Avui, divendres 27 d'abril i en motiu del proper 1er de Maig del
2007, s'ha presentat en una roda de premsa a la seu de la UGT de
Catalunya a Barcelona la plataforma "Sindicalistes per la Sobirania ".
Aquesta
Plataforma, impulsada per sindicalistes de 5 sindicats diferents ja ha
rebut l'adhesió de més de 80 sindicalistes d'aquests sindicats. Té una
una plana web (www.sindicalistesperlasobirania.cat) on es pot descarregar el manifest, adherir-s'hi i veure la llista de suports.
"Sindicalistes per la Sobirania" es troba vinculada a "Sobirania i Progrés" i té com a grup promotor a:
Noel Climent, Scretari general de CCOO a la Sony, Sergi Perelló, Seretari d'organització de la Intersindical-CSC, Cesc Poch, Secretari general de la UGT d'Osona, Moisès Rial, delegat de la CGT a la Pirelli Josep Maria Sans delegat de la CATAC-IAC a l'ICS.
La
plataforma demana que s'apliqui el que diu l'Estatut en temes laborals,
el traspàs de la inspecció de treball, els permisos de treball per a
persones immigrants i que es vagi més enllà. En aquest sentit també
pretén obrir el debat entorn al tema de la caixa única de la seguretat
social, les pensions i l'aplicació de l'IPC català com a referència a
tots els treballadors i pensionistes de Catalunya.
Els promotors
ha presentat un manifest crític amb el procés estatutari en relació amb
el món del treball i han demanat el traspàs del subsidi d'atur, la
gestió i legislació en la seguretat social i les pensions i la
col·laboració entre els governs de les diverses parts de la nació en
temes laborals, fet que pja permet la legislació vigent, i que ja es fa
entre el Principat i la Catalunya nord.
Així mateix afirmen
que el tabú de la "Caixa única" de la Seguretat Social ja s'ha trencat
amb la participació de les mútues privades.
Podeu llegir el manifest ací, veure la llista d'adhesions aquí i adherir-vos-hi aquí.
Al país de les festes, el Sant Jordi d'Alcoi i les seves filaes de Moros i Cristians i tenen un lloc a la primera fila.
Encara hi ha pocs vídeos al Youtube de les Festes dels Moros i Cristians d'Alcoi. Tots de l'entrada cristiana. Cal dir que, com podeu veure en el segon vídeo, la festa no s'acaba amb el dia, n'hi diuen l'entradeta:
/>
Per Sant Jordi i per Alcoi! és el crit de la festa de la capitania cristiana. Bon Sant Jordi a tothom.
L'altre dia el President Montilla deia sense embuts que el 4rt Cinturó entre Terrassa i Granollers tiraria endavant segur, petés el que petés, i que seria una autopista de gran capacitat. A més va en Nadal i sense emparar-se ni a Déu ni a sa mare posa a concurs públic l'estudi d'impacte ambiental d'un traçat que encara s'ha de discutir. Davant aquests fets sols voldria fer tres o quatre breus consideracions:
1) S'ha de complir i respectar el que diu l'acord del Govern d'Entesa: que previ al 4rt cinturó és farà un gran acord d'infraestructures (un pacte nacional), amb consens amb el territori i la societat civil, un estudi de mobilitat a l'àrea metropolitana, i es contemplaran les alternatives de mobilitat ferroviària.
2) La veritat és que em quedaria molt més convençut de la bondat del Govern si sentis algun dia al President Montilla o qualsevol altre membre del Govern defensar el 4rt Cinturó ferroviari amb la mateixa intensitat que defensen la nova autopista.
3) Tan omplir-nos el pap amb el canvi climàtic i continuem reproduint un model de mobilitat que potencia i incentiva el transport privat per carretera.
Això ha de ser un plantejament d'exigència al Govern de la Generalitat si realment vol ser nacional i d'esquerres i canviar i transformar, socialment i ecològica, el país que hem heretat de l'època franquista i convergent.
