Fa dies llegia al diari L'Accentun article que subscriuria sense pensar-m'ho dues vegades. En Jordi Garrigós, obrer de la comunicació, que també escriu en diversos rotatius nacionals, explicava amb sorpresa el descobriment musical d'Aürt, una formació de Barcelona que posa damunt la taula la renovació musical que molts i moltes esperen que arribi amb el primer disc d'aquesta banda.
Els que no estem acostumats a escoltar gaires guitarres distorsionades agraïm el so polit i melòdic d'aquestes composicions. La seva música recorda, sovint, als americans Rise Against i als bascos Berri Txarrak. Unes referències agosarades per una proposta que, al meu entendre, ha superat, i de llarg, les expectatives creades al seu voltant.
Un cop, o una topada brusca. Segons el diccionari, això és el que vol dir Aürt. El cas és que m'agradaria recomanar-vos-els enormement. Des del seu myspace podreu escoltar alguns temes que formaran part del seu primer treball discogràfic. De moment, ja han guanyat el concurs Esclat07 i estan sel·leccionats per la fase final del Sona9. Salut i bon cop, Aürt!
Nicaragua és, tancant els ulls i sense parar, aquell país petit entre les dues amèriques que balla salsa i el turisme hi passa desapercebut. Al final, com sempre, acostuma a passar que Nicaragua no és tan petita, que la salsa es balla més a Panamà i que el turisme és la segona indústria que hi genera més diners.
A banda d'això, Nicaragua té una cançó que la fa propera. Alguns companys del Penedès recordaran a un cantautor que fa ja molts anys va acostar-se a la comarca per presentar un repertori carregat d'amor i revolució. Doncs Richard Loza va fer de tot allò un projecte de cançó que, després d'una estada catalana, ara es refugia a Saragossa.
La canción de Carla és una pel·licula de Ken Loach. Alguns el recordareu per Tierra y Libertad o la novíssima El viento que agita la cebada. Un director que ha dedicat gairebé la totalitat de la seva filmografia a tractar problemàtiques i reivindicacions socials. I ho fa amb gust, amb tacte, amb una visió pràcticament transversal i dins d'històries properes, extraordinàriament quotidianes.
Aparentment, Escòcia i Nicaragua queden poc connectades. I entre un conductor d'autobusos de Glasgow i una refugiada nicaragüenca s'hi pot arribar a intuir alguna relació. El cas és que a La canción de Carla n'hi ha. Tot i el romanticisme de la història, la Nicaragua Sandinista n'és la protagonista. La guerra bruta dels mercenaris estatunidencs marca el ritme descompassat d'un moment recent de la història del país, on el Govern Sandinista acabarà sent derrocat en mans de la "Contra".
Però la revolució ens ha deixat cançons boniques, com la cançó de la Carla, escrita per Richard Loza, que és, al mateix temps, protagonista indirecte d'aquesta història. Tan de bo totes les lluites tinguessin cançons com aquesta. Segur que seríem una mica més lliures.
Inevitablement, s'acaba un altre diumenge. Des d'aquesta calor de finals d'agost, i abans que comenci l'esperada Festa Major de Vilafranca del Penedès,
fa uns dies que torno a escoltar un cantautor uruguaià força desconegut
al nostre país, però a la vegada molt popular a l'Amèrica del Sud.
Quintín Cabrera
va néixer a Montevideo (un d'aquests somnis que encara hem de
trepitjar), la capital de l'Uruguai,
el 25 d'abril de 1944, de manera que el mateix dia que a Portugal
triomfava la Revolució dels clavells ell estrenava els trenta anys.
L'amor a la música i una forta consciència de classe --dues coses
heretades del seu pare-- marcarien la seva vida i el seu treball des de
ben aviat. Va estudiar música, agronomia i magisteri i van ser els seus
companys del Liceo nocturn els qui li van regalar la primera guitarra.
Formant part del Comité de Arte Popular va actuar per primer cop en
públic al Teatro Zitlowski de Montevideo. Al 1967 va viatjar a Cuba amb
la delegació uruguaiana per participar al Festival de la canción
protesta. Allà, Fidel li va dir que Hay veces que una canción de éstas
vale más que dos discursos. Un any després actuaria a diverses ciutats
europees i es desplaçaria a Barcelona, on fixaria la seva residencia i es donaria a
conèixer com a cantant, però també com a promotor de
diverses iniciatives.
Llicenciat en
Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, té
set discos
propis i ha col·laborat en diverses edicions musicals. Les lletres de les seves
cançons han estat publicades al llibre Canciones (Editorial Denes,
1998). El seu darrer disc, auto-editat i auto-distribuït, es titula Casi, casi una vida, i és un recull de setze
cançons del seu repertori, dues d'elles cantades en català, que
conformen un
resum de la seva carrera fins avui. Des de fa uns quants anys, Quintín
Cabrera viu a Meco, un poblet de les rodalies de Madrid,
identificant-se amb les lluites per la llibertat dels pobles i cantant
per aquestes causes justes que conformen l'ideari de la seva discografia.
