Farà ja alguns mesos us vaig parlar d'en Jordi Montàñez, un jove cantautor de Barcelona que estava creant les seves primeres cançons i amb qui hem pogut compartir, en diverses ocasions, l'escenari i el cartell de forces actes del país.
En Jordi fa algunes setmanes que va començar a gravar els temes que formaran part del seu primer treball discogràfic. Els està enregistrant al mateix lloc on nosaltres vam parir el primer disc, als Estudis APX, damunt de la sala de l'Ateneu Popular X de Vilafranca del Penedès. I avui, si res no canvia, que em sembla que no, hi tornarem per cantar un trosset d'una cançó d'aquest primer treball d'en Jordi Montàñez. Tota una molt bona manera de seguir teixint la xarxa necessària per fer cada cop més visible l'actual escena de cançó d'autor i de protesta en català.
Quan us ho puguem ensenyar ja us ho penjarem en aquest blog. Mentrestant, si voleu escoltar alguna cosa d'en Jordi podeu visitar el seu Myspace: www.myspace.com/jordimontanez També podeu accedir al nostre Myspace per escoltar les dues cançons que vam gravar la setmana passada en format de duet: www.myspace.com/ceskfreixas
Dilluns sense gaire temps per escriure. Pugem les persianes i prenem les mides de la casa. Buscaré un bon lloc per llegir, i et regalaré el pom de roses que entren a la terrassa, però que són del veí. Dissimularem, xiularem cançons de La Trinca, i pintarem les parets, xino-xano, com qui no vol la cosa, que no hi ha pressa i aquesta teulada ha de durar molts més novembres.
Mira, tinc una idea. Mentre tu et dutxes, jo preparo l'esmorzar. Sona la ràdio. I cantes aquesta cançó.
Parlar d'algú o d'una discapacitat em sembla brusc. El terme potser ve carregat d'un suposat prejudici. Hem imposat una aparent normalitat al funcionament de la vida de totes aquelles persones que, per un atzar, o per una simple cadena de factors naturals que s'ha tancat sense cap mal cadenat, disposem d'un correcte funcionament de l'aparell locomotor, o d'una capacitat suficient per a raonar davant de diverses situacions i adversitats. Tot el que s'escapi d'aquesta 'normalitat', ens queda lluny, no ens pertoca preocupar-nos-en. Apareix la diferenciació i, quan aquesta exclusió es normalitza, s'engreixa el problema.
Ja fa alguns mesos que estem intentat treballar la nostra vessant musical per tal d'ajudar a eradicar aquest estigma, per tractar a totes les persones que pateixen un dèficit físic o psíquic com a persones amb possibilitat de relacionar-se, desenvolupar-se socialment i ser acceptades al si del nostre poble i de la nostra cultura. Fa uns mesos vam visitar AVAN, a Sabadell (aquí podeu llegir-ne la crònica). I ahir vam arribar a Igualada, per trobar-nos amb els companys i les companyes de la Fundació Privada Àuria (FAP), una associació sense ànim de lucre que treballa per la promoció, la participació i la igualtat
d’oportunitats de les persones adultes amb dificultats d'inclusió social -ja sigui a partir d'un dèficit físic o mental, sia congènit o adquirit- de la comarca de
l’Anoia.
L'experiència de compartir-hi aquestes cançons és immillorable. La música ha de complir una funció social que ha d'arribar, per descomptat, en aquests espais, on es treballen, des d'un punt psicològic però també humà, els valors més elementals i importants, com la cooperació, la companyonia i la solidaritat.
L'interès per mesclar la disciplina artística amb la labor social es materialitza amb quelcom denominat art-teràpia o música-teràpia. Continuarem amb aquesta feina el proper 26 de novembre, quan, a Banyoles, compartirem escenari amb Musicoteràpia Music Band, amb qui cantarem alguna cançó.