Jo no tinc molt clar que el 4rt cinturó sigui tan necessari pel creixement econòmic català, tal i com plantegen patronals i cambres. No sols es tracta de preservar el poc verd i espais rurals que queden al Vallès, que també, sinó sobretot canviar el model de mobilitat agressiu i centrat únicament en fer més autopistes i fer anar més persones i mercaderies per les carreteres. El que segur que és imprescindible és la construcció del 4rt cinturó ferroviari. No podem continuar tenint, ni les persones ni les empreses, els mateixos trens que els anys 30 del segle XX.
(Ah, i per més inri el 4rt cinturó tal i com l'havien projectat els socioconvergents ja no existeix com a tal. El 4rt cinturó ha passat a millor vida, i s'ha unit amb la via interpolar una mica més al sud. Aquest és el darrer projecte i que encara s'ha de consensuar un traçat en el marc del Pacte d'Infraestructures. Estem sols davant una lluita política per veure qui s'endú el tanto polític i l'hi posa finalment el nom a la criatura.)
Trobem dues
possible vies de definir què vol dir postnacional:
- Una vinculada a
la crisis de l’estat-nació modern
- L’altra lligada
a la fallida de les nacions essencialistes i les identitats homogènies
Estem curats
d’espant els catalans: mai hem estat un estat-nació modern i ja fa molt temps que
vam assumir la pluralitat identitària, (molt abans que el jacobinisme francès o
espanyol que ho estan descobrint, i encara no tots, tot just ara).
Els que s’ha de
preocupar pel seu concepte arcaic i decimonònic de nació no som pas els
catalans, sinó uns altres.
Cal que no es fassin il·lussions, les seves postnacions, són l'adequació de les nacions del segle XXI a les noves realitats socials i polítiques emergents. Seran nacions més fortes i renovades.
Sempre m'ha fet un xic de ràbia aquells que parlen despectivament de les calçotades populars o de les costellades, (sobretot si són suposats progressistes). No és cap broma, això és una reflexió seriosa. La calçotada és d'una dignitat absoluta, la del poble i dels treballadors, que cal reivindicar.
Una calçotada o una costellada és un ritual popular i nacional! de gran consideració. Gastronòmicament també, però més enllà. La calçotada és del poble! Els rics i llepafils no en fan pas.
La calçotada encarna el sentit més gramscià -sí, sí, de Gramsci, el filòsof marxista italià- quan parla de la cultura popular-nacional.
La calçotada i les costellades enllacen en les tradicions més profundes de les classes populars catalanes, dels treballadors i treballadores, quan els diumenges s'anava -i encara és va!!- al camp a fer celebracions populars. Aplecs. És motiu de trobada, també de sentiment popular. De passar-ho bé. Pot ser també de reivindicació, però és sempre profundament popular.
Ah! i gastronòmicament no tenen res de despreciatiu. I qui digui el contrari és que és un tiquismiquis, no n'ha anat mai a cap o, encara més senzill, és un senyor burgès d'aquest país pel qual els calçots són una derivada excessivament popular i una mica basta i massa bruta per ells. Les salses, l'all-i-oli, les picades o romescos, les salbitjades, les carns i les escalivades, les amanides... La calçotada és el sol d'hivern que despunta al raig del bon vi.
Les calçotades, com les costellades, arrelen en el sentir popular de les classes treballadores catalanes.
No puc dir pas doncs, que estigui en contra de barrejar calçots i política. Van plegats, penso. No és la intenció d'aquest escrit entrar en el que els "mèdia" de l'"establishment" i els poders fàctics en diuen la "crisis de la calçotada". En tot cas quedi clar que em fa ràbia que es desacreditin les declaracions del Xavier Vendrell per estar fetes en un entorn de calçots. Soc dels que penso, tot i així que té molt de linxament mediàtic cap a Esquerra. Molestem els que tenen el seu statu quo i interessos lligats a l'Estat Espanyol actual. Que són també els que no els hi agraden els calçots.
En tot cas que quedi clar que una calçotada és ben digna, i que el seu usos desacraditadors -són declaracions de calçotada popular, per exemple, o és un partit de costellada- són absolutament fora de lloc. És pura intoxicació ideològica d'un determinat llenguatge, massa habitual, que a voltes de sentir-lo assumim com a cert. Però no.
Al Youtube hi apareixen 320 vídeos de calçotades. Penjo una versió en anglès de la recepta de la salsa dels calçots, perquè no ens puguin dir provincians.
