Fa uns dies em va trucar en David Caño. I, de manera gairebé espontània, ahir ens presentàvem a dues facultats ocupades pels estudiants, per compartir la cultura en un moment històric on sembla que tornen a prendre força les mobilitzacions populars.
I allà estàvem. A la Facultat de Comunicació de la UAB i a la Facultat de Biologia de la UB. La primera, a la tarda; la segona, a la nit. Hi vam anar amb la guitarra i les veus. I ens vam trobar desenes, centenars d'estudiants fent evident aquella màxima de "tot el poder pel poble". Les reivindicacions estudiantils d'aquests dies s'han convertit en notícia mediàtica, en protestes legítimes per reclamar participació en un procés (retrocés?) tan important com el de Bolonya.
Cantar i recitar poesia sovint queda lluny de tot això. I amb en David estem disposats a convertir qualsevol espai, també les universitats, en auditoris on hi bullin consciències, on la implicació de la cultura deixi entreveure que, precisament, aquesta té sentit quan són els qui protesten i reivindiquen qui la utilitzen com a eina de canvi i de transformació social. Perquè no es pot entendre una cosa sense l'altra. I perquè ens continuen calent cançons i poesies d'ara; que parlin dels nostres dies, de les nostres lluites. I que estiguin, més que mai, al servei de les causes justes, dels dubtes i de les revolucions del segle XXI.
Mentre durin les ocupacions de facultats contra el procés de Bolonya, seguirem volguent fent costat a tot això. Gràcies per deixar-nos-hi participar. Ahir va ser un dia molt especial. Emocionant.
Fa poc que ha acabat la roda de premsa / acte social de presentació del Festival Barnasants, possiblement l'esdeveniment de cançó d'autor més important que es fa als països de l'arc mediterrani. M'atreviria a dir que a tot el nostre continent, però seré prudent :)
Enguany, amb el nostre concert de celebració dels cinc anys, formarem part de la programació d'aquest festival. Ja us ho he anat dient aquests dies, però la cita serà el diumenge 18 de gener de 2009, a partir de les 18.00 hores de la tarda, a la Sala La Mirona, de Salt (Girona). La Sala Luz de Gas ha fet de seu inaugural de tot aquest gran paraigües. I, en Pere Camps, director del BarnaSants, comentava avui, davant d'una imatge de Marx (la que també acompanya aquest article, i que, per sorpresa meva, resulta que és part de l'estètica de l'edició 2009 del festival), que ens continuen calent cançons d'ara.
La referència a l'essència social de la cançó d'autor m'ha agradat -no estem sols!, he pensat- i m'ha desbordat l'ambient eclèctic i modern de la roda de premsa. En Pere ha sortit amb una jaqueta d'un treballador de Nissan. Les quatre consignes qüestionant el nou i més-de-mil-cops-refundat capitalisme, i les paraules a favor de la defensa dels llocs de treball, la dignitat dels i les treballadores i, en definitiva, de la lluita de classes, m'han acabat de convèncer. Glòria, m'he dit, aquest és un bon festival. I quan he vist que també hi actuaran en Carlos Chaouen i l'Alejandro Filio, he reafirmat la meva creença amb la iniciativa d'en Pere Camps. Iniciativa patrocinada per Estrella Damm. Llàstima, ja ha arribat la primera contradicció! :)
Ara ens toca a nosaltres convencèr-vos que no us podeu perdre el concert del 18 de gener. Les entrades a través d'internet ja estan a la venda; pots aconseguir-les a través d'aquí.
Us hi esperem, eh? :)
Un record pels qui ahir ens van deixar; Rafa, allà on siguis, fins ben aviat.
Ahir m'enviaven al correu electrònic un article de La Vanguardia en relació a la cançó d'autor feta a casa nostra. A part de l'anàlisi simplista i regionalista que en fa el periodista (exceptuant l'aparició, totalment merescuda, d'en Feliu Ventura), crec que hi ha un greu error de fons.
