Un petit homenatge, amb un video que fa venir salivera, al Dinar de Nadal.
Àpat de tots els àpats, on d'una gran cuina casolana n'ha sortit excelència gastronòmica. Homenatge i reverències a l'escudella per sobre de tot i a les cassoles de les àvies. Quanta, quanta saviesa. El menú va ser:
Primer. Escudella amb galets farcits de pilota de pinyons, bolets i tòfona
Segon. Ànec farcit amb paté de foie acompanyat amb poma i una salsa de bolets i mirtils i d'una altra d'agredolça.
Els mirtils l'hi donen un extarordinari color lilós.
Postres: pinya, dos tipus de palosantos, pintxos de formatge amb codonyat torrons, i rosques de la Maria
Vins i caves del Penedès, orujo de casa i grappa.
El video de caràcter eminentment gastronòmic, plats vius plens de colors i cel·lebració:
La cuinera, extraordinària, és la meva mare, la Cèlia Ros, que a més de mestre dels fogons, és regidora d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Terrassa.
Bon Nadal, i bon matí de Sant Esteve, avui que els galls ja no cantaran!
Sempre m'ha agradat el to escatològic del nadal català. I em sorpèn que no s'en faci més cabal. Els caganers, un tió que caga el dia de nadal... Utilitzo sovint al llarg de l'any la frase "sembla que l'hagi cagat el tió!". Però volia parlar del caganer.
De fet, el caganer és un dels elements més subversius de la cultura catalana. De la pulcra i refinada cultura i catalana. És sorprenent com aquest simpàtic personatge s'ha colat en una tradició d'arrel sacre com el pessebre. El caganer encarana la capacitat i potencialitat de transgressió en la cultura catalana. El caganer és un heroi! nacional i popular davant les formes i cànons noucentistes i dominants de la cultura nostrada.
Mai he estat "superfan" de les modes. Procuro que no trobar-me atrapat en les seves onades i vaivens. Prefereixo l'esperit crític i una certa avantguarda. És per això que segurament no he comprat caganers de polítics i les seves novetats nadalenques anuals. Tot i així des de fa una colla d'anys he anat recollint una colla de caganers en el que ja és una petita col·lecció. N'he fet un petit video i l'he penjat al Youtube (no serà un moda això?). Com a mostra de la bona salut de la cultura catalana no era pas el primer; però si el primer en llengua catalana (el que hi havia penjat és una col·lecció de videos en anglès sobre el nadal català i els caganers). Us presento el video dels meus caganers:
Així mateix, també us voldria recomanar dues pàgines. La primera de l'Associació d'Amics del Caganer, amb una col·lecció brutal de fotos, l'orígen, contes i altres explicacions. La segona pàgina és la d'aquest constructor de caganers.
Finalment voldria fer una proposta: Oi que ha Brusel·les hi ha una estàtua d'un nen que pixa coma símbol de la ciutat? Doncs perquè no fem aquí una estàtua d'un nen o nena que caga? Seria el millor homenatge a la nostra (transgressora) tradició i una projecció universal de la cultura catalana.
Quin Nadal! S'ha mort en Cesc (homònim meu). Ha estat la consciència
social del país. Ninotaire, dibuixant, pintor. Francesc Vila i Rufas va
néixer a Bercelona l'any 1927 i tenia 79 anys. Havia treballat durant
molts anys a la premsa gràfica fent-hi un acudit diari: Diari de
Barcelona, Tele-expres, Correo Catalan i finalment a l'Avui.
En
la meva infantesa el Cesc ninotaire hi era molt present; a casa
compràvem, encara compren, l'Avui cada dia. I de petit ja tenia la
mania de mirar de seguida que arribava el diari l'acudit del Cesc. Vaig
tenir un gran disgust quan va plegar. A més el Cesc sempre ens
acompanyava sempre en la portada de de l'especial de Nadal del Cavall
Fort, en el que era una gran tradició. També el podies seguir en el
dibuix mensual per a Serra d'Or.