Sempre he trobat un sacrilegi fer la salsa amb el turmix. Penso que amb la ma de morter, ben picada, i trobant-hi l'ametlla a trossets, amb l'oli més visible... és més bona i autèntica, que la salsa, tota pastosa ella, feta a màquina.
Llarga vida a les calçotades populars, expressió sentida i gastronòmica de les classes populars catalanes!
Trinquet és un programa de la Televisió Valenciana (enllaç) sobre Pilota. Jo el pesco -principatí com soc- per "TVV Internacional", ja és trist però és així.
M'he passat algunes tardes de diumenge seguint el partits decisius del Circuit Bancaixa de la modalitat de "Escala i Corda", que és em sembla la principal lliga professional de Pilota Valenciana.
Altres modalitats són el Raspall, Les Llargues -que es juguen al carrer- Galotxa i altres. Podeu trobar molta informació a la xarxa, en aquest bloc, en aquest altre o en aquesta pàgina. I moltes fotos aquí en aquesta del Flickr.
Tot això ho deia a propòsit d'aquesta animalada del Govern pepero de València de prohibir les emissions de TV3 al País Valencià. Per mi té un nom: són uns fatxes! Ens priven de la comunicació nacional i mentrestant ens empassem Tele espanyola i americana per un tubo (que no és un youtube).
Precisament he trobat un vídeo de la final individual -a mi m'agrada més quan es juga en parelles o trios- del 1993 en que juga el gran Genovés I contra Sarasol I.
No sols és qüestió de poder saber del sud del país, de poder veure les TV públiques respectives, sinó de poder ser un país normal sense tantes manies. VISCA LA PILOTA!
Maleïdes les guerres. Aquest cap de setmana ha estat de reivindicació contra la Guerra de l'Iraq. Aquest poema anònim, del segle XIV o XV em sembla, cantant i musicat brutal i magistralment per l'Ovidi, ja ens ho anunciava fa molts anys, segles.
Aquesta darrera setmana vam realitzar aquesta entrevista a en Titot per la Dossier "L'estratègia independentista, avui" del SocialCAT, del qual també he penjat al bloc l'entrevista a l' Hèctor López Bofill. Aquest dossier de SocialCAT, penso serà interessant i bo (com tots els altres..., modèstia a part) i molt transversal.
En Titot és molt bon tiu. El conec des de l'època de l'MDT a finals dels 80, abans de que sigués un famós cantant amb el roc a la faixa, entre diversos gèneres musicals. Darrera la seva imatge una mica baligabalaga hi ha una capacitat de treball i creació brutals, i una encara més gran estima i compromís pel país i la seva gent, i moltes espurnes de genialitat. L'he seguit al davant i darrera els escenaris i aventures -tinc pràcticament tots els seus discs, diria-, i ens hem picat l'ullet cadascú des del seu front de lluita. De fet sempre me n'he considerat company. I ens hem trobat a la festa, a la mani, al llarg i ample del país i a la Patum, això sí.
És per això que em va fer il·lusió el missatge que em va deixar en el "post " d'aquest bloc "A la muntanya i fa molt fred (polític) i a les muntanyes cerdanes més". En Titot, després de fotre'm una mica de canya, que no l'hi tindré massa en consideració, deia coses bastant sàvies (referents a la metàfora de la muntanya i la plana en l'independentisme) :
"Heu de respectar els que ens em volgut quedar a les muntanyes a vetllar pels nostres tòtems -referents dic jo- ideològics; així us els recordarem i podreu tornar sempre que volgueu a fer-hi celebracions. Ah, i quan ocupeu la plana i entreu a la ciutat -metafòricament- feu-ho amb els vestits de la nostra tribu -sense cambiar-vos de samarreta, que diria l'Ovidi. Continueu sent independentistes i d'esquerres-. Ah, i recordeu sempre que el nostre tòtem ideològic no és la democràcia liberal, sinó la independència i el socialisme"
Aquest dissabte va ser el primer dissabte del Festival de Jazz de Terrassa en la seva 26a edició. He de reconèixer que aquest és un dels meus tòtems culturals, i m'atreviria a dir que cívics. Per la ciutat, per l'entitat i la gent que l'organitza -el Club de Jazz dels Amics de les Arts de Terrassa- per la música i perquè se'ns dubte des de ben petit i adolescent sempre l'hi he estat fidel. Arriba el més de març i ja m'envolta el ritme, escolto més música de jazz, miro el programa, planifico concerts... (als quals no podré anar pas a tots, ni de bon tros).
