Penjo un vídeo d'una matança del porc al Lluçanès. Que ningú hi cerqui les fotos "gore" que no hi són, tot i que en tinc de molt guapes, una matança és molt plàstica i colorida, no crec convenient penjar-les. Una matança del porc en un mas o masia, amb la família, els veïns i els amics conserva una força que m'atreviria a qualificar de tel·lúrica.
L'acompanyo d'un interessant cançó d'absoltes versionada per Mesclat sobre una lletra popular:
Els Funerals del Porc (popular)
Celebrem els funerals, amb diner i candela, de la mort del nostre porc, que és gran meravella, entre amics i parents que se'l troben entre dents sens tenir-ne pensaments si és mascle o femella
Ha fet un testament clos, sense cap notari: "si a la taula hi queda res, fiqueu-ho a l'armari que no fos el cas bordell que vingués el gat burell que es menges fins a la pell, si podia entrar-hi"
"De vianda en queda prou per les carnestoltes les deixo tot el meu cos botifarres moltes; també us deixo lo poltruc, mengeu's-el que jo no puc procureu viure amb salut, després fer-me absoltes".
El porc ha estat ben gras ben gruixut ben rellarg
Un "passa-requies" cantem, són per los enterros sabem cert que el porc difunt ha mort amb dos ferros, el ganxo i el ganivet. Això si que és dit pel cert, i penso quedar-ne net dintre de dos mesos.
Pels que hi cerqueu tres peus al gat la matança va ser feta amb control veterinari i adequada a la llei 22/2003, que això sí, les coses, si es poden, cal fer-les ben fetes.
Ja se que no es pot abusar de les metàfores polítiques a Catalunya sense que a un l'hi diguin que "pujoleja" una mica, però ben agafades i sense confondre-les del tot amb la realitat no estan malament, són explicatives i pedagògiques. I ja ho deia en Pallach: política és pedagogia! Heus ací, doncs, la metàfora de la muntanya i la plana de l'independentisme:
Vam tardar molts anys en aconseguir fer sortir l'independentisme de la muntanya i baixar finalment a la plana; l'etapa de la muntanya va ser plena d'èpica i i rica en vivències, no ho nego, però finalment ens vam poder treure el passamuntanyes, i vam baixar a la plana i hi vam plantar el nostre campament al bell mig.
Vam aconseguir posar el campament molt a prop, en termes de guerrilla metafòrica, de la capital, però sense aconseguir-hi entrar del tot; en tot cas però vam plantar el campament bastant al mig, com el dijous, de tot plegat. Va ser aleshores quan vam establir negociacions amb els rostres pàl·lids i les tribus que ocupaven l'espai central de la plana, i vam fer-hi un pacte, s'hi van veure obligats, per participar en la gestió del domini del país.
Alguns opinen que després d'un temps cal trencar el pacte, deixar de fumar la pipa de la pau i tornar a la batalla, sabent d'entrada que no la guanyarem, encara som pocs (un14%). Amb tal fi, pensen que ens podem aliar amb l'altra tribu, els Ciux, però això ens allunyaria de la nostra gent, dels treballadors, que ens donen cada cop més suport i rostres pàl·lids muntarien un Zapateado, amb un amics seus de les tribus de ponent. I tenim el risc d'haver de tornar a la muntanya, que es el que volen els Ciux.
Alguns pensen que podem tornar als nostres campaments d'hivern a les muntanyes -cerdanes per ser més explícits- directament i esperar, atrinxerats, que arribin millors primaveres. I que això seria bo.
Mentrestant m'ho mirava i pensava: coi quines ganes de passar fred, que tenen aquests i quines ganes de deixar que els altres ocupin i maneguin la plana!
Potser hem de canviar el nostre campament de lloc, no ho nego, però perquè pugui créixer més, enfortir-nos, muntar Fort Apache, però a la muntanya s'hi ha d'anar de tornar sols a esquiar si hi ha neu o a l'estiu a fer cims. L'objectiu de la política és conquerir i mantenir la plana, no muntar repúbliques bananeres i "Reagrupar" guerrilles tropicals al bell mig del Pirineu.
I quan es pugui caldrà conquerir la capital i ocupar el Palau (però primer hi hem de tenir infiltrats i suports amplis). I tenir una majoria social que ens ho permeti.
Arribo a casa després d'una jornada laboral de 15 o 16 hores més o menys. Un dia que no he atrapat el temps ni la feina capbussat en unes eleccions sindicals amb l'Albert, el Dionís, la Mercè i altre companys. Des de les 10 del matí, un moment que he passat pel despatx, conec el repte/test que m'ha passat en Marcús des del seu bloc, i que m'esperava quan tornés a casa, sense saber que seria tan tard. Però m'ho prenc com una bona distracció de la que no puc defugir. Un dia en Marcús ens hauria d'explicar com ho fa per actualitzar i escriure al seu bloc dos cops per dia!!!
El passo als següents companys blogosfèrics: La Laia Jurado (cap de llista de la CUP de Vic que estrena bloc), al Camil Ros, al Marc Ferrer i al Ferran -que és un dels simpàtics que deixa comentaris carques als meus posts-, per si recupera el seu bloc que ara no trobo.