Podríem estar d'acord o no amb la definició de cantautor que sembla que dóna el diari espanyolista: cantautor és tot aquell artista que es presenta en solitari i canta les seves pròpies cançons. Si llegiu l'article veureu que no estic citant cap frase literal. Si més no, llegint entre línies, se n'extreu alguna cosa semblant. Jo no hi estic gens d'acord. Crec que últimament ha interessat fer difusa la línia que separa el cantautor de l'artista en solitari. Ara, ja no és tan clar. Abans teníem, per un costat, al Raimon, i per l'altre, en Camilo Sesto. Tothom tenia molt clar quin paper jugava cadascun d'ells. Però si ara us dic Mazoni i el Chico con la espina en el costado, ni jo sé qui és el cantautor i qui el cantant en solitari. No sé si m'explico, però el que volia arribar a dir és el que exposo en el següent paràgraf.
Ho parlem sovint amb en Pau Alabajos. I compartim la definició que hi ha a la Wikipèdia en català: el cantautor és un artista que sol escriure i interpretar la lletra i la música de les seves pròpies cançons. A les seves cançons hi sol incorporar temàtica social, política i filosòfica. Durant un temps, aquest tipus de cançó és va conèixer com cançó protesta. La compartim, i sabem del cert que potser cal actualitzar-la. Però, partint des d'aquí, la línia entre el cantautor i el cantant solista queda més definida. Ara, caldria posar a caldo la indústria discogràfica, els polítics catalans covards dels anys 70 (i els actuals), i la poca voluntat que hi va haver, per part de l'administració, de continuar amb el moviment de cantautors. Però tot això seria motiu d'un altre debat, i tampoc volia allargar-me tant.
Deia que en fa un anàlisi simplista perquè crec que hi ha dues errades monumentals, pel que fa a elaboració i plantejament inicial. La primera és que parteix del concepte d'artista en solitari. Per tant, d'artistes compromesos, que s'identifiquin amb el concepte de cançó de denúncia, només hi tenim en Feliu Ventura (per sort, perquè si no hi aparegués, ja seria un escàndol). D'altra banda, obre un debat mig enterrat; és cançó d'autor en català aquella que es canta en castellà? A mi em sembla una provocació enorme plantejar-ho i, de fet, crec que el titular de l'entrevista amb Espaldamaceta és extraordinàriament surrealista: "Sólo pido que no se te encasille según en qué cantes". No, si encara haurem de donar la raó a Ciudadanos, i haurem de reconèixer que als Països Catalans es margina el castellà... Increïble.
I encara una altra cosa: Esteban Linés (periodista il·luminat que signa l'article) sembla mofar-se de les cantautores. "¿Las mujeres? Ni idea", diu. Si darrere de tot això hi hagués un cert interès en buscar cantautores i fer un anàlisi real de com està la situació a casa nostra, l'Esteban hagués trobat, com a mínim, a la Meritxell Gené, a la Clara Andrés, a la Ivette Nadal i a la Bikimel. "Por lo visto, después de Bonet, Rossell o Motta, hay poco más que elementos decorativos", explica l'Esteban. Em sembla nefast, irrespectuós i violent. Masclista, podríem dir.
Diumenge passat vaig tardar 5 hores per anar de Sant Sadurní d'Anoia a Girona. Ja ho sap tothom, a aquestes altures, que les combinacions dels trens de casa nostra són nefastes; per norma general, sempre acostumo a tardar entre dues hores i mitja i tres hores i mitja, que també té delicte. I entre tanta estona perduda, encara tenia temps per riure i pensar que, farà uns dos anys, vaig tardar 8 hores per anar de Barcelona a Alacant. També en tren. Resulta que la pluja és el denominador i el culpable comú (oficialment; Renfe informa que las demoras que se producen en ésta línea son provocadas por causas ajenas a la compañía) d'aquests llargs viatges, que, en cotxe, es fan en una hora i mitja i cinc hores, respectivament.
