Durant els dies que no he actualitzat al bloc, perquè no tenia accés a internet, perduts per les muntanyes, he pogut dedicar una miqueta de temps a la lectura. No tinc cap pretensió de fer una crítica literària, sinó sols una petita confessió: soc lector compulsiu de novel·les d'en Georges Simenon, especialment les de l'inspector Maigret, però no només.
Fa un any vaig celebrar que el Premi Octubre d'Assaig fos atorgat al llibre Simenon i la Connexió Catalana de Xavier Pla (3i4, València, 2007), on repassa la influència de Simenon en la literatura i cultura catalana del segle XX (Pla, Segarra, Canyameres, Pedrolo...) En aquestes alçades de la pel·lícula ja hem descobert que la novel·la policiaca no és banal, sinó profunda, arrelada, vivent, emocionant i en això Simenon i la seva recreació de personatges i ambients populars i quotidians n'és un dels grans artífexs.
Amb els anys he anat arreplegant una petita col·lecció, una vintena de llibres d'un autor que en va escriure més de 200 amb el seu nom i unes altres 300 amb pseudònim. Sovint m'he trobat a les llibreries cercant novel·les del Simenon, sobretot en català, cosa que no sempre pot ser. A mi sobretot, però, són relats que em relaxen i evadeixen, que m'ho passo bé, lectures d'estiu, d'un o dos vespres.
Aquest estiu n'he llegit tres: "L'Hostal d'Alsàcia", "Un crim a Holanda" i "El Lyberty Bar". La que m'ha agradat més ha estat justament la primera, que és la que no hi surt el Maigret, una història gairebé de cine ambientada en una estació de muntanya alsaciana, en una edició dels anys 70 de la mítica col·lecció La Cua de Palla, que vaig arreplegar de vell, amb una lletreta petita, petiteta.
Adjunto la foto dels lloms dels meus Simenons. Sempre aspiro a anar a França, entrar en un bar i dir com en Maigret "posa'm un groc".

Escric aquest post des del wifi del bar "Esglop"” aquí a Sant Francesc de Formentera. Anant pel món amb dues nenes petites es fa difícil trobar el moment per escriure, ja ho deveu saber. Això no em fa cap recança, tot el contrari. Ací estic, però, per deixar-ne constància.

Ahir vam anar a les Festes de Sant Jaume a Sant Francesc de Formentera. Al vespre hi ballaven el “ball pagès” i convidaven a “orelletes”. Després hi tocaven “Aires formenterencs”, grup de folk d’aquí la Pitiüsa Sud i “Gertudis”, el grup de rumba catalana de La Garriga.

Fosquejava; per ser que l’illa està ocupada pels italians amb motoreta, a la festa hi érem sols uns pocs turistes despistats i molta gent del lloc. El ball, acompanyat d’un llarg flabiol de dos forats, amples castanyoles i tambornet, va ser bo. Al final alguns joves s’hi van afegir.

Allà mateix, just al costat de la característica església, acabaven d’inaugurar l’exposició dels 30 anys de l’Obra Cultura de Fromentera, on s’explicava la recuperació de les tonades populars, l’estima per la terra, la lluita pel català formenterenc.

Va ser llavors quan començaven a tocar el grup de música i presentava la primera cançó, en català, no podia ser de cap altra manera, assegut a terra allà a les primeres files amb les meves filles i la Marta, quan sortien els primers estels darrera la silueta de l’església i la brisa fresca del tard mariner acompanyava, que se’m va posar la pell de gallina:

“M’agrada que m’hagi tocat tocant Mediterrani (com deia l’Ovidi, el Montllor), de poder obrir i tancar els meus ulls aquí (que deia l’altre); i vaig pensar, sentir brogir, dins meu totes les il·lusions i dificultats d’aquesta nostra manera de ser. Amb fresca, música, llengua i illes. I em vaig dir dins meu: Visca els Països Catalans!”