Una ciutat: La meva, Terrassa, als anys 80 quan anàvem a l'institut i encara era un desgavell urbanístic i social molt autèntic.
Una
paraula: pixamandúrria.
Un
menjar: sempre que puc, un arrós.
Una
beguda: l'aigua de València, mentre el cos aguanti
Una
colònia: el patxulí de la Marta
Una
marca de roba: alguna que tingui ètica i compromís social (??!!!)
Un
cotxe: la resposta correcta hauria de ser un SEAT o una Nissan o un Ford, fets als Països Catalans, si pot ser (tot i que la Zafira també m'agrada).
Un
monument: Santa Maria de Lluçà o el claustre de Sant Miquel de Cuixà.
Un
programa de TV: tot va començar amb el Persones Humanes
Un
grup de música: Massilia Sound System
Una
pel·lícula: Màrius i Janette, d'en Robert Gueidiguien
Un
actor: sempre he tingut debilitat per en Lluís X. Villanueva
Una
actriu: l'Àngels, evidentment, l'àvia dels Cargols.
Un
futbolista: Hristo Stoikov, sense dubtar
Un
entrenador: Rijkaard
Un
partit: polític? de futbol?
Un
estadi: El Cèltic Park de Glasgow, un dia que hi vaig anar a veure un Cèltic -Hearts d'Edinburgh, 4-1, amb dos glos del Larsson.
Un color: el roig, of course
Una
virtut: l'engrescament
Un
defecte: el dels cagadubtes, entre altres, suposo.
El teu equip de l’ànima: el Barça, els Minyons i el meu sindicat
El debat i joc de contradiccions al que hem assistit sobre si a
Catalunya erem postnacionals o prenacionals, iniciat en el discurs
d’investidura del president Montilla i contestat pel vicepresident
Carod, ens pot portar a un debat sobre el qual ja feia temps que em
feia cabals: com encaixava la modernitat i la postmodernitat en el
catalansime i en la nació catalana.
I tinc una resposta. Som post i prenacionals. Sí senyors, som les dues coses. En algunes qüestions, les identitàries per exemple, hem superat la modernitat dels segles XIX i XX i les seves anacròniques formes, i en altres, les polítiques, mai hi hem arribat. Intentaré explicar-me:
En
els termes del debat i discurs identitari podem dir que som
postnacionals. Les identitats nacionals modernes, la del segles XIX i XX
per entendre’ns i a grans trets, eren unes identitats nacionals
monològiques, homogènies, empaltades de passats romàntics i encara amb
un fort component essencialista, estàtiques i fins i tot jacobí. Avui,
en el món occidental, aquest model d’identitat nacional ha quedat
absolutament desbordat i superat per la pròpia realitat de les nacions.
Podem
dir però, que la identitat nacional catalana, justament per la nostra
pròpia singularitat, el fet de no tenir estat propi en la qual
recolzar-la i per la seva gran capacitat, ja des d’enllà el segle XX,
d’incloure la diversitat en el propi discurs nacional i en el
catalanisme, fins al punt de que n’esdevé un dels seus principals trets
identificatius, mai ha estat una identitat nacional moderna molt
clàssica; des de fa molts anys ja ho som de postnacionals,
identitàriament, nosaltres, no és pas res de nou, molt abans fins i tot que altres identitats nacionals
dels voltants. Alguns d’aquests, com el nacionalisme espanyol per
exemple, es troben molt més encallats en els seus obsolets i anacrònics
models identitaris penjats d’un ganxo del segle XIX.
En canvi si traslladem el debat als termes i terrenys de la política
som prenacionals: en la modernitat política les nacions
es caracteritzaven per construir “estats-nació”. Des d’algun àmbit
se’ns ha volgut fer creure que la superació de la modernitat consistia
en la superació dels “estats-nació” clàssics i de l’era de la
“modernitat”. Ja fa temps que vam descobrir que això amagava una
trampa; no és cert que en aquests temps “postmoderns” i “post” tot que
ens ha tocat viure els estats hagin caigut en desús i estiguin menystinguts i acorralats. Es troben sobretot qüestionats per la globalització
econòmica i les seves dinàmiques per una banda i embolicats en un
procés de descentralització més o menys fort i de la lògica de la
subsidiarietat per l’altra, però a pinzellada forta i en el terreny polític
les lògiques nacionals -polítiques i socials i econòmiques també- continuen lligades als estats.
En el debat identitari Catalunya va superar ràpid i amb èxit l’etapa
moderna i estem ben preparats per afrontar els temps “post” actuals;
ara bé no es clar que en terreny polític es pugui fer el salt –i
permeteu-me la filosofada- de l’etapa prenacional (premoderna) a la
postnacional (postmoderna) sense haver passat i trepitjat la modernitat, que
vol dir tenir un estat propi. Perquè tampoc és cert que ser
“postnacionals” vulgui dir no tenir estat. Ans el contrari. Per jugar
nacionalment en els terrenys de la globalització, necessitem “estat”.