Aquesta edició té com sempre concerts boníssims, a la Cava i al carrer, cinema i evidentment el Pic-Nic Jazz el 25 de març, gran festa jazzísitica al Parc de Vallparadís.
Penjo aquest petit vídeo perquè en pogueu tastar l'ambient d'un dissabte al matí de Festival de Jazz a la Plaça Vella de Terrassa.
Aquest any el club ha apostat pel jazz europeu dels Gypsy Swing i Henri Texier Strada Sextet, i les produccions pròpies: la Big Band Jazz Terrassa amb l'Orquestra Simfònica Sant Cugat sota la batuta del director alemany Peter Herbolzheimer, i el concert en record a Tete Montoliu, en el desè aniversari de la seva mort, que reunirà a dotze músics de primera nacionals i internacionals, deu dels quals havien compartit escenari amb ell.
No cal dir que quan un Festival -organitzat des d'una entitat!!- té aquesta qualitat i aquest impacte cultural i cívic retorna la il·lusió.
Amb els companys de "SocialCAT" estem preparant un dossier amb el títol "L'estratègia independentista avui". És amb aquest motiu que hem fet una entrevista en vídeo a l'Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra, i escriptor de la colla dels Imparables (veieu la seva obra escrita aquí).
Us haig de dir que l'entrevista sintètica i directa m'ha convençut força i m'ha fet retrobar la il·lusió en el projecte independentista. És altament recomanable. Segur que se'n poden discutir i matissar molts aspectes, però és intel·ligent i clara.
M'ha agradat la frase "En l'estratègia independentista trobem per una banda els aspectes del procediment formal i per l'altre hi ha els factors previs d'acumulació de poder que són necessaris per el gest independentista. Des de la perspectiva formal trobem diverses vies i totes passen per l'expressió democràtica de la voluntat popular, això és un referèndum de sobirania".
El dossier de Socialcat, recull diverses aportacions des de la transversalitat i penso que pot aportar bons aires al debat i projecte independentista. Suposo que s'enviarà aquesta mateixa setmana.
Deia en un "post" anterior que tot plegat havia començat en el mític programa "Persones Humanes" d'en Mikimoto, més jove que en Miquel Calzada, ja fa uns quants anys.
D'aquest programa es poden trobar al Youtube algunes de les les brutals, irreverents i trencadores intervencions d'un jove Quim Monzó, aleshores encara infant terrible de la literatura catalana. Aquest sobre la Reialesa no té preu. Com totes les bones imatges no requereix masses comentaris.
Com diu una amiga meva, "que corri que sempre va bé!"
Aquest dissabte dia 24 de febrer del 2007 es va celebrar la 5a Assemblea Nacional de l'AVALOT-Joves de la UGT de Catalunya. M'és molt difícil mirar-me l'AVALOT des de l'objectivitat i distància, i és que, malgrat que el temps passa que vola, me'n sento copartícip del tot.
No és en va que vaig participar fa 10 anys del naixement de l'AVALOT, en vaig ser Coordinador Nacional durant 4 anys, del 1997 a l'any 2001, i entre moltes coses benparides que té l'AVALOT soc culpable, com a mínim i de forma compartida, del seu nom i de la seva filosofia inicial: de la pluralitat sindical i associativa, del model d'acció sindical juvenil, de la transversalitat, de la capacitat d'innovació i obertura. I que l'AVALOT, tot i que faci anys que per edat ja no en soc membre, hagi arribat a la seva 5a Assemblea és un èxit col·lectiu i també una satisfacció personal.