Un cop evidenciat el desastre, em ve a la memòria una cançó de Raimon que, per primer cop, vaig escoltar quan en Pau Alabajos feia unes proves de so a Riudebitlles, abans d'una actuació:
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
Esperem que, demà, la pluja s'aguanti al cel. I puguem celebrar la Festa Major de la Universitat Autònoma de Barcelona sense sostres ni paraigües. Una forta abraçada :)
06/11/08 /
12.30
Universitat Autònoma de Barcelona(Vallès Occidental)
El passat 3 d'abril de 2008, mentre es disputava un partit de bàsquet
entre el Barça i el Maccabi Tel Aviv, dues dones pertanyents a la
Xarxa d'Enllaç amb Palestina (web) van treure una bandera palestina (d'uns 45
cm) i dues pancartes (d'uns 30 cm cadascuna) on hi posava: "Freedom for
Palestina" i "Prou genocidi al poble palestí".
"En un
primer moment va venir un membre de la seguretat privada i ens va dir
que retiréssim la bandera i els cartells, però com que no ens va
dir el perquè, i a 30 metres onejava una gran bandera
israeliana, vam pensar que no era just, que no fèiem cap mal. Al cap
d'uns minuts van aparèixer, de sobte, un grup de vuit mossos d'esquadra
antidisturbis que, sense donar-nos cap explicació, ens van arrencar la
bandera i les pancartes amb tal força que vam caure. Jo patia per la
meva companya, perquè una etzibada de tal força podia fer-nos mal. Però,
per sort, molta gent ens va ajudar".
Maria
Freixas explica que, juntament amb Anna Maria Fernández, advocada de 60 anys,
són les persones perilloses que van protagonitzar, segons diu la
denúncia policial, "disturbis i baralles violentes" contra 8 fornits mossos
d'esquadra mentre estaven tranquil·lament assegudes. Espectadors
del voltant van ajudar a les dues dones davant de l'actuació
desproporcionada dels agents, que van burlar-se de les dones i van
amenaçar i agredir als que volien socórrer-les.
A
la roda de premsa de denúncia, que es va dur a terme dijous passat, hi eren presents, a més de l'advocat del cas, les dues
afectades, testimonis, el Dr. Salah Jamal (escriptor, metge i
historiador, significat membre de la lluita pro Palestina) i Tomàs
Gómez, un dels homes que van defensar a les 2 dones i que també va ser
denunciat pels mossos per agressió a l'autoritat.
HAN REBUT PETICIONS PER A LES PRIMERES MULTES, QUE PODEN ARRIBAR A 8.000 EUROS EN TOTAL. ELS
ADVOCATS DEL COL·LECTIU RONDA DENUNCIEN QUE L'ACTUACIÓ DELS MOSSOS NO
TÉ BASE LEGAL I VA SER DESPROPORCIONADA DAVANT D'UN ACTE PACIFISTA I
INOFENSIU. LA XARXA D'ENLLAÇ AMB PALESTINA DENUNCIA ALS
MOSSOS D'ESQUADRA PER TRACTE INTIMIDATORI, AMENAÇANT, PREPOTENT,
INSULTANT I VEXATORI.
La solidaritat és la tendresa dels pobles i les persones. Gràcies, com sempre, per la vostra atenció.
A la imatge, Maria Freixas durant la roda de premsa de dijous passat. La Maria és activista, lluitadora i conseqüent. Tot el meu suport per a tu; perquè al final, guanyarem. T'ho prometo :)
Girona, aquests dies, viu una de les festes més grosses de les comarques nord-orientals. Són unes Fires diferents. Unes Barraques aigualides, malgrat la pluja hi tingui poc a veure.
Demà, dimecres 29 d'octubre, seran jutjades a l'Audiència nacional espanyola les 16 persones que van cremar retrats de la família reial en solidaritat amb en Met i l'Enric, els quals havien encès, dies abans, una imatge dels Borbons en ple centre de Girona. L'acció de desobediència va portar cua, amb un judici als dos primers encausats que va haver de repetir-se per no deixar-los expressar en català. Finalment, han estat condemnats a pagar dues multes de 2.700 euros.