No serà l’estat-nació modern clàssic dels segles XIX i XX, potser
millor, ens estalviarem segons quines coses i excessos estatalistes, arrelats en la bona tradició antiautoritària i llibertària dels treballadors catalans nosaltres. Però ens cal un
estat. Tan postnacional i postmodern com vulgueu, però estat propi. En això encara som prenacionals.
Estava esperant amb candeletes els resultats de les eleccions sindicals de la SEAT del dijous passat, dia 25 de gener.
Reconec que és el meu tema, que hi estic molt posat, però penso que, més enllà d'aquest fet, les eleccions sindicals a la SEAT són un fet importantíssim per al país i la seva economia, molt per sobre del tractament que han tingut als mitjans de comunicació i molt per sobre d'altres notícies, tan de la seccions d'economia com de societat o política, a les quals s'hi fa molt més cabal mediàtic.
Això és sempre així, però aquest any potser un xic més perquè eren les primeres eleccions sindicals a la primera indústria i empresa privada del país després del procés de regularització de plantilla de fa un any que va afectar a 850 treballadors i treballadores.
Els resultats varen ser els següents, en els seus diversos centres de treball i en el global:
Eleccions sindicals SEAT 2007 (entre parèntesis els del 2003) Número de representants al Comitè d'Empresa
(Aquest "post" també ve a dir: No feu servir el nom del Reagrupament en va!) Des de fa pocs dies podeu trobar a les llibreries l'obra "L'exili dels catalans, una nova aproximació" publicat pel Centre d'Estudis Històrics i Socials de Girona. És coordinat per l'Enric Pujol, es presenta l'1 de febrer a la Llibereria-Cafè de Girona (Carrer Ciutadans), i hi apareix un article meu sobre el "Moviment Socialista de Catalunya, 1945-1972", titulat "Els Músics, l'MSC en clau d'exili i de catalanisme social". Amb el sobrenom dels "músics" que era com eren coneguts en l'argot antifranquista els militants d'aquest partit referent de l'esquerra socialista i catalanista durant els anys de la dictadura. En l'article hi he inclòs, entre diverses aportacions d'interpretació històrica sobre l'esquerra catalana, la biografia d'alguns dels seus destacats dirigents a l'exili en Josep Rovira, en Manuel Serra i Moret i en Josep Pallach.
Escriure sobre en Pallach em va obligar a rellegir altres coses, sobretot el llibre "Josep Pallach i el Reagrupament" rèsum de la tèsis doctoral de Glòria Rubiol i a repassar textos d'en Pallach.
Ara alguns s'han entestat en reivindicar de nou el nom de Reagrupament, però penso que en fan mal ús. El Reagrupament del Pallach era d'un absolut catalanisme social.
Afegeixo i penjo tot seguit la biografia, de la qual en soc autor, de Josep Pallach que es troba en en el llibre "L'exili del catalans, noves aportacions":
Apunt Biogràfic de Josep Pallach (Figueres 1920 - Barcelona 1977).
Hi ha doc llocs comuns entorn la figura d'en Josep Pallach, però no per això menys certs. El primer és el que diu que en Pallach, que en el seu moment als anys 70 va ésser fortament criticat per la seva postura clarament socialdemòcrata, tenia raó en els seus plantejaments. Les esquerres europees i catalanes anirien cap a les propostes o postures socials i polítiques que ell va defensar. El segon tòpic és la pregunta de què hagués passat al socialisme català si en Pallach no s'hagués mort en plena activitat i maduresa política, i el convenciment secret, però sabut per tothom, que el socilaisme català no hagués tingut tanta subordinació estatal.
És molt citat, però no menys cert, que Josep Pallach, era tan polític i socialista, com mestre i pedagog. De fet en la seva obra publicada, els llibres d’aquests temes, política i pedagogia, hi tenen parts iguals, tan que fins i tot, és coneguda el seu lema “política és pedagogia”. A més del seu socialisme democràtic, ensems el seu treball sindical, és conegut el profund catalanisme de Pallach, amb una proposta federal, però amb preocupació per la personalitat pròpia jurídica i internacional del socialisme català. Així mateix una altra de les frases que l’hi han restat és la que diu “de la independència de Catalunya, cal parlar-ne poc, però pensar-hi sempre”.
Des de feia temps ho portava de cap: volia fer una trobada cara a
cara entre la Najat El Hachmi i en Paco Candel. I els hi vaig proposar sense masses manies. El paral·lelisme entre
els seus dos llibres el trobava extraordinari, salvant els 40 anys de
distància i que, evidentment, el Paco Candel és un referent consagrat i
ha escrit més de 60 llibres i la Najat és més un referent recent, emergent en diuen, mentre esperem el seu anunciat segon llibre.
Com
recent és l'onada d'immigració africana, magrebina i subsahariana i ja
allunyada enllà en el temps i en una societat pretèrita tardofranquista
que ja no tornarà, l'onada d'immigració peninsular dels anys 50, 60 i
70 a Catalunya.