Fer ruta per la muntanya és com treure la pols de la tauleta de nit. N'hi ha, saps que ho has de fer, però costa decidir-se. Hi ha dies més mandrosos que d'altres. Però ahir ho vam aconseguir. Uns sis o set quilòmetres separen el poble de Santa Eulàlia de Riuprimer de les Costes Males, uns turons de roca calcària que deuen rondar els 600 metres d'altitud. El nom d'aquestes costes el desconeixem, però segurament el condiciona la seva orografia esquerpa, erosionada per la força i l'acció del vent i de les pluges. És un indret meravellós. Les vistes a la part centre-sud de la Plana de Vic són espectaculars. I la imatge, a la llunyania, de totes les cases que creen places i carrers de Santa Eulàlia, és de postal.
Des del cim d'aquests turons grisos i carregats de fòssils, s'hi podrien plantejar algunes preguntes:
Què en fan de tot el menjar que es cuina al restaurant de la sèrie 'La Riera', de TV3?
Algú creu en la funcionalitat d'això que es titula 'Banda Ampla'? Ahir, per exemple, que parlaven d'un tema que l'alcalde Hereu ha posat de moda, el civisme, de pluralitat n'hi havia més aviat poca.
Ningú més no ha pensat que el senyor, amb gorra i sense dur la cara tapada, que el passat 29 de setembre, dia de vaga general, va entrar per l'aparador d'una botiga Levi's per agafar-ne roba i repartir-la, podria ser un policia?
I ja està. Ara ens tocarà anar a buscar bolets.
A la imatge, pintura de Ramon Puntí Costa. Paisatge de La Riera, masia de Santa Eulàlia de Riuprimer.
Ahir a la tarda vaig passar una estoneta a Can Pardaler, territori de Taradell. Els Kòdul, una formació musical de la comarca del Bages, hi estan enregistrant el seu primer disc. L'estudi de gravació, arrecerat dins d'una masia catalana, situada entre bosc i camps de cultiu, i dirigit pel músic David Rosell (Dept., Brams, Mesclat), ofereix un context de tranquil·litat que resulta ser un argument a favor afegit per a la construcció d'un treball discogràfic.
Els Kòdul m'hi van convidar per posar la veu en un dels temes. Just a l'inici, arrencava la guitarra acústica. Després, la secció de vents feia ballar a tot el personal. Seran onze les cançons que formaran part d'aquest primer disc.
Des d'aquí, us animo a escoltar el seu Myspace. Això sí, encara no hi ha les noves cançons penjades! :)
Pel que fa a nosaltres, un petit resum:
Facebook: estem a punt d'arribar als 8.000 amics! Si voleu afegir-vos al nostre grup, podeu fer-ho aquí.
Twitter: encara sense entendre gaire bé el funcionament d'aquest trasto, ja hem aconseguit arribar a uns 750 seguidors. Si ens vol seguir, pot fer-ho aquí!
Vídeoclip: és increïble la quantitat de reproduccions diàries que té, gairebé unes 1.500. En total, ja hem sobrepassat les 113.000 reproduccions. Si vols veure'l, pots fer-ho aquí.
Mira que això dels concursos mai no m'ha cridat gaire l'atenció. Fa un moment he relliscat i he anat a parar, encara no sé per què, al lloc web del Sona9, un concurs per tal de descobrir les noves propostes musicals catalanes, impulsat per la Revista Enderrock, la Generalitat de Catalunya, TV3, iCatFM i Ritmes.cat.
Hi he vist La iaia. No és ben bé la de la imatge; aquesta és la de Plats Bruts. La iaia de la que us parlo és la del projecte musical de Vic. I he pensat: no els havíem d'anar a veure al Mercat de Música Viva, a aquests senyors? He estat escoltant el Myspace i m'ha agradat. Molt. Us recomano, a primer cop d'ull, Uh! i El gelat. Ja havíem escoltat alguna cançó, oi? Doncs els he vist allà, a la llista de grups per votar pel concurs Sona9.
Fa un any vam viure a la nostra pròpia carn aquest fantasma immens de la criminalització. En aquell moment, algunes formacions polítiques van apuntar, i altres mitjans de comunicació van fer-lis el joc.
Fa uns dies hem sabut (aquí, la notícia a Vilaweb) que els companys i amics de VerdCel, formació musical del País Valencià que s'emmarca dins de la nova escena de cançó en català, han sigut objecte d'unes dures acusacions on se'ls hi retreia que formaven part de l'entorn d'ETA i que es tractava d'un projecte finançat per l'esquerra pro-etarra.
