Un cap de setmana tranquil·let, aquest. "Sempre hi haurà qui t'ajudi a fer les mudances" i molta llum a l'habitació. Sopars d'aquells que enforteixen l'ànima i estones de sofà veient pel·lícules amb nom de mes; seria bonic saber fer teatre. Una imatge de silenci: estendre la roba, o esperar per treure-la de la rentadora. I segar arran, que la palla va cara.
El divendres coneixerem de ben a prop La Pobla de Lillet. No hi he estat mai, i hi tenim una actuació. Em fa il·lusió conèixer nous llocs i poder-hi portar la nostra música. El Víctor, que és el guitarrista que m'acompanya, és un bon cuiner, encara que, de tant en tant, se li cremi alguna cosa. La vida no és només pa amb formatge; la vida també és ceba cremada :)
El dissabte, baixant del Berguedà, ens pararem a Sabadell, on, aquest cop amb tota la banda, hi anirem a presentar els camins cap a nosaltres. Les coordenades, per si ens hi voleu acompanyar, són: Sala Seattle, 22.00 hores. Esperem poder-vos-hi trobar!
Avui recomenço una mica més cap al nord. Que visquin els busos i els trens. Ei, si pot ser, sense retards. Visca les estones al transport públic, i visca els que somriuen a les vuit del matí. Visca els pobres. Visca nosaltres, carai!
Un cop de porta que sona PUM encara que hagis volgut tancar-la a poc a poc. Em sento una mica trist. Deu ser que sempre són una mica tristos aquests adéus. La vida és tot això; cops de porta, trens amb retard i brindis amb vi blanc.
Les batzegades dels dies dolents sacrifiquen la moral dels més intensos. No sempre és tot com ens pensem, ni guanyem la pena més aviat del que creiem. La identitat de l'individu davant la mediocritat del sotrac; ara m'aixeco, ara començo a sentir, avui ningú va a dormir. El dol assumit i el temps que ens fa falta per vestir-nos de groc. "Ei, que la vida sóc jo; he vingut per governar-te". Hi ha canvis que es fan perquè se senten, perquè han de ser així. Hi ha canvis dits a mitja veu, i canvis que sempre seran per esperar-te.
Avui deixo la meva petita terreta per marxar a viure a Girona. Un canvi volgut. En definitiva, un canvi. Hi
ha carrers, i places, i cares, i gent. Arriscar-se, a la fi, és escollir viure. I creixem, i paguem lloguers,
i aprenem a estar sols. Sobretot si és gener.
I febrer. I abril. I desembre.
Aquest vespre m'asseia en el mateix sofà en el que un dia em vas abraçar. "Tranquil, tot és qüestió de temps". Gràcies per recordar-m'ho; el temps arriba, en majúscula, amb més raó que mai. Avui conec el Temps, que és com l'univers; morirem i seguirà creixent. Quina enveja per aquells que no arribem a l'u seixanta! :) No es pot guanyar sense reflexió, ni sense espai, ni sense lloc. Girona? Crec que sí, gràcies.
Hi vaig per aprendre, per dedicar-me a tot això que tant m'omple, i per refer aquest camí mal asfaltat. Hi vaig per trobar-me, per trobar-vos i per les noves cançons. Per l'harmonia del caos, o la teoria de la vida viva.
I ara, que ja ho he deixat anar tot, i que m'he confessat del món, us agraeixo que hi sigueu; mil gràcies per tot. Si mai passeu per Girona i us hi voleu acostar, jo també cremaré la meva nau. Però aleshores no marxaré; aquí em quedo, aquí em planto.
La nit d'ahir va ser de les més boniques, intenses i emocionants de la meva vida. Us ho dic encara amb l'adrenalina als dits, aquell tremolor al cos que s'hi instal·la en els moments importants. I sí, ahir ho era. Per a mi va ser increïble poder-ho viure d'aquesta manera, i sentir-me abrigat per totes i tots els que hi vau venir.
El cas és que ja tenim una "e" lila, que haurem d'estudiar on col·locar. A l'arribar a la Sala Bikini, en Xavier Mercadé em comentava que algú de la redacció de l'Enderrock havia llegit aquest blog i havia comprat Ratafia. En majúscula, sí senyor. Em vaig emocionar i vaig fer lloc a l'estómac; això s'havia de celebrar. Però, malauradament, després de parlar amb en Roger Palà, em van informar que, al final, els hi havia estat impossible comprar-ne. Quina llàstima. Esperava que en Xavi Sarrià, o el Robert, dels Obrint Pas, portessin una mica de Cassalla (també en majúscula, que la nit s'ho valia). Però res, tu. I és clar, alguna d'aquelles llegendes urbanes que us comentava ahir s'havien de complir. Aparteu les criatures; a les nou de la nit ja s'havia acabat la cervesa.
El cas és que tot va ser molt especial. Moltes fotografies, moltíssima gent, i un agraïment molt especial a Els Altres Bandais, que em vau fer emocionar i allà estàveu, carai! Que grans que sou! Vaig poder parlar amb moltíssima gent i regalar uns quants discos (sempre és un bon moment per la tasca promocional...). La Beth (guapíssima, per cert), en Víctor, els Gossos (una gran a-bra-ça-da), els Teràpia de Shock, els Obrint Pas (mil victòries ens esperen, companys; guanyarem!), en Miquel Gil, Els Pets...
Des d'aquí, recordar al Roger Palà que, l'any que ve, sense Ratafia no hi ha Premis Enderrock. Un somriure! :)
Moltíssimes gràcies per tot. Avui tot sembla una mica més a prop. Esperem que aquesta terra que tenim a sota dels nostres peus ens permeti caminar durant molt de temps més. Visca vosaltres.
