Carles Marquès - Dues hores de tren

Réthimno és una ciutat petita, però més viva i plena de botigues i restaurants del que farien suposar els seus 30.000 habitants oficials. És cert que és una ciutat turística, però un cert bon gust, en la major part dels casos, ha sabut preservar l’arquitectura heretada de l’època veneciana i l’aspecte de carrers i cases, amb façanes de fusta, d’una altra època més recent, en què els turcs i els grecs compartien la ciutat. Una època que l’autor local Pandelís Prevelakis va recrear en el deliciós llibre Crònica d’una ciutat. En un altre moment podem viatjar a aquesta ciutat en companyia de Prevelakis, però ara voldria limitar-me a la visita al museu, que contrasta fortament amb tot el que he dit. Què hi fa en aquesta ciutat tan petita i arreglada com una joia un museu tan deixat?

            El Museu és en un edifici pentagonal, davant per davant d’un dels edificis més visitats de la ciutat, la Fortezza veneciana, botida de turistes el dia que també la visitem. Però aquest edifici més petit, al qual s’accedeix baixant unes escales, i que van construir els otomans per defensar l’entrada de la Fortezza, no atrau tant de públic. L’entrada passa molt desapercebuda i, si et descuides, no la trobes. A diferència del d’Iràklion, no hi deixen fer fotografies, i les vigilants no tenen l’aspecte d’estudiants d’art del de la capital. A més d’una taquillera, rere un taulell, només hi ha un vigilant, un conserge en una cadira de fòrmica. Hi ha una única sala, no excessivament gran, amb parets revestides d’aquell paper de color i forma de palla que es va portar cap als anys 60-70 i que reté tanta pols. Les escultures es poden tocar, i els sarcòfags que a la capital es protegien amb vitrines, aquí també són a l’abast de les mans. Sembla que, si les tapes no pesessin tant, les podríem aixecar o fins i tot endur-nos-les. De les mans, i dels culs, perquè res impedeix que un turista despistat s’hi pugui asseure. Una gran vitrina de monedes és tota plena de petites cartel·les, escrites amb una màquina de les antigues, i que costa molt de llegir. Hi entra llum natural del sostre, però en les vitrines hi manca llum artificial, hi ha una sensació de foscor perpètua. Algunes peces estan clavades amb agulletes en una moqueta grisa . I en totes les vitrines, un dit de pols i vidres poc nets.

            Segurament ens trobem davant d’una mostra palpable de la crisi grega, i d’un funcionariat poc obert als canvis, però el contrast amb la bellesa i diria que glamur de la resta de la ciutat, i amb els museus d’Iràklion és fins i tot dolorós. De tota manera, la crisi no és excusa per no treure la pols. Les peces, que cobreixen neolític, tots els períodes minoics i l’hel·lenístic potser són tan importants, arqueològicament parlant, com les que vam veure a la capital, però no llueixen gens. Com deia, el primer que em va venir al cap és allò que recordava d’una novel·la, la segona, de Jesús Moncada, La galeria de les estàtues. Una galeria d’estàtues que a l’obra de Moncada és un lloc on es produeixen assassinats, i que representa d’alguna manera la imatge de l’època franquista, fosca i immobilista, de persones com estàtues, fredes i polsegoses, en què s’ambienta. N’he anat a buscar un fragment que descriu el Museu de Belles Arts de Torrelloba, una capital de província tancada en ella mateixa: “Com era d’esperar, al vestíbul no hi havia un ànima. D’altres ocasions, recordava solament el conserge, carcamal de tronadíssim uniforme blau marí amb botons daurats i brodats a les bocamànegues. Sèmola [un personatge de la novel·la] el tenia per l’espectre d’un conserge, deia que es quedava a dormir a les vitrines de la sala de prehistòria. Quadres, escultures, gravats, dibuixos eren també espectres de quadres, escultures, gravats i dibuixos; el museu sencer era l’espectre d’un museu… Comptat i debatut, ¿què hi pintaven bidells o conserges, si ningú no posava mai els peus en aquell antre, ni solament els lladres? Feia temps que les peces valuoses, les que haurien pogut provocar la cobdícia dels traficants d’obres d’art, havien estat robades oficialment.” [Jesús Moncada, La galeria de les estàtues. Edicions de la Magrana, Barcelona, 1991]

            No voldria ser injust, i forçar massa el poder de l’evocació que porten les paraules de Moncada: el museu de Réthimno no és ni molt menys el de Torrelloba. Tot i no ser tan visitat com l’omnipresent Fortezza, la veritat és que sí que t’hi trobes públic, segurament més documentat i curiós que el del davant. El conserge no va d’uniforme, i no té cap culpa del pobre equipament de la sala. L’època, malgrat tots els malgrats, no és tan trista com el franquisme ni com la dictadura grega dels coronels. I, tot i que les peces no semblen prou protegides, confio que no hi hagi robatoris, i que els poderosos grecs de fa anys no fossin tan lladres d’antiguitats com ho han estat en altres llocs. No és que hi confiï gaire, la veritat, però no vull contribuir a donar idees als lladres d’art.

            Tot allò que podria acostar aquest museu a un retrat fosc com el que fa Moncada seria fàcil de solucionar amb un pressupost no gaire gran, amb més interès per part de les autoritats locals, gregues i europees, i també per part dels visitants. En el fons, jo tampoc no voldria que canviés gaire cosa més que la pols, la il·legibilitat dels textos i l’apatia dels funcionaris; m’agradaria que se’n conservés la mida, no excessiva, i un caràcter més humà i entranyable que altres museus, massa grans i prepotents. 