La comparació no es endebades: és cert que la
immigració recent és més llunyana culturalment, religiosa i
lingüística, però no és menys cert que cap país del món, o de l'Europa
occidental ha doblat la població com va fer Catalunya entre els anys 50
i 70 del segle XX, i ha superat la prova amb nota. En plena dictadura
franquista i sense planificació social i urbanística.
A voltes
aquest fet, posa en qüestió les polítiques actuals d'immigració; ens en
vam sortir amb menys, però també és cert que els immigrants dels anys
60 venien a treballar i aquí hi havia feina per ells, i els actuals
venen a treballar i ho han de fer, en molts casos, de manera irregular
perquè no els hi donem permís de treball o en feines precàries en el supòsit més positiu.
També és veritat que ara estem més preparats en polítiques socials i urbanístiques,
però també no és menys cert que als anys 50 i 60 aquí tothom coneixia
la llengua dels nouvinguts i que ara en parlen més de 200. En tot la
catalanitat pot resultar igual d'inclusiva i integradora de la
diversitat.
Fa temps que proposo una lectura comparada dels dos llibres:
Paco Candel: Els Altres Catalans, 1964 (Edicions 62, ara sortirà la 18 edició)
Najat El Hachmi: Jo també soc catalana 2004 (Columna, tres edicions)
El darrer post que he penjat era un rotllo patatero, però com passa en aquests casos ha estat el més comentat. Ara me'n vull rescabalar i agafo la direcció contraria. Segurament no necessitaria dir res més. Jaume Sisa, Canet Rock, 1975.
El vídeo està penjat en diversos blocs; però em plaia que ho estigués al meu. és un gran document, per l'autenticitat que mostra i per l'hora que deu estar filmat és musicalment brutal.
És, suposo que també, un homenatge als últims d'anar a dormir, club al qual he estat assidu durant molt temps. Tot esperant que sortís el sol o trobéssim el setè cel.
Feia uns dies que no escrivia en aquest bloc -molta feina i dormir poc-, i encara en feia més que no hi escrivia de política; milito fermament en l'eclecticisme blocaire (i vital). Però fa dies que em volta una reflexió política pel cap. Diu així (en negreta el paradigmes):
No es tracta sols de contestar aquells que diuen que si esquerra ja no és independentista, que si naps o que si cols, que no hem preocupa massa: més enllà de la discussió concreta amb alguns amics sorruts, penso que la societat catalana, els electors d'Esquerra i els que encara no ho són, veuen bé l'aposta seriosa pel Govern d'entesa i el "patriotisme social", i la resta d'atacs són, majoritàriament, criptoconvergents disfressats de suposada radicalitat. Voldria anar més enllà d'aquest debat i fer una reflexió de fons.
M'ho deia un company retrobat en una sobretaula recent: Som davant un canvi de paradigma de l'independentisme català! afirmava. Jo l'hi vaig discutir més o menys: No tant -diria-, estem malgrat tot ben instal·lats en el paradigma dit de l'"Esquerra Nacional" dels darrers anys, àmpli, amb voluntat de construir majories sobiranistes des del discurs i l'acció social, que va agafant diverses formes. Tant com canviar de paradigma, penso, sobretot és consolida", l'hi deia. Però em va quedar el "cuquet" de la reflexió entorn dels paradigmes de l'independentisme o fins i tot de si és necessari un nou paradigma per a l'independentisme.
El paradigma actual en l'independentisme: l'Esquerra Nacional: De fet el paradigma de l'independentisme que podem anomenar l'"esquerra nacional" troba forma en el Congrés de Vilafranca del Penedès d'ERC del novembre de l'any 1996 -el de després de la fugida del Colom- i venia prenent forma en els anys anteriors en les crítiques a la desorientació del colomisme i raholisme i a una certa simplificació, sinó infantilisme dels discurs independentista d'aquella època. El projecte independentista s'havia de consolidar en la construcció d'una potent esquerra nacional que hauria d'ésser hegemònica -quina paraula gramsciana més bonica!- en l'esquerra del país i els seus sectors socials. També el discurs independentista havia de bascular cap a les propostes i el contingut social per obrir-se a nou sectors que fins aquells moment no l'havien tingut com a referent. A grans trets en els darrers 10 anys la formulació política majoritària de l'independentisme, que és ERC, ha circulat sobretot per aquesta via.
Els paradigmes anteriors Abans havíem trobat altres paradigmes en l'independentisme; vaig tenir la sort o la desgràcia, de sucar pa i participar en alguns d'aquests en la meva adolescència militant dels anys 80. N'hi havia un de potent, de paradigma, que era el del Front Patriòtic proposat per en Pep Guia i un sector de l'MDT, on s'havia de potenciar un frontisme ampli en el qual la direcció del suposat front correspondria a l'avantguarda obrera, que era el PSAN, evidentment. O també corria amb força el paradigma de que l'independentisme, llavors encara en dèiem MCAN (Moviment Català d'Alliberament Nacional) imitant i mirant de reüll als bascos, s'havia d'articular amb una sèrie d'organitzacions a l'entorn d'un pal de paller que seria l'organització armada i, tot i que ara ens sembla una animalada, em faig creus de com ens el vam arribar a creure, i és que en nacions sense estat no massa llunyanes -Euskadi, Còrsega... sobretot- ha estat el model que s'hi ha consolidat. Cada terra fa sa Guerra, que diuen. També en aquells bressols de la gestació de l''independentisme hi havia un altra paradigma amb una certa base que era el de l'"independentisme sociològic" que s'articulava entorn la Crida a la Solidaritat.