Crec que no fa falta, gairebé, rebatre aquestes bestieses. Això sí, donem tot el nostre suport a VerdCel, perquè sabem que són moments complicats, i perquè sabem que tot això no és res més que un muntatge mediàtic d'alguns diaris digitals d'extrema dreta per desprestigiar la feina i la coherència política i cultural dels d'Alcoi.
Molts dels que llegiu aquest blog ja us sonarà, com a mínim, el nom de Magí Batalla. Ell ha sigut el responsable del so i dels arranjaments dels nostres dos últims treballs discogràfics. Atrinxerat al seu estudi a la vessant est del Penedès, és un dels productors que ha entrat amb més força, imaginació i credibilitat a l'escena musical catalana. És el responsable, també, de les noves cançons de Revolta 21.
Revolta 21, formació musical que viu a cavall de Riudebitlles i Vilafranca del Penedès, edita Sols, el seu quart treball d'estudi. Si abans els havíem escoltat molt a prop del hardcore i del metal contundent, amb harmonies dures i veus picant-li l'ullet al rap, en aquest nou disc veiem uns Revolta 21 molt més experimentals que, sense allunyar-se per a res de la música compromesa i crítica, s'acosten al metal melòdic i al power-rock per dibuixar i assentar un estil poc present i habitual al nostre país, amb lletres intel·ligents i urgents pels moments que vivim.
Com molts de vosaltres ja sabeu, el passat 18 de desembre van entrar a robar a l’estudi La
Ramona. Ho van robar tot: instruments de música, ordinadors,
informació, discos durs... Aquest robatori no va afectar només a l'estudi de gravació, sinó que també va suposar pèrdua d'informació i de material per a tots els grups que hi
treballen i formen part d’aquest projecte: Pirat’s Sound Sistema, Alma
Afrobeat Ensemble, Kwame & Afrovibes, Fufü-ai i Dj Merey, entre
altres. I no estem parlant només de material fisic, sinó mesos i anys de
feina, de gravacions i discos que havien de sortir en breu i que ja no
existeixen!
Per això, i amb la col·laboració del Mundo Canibal, el
dimecres 3 de març s'organitza el festival La Ramona sigue sonando per
tal d'ajudar-los a refer-se i continuar treballant amb el que més els hi agrada, la música. Totes les entrades que es venguin fins les 00:00h seran pel
projecte La Ramona. I com que no ens agrada demanar res a canvi de res,
aquesta nit gaudireu de 9 bandes excepcionals, més músics convidats que
s’han ofert a col·laborar amb aquesta actuació solidària!
El nostre concert està previst que comenci poc després de l'obertura de portes, cap a les 20.30h. Us hi esperem!
Les generacions que ens precedeixen, pares i avis, parlen molt poc del franquisme. Nosaltres en coneixem una part, però no crec que siguem capaços d'endevinar-ne tota la crueltat. Som fills de la descendència silenciosa i silenciada, els que van donar un trosset de la seva vida, o tota, per la lluita en contra del feixisme explícit de la dictadura espanyola.
L'Alícia hi va viure molts anys. Tants, que ens falten dits a les mans per poder-los contar. Ella era la dona sotmesa i pacient, la que obeïa i cuinava, la que callava per por i somreia per complaure el gust dels senyors.
Feia mesos que no anava al teatre. El Tantarantana n'és un, on s'ajunten el Paral·lel i la Ronda Sant Pau. Un espai petit, d'unes 125 localitats, que es troba allargat en la seva superfície, de pedres a les parets i butaques còmodes. Aquí i aquí vaig llegir-ne alguna crítica. Aquí, veure'n algun resum.
Alícia ja no viu aquí s'aproxima al musical amb encert, per explicar-nos algunes de les escenes més dures i iròniques de la quotidianitat de la dona durant el franquisme. Set actrius que actuen amb encant, gust i estil, barrejant històries que situen a l'Alícia que algun dia va viure al país de les meravelles en un carrer sense sortida. No es tracta d'una obra ingènua ni il·lustrativa. Alícia ja no viu aquí es construeix damunt de fonaments forts, i fa servir la reflexió i el debat per tractar temes que remouen la nostra memòria històrica. En més d'una escena fins i tot es busca el contacte directe amb el públic, i no només el visual. La incomoditat que crea el fet de buscar respostes entre els espectadors es pot interpretar com un intent d'acostar-se al teatre de l'oprimit, erigint-se com una obra participativa, que commou i no deixa indiferent.