Dos autocars sortiran de la ciutat de l'Onyar per acompanyar als encausats a declarar a Madrid, ciutat de Castilla, capital de l'imperi per imposició, damunt on s'ha construït el monstre espanyol. Els i les companyes d'IzCa i Yesca hi seran, entregant solidaritat i suport a aquesta lluita, que també és la seva.
Avui, a partir de les 20.00 hores del vespre, a la Plaça del Vi de Girona, es realitzarà una concentració, parlaments i actuacions musicals, per mostrar el nostre recolzament a tota la gent que demà al matí haurà de declarar al tribunal d'excepció espanyol.
Un altre cop, la llibertat d'expressió portada a judici. La democràcia feta a mida, cop a cop, llei a llei, entre la coacció i el xantatge, no és democràcia ni és res.
Obriria la porta. I deixaria entrar la ciutat sencera. Seria tardor, com aquest 15 d'octubre, i faria una mica menys de calor. No recordaria cap octubre a Girona; potser seria el primer cop. No ens faltarien mai els somriures, i sempre tindríem les mans ben a prop, per poder tocar en directe les històries que s'expliquen al costat de les persones que saben a quin lloc tenen el cor. Deixaria de pensar en probabilitats i se m'acudiria, com a última possibilitat, una recomanació.
Puc fer-vos una recomanació? Cada cert temps, rebo al correu electrònic un conte. Es tracta d'un enviament col·lectiu fruit d'una llista de distribució, que s'executa a través del lloc web altercat.net. L'escriptor és en Jaume Barrull, autor del llibre de relats curts El motiu original, de qui podeu llegir una ressenya que vaig fer per al diari L'Accent (segona quinzena del mes de març) si cliqueu a "Vull llegir la resta de l'article". El cas és que el conte d'aquesta setmana l'he trobat deliciós. Ja no només per la manera d'escriure que té en Jaume (que, realment, m'apassiona), sinó per la situació d'intriga que es desencadena, de cop i volta, en un desenllaç de dues línies. Genial. El conte es titula No hi ha més remei que assumir les conseqüències, i el podeu llegir a la secció El dit a l'ull, del lloc web altercat.net.
Per cert; ens tornem a trobar avui al Bar El Cercle de Girona? Si us ve de gust, a partir de les 22.30 hores, al número 8 del carrer Ciutadans. A veure si us animeu! :)
El passat dissabte hi va haver a Girona un recital de poesia, al Punt de trobada, just on acaba la Rambla de la Llibertat, organitzat pel Centre Social La Màquia i l'assemblea d'Endavant a Girona. L'acte començava amb una pintada de mural per part d'autors de grafittis, on s'intentava aproximar la poesia visual a la gent que passejava pel carrer. El resultat final d'aquest experiment va ser excepcional; la improvisació i l'espontaneïtat van ser uns bons aliats :)
Però a mi em va captivar el recital en si. Hi participaven els poetes Carles Rebassa i David Caño, i el grup de poesia AraÉsDemà. Pels qui no els coneixeu, podeu trobar coses del Carles Rebassa aquí, aquí i aquí, d'en David Caño aquí i aquí, i del trio AraÉsDemà aquí i aquí.
Va ser com una descàrrega de veritats increïble. Sobretot per part d'en Carles i d'en David, que van oferir un compendi d'obres pròpies, alternades amb poesies d'altres autors catalans (Joan Brossa, Blai Bonet, Papasseit...), cultivant, tota l'estona, la paraula crítica vers el món i tot el que ens envolta. Van fer que moltíssima gent s'aturés per escoltar-los, apropant la poesia al lloc que li pertoca. AraÉsDemà va centrar-se en l'obra de Miquel Martí i Pol. I, la veritat, és que la força d'aquella veu feia estremir fins i tot els que estaven més absents. Es tracta d'un eskamot poètic que, per l'any que ve, preparen un espectacle centrat en Vicent Andrés Estellés.
