Calor a tot arreu. Em queden cinc minuts per agafar un bus que em torni a portar a Barcelona. Pel cap m'hi passen imatges amb un d'aquells tractaments cremats del photoshop. La veïna amb qui comparteixo pis em va dir que m'agradaria. I després de veure Estima'm si t'atreveixes (en la seva traducció a la nostra i gens menyspreable llengua) no en tinc cap dubte; el formigó és una bona metàfora. La vida, a vegades, també sembla un joc. Amb la diferència que, almenys a simple vista, sempre guanyen els mateixos. Llàstima que la vista sempre sigui complexa, que hi hagi tants contrastos després de la finestra i que la calor faci sortir aquestes esses estranyes de damunt l'asfalt. Al cap i a la fi, suar també deu ser bo. Que la crisi us agafi organitzats.
Ja fa dies que protestem. I, a vegades, sembla que ni tan sols ens n'adonem. La nostra primavera ens ha portat un roser de roses grogues que s'està pansint al balcó. Serà la pluja, o la calor. Els contrastos, com la vida, ens inciten a protestar. Qui crea desigualtats criminalitza la protesta. Qui pateix la diferència, ni tan sols sap com protestar.
Hi ha converses absurdes que ens parlen de poc i res. De mal, cabassos. Tenim el món fet una patranya, i ells només condemnen la resposta que fem alguns cap a la seva violència. Ho va deixar escrit algú; són demòcrates i, en el fons, només són uns cabrons. Perdoneu-me, potser cal començar a dir les coses pel seu nom.
Com cada matí, surto al carrer i saludo els botiguers que esperen fumant a la porta dels comerços. Hi ha pintades que pregunten si les aus que migren també són il·legals. No sé fins on hem arribat. Sort en tenim, de les veus, els punys i les ganes de fer conèixer la veritat. Potser és que, com algun dia et deia, la vida no és una finalitat. Potser és que la vida, en el fons, és el mitjà. El mitjà per protestar, per reivindicar la nostra dignitat. Per fer evident que ens cal, de manera urgent, la llibertat.
Sonen violins en algun lloc d'aquesta finca. Avui ens despertem tard; eren tous i llunyans els cops taronges a les bombones de butà. El balcó sembla una boca oberta que treu foc pels queixals. El roser, que pren el sol, em comenta que li agrada el groc. I jo celebro el seu color, pels antònims que em suggereix. Tu em deies que la importància de viure és ser conscient del moment, de l'ara. I jo et somreia, i et proposava cridar visques a la terra dessota els nostres peus, a la vida, a nosaltres i als nostres.
Avui és dilluns, i fa sol, i és primavera.
(...) El regal més desitjat sempre serà
dedicar-nos un dia sencer robat a la feina, diferenciar-nos de la homogeneïtat, de
la diferència en la lucidesa de la contradicció, que potser ens farà abolir algun
dogma. Ningú no va anomenar mai la
coherència; els teus amics de les Corts, cada
vint-i-tres d'abril, ocupaven la Plaça Major per escriure
versos preciosos amb esprai vermell (...). Evidentment, versos del mestre.
He arribat fa poc de València. Encara emocionat per la manifestació d'ahir, arribo al Penedès i em trobo amb una notícia que em sembla perfecta. Passejo per la casa virtual d'en Pau i celebro la seva última entrada. Sí, avui és diumenge. I m'ho prenc amb calma. Aquests dies pel País Valencià ens han recarregat les piles. I no puc deixar de pensar en una de les imatges més maques que hi ha a mig camí. Des del tren, abans d'albirar Amposta, hi ha un moment en que s'apaguen les llums, tothom calla, i els vagons es mouen a càmera lenta. L'Ebre sota els nostres peus. No ho puc evitar; cada cop que hi passo, la majestuositat de la imatge em posa els pèls de punta.
Sí, avui és diumenge. I ja fa dies que m'he enganxat a la seva poesia.
Ara que les mans se m'omplen d'anells, que continuo deixant-me les jaquetes a casa de l'home de les guitarres, he trobat una història per explicar-te.
Amb e; la histèria que parla de nosaltres.
Amb o; la història de la nostra histèria.
Com paraules que s'escriuen tres vegades i porten les erres accentuades.
Matem herois dins de casa nostra.
La culpa, com sempre, perquè no hi ha cap més obvietat, és dels qui manen.
I encara no he dit res.
Viatjo a Girona, i torno a Barcelona. Per agafar un tren des de Tarragona i plantar-nos a Sueca. Així és la nostra vida. L'hem triat, i vivim amb ella. Vivim, que no és poc.