I la satisfacció més gran és comprovar que l'invent té vitalitat i futur. Aquesta Assemblea ha estat també la del relleu de l'Òscar Riu -que vam començar plegats fa 10 anys i amb qui hem compartit tantes coses i espero seguir fen-t'ho durant molts anys- com a Portaveu nacional per el Chaquir El Homrani (podeu veure'l en una entrevista a SocialCAT). No voldria que l'article tingués un to massa personal, perquè l'AVALOT és ja molt gran en quantitat i, com totes les associacions juvenils, el relleu i el canvi ha de ser constant. I això ja va per la tercera o quarta generació de gent. De fet, amb la marxa de l'Òscar, a la Coordinadora Nacional que van escollir dissabte sols hi resta de l'inici l'Andrés de la Nissan.
Afegeixo un petit vídeo de l'Assemblea.
Dels èxits de l'AVALOT en vull destacar, dins el seu dinamisme i acció constant, sobretot, la capacitat que ha tingut per transformar realitats; les laborals -la modificació de la llei d'ETT's, a les seccions sindicals de Portaventura, d'Ibèria, les denúncies constants de situacions de precarietat laboral, el Conveni del Lleure... entre molts èxits sindicals d'aquests 10 anys- i especialment la capacitat de donar un aire nou a l'associacionisme juvenil i al sindicalisme català en global.
Ara mateix l'AVALOT té 3 reptes concrets plantejats: la campanya "Posa't a 1000", on es demana que no es negociï cap conveni col·lectiu amb salaris inferiors als mil euros, una ILP sobre polítiques d'habitatge -amb una crítica a les iniciatives governamentals actuals-, i la intenció de situar al primer pla del debat polític i social la necessitat de replantejar la formació professional a Catalunya.
Com a reptes generals, els de sempre: defensar el poble treballador català en el marc de la lluita global dels pobles, construir un espai propi de sindicalisme nacional i continuar avançant en una Catalunya nacionalment lliure i socialment justa. (Per cert que la ponència de l'AVALOT aprovada aquesta darrera assemblea assumeix el dret de l'autodeterminació; tot i que de fet, potser no tan explícitament com ara, sempre ho havia recollit).
La Universitat de Barcelona i Omnis Cellula acaben de publicar per primera vegada en català el llibre de referència de Carl Sagan, Cosmos. L'original és del 1984, i és una de les obres de divulgació científica més importants d'astronomia i sobre l'univers i aquestes coses. La cita no necessitaria masses aclaracions més, tot i que evidentment supera els esquemes quotidians de pensament de les persones.
"Un grapat de sorra de platja conté uns 10.000 grans, un nombre superior al dels estels que podem veure a ull nu en una nit clara. Però el nombre d'estels que podem veure només és una mínima fracció del nombre d'estels que existeixen. Els que veiem a la nit són un simple resum dels estels més propers. En canvi el Cosmos és ric sense mesura: el nombre total d'estels a l'univers és més gran que tots els grans de sorra de totes les platges del planeta Terra" (Sagan Carl, Cosmos, pàg 146, 2on paràgraf).
El llibre de Carl Sagan conté moltes cites brutals per l'estil. Però aquesta fa pensar molt. Una amiga meva astrofísica, a la que que sovint quan ens trobem li demano que ens expliqui coses d'aquestes que costen tan de concebre, m'aclareix que els deu mil grans són els d'un grapat de sorra que caben en dues mans. Això és el que veiem des de la Terra, està a milers d'any llums i és només el nostre raconet. El Cosmos no seria ni tan sols tota la platja, ni totes les platges del Maresme seguides, ni les de tots els Països Catalans... sinó tots els granets de sorra de totes les platges de la Terra!
Evidentment no podem ni imaginar ni pensar la magnitud del Cosmos. És incommensurable. Per cert descobreixo també, en la lectura de Cosmos, que un any llum són 10 bilions de quilòmetres. La distància entre el Sol i la Terra és tan sols de 8 minuts llum. En un segon un raig de llum viatja tres-cents mil quilòmetres o set vegades al voltant de la terra. O com anar 600 vegades entre Barcelona i Madrid en un segon, apunto jo. Com diria el meu avi, no som res, o al contrari; fins que no es demostri el contrari l'espècie humana -i la consciència tan o més que la intel·ligència- és un dels fets més excepcional que ha passat en aquest Cosmos nostre.
Recupero aquesta entrevista que vam fer-li a l'Avel·lí Artís Gener, Tisner, (1912-2000) jo mateix i la Marta Jaén, l'any 1993, poc després que
l'escriptor, ninotaire, periodista, personatge, homenot entrés a
Esquerra Republicana.