Malgrat tot però, cal dir que la majoria de paradigmes forts encara emanen del catalanisme sorgit en l'antifranquisme i la transició política i sobretot molt empeltats de la força del "pujolisme": sobretot el "fer país" per una banda, sorgit del necessari "redreçament nacional", també paradigmàtic ell, davant la negror del franquisme i en la construcció d'una nova fornada de joves i societat civil que fossin la nova classe dirigent del país. Aquest discurs ens ha marcat profundament. I alguns encara hi són encallats. Però el "fer país" pujolià i antifranquista, -que sigui dit de passada no em desagrada pas i pel qual tinc gran admiració pels seus protagonistes i pels que van ser valents i van tenir un compromís nacional en l'antifranquisme- es va acabar l'any 79. Calia anar més enllà. A l'inici del govern autonòmic convergent, sobretot la primera legislatura, encara hi estàvem instal·lats en el "fer país/fer política", però el plantejament s'esgotava. Calia una renovació en el catalanisme.
Per altra banda i sorgit també del franquisme, però arrelat en un ampli sentir de les classes populars catalanes, trobem el que en podem dir "les arrels populars del catalanisme", d'un fort component progressista, antiautoritari, sense identificació amb les formes estatalistes, que en algun temps també sap vehicular un sector, no tot, del PSUC de l'època, entre altres com en Pallach o els moviments culturals, pedagògics, obrers o veïnals, on les "qüestions socials/qüestions nacionals" no serien realitats separades. És d'aquest darrer pot d'on també veu amb molta força l'Esquerra Nacional actual.
Aquests paradigmes també recullen tots ells i en diverses formulacions la possibilitat i potencialitat inclusiva del catalanisme "Som un sol poble", "és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya" entre les més celebrades.
Sempre he estat un entusiasta de les sopes Campbell's. Com és ben conegut són unes sopes que no es mengen, sinó que es miren; les de l'Andy Warhol.
M'agraden tan que me'n vaig (auto)encarregar unes per reis, els únics que reconec coma propis; i ara ja són a casa. Aquí en teniu la sopa, la foto volia dir.
Són en una edició d'una editorial d'art americana. A casa em diuen si realment era necessari que fossin tan grans. I jo contesto que penso que sí, que això del tamany sí que importa, com a mínim en això dels quadres; i és que aquest, més ara que l'hi he trobat un suport adequat, el trobo brutal.
Hem vaig passejant per les parets de casa ha veure si l'hi trobem la ubicació i finalment penso que anirà a parar allí on sempre me les vaig imaginar.
M'agradaria entrar una mica en això de les sopes Campbell's:
Penso que des de que l'Andy Warhol va fer les seves famoses sopes, l'art ja no pot ser el mateix. És la relació de l'art amb la realitat en estat pur. Res no pot expressar amb tanta contundència la realitat com aquest pot de sopes, i la seva col·lecció que en deriva.
Sempre m'ha agradat l'art com a filosofia: "això no és una pipa" és una representació d'una pipa. Diu Lacan que la realitat és tridíaca: existeix el real simbòlic, el real imaginari i el real real, i aquest darrera és inabastable, és com el desert de lo real de Màtrix. Però podem apropar-nos-hi; alguns autors era l'abstracció, altres la distorsió o el cubisme que provoca quan t'apropes massa a l'objecte que mires, o potser l'hiperrealisme o la línia clara del còmic: de totes les solucions les sopes Campbell's són la millor o les que van marcar un abans i un després.
Mai s'han dit tantes coses en una llauna de sopa de tomàquet concentrat!!
M'adhereixo a la campanya blocaire, com promou en Pere Meroño i recull el bloc d'en Saül Gordillo. Perquè m'ho crec i en compro molta (tot i que la imatge d'aquí al costat és de l'Orxata Sound System que és música amb llicència Creative Commons i us la podeu baixar de la seva web).
Des
de ben jove m'ha acompanyat el debat (intern) de si compro massa música
en català o no, (i és que no puc pas comprar-me, per pressupost, tot el
què m'agradaria!!!), i de si així, amb aquesta debilitat per la música
d'aquí, em perdo coses d'altres llocs, no perquè no m'hi interessen,
sinó perquè no m'hi arriba la butxaca, que la cultura és cara. Té un
cost gran seguir el què es fa al teu país i als altres, però procuro
fer-ho tan com puc, i ara amb internet les possibilitats són més grans.