Us deixo amb una de les seves cançons més conegudes; Los reyes son los padres.
Fa uns dies us parlàvem de la nova escena de cantautors i cantautores en català. Ara que iniciem una nova setmana, és un bon moment per recomanar-vos algunes propostes d'aquesta nova cançó d'autor;
Aprofito per celebrar el renaixement de Cantautors.com que, tot i que encara està en una fase de post-congelació, ha tornat a la xarxa per reemprendre la funció inicial d'aquest projecte; ser el lloc de trobada de totes i tots els cantautors en llengua catalana.
A la fotografia, els companys de Verdcel en una actuació a Algemesí, l'abril d'enguany.
Avui em ve molt de gust recomanar-vos quelcom especial.
Ja fa una bona colla de mesos, en Magí Batallaem va deixar un disc. De fet, això de deixar és mol relatiu, perquè encara no li he tornat.
El cas és que es tracta d'un disc que no es pot trobar a les botigues, ni tampoc a la xarxa. El treball s'anomena Guitarrades. Sis duets i una guitarra solitària. És obra d'en Miquel Juanola, guitarrista i professor de música a l'Escola Intermunicipal del Penedès. És una llàstima que aquests vuit temes no estiguin en circulació, perquè són bones dosis de calma, mediterranïetat i, sobretot, d'idees fresques.
Inevitablement, mentre segueixo escoltant les cançons d'aquestes guitarrades, no puc deixar d'enllaçar-les amb la sonoritat de Silvio Rodríguez.
A casa nostra es fan coses molt interessants. És una llàstima que algunes no vegin mai la llum, tot i que farem el possible perquè, algun dia, pugueu escoltar alguna guitarrada d'aquest sensacional disc.
El circuit de cantautors al nostre país és petit i, sovint, marginat i estigmatitzat pels grans canals de difusió i comunicació. Si bé és cert que l'actual escena de cantautors i cantautores sembla que estigui estancada, m'agradaria contrastar aquesta suposició amb noves dades que arriben de molts indrets dels Països Catalans.
Després de la transició, el moviment de la cançó d'autor catalana va quedar reclòs. La importància i la repercussió històrica que havia tingut no va fer justícia a un moment social i cultural delicadíssim, on una àmplia majoria de la població va creure guanyades la totalitat de les llibertats existents, deixant enrere compromisos, estètiques i modes revolucionàries. Exceptuant comptats artistes, molts van decidir desentendre's de la càrrega política que havia suposat la seva feina els anys anteriors. D'altres, continuaven arriscant i innovant, allargant agònicament la vida a allò que algú va denominar La Nova Cançó.
L'herència d'aquell moviment, assassinat i enterrat per l'institucionalisme espanyolitzador d'aquesta democràcia, la recullen posteriorment alguns cantautors que han begut de fonts molt diferents però que comparteixen uns mateixos eixos de treball. La consciència de país o la unitat de la llengua en són alguns exemples.
En un context històric diferent, però a la vegada marcat per tendències socials i polítiques de canvi, els cantautors del segle XXI aposten per reivindicar la música d'autor com una manera més per obrir consciències, d'esdevenir un altaveu per les diverses reivindicacions de caire nacional, social i personal. Dins d'aquesta extensa etiqueta (ja hi som!), hi trobem un dels joves cantautors que ha agafat més volada i que, possiblement, hagi esdevingut el pare de l'actual escena de cantautors i cantautores en català; Feliu Ventura.
Els i les joves cantautores, compromesos amb el territori i la defensa de les nostres llibertats, encaixen dins d'una generació que neix a finals dels anys 70 i mitjans dels 80. Meritxell Gené (Lleida), Tomeu Caldentey (Portocolom, Mallorca), VerdCel (Alcoi), Pau Alabajos (Torrent, València), Sergi Contrí (Dènia, Alacant), Feliu Ventura (Xàtiva), El Fill del Mestre (Alpicat, Lleida), Cesk Freixas (Riudebitlles, Barcelona), són alguns dels nous cantautors de l'escena catalana.
Una escena que va agafant protagonisme dins de la música del nostre país, amb circuits joves que es van consolidant amb els anys. Aquest passat dilluns, sense anar més lluny, més de 300 persones van assistir a Torrent en una trobada de cantautors que es va realitzar al centre de la ciutat.
Però de tot això, que els diaris en facin cas... ja és una altra història.
La revista musical Enderrock dóna la oportunitat de votar el millor grup o cantautor de cada mes d'aquest 2007. Pots accedir-hi a través d'aquest enllaç i realitzar un màxim de cinc votacions.
Comencem la setmana de nou. I aquest cop ho fem amb una nova recomanació que ens arriba des de la renovada línia de contrainformació periodística.