La poesia és del poble. I poder-la dir al carrer és imprescindible perquè els carrers, algun dia, tornin a ser del poble.
Avui us escric des de Manresa. O Manrússia, que li diuen per aquí. Ara que ja ha començat l'octubre, potser entendrem aquesta denominació curiosa que els propis habitants li han donat a la ciutat :)
Us volia explicar l'experiència, entre curiosa, estranya i exasperant, que em va passar ahir a la tarda, just quan anava cap al Casal Independentista El Forn de Girona. Em dirigia cap a la zona de la Plaça Països Catalans, on el carrer del Carme fa una corba, abans d'arribar al Casal. Després d'observar un cotxe oficial, aparcat visiblement malament (dues rodes al mig del carrer, dues rodes damunt la vorera) i, molt a prop d'aquest, dos joves vestits de negre, vaig intuïr que alguna cosa devia passar. Els dos joves, els quals tenien retinguda una persona, em van aturar, es van autopresentar com a agents dels Mossos d'Esquadra, i em van preguntar, feliçment (noteu la ironia), si m'oferia per participar en una roda de reconeixement que tindria lloc al cap de deu minuts.
Després de preguntar-los-hi què carai volia dir tot allò, de demanar que m'informéssin i m'expliquéssin el perquè de tot plegat, em van comentar, entre riures i bromes (encara ara no ho he entès i no sé situar-ho en el context...), que hi havia una persona detinguda i que, per procediment legal, calia fer una roda de reconeixement per tal que la víctima la identifiqués correctament. Fins i tot em van escenificar que es tractava d'allò típic de les pel·lícules, on surten cinc o sis persones davant d'un fons blanc, i cadascuna d'elles porta un numeret. Jo, que talment pensava que això només passava a la televisió, tenia una reunió al cap d'una estona i vaig informar-los-hi que m'era impossible assistir-hi per qüestió de temps. I el súmmum ja va arribar quan em van dir "no, si no t'hi assembles gaire, al delinqüent, però ens toca buscar a gent que hi tingui certes semblances". Sí senyor, visca la justícia, arbitrària i coactiva com ella sola.
Davant la meva perplexitat, els dos joves integrants de les forces de l'ordre i de la ocupació van demanar-me el document d'identitat i es van apuntar les meves dades en un paper. Pura informació interna, van comentar. El cas és que em van deixar marxar de manera extraordinària, situació antònima a la que estableix la llei, que preveu que qualsevol persona ha d'assistir obligatòriament en un procediment com aquest. Vaig seguir el recorregut cap al Casal, tot comentant la jugada amb l'altra persona a qui havien aturat poc abans i que també van deixar marxar.
He estat buscant informació sobre tot això i, curiosament, he trobat un article del company Juli Cuéllar (Mataró), a qui li va passar el mateix. Podeu llegir la seva crònica en aquest enllaç. En teoria, els figurants en rodes de reconeixement estan protegits per la llei; únicament es tracta que la víctima reafirmi que el detingut és el delinqüent. I es veu que són pràctiques habituals utilitzades per la policia, al·legant que cal col·laboració ciutadana per contribuïr a fer participativa la seva justícia.
Jo, com moltes de les persones que es troben en aquesta situació, també crec que és un abús de poder. Ves a saber si després, un cop vist com funcionen els jutges i l'Estat, no et trobes amb un problema sense saber què carai ha passat.
Avui presentem les cançons d'El camí cap a nosaltres a la capital del Bages. Fa molts mesos que no trepitgem aquesta bonica ciutat, i ens fa il·lusió poder-ho fer en el marc dels actes del Correllengua. Serà al bar Abbey Road (carrer Canonge Montanyà, 7, Manresa), a les 23.00 hores de la nit. Entrada gratuïta.
Des que tenim consciència, fem les
coses perquè volem. I sempre hem volgut anar una mica més enllà:
fem les coses perquè sabem que sense fer no hi ha ser, ni existir,
ni qualsevol altre dret que sigui el dret de ser, d'existir, i tots
els altres que acabin amb er i amb ir.