A Creta vam veure tres museus arqueològics: el de la capital, Iràklion, el de Rèthimno i el d’Arkhanes. Tots tres, pel que fa a continguts i espais, produeixen sensacions diferents, contraposades i tot. Un altre dia parlaré del tercer, i sobretot del segon, el de Réthimno, que sembla d’una altra època, en el sentit pitjor però també entranyable del terme. El d’Iràklion, del que vull parlar avui, és com entrar literalment dins dels llibres d’història de quan estudiàvem: 6.000 anys d’història, del Neolític fins al període romà de Creta, però sobretot de l’època minoica, en poc més de 200 metres quadrats, els únics del Museu que es poden visitar avui.

Des de 2006, el Museu Arqueològic d’Iràklion, el millor del món en art minoic, és tancat al públic per reformes. Només n’és visitable una sala provisional, però en aquest espai, d’uns 200 metres quadrats, s’hi poden veure totes les peces que recordeu dels llibres d’història del batxillerat, o com es digués aquesta etapa quan estudiàveu. Hi és tot, Tot, un Tot que ja us aniré detallant, i que resumeix part  dels orígens històrics de la civilització occidental. Provisionalitat d’agrair, per tant, la que permet reunir en un lloc petit tot el que en altres museus, o en aquest mateix fa uns anys, es trobaria dispers. En 20 sales, que és la que tenia el Museu Arqueològic en l’edifici actual, inaugurat el 1937. El Museu, com a col·lecció, es va crear el 1883, i el 1912 es va inaugurar un primer gran edifici, que tres successius terratrèmols van ensorrar gairebé del tot. Recordeu, de pas, que la civilització minoica va desaparèixer com a conseqüència d’un terratrèmol provocat per una erupció volcànica a l’illa veïna de Santorini, que va causar un enorme tsunami, que va arribar a l’illa de Creta. El museu de 1937, en el mateix lloc, es va construir per resistir els terratrèmols, i ha sobreviscut amb èxit als bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Ara, és d’esperar que se superi la crisi grega, i es torni a obrir sencer al públic. Sé que sona contradictori, però així som els humans: d’una banda, és un regal trobar compactada tanta història en tan poc espai, però també ho és poder veure el Museu en la seva plenitud. Hi tornarem, si de cas, d’aquí uns anys, i us diré què hem trobat més plaent, si el Museu “manual escolar” o bé l’enciclopèdic.

            D’entrada, en aquest museu, en ple agost, sobta que estigui ple, però no pas tant com Cnossos –un dia parlaré de les multituds que visiten aquest antic palau, una bogeria del turisme cultural en massa–, cosa que és d’agrair. Les vigilants de la sala, unes noies de gran eficàcia i energia, sobretot fent callar al públic, permeten fer fotos a les peces, a diferència, com veurem, del que passa a Réthimno, però estranyament, no en deixen fer de persones. Me n’assabento quan faig una foto de la meva parella mirant una vitrina. No photos to people, please. But why? It’s my wife! li contesto-pregunto. No em respon. Primer penso que és potser una qüestió de drets d’imatge de les persones i de protecció de dades, i després acabo per considerar que potser és per una altra raó. I això quan veig com unes turistes es fan fotos imitant la posició d’unes figuretes de terracota. Amb les mans aixecades, els dits oberts, i cara de “quina gràcia que em faig a mi mateixa”, farien les delícies del fotògraf Martin Parr. Si no en coneixeu l’obra, busqueu-la per internet, i acabareu d’entendre el que dic. En aquest cas, aquest horterisme consumidor-cultural-turístic em va vacunar contra la síndrome d’Stendhal que em començava a afectar.

            I a qui, no? pensareu, si us faig un petit repàs d’algunes de les peces que hi vam poder veure, i les contrasteu amb les imatges que segur que us vindran al cap, i que pertanyen al cànon cultural de qualsevol persona que estimi una mica l’art i la història: la deessa de les serps, el rhyton o copa en forma de cap de toro, el fresc del saltador de toros, la figureta també d’un saltador de toros, el misteriós disc de Festós, que encara no ha estat desxifrat, el mural dels dofins de Cnossos, un altre mural del mateix palau, conegut com La Parisina, sarcòfags minoics, elms, dobles destrals, etc. etc. etc. etc…

            Si certs museus són com una conversa calmada amb el passat, de vegades massa repetitiva i llarga, difícil de seguir per a un no especialista, avui per avui l’Arqueològic d’Iràklion seria més aviat com caure de cop en una piscina, i experimentar allò que diuen què passa quan et mors, veure tot el passat en una ràpida successió d’imatges. Ara tampoc no em voldria passar d’estupend i veure-ho tot plegat com una metàfora de la decadència d’Occident, i tot això. El resum final, menys pretensiós, seria simplement que si aneu a Creta, no us perdeu el museu arqueològic d’Iràklion: breu, ràpid, intens, poderós, ple de belleses i de peces que, una sola de totes, ja valdria la visita. Quin contrast, aquesta col·lecció de les col·leccions, amb els museus excessius, antics, polsosos, arnats, que sembla que tenen la pretensió d’allunyar el públic de la cultura. Amb això sembla que em podria estar avançant a la descripció d’un altre museu cretenc, el de Réthimno, però no, tampoc no és això ben bé. No dic res més, ja us ho explicaré.