“Carta” d’Esteve Cañellas Margalló des del camp d’extermini nazi de Gusen (Àustria)

Text de Carles Marquès, inspirat lliurement en els relats de Patricio Serrano, Santiago Raga i Ricardo Rico, presoners a Gusen, extrets del llibre ‘Triangle bleu. Les républicans espagnols a Mauthausen’, de Manuel Razola i Mariano Constante (París, 1969)

 

 

Gusen, 15 de gener del 1942

 

Estimada família, com esteu? Espero que bé. Fa tants anys que no ens vèiem, que no us puc abraçar… Us enyoro. Us escric una carta, qui sap si serà l’última. Dic que l’escric, però només la puc escriure dins del meu cap. No tinc paper ni llapis, ni els nazis em deixarien enviar res fora del camp.

No em coneixeríeu pas. Sóc tot pell i ossos. Em rapen els cabells i tot el cos cada dos per tres, pels polls, diuen. No us creuríeu que sóc aquell que de jovenet sortia cada dia en mar, allà a la Torre, cepat, ferreny.

 

N’hi ha tants, de polls, que cada dia ens inspeccionen aquests maleïts uniformes de ralladillo que portem. Es parla que un dia ens faran una desinfecció general, amb gas, per matar els polls. Però no ens canvien ni a mal de morir la palla dels matalassos, des del dia que van obrir el camp. I deuen ser tots plens de polls.

El gener de l’any passat, just arribar jo al camp de concentració d’abans, el de Mauthausen, començaven a portar els que es trobaven més fumuts a un altre camp, on deien que el règim era una mica menys inhumà, i ens ho vam creure… El nou camp és a 5 quilòmetres, es deia Gusen i és a la mateixa riba esquerra del Danubi, com l’altre. Era tot el que en sabíem aleshores. M’hi van enviar en un dels primers combois de republicans, el 29 de març.

 

Alguns, com el Santiago, es feien passar per coixos, o ferits, perquè els hi enviessin… No us diré pas si jo vaig ser dels “llestos” o no, ja no importa.

El primer que vaig veure va ser una gran esplanada, com una mena de plaçota quadrada, d’un mig quilòmetre per costat, i més endavant, a l’esquerra, molts barracots – són 32, ara m’ho sé de memòria – pintats de negre. De seguit allò em va fer molta por i ja me’n vaig adonar que no era pas l’hospital que ens havien dit. Vaig entendre només arribar que no ens tractarien pas com a invàlids. Gusen és el camp d’extermini de bo de bo, no el primer, i vaig comprendre perquè el comandant de Mauthausen ens enviava a aquell escorxador tots els que, segons ell, ja no servíem de res.

 

El camp es troba a la vora de la carretera general. Però no pas per això els SS canvien de manera de fer. Ni ells ni els nens que, cada matí, passen per anar a escola, i que veuen sovint els seus crims. Jo, que he treballat fent la paret del camp, no els he vistos mai aturar-se, ni fer semblant de veure els homes electrocutats que encara no han retirat dels filats de pues.

El primer dia ens van repartir entre els quefes dels blocks, tots ells presidiaris de feia molts anys. Van començar a ploure els primers cops de bastó. Em van ficar al barracot 19, un dels més terribles del camp. El quefe era un pres comú, molt sàdic. Ningú podia sortir del barracot sense el seu permís.

 

Una vegada vaig anar a veure uns presos del barracot del costat, i quan vaig tornar em va deixar la cara i el pit plens de sang. Encara hi tinc marques.

Els que moren a la nit se’ls compta com que són vius quan passen llista al matí, fins que no els porten al forn crematori. Per això, amb els companys diem que fins i tot els morts han de cridar “presents” quan es passa llista.

 

A Gusen, com passa a Mauthausen, la feina principal és la de la pedrera. És al nord del camp, en una muntanya, i es treu la roca amb cartutxos de dinamita. En acabat, els presos portem les pedres a coll. I ens fan construir un mur molt alt al voltant del filat que tanca el camp.

L’eliminació de vides a la pedrera comença ben d’hora al matí. Ningú vol anar al Kommando de treball, i ens hi obliguen a cop d’estaca.

Després de formar part dels que transportaven pedres, vaig tenir la sort, gràcies a alguns companys republicans, que m’incorporessin a les colles de paletes i de fusters, i això m’ha salvat la vida fins avui. Estem molt ben organitzats, la veritat, i ens ajudem molt entre nosaltres, encara bo.