L'Entrevista va ser publicada al número 2 de la revista
vallesana "La Llançadora". La foto és d'aquell mateix dia, en Tísner va
amb bata d'estar per casa, realitzada per la Marta Jaén. De fet a casa d'en Tísner hi vaig anar dues vegades, la primera uns anys abans, l'any 1989 o 90 amb dos companys de facultat, i sempre ens va tractar molt bé, impressionant diria. De la entrevista que penjo a continuació en vaig aprendre la paraula "tremendista" que des d'aquell dia vaig incorporar, ho recordo molt bé. (Podeu trobar més informació d'en Tísner
en aquesta pàgina ).
Tísner, finalment l'optimisme (1993)
"L’Avel·lí
Artís Gener, Tísner, no necessita gaires presentacions. És periodista,
escriptor, dibuixant intel·lectual, contertuli radiofònic. Se li veuen
molts anys de vivències i domini absolut del llenguatge.
Antimilitarista convençut i independentista. Es fa difícil en un curt
espai escrit encabir-hi un conversador com en Tísner, sempre ple de
saviesa.
- Com justificaria el to irònic amb què sovint es mira les coses i que predomina en molts passatges de la seva obra?
-
Ens ha tocat viure una vida plena de turbulències. Hem passat 80 anys,
jo vaig néixer l’any 12, sense un any de pau en el nostre planeta,
l’època dels canvis més forts. Hem vist néixer com aquell qui diu la
màquina d’escriure, i ja en fa deu que escrivim amb ordinador. Tot això
et fa veure la vida més cruament. És molt fàcil deixar-te subjugar pel
tremendisme. No et pots deixar endur per l’ambient exigent i crispat de
la societat actual. Hem viscut guerres i exilis i tornades a començar.
Això és una cadena inacabable. Si et deixessis seduir per aquesta
realitat series un pessimista, un home amargat, ho descriuries tot
fosc. La presència de la ironia, d’aquest sarcasme, és un mecanisme
defensiu. Fins ara no ho havia dit mai però es troba implícit als meus
llibres; la ironia no es per provocar, ni per fer més digestiu un
passatge sinó que té una finalitat molt concreta, de contrapunt, de
balança. És explicar que no tot és negatiu, que sempre hi ha una porta
oberta a l’esperança. En aquest sentit el meu missatge és forçosament
optimista.
- I aquest optimisme en què milita també el podem traslladar a la Catalunya actual?
-
El país progressa per bé, però molt lentament, sobretot perquè la
referència immediata és la dictadura. Hem saldat un episodi que
semblava insaldable. De totes maneres no es pot cantar victòria perquè
tot just estem iniciant un projecte. Ara mateix jo treballo amb
escriptors i periodistes que estan consolidats; publiquen en català
normalment i això els realitza. Però aquests guanys es troben dins el
procés de normalització lingüística. I si som en aquest procés és
perquè la situació era anormal, i d’aquesta anormalitat n’hem de ser
conscients. Pot ser que a aquestes alçades les realitzacions ofeguin
les mancances. Hi ha uns fets mot importants que treballen a favor,
però n’hi ha d’altres que hi treballen en contra. I un d’aquests és el
“panxacontentisme” de la gent que es pensa que ja hi hem arribat i que
tot està fet. No, no n’hi ha prou amb escoltar una sola emissora de
ràdio, veure TV3, posar la bandera al balcó, anar a veure el Barça i
llegir un sol diari … que ja hi podem sumar la premsa comarcal que
continua sent irrisori el que es llegeix en català, per no parlar dels
tiratges de les nostres editorials. Sempre hi ha un situació
deficitària. La raó per no ser pessimistes és que cal fer els judicis
en les dues vessants, en els pros i en els contres. I no podem dir que
tot està perdut, sinó que anem avançant. Hi ha moltes coses que poden
donar fruit un dia o altre. La consciència nacionalista dels joves es
va desvetllant, i això ens permet mirar-ho tot amb una complaença
absoluta, que som en el bon camí.