Sempre
he cregut que ser cosmopolita vol dir ser tan competent amb altres
cultures com ho pots ser amb la pròpia; no pas deixar de ser-ho i
abjurar de la teva com es pensen alguns. Si deixes de ser competent amb
la teva cultura perquè penses que fa més internacional et converteixes
en un "inculte" en el sentit més literari i concret de l'expressió i
demostres una manca des sensibilitat per la cultura en "global" que tan
defensa el suposat cosmopolitisme; rebutjar la pròpia cultura és
incompatible amb ser cosmopolita!!!
I afegiria, la música
catalana actual mostra aquesta visió de l'obertura cosmopolita com
enriquiment de la pròpia identitat cultural. Ja n'hi ha prou
d'autoodis!!!
Us conto les meves darreres adquisicions, les nadalenques, amb el comentari corresponent:
Xerramequ tiquismiquis, Obrador, el 2on: li costa una mica més que el primer disc, que tenia autèntiques joies. M'agrada més quan l'hi foten més electrònic.
NOVO. Aire lounge. Chill Out en català:
Versions chill d'"estandarts" musicals catalans. Per sota les
expectatives. L'intent és bo, però la Berta sembla sortida de
l'"Operación Triunfo"!
I hem queda pendent de comprar, com a mínim i obligatòriament, el darrer d'Al Tall i el Raimon a l'Olympia, i tothom parla molt bé del d'en Feliu Ventura (el Camp de l'Erra, des de Cal Penyora al Lluçanès, per exemple).
A part, m'han regalat i cagat el tió el cançoner de'n Quico el Cèlio, amb un DVD i la BSO de Salvador.
I pels que diuen que aquí la cosa no va bé musicalment, que no hi ha renovació no us perdeu ni en Sanjosex ni en Guillamino o l'Orxata Sound System, i Jalea Real,
aquests dos darrers per internet des de València i Alcoi. Jalea, que em
sembla que s'ha dissolt però faran altres projectes, són autors de la
BSO del Taxista Full.
A més hi ha públic i la cultura musical catalana va bé! sovint poso un exemple relacionat amb l'E-mule:
Tinc un amic (ja m'enteneu, oi? no us puc dir qui és) que té penjat al seu ordinador molta discografia d'en Xesco Boix. Jo
sempre l'hi faig de veu de la consciència: no et sap greu això que fas
als hereus del Xesco, al seu fill, que els hi fots els drets? i ell em
contesta que ja paga el cànon del CD. Però quan m'explica les còpies
que intercanvia amb l'E-mule penso que és una senyal de que el país va
bé. Em vaig emocionar en veure quantes persones han cercat el Xesco i
l'Ara va de Bo al E-mule: no us enganyo, són milers!!!! i de la còpia
d'un sol ordinador!!! Gent de la meva generació, del Baby boom dels 70,
penso, que estem tenint fills ara i que vam veure el Xesco fa 20 anys i
que es baixen música en català pels nostres fills: el país té futur, no
en tinc cap dubte.
La música catalana va bé, (però millor si la consumim com cal i els seus autors en poden viure).
Passejava aquest cap d'any al vespre per la Vall d'en Bas pels topants dels Hostalets. Enllà al sud enfilada cap a la banda del Cabrerès, a dalt dels merlets de Falgars hi havia llum a l'Hostal del Grau d'Olot. Vaig comentar als meus companys:
"Aquella llum d'allà dalt ara sols s'encén alguns caps de setmana, però durant centenars d'anys ha estat un fita fonamental; és la llum de l'Hostal del Grau d'Olot, i es troba a mig camí del camí ral entre Vic i Olot. Durant molts anys traginers, bandolers, pagesos, firaires hi van fer parada. El Grau d'Olot era el desnivell que s'havia de salvar per anar entre les dues comarques. El camí ral es va utilitzar, segurament des de l'època dels romans fins als anys 50 del segle XX. Cada dia hi passaven multitud de persones i càrregues. El senyor del Molí Vell encara ho explica. Ara el camí ral sols serveix per algun excursionista; però és una obra d'arquitectura popular excepcional, els empedrats, les corbes... val la pena pujar-hi; però és dura la sentència amb el túnel ja foradat!" (La fota petita és feta des del Grau d'Olot).
Tinc el vídeo! L'autoria és anònima, car els autors han entrat a les obres i els vigilants els van fer fora. He decidit penjar-ne dos: el primer amb les imatges del forat de la boca nord, la garrotxina i el segon amb els llocs concrets per on passa el nou enllaç; Tots dos documents filmats aquests dies. No explicaré ni qui ni com es va colar a les obres del túnel; avui en ple segle XXI encara hi pot haver èpica!
1. El video de les obres de la boca nord 2. Imatges dels indrets per on passen els enllaços
Evidentment, estic a favor de millorar les comunicacions entre Osona i La Garrotxa. Però no tinc molt clar que el Túnel de Bracons sigui l'obra que necessitàvem; servirà més als camions de gran recorregut per anar de la Jonquera a Lleida sense pagar peatge que per comunicar les dues comarques; és del tot un mal model, una mala planificació de les infraestructures, i ja veurem com queda la Vall d'en Bas, un dels millors indrets paisatgístics del país. Evidentment que cal invertir en infraestructures, però respectant el territori i els seus potencials de qualitat com el medi ambient i el paisatge, i en un model sostenible. Cal molt més diàleg. No era això, companys, no era això.