De fet en el darrer número d'aquesta revista cultural montserratina, en Cesc sembla que s'acomiadi. "Una abraçada als amics de Serra d'Or, gràcies per tot", deia. (Podeu veure el bloc de Joan Josep Isern que ja ho comentava abans de que es conegués el fatal desenllaç).
El
traç d'en Cesc era clar i senzill. Els ninots simpàtics i quotidians.
L'humor intel·ligent. Va fer servir els seus dibuixos per anar contra
el franquisme i en la lluita per les llibertats. El seu compromís amb
el país era clar, amb els infants i amb els adults, amb la cultura.
Sempre des d'un punt de vista de compromís social, lligant el
catalanisme i la quotidianitat de la gent.
Firmava amb un Cesc on la darrera c, tirava cap amunt. Els teus dibuixos i record sempre ens acompanyin, ninotaire!
La proposta d'en Josep Lluís Carod Rovira sobre la "despolitització" de la llengua ha despertat un fort debat. En aquest s'hi barregen diverses postures, algunes d'elles legítimes i d'altres que massa sovint se'ls veu encriptat el resentiment filoconvergents (Jordi Cabré a El Singular Digital) de no acceptar que potser es passaran una bona etapa a l'ombra (si no canvien potser 23 anys i tot, guiats per un Felip Puig que sembla que fagi punts per apuntar-se a Maulets!). El problema de la política lingüístca de les darreres èpoques convergents no era de massa politització, sinó d'enceafalograma pla que havia provocat la connotació a l'entorn de la llengua catalana com avorrida, elitista, una mica carca i amb excès d'oficialització. Voldria destacar, més enllà d'aquestes crítiques, vàries aportacions interresants al debat actual:
A la blogosfera cal destacar l'intens i qualificat debat que hi ha hagut a la pàgina d'en Xavier Mir, on aquest internauta es mostra a favor de la proposta de Carod, o l'article del jove sociòleg terrassenc Roc M. Foix a SocialCAT en aquest cas amb una altra prespectiva des de la mateixa esquerra, article que afegeixo més avall.
Així mateix mateix incloc un extracte de la nota de premsa, perquè no hi hagi ni equívocs ni trargiversacions:
"Josep-Lluís Carod-Rovira, ha dit en l'informe polític del consell nacional que ha arribat l'hora de despolititzar l'ús de la llengua catalana, perquè el seu ús deixi de tenir connotacions ideològiques i es pugui convertir en la llengua de tots els que viuen a Catalunya (...) Ha arribat l'hora de despolititzar l'ús de la llengua catalana, perquè el seu ús deixi de tenir connotacions ideològiques i s'assoleixi una situació semblant a la del castellà o el francès. Una llengua que no tingui connotacions polítiques i que, per tant, tingui atractiu per al seu ús social (...) La llengua de qualitat ha de ser un dels elements del "patriotisme social" que defensa el govern. "Despolititzar la llengua", segons Carod, no significa "desentendre's", sinó aconseguir que el català es converteixi "en l'idioma comú d'acollida, en el terreny de joc compartit per tothom al nostre país".
L'Article de Roc M. Foix:
"Aquest dissabte Josep Lluís Carod-Rovira, que sempre intenta llençar idees innovadores i renovadores del catalanisme, en el marc del Consell Nacional d’Esquerra a Reus, formulava la proposta de que s’havia de despolititzar la llengua catalana, amb la finalitat de fer-la, segons aquest plantejament, una llengua nacional.
Aquesta volta, no comparteixo del tot la proposició carotiana. Suposo que el que volia dir en Carod és que cal treure la llengua del debat i la confrontació més partidista. Perquè si traiem de la llengua el seu component polític –i social- el reduïm i el deixem pelat amb els seus elements essencialistes. I això és el que és perillós del debat identitari, reduir-lo sols a un debat culturalista i lingüístic sense els seus continguts polítics i socials, que són els realment importants per la convivència.
La identitat és un devenir constant, i és justament per això que és bastant inútil afirmar que ja està superat, tancat o que ja no és significatiu. Sempre estarà obert. I mentre sigui amb contingut polític i social anirem bé. Contingut polític i social, vol dir justament que discutim sobre les injustícies socials i la capacitat de viure plegats. I vol dir que situem la llengua catalana en el debat de la cohesió social.