- Ara fa
un any, vostè i els seus companys del Reagrupament de Nacionalistes
d’Esquerra varen entrar a ERC. Ens ho podria comentar?
-
Aquesta era l’única opció que hi havia exactament adequada a la nostra
visió i tarannà polític i personal. El postulat d’Esquerra era
exactament el nostre. No tenia sentit que nosaltres anéssim fent de
franc tiradors per la nostra banda. Era millor que féssim causa comuna.
Ho vam rumiar profundament. Crec que el nostre ingrés a Esquerra
Republicana de Catalunya va ser una postura correcta. És bonic estar en
un partit nombrós on tothom parla un mateix llenguatge.
-
I què en pensa del futur polític del país?
-Detesto fer profecies, però
podem ser optimistes. No pel fet material de guanyar eleccions, sinó
perquè es comença a contrarestar la davallada de consciència nacional
que podia portar anys d’autonomisme. Ara és una possibilitat
versemblant que en un termini no gaire llarg ERC pugui ser la segona
força del país. Fa cinc anys hagués semblat demencial l’estat actual.
Si hi afegim elements col·laterals, la pròpia descomposició dels
socialistes, l’atzucac en què es troba l’Estat, econòmicament corruptiu
… Sí, sí, penso que podem ser optimistes, i això és bo."
Penjo l'article que he publicat al darrer dossier de SocialCAT. Aquest dossier, que recomano fermament, porta per títol "Immigració, pluralitat i identitat nacional", i conté aportacions molt interessants com la de la Laia Sànchez titulada "immigració i sobirania". El que hi he escrit jo és un intent de fer un petit esquema de la relació i propostes d'articulació diverses entre la nació i la seva "creixent", però que ve de lluny, pluralitat interna. Diu així:
"Fem nostres, tot intentant adaptar-les, les interessants propostes que planteja Dimitiros Karmis, professor de la Universitat d’Otawa, en el volum del 2005 del dossier anual “Quebec, Estat i societat” on exposa un interessant plantejament sobre com i a quin nivell articulen les diverses identitats nacionals la seva pluralitat interna. Li faltaria segons el nostre parer afegir l'element redistributiu, l’eix social, aconseguint lligar el binomi reconeixment i redistribució en un sol concepte, allò que Sheila Benhabib n'ha dit "dignitat igualitària". A partir d’aquest elements en proposem un nou model superador.
Trobaríem, així, en primer lloc tres criteris, graduals en escala ascendent, per avaluar el nivell de pluralisme i capacitat d'inclusió de la concepció de la identitat nacional. Mirem-los un a un:
Criteri d’inclusió possible
La concepció de la identitat nacional ha de permetre que la inclusió sigui accessible a tots els ciutadans i ciutadanes. Per tant no hauria d’existir cap criteri essencialista i excloent de pertinença.
Criteri d’inclusió simbòlica La proposta d’identitat nacional hauria de ser capaç d’assumir, reflectir i afirmar símbols i pràctiques, institucions i la memòria del conjunt comunitats culturals que conformen la societat en qüestió.
Criteri d’inclusió profunda
La identitat nacional ha de ser compatible amb tenir altres lleialtats i pertinences, assumint així la pluralitat i complexitat del ciutadans i ciutadanes, fins i tot amb altres identitats nacionals (ser català i marroquí alhora , per entendre’ns).
Aquests tres criteris graduals els contrastem amb sis concepcions diferents d’identitat nacional.
Els dos primers els descartem per no respondre a la finalitat plural i inclusiva desitjada.
El nacionalisme etno-cultural
És un model que posa barreres infranquejables per a l’adhesió, que es ser membre d’un determinat grup per herència genètica. Fa dels elements identificatius del grup essencialismes. No compleix ni el primer criteri.
El nacionalisme cívic
A priori ha estat un dels paradigmes de la lliure adhesió; alhora de la veritat però aquesta adhesió suposava l’assumpció dels elements culturals del grup hegemònic o identificats amb l’estat. Té dues grans tradicions, el republicanisme jacobí francès i la ciutadania nord-americana. Tant un cas, França, on l’estat no és neutre culturalment, com en el segon, on diu ser-ho, són identitats i societats amb conflicte identitari intern a causa de no articular la identitat –reconeixement i redistribució- la seva pluralitat. És una concepció que sols compleix el primer criteri, i de forma justa i assimilacionista.