Dins l'eclecticisme d'aquest bloc havia penjat pocs textos sindicals, la meva principal ocupació. Normalment els penjo al SocialCAT. Ara ho faig amb un article publicat a El 9 nou d'Osona. Diu així:
M’agrada veure l’economia com a generadora de valors, i no em refereixo precisament als estrictament monetaris. Té, entre altres, el valor social i humà de crear treball i riquesa. No cal que us anunciï que aquests valors són gairebé sempre desigualment repartits. És per això que segurament existim els sindicats, la negociació col·lectiva i també per això vam idear l’estat social.
Els discursos de finals del segle XX i d’inici de mil·lenni, els neoliberals i “neocons” ens anunciaven com a veritat absoluta que la competitivitat de les nostres empreses anava lligada a la reducció de la despesa pública, a la desregularització d’unes suposades brutalment rígides normatives laborals i a la baixada dels impostos. A un desmantellament de l’estat del benestar i dels nivells actuals de cobertura social i serveis públics.
Eren receptes per èpoques de vaques magres i de taxes d’atur galopants. “Si voleu que creem més llocs de treball heu d’abaixar els impostos” ens deien els empresaris i alguns pretensiosos progressistes despistats en els marasmes del pensament únic dominant.
Avui, però, sabem –i sempre ho havíem sospitat- que això no és cert. El desenvolupament social també és un factor de competitivitat. I encara diria més és mentida que el factor determinant de la competitivitat sigui el pes de l’estat i del sector públic en una societat determinada.
El factor clau de la competitivitat és el model d’empresa. I afegiria, el model d’empresa és tan clau pel benestar d’una societat com el propi desenvolupament de l’estat del benestar.
Això darrer ho dic justament des d’un país, i sobretot una comarca, on la majoria d’empresaris, o molts, –i dic empresaris per dir-ne d’alguna manera- havien confós, al llarg dels darrers 20 anys, la competitivitat amb la precarització laboral i l’ús i abús intensiu de la ma d’obra.
Era clar i ara ho patim que corresponia a un model que podia generar beneficis immediats però que ens dificultava encarar els reptes de la globalització econòmica i la internacionalització de l’economia. És tan erroni centrar la recerca de la competitivitat en reduir costos amb treball precari com pensar que sense uns llindars determinats de benestar social i amb una administració pública adequada serem competitius en el món d’avui.
Diu el titular del Diari de Terrassa: CAROD FITXA ARRIBAS PARA LA GENERALITAT. Ahir, dijous 28, dia dels innocents, era portada a la premsa local; avui però per si algú en dubtava i es pensava que era una
innocentada surt publicat al DOGC el seu nomenament com a Director
general del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, òrgan
adscrit a la Vicepresidència del Govern.
Us afegeixo dos vídeos, els que ara tinc a ma i al Youtube del Ramon,
el primer dels quals és la roda de premsa d'abans d'ahir on anuncia que
plega de Tinent d'Alcalde i que no es tornarà a presentar de cap de
llista (és llarguet, d'uns 5 minuts i us recomano llegir tota l'anotació primer; el segon video és de fa dos mesos i és de 20 segons):
Em costa d'explicar-ho. Per diversos motius. De fet amb el Ramon fa 15 anys que fem política plegats. Èrem molt joves, jo més que ell; però quan vàrem començar aquesta aventura el Ramon era més joves que jo ara mateix; és una sensació que impacte, perquè el veia bastant grandot. I en 15 anys, evidentment han passat moltes coses. Us puc assegurar que el conec i molt, del dret i del revés, de les virtuts i dels defectes, que tots en tenim, però en vull ressaltar el perfil d'homenot polític on n'hi hagi.
El Ramon Arribas i Quintana, geògraf, el vam escollir president d'ERC de Terrassa la tardor del 1991, just quan jo em vaig fer militant. El Ramon se n'havia fet pocs mesos abans, en el marc de les eleccions municpals d'aquell any. I vàrem entrar per primer cop a l'Ajuntament, amb el Ramon ja com a cap de llista i amb un sol representant, el 1995, recuperant per Esquerra una representació que ens havien usurpat per les armes 60 anys abans.
Aquest és un fet del qual me'n sento molt partícip. No és endebades que de l'any 1992 al 1996 vaig ser "alliberat" del partit a Terrassa, en uns anys d'una èpica política, que és difícil que tornem a viure abduïts -sortosament suposo- per la institucionalització i que vam viure i treballar amb gran intensitat.
Abans amb el Ramon havíem coincidit en l'esquerra independentista local, però en grup(uscle)s diferents. De fet el Ramon ve d'una llarga trajectòria que em sembla que comença a la LCR, en les cases ocupades de neorurals del Salvem Gallecs... entre diverses experiències que en defineixen les bases i el tarannà.