Avui, a les nou de la nit, començarà l'entrega dels Premis Enderrock 2008. Em fa especial il·lusió poder-hi assistir, acompanyat per una multitud de persones que han volgut no perdre's l'esdeveniment, vingudes especialment del Penedès. Suposo que serà una nit llarga; intentaré no ensopegar amb res per no caure :)
Hi ha moltes llegendes al voltant de la nit de l'entrega de Premis Enderrock. Potser el blocaire Roger Palà ens ho podria explicar (:p), però a mi m'han arribat diverses versions. Per exemple: als Premis Enderrock corre més alcohol que premis. Aquesta me la van dir, ja fa temps, els Revolta 21. Doncs una ratafia, senyors! Una altra: la nit dels premis és ben bé una festa universitària. Bé, com que fa anys que no em passo per la facultat, m'anirà bé retrobar-m'hi, ni que sigui en una festa. O una altra: la festa és molt divertida, jo m'ho vaig passar molt bé. És a dir, ho tenim tot de cara per anar-hi; no hi podeu faltar!
Per a nosaltres és increïble haver rebut el premi de votació popular pel millor artista de cançó d'autor. Si hi ha ratafia, brindarem per vosaltres; gràcies per fer-nos costat.
Divendres passat vam sortir contents de La Mirona. Un centenar de persones davant de l'actuació, la primera que fem amb tota la banda, aquest any, a comarques gironines. Molta carretera i cotxes carregats fins dalt, tornada ràpida i rellotges de matinada.
El dissabte vam anar a sopar a El forat del pany, a Vilafranca del Penedès. Hi actuava en Diego Paqué. Quina bèstia. Més de dues hores d'una barreja incansable i d'execució excel·lent de rumba, flamenc, reagge i bulerías. Era com un gran cor tocant la guitarra, cantant. El Diego Paqué és de veritat, d'aquells que ho senten. Que gran.
I avui, després d'un diumenge de visites truncades al Castell d'Olèrdola (que trist que s'hagi de pagar per entrar, però bé...), torna a ser dilluns i sembla que el cel vulgui donar una treva de sol. Que plogui i que s'emporti riu avall els que no hi veuen amb el cor. Aquests, mai els necessitarem. Un somriure! :)
Per cert, els que tingueu curiositat, podeu passar-vos pel nostre myspace, que l'hem actualitzat!
(fotografia· divendres passat a salt, sala la mirona |fotògraf·jordi salvia)
Per anar de Vilafranca del Penedès a Riudebitlles gairebé sempre agafo el bus. Avui, que hi he pujat carregat amb les guitarres, una noia m'ha ajudat a creuar el passadís. És maco el dia a dia al bus. I les converses que hi ha, absurdes o no. Un senyor que baixava a El Pla del Penedès m'ha preguntat si eren gaire cares, les guitarres. Home, déu ni do, senyor; si me les vengués, podria pagar-me dos anys de lloguer! Però no, no. No me les venc, senyor, que, encara que ocupin espai i les hagi d'apartar cada cop que algú baixa del bus, són la meva vida. Que transcendental, tot plegat, pensava. Però la comarca és la comarca. I allà ens coneixem tots. Dir el nom dels pobles per on passa el bus és un exercici sa i rigorós de patriotisme penedesenc. Relaxa dir San-ta-Fè-del-Pe-ne-dès. O Tor-re-la-vit. Tot i que, de tant en tant, s'escapa Gi-ro-na. I aleshores m'hi perdo. Ja deu ser això. Un somriure! :)
Dins d'aquest fred, la cambra s'omple de gel. Hi ha canvis realitzats; tranquil·litat. La vida ja és això.
Abans de cap d'any, després d'anar amunt i avall amb trens i busos, ja s'intuïa el canvi. Bauçà ho anuncia en els seus escrits. Un dia us parlaré de Bauçà. El cas és que, al cotxe d'en Pau Alabajos, vaig conèixer un grup del qual n'estic ben enganxat. Hi ha una cançó que em sembla preciosa. Tots associem cançons amb moments, moments amb cançons. Aquí us deixo el meu testimoni; aquí us deixo el meu moment.
Hi ha un calendari a la paret i una veïna que parla per telèfon. Un dilluns que obre una altra setmana i una setmana que comença sense sol. Em fa especial il·lusió l'entrega dels Premis Enderrock 2008. I el concert d'aquest divendres a Salt, a la Sala La Mirona.
Els companys d'ofici que treuen disc (Albert Fibla, Meritxell Gené, Pau Alabajos, verdCel...) i els canvis de la vida que ens fan feliços. La nova arquitectura, que diu Màrius Torres, i canta la Meritxell. Em fa feliç sentir-me acompanyat, acomplir il·lusions. Em fa feliç sentir-vos aquí, ser-hi i poder-ho celebrar. Un brindis, que diria aquell. Un brindis per seguir aquí i no renunciar a la vida.
Avui inauguro una nova categoria de classificació d'articles. "Des de dins", pretendrà ser un lloc de trobada de totes aquelles històries que formen part de les composicions i cançons dels dos treballs discogràfics editats. D'aquesta manera, crec que pot ser interessant compartir les motivacions i experiències a partir de les quals es construeixen els temes.
En aquesta primera ocasió, m'agradaria començar amb el segon treball discogràfic, El camí cap a nosaltres. I m'agradaria que fóssiu vosaltres els qui llancéssiu les preguntes, els dubtes, o les curiositats que tinguin relació amb les cançons d'aquest segon disc.
Per tant, i sense més pretextos, esperem la vostra participació. Moltes gràcies per anticipat!