A més trobem, com a mínim, quatre concepcions de la identitat nacional que volen articular la pluralitat:
El multinacionalisme
Concepció de la identitat nacional que correspondria als estats plurinacionals, una nació feta d’altres nacions i que tenen un element normatiu que ho regula. Es una concepció que no planteja res dels grups culturals –immigració recent o no- que no són nacions constitutives. Aquestes a més són estanques entre elles. Compleix sols el segon criteri. És un pluralisme limitat.
El multiculturalisme
Planteja uns solució normativa reconeixent els drets dels diversos grups etnoculturals de la societat dita nacional. Al contrari de l’anterior es basa sols en la distinció de les comunitats etnoculturals i els seus drets i els concep com a blocs monolítics. No distingeix entre grups territorials amb aspiracions nacionals i comunitats etnocultural. Afavoreix la compartimentació i juxtaposició de cultures més que una identitat plural compartida i complexa.
El nacionalisme d’integració
Defensa una forma de pluralisme normatiu que no sols dona importància al paper integrador de la cultura i llengua majoritària. La llengua i cultura majoritària són el lloc d’integració de les diverses comunitats existents al territori. Vol lligar els grups etnoculturals als grups amb projecció nacional. No té perquè ser assimilacionista, sinó un nacionalisme de convergència, respectant les diverses lleialtats. Pot tenir dificultats amb incloure algunes cultures no nacionals, té encara un element apriorista en la jerarquització de cultures.
El nacionalisme dialògic (o interculturalisme)
La identitat nacional es basa en l’obertura a l’altra i no sols en respectar sinó reforçar les diverses lleialtats. Planteja que els grups culturals no es juxtaposen sinó que es creuen entre ells. La relació entre les diverses cultures ha de ser franca i igualitària, i per tant política i democràtica. La relació cultural és entre tots els seus ciutadans i en totes les direccions.
Des del catalanisme d'esquerres, crec, que en plantegem un altre que intenta superar les limitacions dels models exposats:
El nacionalisme del benestar (o patriotisme social)
El nacionalisme dialògic, unes identitats nacionals plenament interculturals, no es dona a la realitat, perquè no s’esdevenen els requisits, les condicions idíl·liques d’igualtat i justícia que el permeten. El diàleg intercultural i la identitat nacional diversa i plural s’aconsegueixen en la recerca d’aquestes condicions socials, superant i integrant així els dos darrers models, que són els que reuneixen els tres requisits esmentats de pluralitat i inclusió, possible, simbòlica i profunda. Sense allunyar-lo dels seus elements identificatius el projecte de millora social i democràtic és la via d’adhesió a un projecte compartit i superador de les compartimentacions i diferències.
Aquest debat l'hem de situar en la definició del model nacional català de pluralitat i inclusió no sols cultural , sinó social i política. El catalanisme sempre ha tingut la capacitat d'inclusió i de contingut social i democràtic que exigeixen el reptes actuals. El joc, companys, està servit i sols es pot guanyar jugant-lo."
L'altre dia el President Montilla deia sense embuts que el 4rt Cinturó entre Terrassa i Granollers tiraria endavant segur, petés el que petés, i que seria una autopista de gran capacitat. A més va en Nadal i sense emparar-se ni a Déu ni a sa mare posa a concurs públic l'estudi d'impacte ambiental d'un traçat que encara s'ha de discutir. Davant aquests fets sols voldria fer tres o quatre breus consideracions:
Sempre m'ha fet un xic de ràbia aquells que parlen despectivament de les calçotades populars o de les costellades, (sobretot si són suposats progressistes). No és cap broma, això és una reflexió seriosa. La calçotada és d'una dignitat absoluta, la del poble i dels treballadors, que cal reivindicar.
Aquest dissabte va ser el primer dissabte del 
Aquest dissabte dia 24 de febrer del 2007 es va celebrar la 
La Universitat de Barcelona i Omnis Cellula acaben de publicar per primera vegada en català el llibre de referència de Carl Sagan, 
Recupero aquesta entrevista que vam fer-li a l'
Penjo l'article que he publicat al darrer dossier de 