Lluitem perquè no ens queda res més.
Ignorants són aquells que ens volen fer creure que ja ho tenim tot.
Mentiders que tot just arriben d'ingressar la seva nòmina. I amb
això ja en tenen prou. No volem creure el que està escrit. I, en
tot cas, escollirem nosaltres mateixos el que volem llegir. No és
una qüestió d'imatge, ni de puresa ni de crueltat. És una qüestió
de dignitat. I de llibertat. Perdoneu-me, no hem sigut nosaltres qui
ha buidat de tota raó aquesta paraula. Són els que vénen
d'ingressar la nòmina qui la llepen i la perverteixen fins a
robar-li les vocals, deixant-la inintel·ligible, pobra i sola
llbrtt.
Jo dic, amb tota seguretat, que, als
companys que lluiten, el temps els absoldrà. Per això, i fins que
calgui, torno a cridar que la solidaritat no s'empresona: Jona
absolució.
Que cadascú, a partir dels divuit
anys, es deixi créixer els cabells durant dos anys, es deixi
créixer la barba durant cinc anys, es deixi créixer les ungles
durant set anys, abans de dir salvatge a un home i abans de
dir salvatge a un salvatge.
Que cadascú sigui titular de la
seva vida. Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents
ossos. Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill, faci l'amor
amb qui sigui, sia per la geografia que sia, abans de dir home a
un salvatge i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que
cadascú aboqui l'odi damunt tothom qui odia. Que cadascú
defensi just el que li és rentable. Que cadascú sigui el seu
propi emperador. Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de
durar la guerra. Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la
pau, abans de dir home a un salvatge i abans de dir salvatge
a un salvatge.
Que, quan et moris d'amor, t'hagis de casar.
Que, per a poder viure, t'hagis de fer una assegurança de vida.
Que, quan tinguis set d'aigua, et facin fer un clot. Que,
quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig. Que, quan a l'hivern
et vegin nu, et donin un tassó d'aigua. Que, quan demanis
notícies, t'enterrin. Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge i si dius salvatge a un salvatge.
Que ningú no digui "l'altre" a un altre. Que
ningú no digui "jo" al seu nom. Que ningú no posi el
seu nom sota un acte que li obliguen a fer. Que ningú no digui
"seu" al seu amo. Que ningú no digui "seu"
al seu amor. Que ningú no digui "teu" al seu amor.
Que ningú no digui "pare" a ningú. Que tothom
digui "mare" a la seva mare, abans de dir salvatge a un
home i abans de dir salvatge a un salvatge.
Cap moble no
té permís per a dur pols. Cap home no està autoritzat per a
deixar de ser la bellesa. Ningú no està autoritzat per a no
tenir autoritat pròpia. Cap abric no té permís per a
prescindir ni d'un sol botó. Cap home no és tan indigne com per
a aguantar-se recolzat en un altre. Ningú no té permís per a
semblar un altre. Tothom és prou document com per a poder anar
indocumentat. Ningú no té permís per a creure que sigui
veritat el que un carnet d'identitat diu d'una persona. Cap
home no està autoritzat per a dir "llibertat" a la seva
llibertat. Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa
sol. Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de
tortura i a no dir home a un salvatge i sobretot a no dir
salvatge a un salvatge.
Ahir va
ser un dia ben estrany. Entre aquest fred que no ho acaba de ser, i
les hores que passen ràpid, el matí va ser un
anar i venir de carrers, avingudes i parades de bus.
Girona
està de potes enlaire. Resulta que uns senyors, ja fa anys, van
decidir que el Tren d'Alta Velocitat havia de passar per aquí. I au,
apanyeu-vos, que quan s'hagi de fer, així serà, i haureu de buscar-vos la vida per
creuar la ciutat. Ja em sembla bé tot això del progrés, que jo
també ho sóc molt, de progressista. Però em sembla que no ens
acabem d'entendre; no ho devem percebre pas igual, tot això... Ja
sabem que el comerç i el capital necessiten grans transports per
poder créixer. Ho sabem perquè aquesta és la seva llògica i ens
ho vénen a explicar cada dia. Per la ràdio, pels diaris, i per la
tele. Però el que no entenc és aquesta ambició de destruïr per
acabar creant el que a ells els hi agrada anomenar progrés. Perquè el seu progrés també té una segona lectura; fes servir els trens regionals, que de Girona a Barcelona un sol viatge et costarà 6,70€. I perquè el seu progrés és el que precaritza, el que elititza i, en definitiva, el que exclou i no deixa als altres decidir.