Fa dies que m'acosto a l'Associació Cultural La Fornal de Vilafranca del Penedès per tal de comprar La Directa, un setmanari de comunicació que ens ofereix la realitat del país des d'un punt de vista crític, professional i proper. A les seves pàgines podem trobar-hi l'actualitat de les nostres comarques, des de temes que envolten els moviments socials fins a diverses seccions marcadament extenses (la de cultura, per exemple, és envejable), així com també entrevistes, ressenyes i tocs intel·ligents d'humor.
Tota una descoberta interessant que ens agradaria poder-vos acostar. Des del seu lloc web (www.setmanaridirecta.info) teniu la oportunitat de visitar l'espai virtual d'aquest setmanari. Un mitjà de comunicació que té poc més d'un any de vida, però que compta ja amb un alt número de subscriptors.
Després de la pèssima demostració de periodisme (?), televisió (?) i vergonya aliena (!) que ens van oferir ahir els responsables de TV3 amb la Gala (?) d'El cor de la ciutat, us animem a adquirir La Directa. Tota una demostració de comunicació i qualitat.
Ahir vam tenir la oportunitat de veure i escoltar en Miquel Gil a la nostra comarca. Es tractava d'un espectacle diferent al que acostuma a presentar en solitari. I, aquest cop, anava acompanyat de l'Orquestra Àrab de Barcelona, una banda amb músics excel·lents que van acostar un munt de sonoritats mediterrànies al públic assistent.
El pati de l'Institut Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès va servir d'escenari per aquest concert especial. Val a dir que cal felicitar a la organització del Festival Calima per l'espai, ja que estava molt ben adaptat i propiciava el bon ambient necessari per presenciar un espectacle d'aquestes característiques.
En Miquel Gil va presentar part del seu repertori, acompanyat per instrumentistes i instruments d'arrel tradicionals d'arreu de l'arc mediterrani, mentre que l'Orquestra Àrab de Barcelona va oferir tot un recital increïble de músiques àrabs, acostant-nos la seva cultura i regalant-nos mestissatge cultural inevitable amb la col·laboració imprescindible i magistral d'en Miquel Gil.
Un espectacle que cal recomanar fermament per la seva força, pel discurs reivindicatiu que agafen les cançons i, sobretot, per veure en directe dues de les realitats musicals amb més potència del nostre país; la veu i el mestratge de Miquel Gil, i la música arribada de països veïns que es fa i s'interpreta a casa nostra.
Comença una altra setmana. L'estiu ja s'ha instal·lat i, tot i que alguns núvols enganyin l'aparença, la calor ens acompanyarà uns quants mesos. Aquest cap de setmana ens ha servit per conèixer noves propostes, que ens agradaria compartir amb tots vosaltres.
Barcelona. David Caño i Cargol // Barcelona és un recull de poemes que ha guanyat el Premi Amadeu Oller d'enguany. David Caño, jove escriptor resident a Gràcia, repassa la Barcelona quotidiana, de la gent i dels carrers, des d'un punt de vista que se centra, en tot moment, en l'òptica dels moviments socials. Directe, sincer i, sobretot, crític amb la Barcelona que alguns volen arrabassar. Una descoberta realment sorprenent. Us animem a comprar-lo.
Both sides of the gun. Ben Harper // L'última passejada pel carrer Tallers de Barcelona em va regalar l'últim disc d'aquest cantautor americà. Un nou treball discogràfic que el formen dues parts. La primera, molt més íntima i acústica; la segona, una proposta molt més en la línia d'altres treballs de Ben Harper. Una renovació en la discografia d'aquest compositor californià, que ens ha sorprès gratament per les primeres nou cançons, amb formació de corda i contextos musicals densos, molt propers a la cançó d'autor.
Esperem que aquestes recomanacions us ajudin a començar la setmana amb optimisme!
Com l'espai
de després de dinar,
quan pots llegir el diari
i tens temps
per fer el tallat.
Així et veig jo;
com l'abraçada
després de la guerra
i el treball.
O molt més;
el vers de Benedetti,
i el text de Galeano.
Com un petit detall
que t'arriba sense esperar.
Com el que ets;
tendra i essencial.
Tu.
Volem els decasíl·labs ben units. Ens ajuntem perquè el fred ens arriba del fons de les cavernes de l'imperi. Ens abracem perquè ens cal l'escalfor del recer de l'amic que sempre espera. Unim esforços a la barricada i alcem noves ciutats on cap finestra no estigui closa. No volem almoines. Volem només el tron i la corona. També palaus i les cases humils. I els horts de la vora del riu. I el riu sencer. Volem els decasíl·labs ben units. Volem els passadissos per on fugen les rates espantades i la porta que du al rebedor d'amples estores on la gent parla de coses banals. I els racons secretíssims on amants desconeguts s'esquincen els vestits. Volem els decasíl·labs ben units. Que cap fissura els pugui separar. El verí sobreviu a les escletxes de la ciutat i mata en els silencis dels poemes benèvols amb el buit. Volem els decasíl·labs ben units.
Roc Casagran Publicat a la revista Ordint la trama, número 55