Sempre explica que va arribar a Terrassa a començaments dels anys 80, per anar treballar a l'Autònoma, assegurant que no s'hi estaria pas més d'un any. I fins diumenge que ve n'ha estat Tinent d'Alcalde. Ara Esquerra té tres regidors i està al govern de la ciutat, però el Ramon va passar uns duríssims vuit anys com a únic regidor d'ERC, sol, allà als bancs de l'oposició.
Plegats també ens hem discutit i barallat i alguna vegada molt -la guerra de l'any 14-, però sobretot hem construït amb el Ramon al capdavant, una manera terrassenca i vallesana de fer independentisme i esquerra nacional, molt social, de la quotidianitat, inclusiva i renovadora de la pròpia identitat nacional. Un projecte de futur per a tothom.
Tot té cicles, és llei de vida, i el Ramon, tot s'ha de dir, ha vist clar que era l'hora del relleu, de donar pas. Per diverses circumstàncies polítiques d'aquelles difícils d'entendre des de fora, no sempre se l'ha considerat a nivell nacional per la vàlua que té. Però cal dir-ho clar: el Ramon és de les grans figures polítiques d'Esquerra en el conjunt del país, amb projecte, amb vàlua i com a homenot polític.
Deia que quan vàrem començar això èrem jovenets. A el Ramon l'hi queden encara dues o tres vides polítiques per viure. Que et vagi molt bé la que comences: Felicitats!
Un petit homenatge, amb un video que fa venir salivera, al Dinar de Nadal.
Àpat de tots els àpats, on d'una gran cuina casolana n'ha sortit excelència gastronòmica. Homenatge i reverències a l'escudella per sobre de tot i a les cassoles de les àvies. Quanta, quanta saviesa. El menú va ser:
Primer. Escudella amb galets farcits de pilota de pinyons, bolets i tòfona
Segon. Ànec farcit amb paté de foie acompanyat amb poma i una salsa de bolets i mirtils i d'una altra d'agredolça.
Els mirtils l'hi donen un extarordinari color lilós.
Postres: pinya, dos tipus de palosantos, pintxos de formatge amb codonyat torrons, i rosques de la Maria
Vins i caves del Penedès, orujo de casa i grappa.
El video de caràcter eminentment gastronòmic, plats vius plens de colors i cel·lebració:
La cuinera, extraordinària, és la meva mare, la Cèlia Ros, que a més de mestre dels fogons, és regidora d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Terrassa.
Bon Nadal, i bon matí de Sant Esteve, avui que els galls ja no cantaran!
Penjo un vídeo d'una matança del porc al Lluçanès. Que ningú hi cerqui les fotos "gore" que no hi són, tot i que en tinc de molt guapes, una matança és molt plàstica i colorida, no crec convenient penjar-les. Una matança del porc en un mas o masia, amb la família, els veïns i els amics conserva una força que m'atreviria a qualificar de tel·lúrica.
Ja se que no es pot abusar de les metàfores polítiques a Catalunya sense que a un l'hi diguin que "pujoleja" una mica, però ben agafades i sense confondre-les del tot amb la realitat no estan malament, són explicatives i pedagògiques. I ja ho deia en Pallach: 
Arribo a casa després d'una jornada laboral de 15 o 16 hores més o menys. Un dia que no he atrapat el temps ni la feina capbussat en unes eleccions sindicals amb l'Albert, el Dionís, la Mercè i altre companys. Des de les 10 del matí, un moment que he passat pel despatx, conec el repte/test que m'ha passat en 
El debat i joc de contradiccions al que hem assistit sobre si a
Catalunya erem 
Estava esperant amb candeletes els resultats de les eleccions sindicals de la SEAT del dijous passat, dia 25 de gener. 
(Aquest "post" també ve a dir: No feu servir el nom del Reagrupament en va!) Des de fa pocs dies podeu trobar a les llibreries l'obra "
Des de feia temps ho portava de cap: volia fer una trobada cara a
cara entre la Najat El Hachmi i en Paco Candel. I els hi vaig proposar sense masses manies. El paral·lelisme entre
els seus dos llibres el trobava extraordinari, salvant els 40 anys de
distància i que, evidentment, el Paco Candel és un referent consagrat i
ha escrit més de 60 llibres i la Najat és més un referent recent, emergent en diuen, mentre esperem el seu anunciat segon llibre.
Feia uns dies que no escrivia en aquest bloc -molta feina i dormir poc-, i encara en feia més que no hi escrivia de política; milito fermament en l'eclecticisme blocaire (i vital). Però fa dies que em volta una reflexió política pel cap. Diu així (en negreta el paradigmes): 
Sempre he estat un entusiasta de les sopes Campbell's. Com és ben conegut són unes sopes que no es mengen, sinó que es miren; les de l'Andy Warhol.
Passejava aquest cap d'any al vespre per la Vall d'en Bas pels topants dels Hostalets. Enllà al sud enfilada cap a la banda del Cabrerès, a dalt dels merlets de Falgars hi havia llum a l'Hostal del Grau d'Olot. Vaig comentar als meus companys: 
Un petit homenatge, amb un video que fa venir salivera, al Dinar de Nadal. 