 

Per eliminar-nos millor, els SS separen els homes que estan en pitjors condicions, després de fer-nos córrer per comprovar les nostres forces. El comandant, Milesky, ens tracta com si fóssim bestiar. A principi de l’any passat devíem ser uns 10.000 presoners. D’aquesta manera que us dic, n’han matat més de 3.000. Jo fins ara m’he salvat de ser sacrificat.

Els que separen, abans de matar-los, pateixen les pitjors tortures als barracots 31 i 32, coneguts com els dels “invàlids”. Ens redueixen el ranxo a la meitat, perquè a l’Alemanya nazi qui no treballa no té dret a menjar.

 

El mes passat van començar a construir el que deien que serien dutxes. Sí, dutxes! Van instal·lar unes vuitanta aixetes en una estructura, sense sotre ni parets, i els SS van començar fer servir les “dutxes” per a la matança. Al cap d’uns dies, a manera de provatura, van ficar un grup dels “invàlids” a les dutxes, i les van engegar a tota pressió, amb un fred insuportable, perquè era desembre. Els presoners es fregaven el cos per intentar escalfar-se.

Jo ho vaig veure des del barracot del costat, i  em desesperava. Els botxins repartien fuetades a tort i a dret, sobretot els més salvatges, com un a qui diem Dràcula. Només amb el nom us podeu imaginar com és. Arromangat, com els que van en mar, amb botes altes, portava un mànec de fusta amb el que picava al cap els que lluitaven per sobreviure, que queien agonitzants i ja no s’aixecaven mai més. El desguàs havia quedat tapat i l’aigua cobria els seus cossos.

 

Un altre mètode que fan servir sovint consisteix en enfonsar el cap en un cubell o als lavabos fins que moren. Per fer-ho, els SS troben homes degenerats i covards, en conec uns quants, per a qui l’única cosa que compta és menjar un plat més de ranxo i ser ben vistos pels alemanys. Cal dir que també hi ha alguns republicans espanyols que s’han venut.

 

Però som massa gent i amb el sistema de les dutxes no en tenen prou. N’han inventat un altre, encara més cruel. Cada nit d’aquest hivern, ens estant deixant a 150 homes a la intempèrie, davant del barracot 32, nuets i sense cap mena de menjar. El fred mossega i cada matí troben entre 60 i 70 morts. Els que sobreviuen, acaben morint l’endemà.

No hi podem intervenir perquè en aquest barracot, un parell de republicans com nosaltres, un que es diu Tomás i un perruquer, s’han fet assassins dels nostres.

 

Els barracots dels que us parlo estan aïllats dels altres del camp per filats elèctrics i molts dels nostres, desesperats, s’hi llencen per electrocutar-se. Són aquells que els nens fan veure que no veuen. L’endemà l’Estat Major dels SS fa fotografies que justifiquen els seus crims com a “suïcidis”. Són molt organitzats, els nazis, ho apunten tot. De mi tenen totes les dades, des del primer camp de presoners on em van portar, al nord d’Alemanya.

El comandant del camp, Milesky, i el seu ajudant, borratxos, entren amb el seu gos alguna nit al barracot dels invàlids, que com us dic és on em tenen ara, i com qui demana un entrepà, exigeixen matar cent homes. Milesky mateix hi intervé amb la seva pistola, fins que es queda satisfet.

 

Paro aquí, perquè ja no tinc forces, i perquè són tantes i tantes morts, i tan inhumanes, que no em creuríeu. No us creuríeu les barbaritats que he arribat a veure. No us n’he explicat ni el cèntim d’una pela. Jo encara sóc viu, però estic malalt, m’han acabat ficant fa pocs dies en el barracot 32, el del Tomás i el perruquer assassins, i no sé si passaré d’avui.

 

També m’aturo perquè no us vull fer passar pena. Només em consola pensar que vosaltres us trobeu bé, i que mai sabreu tot això que em passa.

No es podria, i ningú no podrà imaginar el que aquí es fa amb les persones. Ningú no podrà comprendre que existeixin éssers humans sense cor i sense ànima. Però existeixen, creieu-me. I cometen els seus crims amb una impassibilitat, un goig i amb un sadisme increïbles.

 

Quedem molt pocs invàlids en el barracot. Sento sorolls a prop, al barracot de la cuina, lladrucs d’un gos llop, la veu de Milesky… Tinc por, qui sap què passarà.

Per si de cas, aquesta tarda he fet venir el company Patricio, per explicar-li algunes coses del meu passat, i algunes idees que tinc per al futur. Que algú en pugui treure partit, com a mínim.

 

Us estimo, us trobo a faltar, i no sé si us podré veure mai més.

Però passi el que passi, penseu en mi, recordeu-me tal com era.

Esteve

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*