És justament perquè en Josep Lluís Carod Rovira ha estat el que en la nostra història recent ha encapçalat la renovació del catalanisme en la superació de les seves limitacions essencialistes i culturalistes, avançant en el patriotisme social, que em sorprèn la proposta.
Penso, modestament, que la línia és la contraria: cal omplir la llengua, i sigui de passada la reivindicació identitària, de contingut polític i social. A molts els hi agradaria que això de la catalanitat quedés reclòs a una particularitat culturalista, en un lliscar cap a l’essencialisme i les exclusions mútues.
És per tot això, la cohesió social, el viure plegats, la capacitat d’entendre’ns i compartir, per l’hospitalitat, i per la lluita contra les injustícies socials de 300 anys d’opressió i persecució, d’intent de genocidi polític i cultural que penso que defensar la llengua catalana és profundament progressista i d’esquerres.
No podem, des de l’esquerra nacional, caure en la trampa de separar els elements culturals dels elements socials i econòmics. Sempre i a tot arreu les lluites socials són identitàries i culturals, i les injustícies culturals i identitàries tenen una profunda derivada i arrel d’injustícia socieconòmica.
Fa 20 anys Joan Francesc Mira ens explicava a la “Crítica de la Nació Pura” la diferenciació entre nació cultural i nació política. Era una diferenciació important per trencar l’essencialisme identitari. Avui, però ja sabem que no hi ha nacions només polítiques i nacions només culturals. Sempre són una mica de cada.
I encara més; les nacions són polítiques i culturals... i ètiques i socials. I els quatre elements és necessiten. Cultura sense societat o política sense ètica... són reduccionismes perillosos. El que assegura la convivència és que una nació tingui elements culturals, i polítics, i socials i ètics forts.
L’adhesió a la llengua catalana, de tota la col·lectivitat no la farem fent-la neutre, sinó donant-l’hi molt contingut polític, social i ètic.
Cal omplir la llengua catalana de contingut polític, d’esquerres evidentment".
Com bé diu en Roc Foix, omplir la llengua de contingut social i treure-la del debat partidista. Deu ser una sortida correcta al debat.
La hipòtesis que plantejo diu, sintètica, que les 350 pistoles que va
robar ETA aquest estiu a Vauvert, a La Camarga (Occitània), no eren per
disparar, desitgem, sinó per negociar.
Ho veig tan clar que em
faig una mica de creus que no hi hagi cap dels grans analistes que
volten el procés de pau que ho hagi plantejat. Tot plegat, uns i altres
estan en un estira i arronsa de forces. I és evident que se’n té més
amb les 350 pistoles al darrera que sense aquestes. (Peu de foto: el procés de pau és una contrarellotge per equips, o potser un port de muntanya; foto equip ciclista Euskaltel Euskadi)
La clau de
volta està en la lògica que aplica ETA. No és pas una lògica política,
sinó una lògica absolutament militar, fins i tot militarista diria.
Massa sovint volem fer passar el conflicte d’Esukadi per esquemes
polítics com els nostres, i la lògica és una altra. És la il·lògica
militarista. I aquesta és molt bèstia.
Us explicaré d’on trec la certesa: Ho vaig veure clar fa uns anys
quan un noi basc em va explicar que l’atemptat d’Hipercor tenia molta
lògica dins l’estratègia etarra, que en cap cas havia estat un error.
Jo me’l mirava incrèdul i amb creixent indignació.
Hipercor va
ser, en clau militar etarra, per anar a negociar amb força en les
converses d’Alger, entre ETA i el govern espanyol de final dels anys
80. L’atemptat va ser exactament 4 mesos abans d’iniciar les converses.
És molt bèstia sí, però és així. És també un gran greuge al
poble català, del qual per cert no ens n’hem rescabalat plenament. Des
d’aquell llunyà dia, en plena adolescència, em vaig distanciar del
militarisme, que mai ja no m’havia fet gaire el pes, i vaig ponderar i
matisar la meva clara simpatia per l’independentisme basc front
l’estat.