Però l'enrabiada també és sana. Lluitem contra un monstre global, que ha aconseguit filtrar-se i pervertir moltes de les coses que són imprescindibles per viure; la comunicació, les relacions entre totes i tots nosaltres. Hi podem estar més o menys d'acord, és evident, però és realment trist veure d'una manera tan cruel com s'ha anat instal·lant l'egoisme, l'individualisme i la competitivitat. I deia que, no en va, crec que és una lluita sana; cal que canviem el món, i cal que comencem, doncs, per casa nostra. El capitalisme ens fa precàries.
A la tarda, un cop havia aconseguit esbrinar com s'arribava a l'estació de busos, tot vorejant les magnífiques i boniques obres del TGV, vaig acostar-me a Sant Celoni, a fer una visita a l'amic i company Cesc, membre del grup SKAFM i propietari d'una botiga de música. Hi vaig anar per comprar un Buzuki (a la imatge), un instrument de corda grec que pertany a la família dels llaüts de coll llarg. El model que vaig comprar també se situa a la subfamília dels tetracords. Així mateix, el nom complert de l'instrument, un cop finalitzada aquesta flamant explicació (hehe), seria el següent: Buzuki Tetracord. Ja ho sé, era molt previsible :)
Aquesta setmana (encara sense el Buzuki, que se'l van quedar per fer-li alguns retocs d'afinació) estarem a Santpedor (divendres) i a Olesa de Montserrat (dissabte). Si voleu veure'n més informació, podeu consultar la nostra agendaclicant aquí.
Perquè la gent ho ha de saber. I perquè no podem quedar-nos de braços plegats. Perquè el vostre suport és imprescindible. I perquè és imprescindible ser-hi quan volen que una sola persona, precisament, sigui això; una sola persona. Serem cent, mil i els que calguin. Però cal que hi siguem.
Pàgina web de la campanya Absolució Jona: pàgina web Dóna suport a en Jona; adhereix-te a la campanya: adhesions Manifest de l'Assemblea de Joves de l'Eixample Nord: llegeix-lo
Fes córrer la campanya per la xarxa! Entre totes i tots ho farem possible; Jona Absolució!
El passat dia 13 d'octubre, Jonatan Ivorra, veí del
barri de la Sagrada Família (Barcelona), va ser detingut de forma irregular per agents
dels Mossos d'Esquadra a les 20.00 hores del vespre, davant del portal de casa
seva. Mentre la seva companya era retinguda i se li
assegurava que tornaria després “d'unes quantes preguntes”, els agents
dels Mossos d'Esquadra es van encaputxar amb passamuntanyes per
endur-se en Jona emmanillat i dins d'un cotxe, negant-se a donar cap
mena d'informació a la seva companya, que no va poder veure'l fins que
marxava dins del vehicle i a distància, sense poder mantenir-hi cap
mena de contacte.
En
Jona va passar tota la nit a la comissaria de Les Corts patint
l'hostilitat constant de l'autoritat policial. El dissabte, a dos quarts de
dues, va poder, per fi, sortir dels Jutjats d'Instrucció del Passeig
Lluís Companys (Barcelona), però amb els 3 càrrecs de danys, desordres
públics i atemptat a l'autoritat que se li imputen.
