Republicans i Independentistes

La política del “tot s’hi val” pot arribar a xocar amb la norma legal. El què és segur, és que xoca frontalment amb l’esperit democràtic.

La democràcia es fonamenta en la igualtat de drets i deures per a tots els ciutadans i ciutadanes. Entre ells, el dret a decidir amb el seu sufragi, -universal, lliure i directe-, la millor manera de governar-se. Aquest dret s’ha de fer efectiu a tots els nivells, des del funcionament de qualsevol associació o entitat, -inclosos els partits polítics-, fins al govern de qualsevol comunitat política, municipal, regional, nacional o internacional.

El sistema jurídic ha de garantir aquest dret, amb un marc legal i normatiu escrit i compartit per tothom. I els actors que hi participin en aquest marc, han d’acceptar aquesta regulació, tant en el seu literal com en el seu esperit. Del contrari, el sistema democràtic pot perillar o pot esdevenir ingovernable.

En democràcia, tots els objectius polítics són legítims mentre siguin defensats d’acord amb les regles del joc democràtic. La independència d’Euskal Herria és un objectiu polític legítim, que comparteixo plenament, i que s’ha de poder defensar democràticament. Però no tot s’hi val per a aconseguir-ho (o per evitar-ho). Per molt legítim que sigui l’objectiu de la llibertat nacional del poble basc, és inadmissible l’ús de la violència per a aconseguir-lo. És intolerable la pràctica de l’atemptat, de la violència de carrer o de la coacció personal, ni que sigui fet en nom d’un valor legítim, acceptat i compartit. De la mateixa manera, és totalment intolerable la il·legalització de forces polítiques democràtiques que defensen la independència d’Euskal Herria, amb l’excusa barata que no han fet una condemna prou explícita del terrorisme. Quan uns i altres practiquen el “tot s’hi val” per a aconseguir el seu objectiu polític, la víctima és, sense cap mena de dubte, la democràcia. Una democràcia que, a Euskal Herria, està amenaçada i disminuïda per la violència terrorista d’ETA i per la repressió política de l’independentisme. Les víctimes acaba sent, sense cap mena de dubte, la democràcia i el poble basc. Suposo que aquesta és la situació que els convé a alguns…

En democràcia, l’acceptació de la voluntat popular és la clau de volta del sistema de llibertats amb el qual volem viure. És per això que considero inacceptable que algú vulgui limitar aquesta pràctica, impedint amb excuses normatives la realització de consultes populars, democràtiques i pacífiques. Un altre trist exemple que confirma que, en política, no “tot s’hi val”. En democràcia, no s’hi val a “tapar la boca” a la gent, no hi ha cap argument democràtic per a impedir la realització de consultes populars, sempre i quan es puguin desenvolupar democràticament i en condicions de llibertat i d’igualtat per a totes les opcions i per a totes les idees.

En la democràcia parlamentària, l’acceptació dels resultats electorals és una regla elemental. Així com l’acceptació de les decisions que els representants electes del poble, a través dels consells municipals o dels parlaments, adopten en ús de la representació que se’ls ha conferit. Crec que, en l’àmbit de la democràcia parlamentària, tampoc és de rebut la política del “tot s’hi val”. La pràctica de l’assetjament, d’allò que el PP anomenava “acoso y derribo”, de la crispació permanent, tot i entrar dins la legitimitat democràtica, cauen fora de l’ètica, del respecte a l’esperit democràtic. Quan la gent ha parlat en unes eleccions netes, quan els parlaments han donat la seva confiança a uns governs, el joc polític desitjable hauria de ser el de la crítica constructiva, el del pacte nacional, el de la construcció entre tots de la governabilitat i del progrés i no el de l’assetjament permanent, la pràctica de la terra cremada i del “tot s’hi val” per arrabassar el poder a qui el té, legítimament. Una part important de la desafecció de la població amb la política prové, directament, d’aquest espectacle lamentable. Espectacle protagonitzat, desgraciadament, en un moment o un altre, per totes o gairebé totes les forces polítiques. Qui no recorda la celebre frase “Vayase señor González” repetida com una espècie de mantra pel Sr. Aznar durant els seus anys d’oposició/crispació permanent contra el PSOE. O qui no recorda la negació a acceptar la legitimitat dels governs tripartits per part de CiU, alegant fins a l’infinit que ells havien guanyat les eleccions. O qui no recorda l’oposició destralera que Alfonso Guerra feia contra els governs de la UCD. I així successivament… En política, crec que no és acceptable el “tot s’hi val”, la utilització de qualsevol mitjà per a aconseguir desallotjar el rival del poder. En política, crec que només es acceptable un mitjà per assolir el poder: aconseguir un suport popular majoritari, a partir de l’exposició en positiu de les pròpies propostes i de l’obtenció de la confiança en els propis equips i líders. La resta, ho sento molt, és inacceptable.

I en la vida interna dels partits, tres quarts del mateix. Quan parlen les urnes, s’ha d’acceptar els resultats i s’ha de treballar colze amb colze, amb lleialtat i amb crítica constructiva, amb qui té la legitimitat de liderar el projecte compartit. En la democràcia interna dels partits, tampoc és acceptable el “tot s’hi val” per a assolir els objectius polítics, per molt legítims que siguin. Quan entrem en el “tot s’hi val”, quan el pluralisme intern esdevé guerra oberta permanent, quan el resultat de les urnes no esdevé un punt de partida per a construir, sinó un punt i seguit per a seguir destruint, aleshores, els partits poden esdevenir una eina inútil per a la societat, esdevenen una estructura incapaç de donar una resposta eficient a la seva funció, a la seva raó de ser. Els partits que cauen en aquest vici, només acaben interessats en si mateixos, en la seva “dinàmica interna”, en la conservació/consecució de parcel·les de poder intern i acaben sent percebuts per la societat, pels seus electors, com a partits “autistes”, partits inútils, partits que no donen resposta a les necessitats que plantegen els electors. I, els electors, en aquest cas, tenen una sortida fàcil: no votar-los, canviar de vot o abstenir-se.

M’agradaria que el meu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, fent honor al seu patrimoni ideològic, fos capaç d’evitar aquesta dinàmica i no acabés sent un partit “autista”, tancat a la societat i interessat només en l’autodestrucció. I per això continuo treballant per una Catalunya Oberta, per una Barcelona Oberta, per una ERC Oberta.