Sobre el procés de pau a el País Basc, penso força
com em va dir en Juan Elorrieta, Secretari general d’ELA, del sindicat
majoritari allà, abertzale i independentista el personatge, un dia
sopant a Barcelona: “Del procés de pau és molt difícil que en surti
alguna cosa que vagi nacionalment més enllà del vostre Estatut, en això
cal ser molt poc optimistes. Però la gent d’ETA i Batasuna cal que
tinguin clar que avançarem més deixant el tema militar que no pas
tornant-hi. Cal que pleguin que avui ja només entorpeixen el procés de
sobirania basc, sobren les armes, fan nosa i que es converteixin en un
partit polític normal, que vagin a les eleccions i que governin una
mica. Si la meitat de l’esforç que hem de realitzar, i realitzen
aquesta gent, en la gestió de les conseqüències del conflicte, presos,
violència, convivència, sectarismes... el dediquessin a fer país positivament seríem independent
en poc temps ” Esperem que així sigui.
És una plaer poder penjar a internet i ajudar a difondre aquest fragment de la conferència de Salvador Seguí, conegut popularment com el Noi del Sucre, Secretari regional de la CNT, que realitzà a l’Ateneu de Madrid l’octubre del 1919. Planteja la relació dels treballadors catalans amb la llibertat nacional de Catalunya, i com veureu el que explica de la Lliga Regionalista té plena vigència i actualitat.
“A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia” (Salvador Seguí: escrits. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975)
Avui, la Isil, de 2 mesos i 3 dies d'edat, la meva filla petita, ha anat a la seva primera manifestació. L'Etna, la meva filla gran, amb 2 anys i mig ja n'és una experta. Amb el cap ben alt i la consciència tranquil·la, dels seus pares, de que aquesta assistència no contradiu en cap cas el Govern d'Entesa. (Veure més avall).
Penjo també en aquest "post" un video d'imatges de la manifestació. 5000 persones són, en l'estat actual de forces, moltes persones. (El vídeo, resumit i muntat, en 3 minuts l'ha gravat el Jordi Centelles, però la càmera era la meva. Ha perdut qualitat al canviar-ho de format per penjar-ho al Youtube. La pròxima ho faré en un altre format):
Cinc notes sobre la situació actual de la qüestió (a la llum de l'Acord de Govern de l'Entesa)
Primera: El model de mobilitat al Vallès Tinc molt clar que la solució als problemes de mobilitat del Vallès, de l'Occidental i l'Oriental, i del conjunt de l'àrea metropolitana no passa per la construcció d'una nova autopista de sis carrils entre Vilafranca del Pendès i Sant Celoni, sinó per canviar el model de mobilitat actual. De res serviria una nova autopista si en 10 anys està saturada i sols serveix per abocar més cotxes i camions a la xarxa viària. En 70 anys no s'ha construit cap nova gran infraestructura de transport públic de rodalies; Cal canviar el model franco-convergent de mobilitat, no sols més sostenible, sinó sostenible del tot i que no castigui ni la butxaca ni el temps dels treballadors.
Segona. El govern d'Entesa: Pel diàleg! Sense cap dubte l'assistència a la manifestació de Sabadell
(cocapital del Vallès occidental) no contradiu en cap cas els
plantejaments de l'acord de Govern de l'Entesa. Diu aquest que es
desenvoluparà un Pacte Nacional d'Infraestructures, a partir del Pla de l'anterior govern, on com bé
és sabut, no hi sortia el 4rt Cinturó, i sí el 4rt cinturó ferroviari i
que d'acord amb municipis, agents socials i entitats ambientals es
consensuarà també un nou pla de mobilitat.
Aquí cal fer dos punts d'atenció, que justifiquen la "mani":
En
prinicipi el redactat de l'Acord de Govern d'Entesa no sona malament a
les orelles; però cal estar atents: el que deia l'anterior pacte de
govern, conegut com el del Tinell, tampoc estava malament i al final
-amb el suport del PSC i de CiU al Congrès de diputats, el que havia de
ser sols un enllaç entre el Vallès Occidental és un tram del 4rt Cinturó amb tres carrils per banda i amb un traçat pensat per allargar-lo per les dues bandes.