Des d'una lectura espanyola, tal i com ho va ser el franquisme, Alícia ja no viu aquí utilitza tòpics i clàssics sense caure en l'avorriment o l'exaltació del pamflet. Si bé és cert que la nostra Alícia ja fa temps que ha deixat de viure en aquell atzucac, el text ens dóna motius per pensar en una nova mudança. La transició política cap a la suposada democràcia, realitzada des de l'herència profunda de la dictadura feixista, és, potser, l'exemple perfecte i més evident de continuisme.
Si l'Alícia ja no viu sota la dominació franquista, tant de bo algun dia deixi de viure sota la nova dictadura econòmica, que segueix oprimint pobles i persones. Perquè l'Alícia tampoc vol viure aquí.
Felicitats, actrius, directors, tècnics i dramaturgs.
Podeu veure Alícia ja no viu aquí al Teatre Tantarantana de Barcelona. Aquesta n'és la seva última setmana. De dimecres a dissabte, a les 21.00 hores. El diumenge, a les 19.00 hores.
Potser sense paraules, potser amb paraules no gaire endreçades. Els gestos de la comunicació, el triomf del diàleg, la batalla dels dubtes i la còmplice avantguarda de la felicitat.
La nostra és una guerra oberta. Contra el pensament únic, contra els qui imposen la idea del tot està bé, contra els creadors d'opinió totpoderosos i inqüestionables, contra justícia i lleis que s'escriuen en contra dels drets dels pobles i les persones.
L'espectacularitat d'El Cercle és aquesta. Aconseguir trobar-nos, en l'espai reduït, per ser capaços de veure-hi més enllà dels ulls, i tenir la voluntat de parlar-nos sense necessitat de fer servir la veu. A Girona hi deixem una part importantíssima de tot el que sabem, que no és gran cosa, que ens ha ajudat a entendre'n moltes. Al número 7 del carrer Ciutadans hi hem après a mirar-nos, a coneixèr-nos. Per les vides que deixem enrere. Per les vides que comencem. Per la força de la vostra companyia, que dóna coherència i consistència a tota cançó que pugui sortir de les nostres veus.
Ahir, més de 100 persones rebentaven, literalment, el bar. Un comiat amb regust a tornada. Com aquelles coses que sabem que ens ajudaran a poder seguir caminant. Serem el puny tancat, ciutats que acaben en a, l'eternitat.
Gràcies per fer-nos una mica més feliços. No oblidarem mai aquests dos anys.
Últimament m'he enganxat a una sèrie curiosa. El Canal 33 (que, per començar, ja hem de reconèixer que la seva estètica és molt més interessant que la classicor de TV3) fa unes setmanes va llançar en exclusiva, també des del seu lloc web, la història d'en Xavi Masdéu, un jove de 30 anys que sent que s'està fent gran.
Arròs Covat és una successió de capítols, creats a partir de dibuixos animats i encarats cap a un públic adult, en els que s'hi retrata la vida d'un dissenyador gràfic en una Barcelona competitiva. Fet amb senzillesa, però amb gust, la sèrie ens ensenya diverses etapes en aquesta carrera que ens ha de dur, inevitablement, més enllà de la línia dels 30. Els dubtes, els impulsos i les relacions marquen els pocs més de 10 minuts de llargada que té cada capítol. Entre l'absurd i la curiositat, l'humor es mou en situacions divertides, amb un doblatge molt ben aconseguit i unes escenes extremadament ben trobades, intel·ligents i innovadores.
Realitzada per Juanjo Sáez, Arròs Covat és, potser, una de les produccions televisives i catalanes més encertades dels últims anys. Personalment, penso que ja era hora que hi hagués alguna cosa semblant. I, de la mateixa manera que a molts ens va passar amb Plats Bruts, em declaro seguidor incondicional d'Arròs Covat.
