Llegeixo amb preocupació a l'Avui una crònica d'en Lluís Bou relativa al debat intern que s'està produint al si de Convergència i Unió. Si la premsa no ens enganya, s'està configurant una línia de pensament convergent que es pot resumir en la idea de "la casa comuna del catalanisme".
La veritat, aquesta idea ni és nova, ni és autòctona ni és la millor resposta a les necessitats del sobiranisme a Catalunya.
Estic convençut que és un error. Pel país i per Convergència.
El terme crisi, etimològicament parlant, vol dir purificació. Els temps de crisi estan caracteritzats per la turbulència, per la intensitat. Són temps d'una gran fecunditat, ja que la crisi acaba fent emergir un paradigma nou. La paradoxa rau en que, mentre estem immersos en la crisi, se'ns fa molt difícil conceptualitzar aquest nou paradigma. Però hi és. Latent.
El període de la Generalitat republicana només va durar 8 any. Va començar, es va desenvolupar i va acabar en mig de grans convulsions. La Generalitat "monàrquica" ja porta 26 anys de singladura i ha tingut la sort de viure una època molt més tranquila.
Segur que la història comparada no és una disciplina gaire científica, però...
Governar. Un mitjà o una finalitat? ERC, com qualsevol altra força política aspira a governar, faltaria més! Potser la diferència està en la resposta a aquesta pregunta. Governar, per ERC, és un mitjà, un mitjà per a construir la República Catalana.
Els cicles polítics duren 8 anys. I les opcions estratègiques que cada força política vulgui fer s'han d'acoblar el millor possible a aquests cicles. En cap cas, tret d'una veritable catàstrofe, s'ha d'anar canviant d'estratègia cada 2 per 3.
ERC, a partir del 2003, ha fet una opció estratègica per l'acord d'esquerres, amb l'objectiu és incorporar els sectors de l'esquerra sucursalista a l'esquerra nacional, o bé per absorció del seu electorat, o bé per desplaçament d'aquelles organitzacions al llarg de l'eix nacional.
La decisió adoptada aquest dissabte pel Consell Nacional d'ERC no fa altra cosa que mantenir un rumb marcat fa 3 anys. Una decisió coherent i lògica, però...
Mirant els diaris del dia, sembla que la paraula estratègia estigui completament fora de lloc. En la negociació del futur govern de la Generalitat de dalt, s'està parlant de poder, carteres, programes i, sobretot de garanties de convivència. En definitiva, de tàctica. Espero i desitjo que els negociadors estiguin desplegant la millor tàctica possible, però el que Catalunya necessita per sobre de tot és visió estratègica.
Catalunya ha viscut un procés de reforma estatutària que ens havia de portar a un futur millor, a un futur més interessat en el benestar dels catalans i les catalanes. I no ha estat així.
La conferència que en Josep-Lluís Carod-Rovira va pronunciar el passat 3 d'octubre portava per títol: "El futur que ens interessa". Crec que la idea central d'aquesta conferència, - la nació en construcció-, acabarà sent el pal de paller del sobiranisme del segle XXI.
Els referents que Catalunya ha de tenir en el seu procés d'emancipació nacional no són Còrsega, la Bretanya, Occitània o el Kurdistan. Els nostres referents han de ser, òbviament, aquelles nacions que se n'han sortit per mitjans pacífics (Finlàndia, Noruega, Txèquia, Crna Gora) o aquelles que ho poden fer en les properes dècades (Quebec, Flandes o Escòcia)
Jo també vull un Estat propi, sobirà, nacional, lliure i independent. Ni més ni menys que els altres. Els republicans i independentistes d'aquest país, de Salses a Guardamar, de Fraga fins a Maó, no en tenim cap dubte. Volem un Estat propi. Necessitem un Estat propi. Tindrem un Estat propi. La qüestió és, doncs, com hi arribem!
Un bon amic m'ha explicat un acudit d'aquells que et posen una estona a can rumia. Em deia que la millor manera d'entendre la diferència entre la implicació i el compromís és un ou ferrat amb cansalada: la gallina hi estava implicada, però el porc s'hi va comprometre.
Pensant en Catalunya, hi ha forces polítiques, com Esquerra, que s'hi comprometen i d'altres, com la sociovergència o l'ecosocialisme que, com a molt, hi estan implicats.
Acabo de tornar del partit entre les seleccions nacionals de Catalunya i Euskadi amb un bon sabor de boca, per tres raons.
Hem vist un bon espectacle futbolístic, amb gols i emoció.
Hem assistit a una gran festa ciutadana amb 56.000 persones de totes les edats.
Hem viscut per unes hores el miratge de la normalitat nacional: hem cantat el nostre himne, hem exhibit les nostres banderes, hem animat els nostres jugadors, hi han assistit els nostres presidents. Llàstima que...