A més mentre es firmava l'Acord de Govern, amb unes paraules tan maques, als Pressupostos Generals de l'Estat, amb el suport dels abans esmentats, hi ha inclosos els estudis d'impacte ambiental dels trams entre Vilafranca del Penedès i Abrera i Terrassa i Sant Celoni.
Tercera. Què diu el Pacte de Govern? (textualment) He fet un "talla i enganxa del document de l'Acord en el capítol d'infraestructures i mobilitat:
"Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya:
• El contingut del Pla d’Infraestructures del Transport se sotmetrà a un gran pacte nacional per a les infraestructures. Mitjançant aquest pacte es prioritzaran i s’acordaran les principals actuacions amb els agents econòmics, socials, territorials i ambientals.
• Durant l'any 2007, el govern aprovarà i donarà coneixement al Parlament del PITC, que integrarà el Pla d’infraestructures del transport terrestre (xarxa viària i ferroviària), el Pla de ports i el Pla d’infrastructures del transport aeri (aeroports i heliports).
Mobilitat
• Desplegar la Llei de Mobilitat i les directrius nacionals en la perspectiva d’un model més sostenible, a través de la potenciació del transport públic i del ferrocarril, que contribueixi de manera decidida a la reducció de l’ús de combustibles fòssils i a la disminució de l’emissió de partícules contaminants i gasos productors de l’efecte hivernacle.
• Elaborar la Llei del finançament del transport públic."
Quarta: l'autopista i els diversos membres i diputats del Govern Si bé es cert que el cartell de la manifestació és poc encertat en el context actual -la souflé sociovergent es va desinflar abans de nèixer- no entenc, a la llum del text, perquè els membres del Govern i diputats d'Esquerra i ICV no poden dir que s'oposen al 4rt Cinturó i en canvi el President Montilla sí que pot afirmar que es farà segur. El redactat de l'Acord de Govern és ben clar i hauria de ser igual per tots els seus membres que parelen amb una sola veu, tal i com es repeteix reiteradament.
Cinquena: altres solucions a la mobilitat del corredor mediterrani Cal trobar alternatives a la mobilitat de gran distància Europea que passa per el corredor mediterrani i que ens satura l'A-7 i els seus peatges i l'Eix transversal, i aviat el Túnel de Bracons. Apuntem dues mesures. Primera: Cal diferenciar les infraestructures per la mobilitat de petita distància i de la gran: no poden ser les mateixes. Segona: hem d'apostar pel transport públic tan de mercaderies com de mobiltat quotidiana de persones. Hem se superar els dèficits en aquest sentit dels darrers 70 anys.
Per cert, la Isil, dins els seu cotxet, i la Marta, la seva mare, han sortit al Telenotícies. Quan siguin grans, la Isil i l'Etna, tan si hi ha autopista de sis carrils travessant la plana vallesana o altres infraestructures més civilitzades els hi podrem explicar: COM EL VALLÈS NO HI HAVIA HAGUT RES!
Hem anat al Festival de Pallassos de Cornellà. Ha estat una bona experiència, per tot. Hem vist dos grups de clowns anglesos molt, però molt bons, finíssims de la secció Free Clown que es realitzava al carrer, a la Plaça de Satn Ildefons.
El fet del lloc no era neutre, més en una setmana com aquesta, la terra de'n Montilla. Ha estat una immersió/aproximació molt interessant. Feia molta anys que no anava a Sant Ildefons, abans coneguda com a "Ciudad Satèlite". És gegantina; enriute'n de les barriades de Terrassa!. Però estava impressionant, arreglada, el metro, el mercat, molts parcs infantils i places, molts comerços... molta, però molta vida! Fa molt bona pinta, malgrat el gratacels. Quin canvi: abans en dèiem barraquisme vertical, i ara fa goig. Puc arribara entendre els perquès del Montilla en el seu propi feudo. En acabat l'espectacle hem anat a dinar a un restaurant molt popular que ens recomanat, en und els blocs, El Carpanta; un gran nom, per cert. Per sorpresa meva, i contra tòpic i idees prestablertes, he sentit molt, però molt català. El pla de barris està fent miracles en tots els sentits.
