sorollosa, allunyada de l’acròpoli, però amb edificis d’interès, com la Chartreuse o les empreses vitivinícoles. Una ciutat ortogonal, hereva directa de la zona portuària de la ciutat romana, amb llargs eixos com els carrers Smith, del Mar, o el carrer Reial, que és del que estic parlant, o ho intento, des de fa estona.

El carrer Reial és poc aristocràtic, contradient el seu títol majestàtic, però la seva vitalitat ens pot portar a barris o ciutats del món que tampoc no ho són, però que potser per això són creatives o innovadores. Si a Tarragona hi ha cap lloc que s’assembli a alguns barris ‘in’ de Berlín o de Nova York, antics pols industrials, o, més a prop, al Paral·lel o al Poblenou barcelonins, aquest deu ser el carrer Reial. Passeu-me sisplau la grandiloqüència de la comparació: era només per fer més sòlid l’argument. El carrer Reial és urbà, és radial, contaminat de fum i soroll per la circulació rodada, però alhora té alguna cosa d’incontaminat, de lloc on fer coses noves.

És, per dir-ho així, un lloc per conquerir per a la cultura, un lloc silvestre. Ho crec així, però m’ho he fet venir bé per descobrir-vos la galeria d’art silvestre –amb minúscula–, un dels locals amb més ebullició artística de la ciutat, que va arrencar el 26 de setembre del 2014, i que ens porta artistes joves i internacionals. Un antic magatzem de material elèctric, justament, i gens casualment, penso jo. Els dos directors són Vanessa H. Sánchez i Pep Anton Clua, que tenen una altra galeria germana, amb el mateix nom silvestre, a Madrid. En el moment d’escriure aquestes ratlles, que es diu habitualment, els dos artistes exposats a la galeria silvestre tarragonina són la jove promesa sevillana Gloria Martín, i Germán Portal, premi producció Barcelona 2015.

Benvinguts, doncs, a la frontera silvestre de la ciutat. Un espai amb finestres obertes als mons, el de l’art, i l’internacional, i on es molt fàcil establir sinèrgies noves, diferents. I aquesta paraula, que detesto, en aquest cas és exacta perquè, com m’haureu sentit dir infinitat de vegades, en grec actual, “sinèrgies” vol dir justament “garatges, tallers mecànics”, com els que hi ha al carrer Reial. En resum, llocs on es treballa.

#BlogosferaTGN #1: Carrer de la Mercè, on #Tarragona em donava el ‘bon dia’

1
Publicat el 19 de maig de 2015

Presentació al blog de Tarragona Cultura: http://tblog.tarragona.cat/escenaris-de-realitat-i-de-ficcio/5580

Mercè 01

El carrer de la Mare de Déu de la Mercè és retorçat com un arbre vell, amb nusos que formen petites placetes. Aquest carrer és una de les primeres imatges, si no la primera, que tinc de Tarragona, quan de petits, a finals dels anys 60 i principis dels 70, veníem amb els pares a la ciutat per anar a visitar els meus oncles avis. Ben cert que jo havia nascut, com tants i tants tarragonins, al cèntric carrer de López Peláez, però d’això, ja ho entendreu, en guardo poca memòria visual. En canvi, dels primers viatges conscients a Tarragona, sí, i és una memòria que tinc molt ben gravada. Enregistrada. Hi entràvem pel portal de Sant Antoni, i seguíem fins arribar al de Sant Llorenç, on vivien l’oncle Jaume i la tia Carme. A ca l’Amagat, més precisament, on ara hi ha el Cafè Museum.

Tot i que aquest carrer en realitat era com els del meu poble, un carrer de cases petites, cases de pagesos, per a un nen d’un poble com la Torredembarra d’aleshores, els carrers de la part alta, amb la seva fama pecaminosa, suposaven un cop fort per als ulls, els nas i les orelles. Recordo uns carrers –Mercè, Sant Llorenç, la plaça de l’Oli, la del Fòrum amb les parades de verdures…– intensos de sensacions, amb olor de pixum de gat (de què em sona aquesta frase? Ah, sí, esclar!) i d’aigua de Carabaña, llums vermells que amagaven bars plens de fum, i de fums, i persones que passaven amagades per la fosca. Ara mateix em ve al cap un home sense braços, a la primera placeta després del portal de Sant Antoni. Un univers intrigant, un punt amenaçador i tot. Ja us he dit que jo venia del poble. El recordo, aquest carrer, aquest microunivers, sempre fosc, tot i que molts cops devíem venir-hi al matí. No sé si la visió que n’estic donant és prou justa amb el carrer que, al capdavall, em va donar un dels primers ‘bon dia’ a aquesta ciutat.

Després van venir molts més anys a Tarragona, més visites als oncles, els estudis de BUP…, i tots els darrers vuit anys que hi he tornat per treballar. El carrer de la Mercè, i el de Sant Llorenç, han deixat de ser els escenaris de la imaginació, o de la fantasia, infantils, i s’han tornat més reals, menys escenaris. O no, perquè aquest carrer, i els del voltant, a part d’excitar la meva inventiva, també, ho he descobert passats els anys, han estat una de les fonts d’inspiració (no l’única, hi ha alguna altra plaça i algun altre poble…) d’una cançó que en retrata l’ambient, el d’ara i el d’abans, a la perfecció.

Parlo, ja ho haureu esbrinat, del clàssic ‘Bon dia’ d’Els Pets. L’univers amable, de veïns i veïnes, que per experiència pròpia narren Lluís Gavaldà i els seus companys, es ben bé el del carrer de la Mercè i el d’aquesta part alta. Un univers aparentment amable, perquè sempre queda un petit fons inquietant, com en tota història humana. Un imaginari, el de la Tarragona dels setanta, o els vuitanta, que també recull una altra cançó d’Els Pets, també mítica, ‘Tarragona m’esborrona’. I sí, Tarragona ens esborrona, té coses amables i altres amagades en el fons, que la fan densa, i interessant, i intrigant.

D’aquesta Tarragona, la que et dóna un lluminós bon dia, però que t’esborrona, la ciutat que Els Pets han dibuixat en les seves cançons, n’ha sortit ara un musical, que s’ha d’estrenar al Teatre Metropol el dissabte 13 de juny, amb les cançons d’Els Pets, i amb un text meu, que senzillament les uneix, com el carrer de la Mercè uneix el món de fora amb el de dins de les muralles de Tarragona, un món alhora viu i fixat en pedra. Això he intentat, portar un escenari compartit, uns sons, unes olors, a un escenari teatral.