En Jona és jove i activista, d'esquerres i independentista, unes
qualitats que sembla ser que l'han convertit en objectiu de la
persecució del Mossos d'Esquadra, dirigits per previsibles interessos
polítics en el debat mediàtic. Quan va ser detingut, com ara, necessitaven i segueixen necessitant caps de turc
per tranquil·litzar l'opinió pública i respondre a la pressió política
i mediàtica, en vistes a les celebracions de les diverses eleccions que hi ha hagut enguany. Tot això, amb la Cimera de l'Habitatge com a rerefons d'un dels vertaders
debats socials.
El Ministeri Fiscal pretén ara condemnar el
nostre veí i amic a 8 anys de presó i més de tres mil euros de
pena-multa, acusant-lo d'haver participat en una manifestació
il·legal, de causar danys i de desordres públics amb agreujants de
disfressa i grup organitzat. Tenint en compte que l'únic cert
és que en Jona va participar de la manifestació i que va marxar quan
aquesta derivava en enfrontaments, juntament amb centenars de persones
més, considerem que se l'està jutjant per haver exercit el seu dret legítim de manifestar-se.
Aviat ens arribaran més notícies sobre el judici que possiblement haurà
d'afrontar en Jona, la data del qual encara no està assenyalada.
Esperem que els advocats de l'Ajuntament i de la Generalitat de
Catalunya s'oposin a la petició de la fiscalia, ja que ells són, ara
per ara, els responsables de garantir els drets dels i les ciutadanes cap a
la lliure expressió i manifestació.
Perquè és amic i company. I perquè ja n'estem farts, d'haver de claudicar i demanar perdó. Ens destrossen les vides i s'inventen els nostres dies que han de venir. És increïble i nefasta aquesta absurda qualitat de manipular i fer veure que aquí no ha passat res. 8 anys de presó? 8 anys de presó per una persona que va participar en una manifestació? 8 anys de presó per algú que, quan van començar els incidents, ja havia marxat cap a casa? 8 anys?! Però això que és, senyors? Ja n'estem farts. Ja n'estic fart; Jona absolució!
[més informació] Pàgina web de la campanya Absolució Jona: pàgina web Dóna suport a en Jona; adhereix-te a la campanya: adhesions Manifest de l'Assemblea de Joves de l'Eixample Nord: llegeix-lo
Quan penso en Madrid, ràpida i lluenta, m'arriba la imatge de ciutat propera. Hi he viscut històries terriblement amables, i m'ha servit, sobretot, per treure'm un munt de prejudicis cap a estigmes imposats, gairebé per condició d'oprimits, a través de la nostra educació cultural. El que volia dir, però, és que quan penso en Madrid no penso en un monstre que es menja els nens. El Madrid que jo he viscut és el dels companys i les companyes, el Madrid de Castella, de les lluites populars i el respecte cap als altres pobles sense estat. Però Madrid, en tant que és el cor de tot un imperi, també té una cara excessivament hostil.
El proper dimarts 1 de juliol, en Met i l'Enric tornaran a trepitjar Madrid per assistir a l'Audiència Nacional, en una segona edició del judici per la crema de fotografies dels monarques espanyols, realitzada a la ciutat de Girona el passat 13 de setembre. S'està preparant un bus per donar suport als dos companys i, enmig d'aquest nou rebombori, arriba una notícia gens esperançadora:
El dia 15 de juny, mentre se celebrava el partit de futbol corresponent a la fase d'ascens a Segona Divisió A, entre el Girona C.F. i l'A.D. Ceuta, a
l'estadi de Montilivi, un jove gironí, membre de Columna Supporters (grup de suport al Girona C.F.), va
ser identificat pels Mossos d'Esquadra fent-lo responsable d'haver
arrencat una bandera espanyola als aficionats del Ceuta. L'acusen de resistència a l'autoritat, desperfectes públics i ultratge
a la bandera espanyola. El proper dilluns dia 23, se sabrà si el jutge
tira endavant aquest procés judicial.
Què està passant?
Avui, a les 21.00 hores, començarà la nostra actuació a Lleida, als Camps Elisis. Serà en el marc del Festinoval, i ho farem amb tota la banda. L'entrada és gratuïta i esperem poder-vos-hi trobar!