He trobat uns quants coneguts. Un company de facultat, que com jo excercia el seu paper de pare. Ens hem saludat amb emotivitat i complicitat generacional. I dos companys del sindicat, el Xavi i el Saldaña, tots dos veïns de Sant Ildefons. Estic molt content d'aquest fet: conec gent de tot tipus i d'arreu del país, i això m'agrada.
He marxat molt content d ela visita a Sant Ildefons i del seu Festival de Pallassos. La cultura i encara més el riure ens dignifica socialment a tots, també als barris.
L'altre dia vam anar a cerca a en Paco Candel. Vam tenirn una conversa
llarga de la qual en farem una entrevista més elaborada. Ara però us podem
oferir una petita mostra en un document que vam gravar en video.
Paco Candel ha escrit més de 60 llibres entre els que destaquen "Els
altres catalans" del 1964 i de la qual ara en sortirà la 18ena edició,
"La nova pobresa" del 1988 o un dels seus primers llibres, "Cuando la
ciudad canvia de nombre" del 1957 sobre els nous barris populars i
precaris de l'emigració barcelonina dels anys 50.
Candel ha
estat considerat l'escriptor del pobres, de les classes populars
catalanes, i malgrat no escriure sempre en català, la seva aportació
sobre el fet migratori a Catalunya és un dels puntals indefugibles del
catalanisme actual.
Teniu més informació a la pàgina següent de Socialcat.cat
Cal recuperar les banderes i ètica del món del treball, les de la Catalunya popular"
Recupero aquesta interessant entrevista publicada en el primer número
de la revista Llengua i Treball, ara que finalment Josep Termes ha tingut el reconeixement que
es mereix, després d'anys oblit i menyspreu per part de l'esquerra
estatalista i cosmopolita que això de que els obrers siguèssin
catalans, no és que no ho entenguès, sinó que li feia cosa.
Un petit homenatge, amb un video que fa venir salivera, al Dinar de Nadal. 
Sempre m'ha agradat el to escatològic del nadal català. I em sorpèn que no s'en faci més cabal. Els caganers, un tió que caga el dia de nadal... Utilitzo sovint al llarg de l'any la frase "sembla que l'hagi cagat el tió!". Però volia parlar del caganer.
Quin Nadal! S'ha mort en Cesc (homònim meu). Ha estat la consciència
social del país. Ninotaire, dibuixant, pintor. Francesc Vila i Rufas va
néixer a Bercelona l'any 1927 i tenia 79 anys. Havia treballat durant
molts anys a la premsa gràfica fent-hi un acudit diari: Diari de
Barcelona, Tele-expres, Correo Catalan i finalment a l'Avui.
La hipòtesis que plantejo diu, sintètica, que les 350 pistoles que va
robar ETA aquest estiu a Vauvert, a La Camarga (Occitània), no eren per
disparar, desitgem, sinó per negociar.
És una plaer poder penjar a internet i ajudar a difondre aquest fragment de la conferència de Salvador Seguí, conegut popularment com el Noi del Sucre, Secretari regional de la CNT, que realitzà a l’Ateneu de Madrid l’octubre del 1919. Planteja la relació dels treballadors catalans amb la llibertat nacional de Catalunya, i com veureu el que explica de la Lliga Regionalista té plena vigència i actualitat. 
Avui, la Isil, de 2 mesos i 3 dies d'edat, la meva filla petita, ha anat a la seva primera manifestació. L'Etna, la meva filla gran, amb 2 anys i mig ja n'és una experta. Amb el cap ben alt i la consciència tranquil·la, dels seus pares, de que aquesta assistència no contradiu en cap cas el Govern d'Entesa. (Veure més avall). 
Hem anat al Festival de Pallassos de Cornellà. Ha estat una bona experiència, per tot. Hem vist dos grups de clowns anglesos molt, però molt bons, finíssims de la secció Free Clown que es realitzava al carrer, a la Plaça de Satn Ildefons.