Me n'alegro de veres que l'element central del discurs catalanista avui sigui el coi d'aeroport i les altres infraestructures de comunicació viària; però me n'alegraria encara molt més si per una vegada, i potser ja per totes, l'eix central pel que pivoti la reivindicació catalanista i sobiranista fossin les qüestions socials: el sal·laris i l'IPC català, les pensions i la refotuda la caixa única de la seguretat social -que per cert va quedar fora de tot el debat estatutari-, la sobirania energètica i mediambiental, o l'estat català del benestar. Tant important pel nostre model de societat, competitivitat i empresa és el ditxós aeroport com el traspàs de la Inspecció de Treball, del FORCEM o del subsidi d'atur, per posar algun exemple.

Ens havien anunciat que amb l'ascens del govern tripartit d'esquerres a la Generalitat principatina assistiríem al gir social del catalanisme després de 23 anys d'hegemonia conservadora en el discurs nacional. Ningú ens pot negar que amb la participació d'Esquerra al govern la intensitat i el to de la reivindicació nacional ha augmentat un xic, i que la societat civil i la relació enfront l'Estat ha fet petits passos en comparació amb el peix al cove i qui dia passa any empeny dels 23 anys convergents. Ara bé, sembla que la reivindicació nacional actual ha estat presa pel discurs d'un cert nou empresariat, (benvinguda sia la seva reorientació nacional), que fins i tot es proposa per gestionar privadament l'aeroport, i ha caigut presonera del discurs neoliberal de la competitivitat del país, el creixement econòmic i les seves infraestructures, com elements centrals.

Si volem més poder polític per Catalunya, un estat propi, és per redistribuir millor la riquesa, no per continuar beneficiant i enriquint encara més els que ja mamen de l'esatuquo espanyol actual. Deia un: "ens hem de preocupar que el "gran capital" català i global no vegi la independència com un perill sinó com una gran oportunitat". Però aquesta no és la feina ni del govern tripartit, ni del sobiranisme d'esquerres, ni del catalanisme; (qui vulgui fer això que monti el sector sobiranista de Convergència que prou falta els fa!). Arribarem a la independència no el dia que el gran capital ho vulgui, (que dit sia de passada, no ho voldrà pas mai, ja per que per natura són "els" defensors de l'ordre social establert), sinó el dia que la majoria social tingui clar que és amb una Catalunya lliure que hi viurà millor.

Un amic meu em deia: "Cesc, és que heu d'explicar millor com arribarem a la independència fent hospitals i escoles bressols ". L'hi vaig contestar, i amb això soc ortodoxa del tot: "Cal no confondre l'objectiu amb els mitjans. La independència, perquè fer? que diria en Pallach. La independència és per tenir els hospitals i les escoles bressols que ens mereixem, per aconseguir el màxim benestar i justícia social pels catalans i les catalanes, la independència no és l'objectiu en sí mateix, sinó el mitjà". I és un bucle que relliga les dues cares de la moneda social i nacional: sols tenint clar, i sabent-ho explicar, o tan sols explicant-ho de tant en tant, que la independència és el mitjà per viure millor, podrem sumar aquells que encara no hi són al projecte independentista. I això cal evidentment acompanyar-ho d'un projecte de convivència, de sentiment de pertinença, d'identitat compartida.

Dir que la qüestió nacional és prioritària a la qüestió social, sols és pot dir des del total cinisme o tenint un xalet a la Cerdanya i una casa a Port de la Selva. i també cal tenir clar que per més que intentem convèncer els empresaris nostrats de les bondats del sobiranisme aquests no són els qui votaran Esquerra, ni els que ens portaran a la independència. Per això cal adreçar-se a la majoria social i recuperar, o potser tenir per primera vegada en molt temps, com a eixos centrals de la reivindicació catalanista, a les qüestions socials i al benestar de la majoria. Cal un gir social al sobiranisme i al catalanisme, de veritat.

Fa uns dies, a finals de juny, vaig publicar aquest escrit en una carta al Diari de Terrassa, com a ex alumne de l'Escola La Roda. Durant els dies de Festa Major de Terrassa que vaig passejar-hi força, molta gent me'l va comentar, dient sobretot que els hi havia agradat. A vegades ja passa. Penso que està ben trobat de penjar-lo també al bloc. (La foto, bastant guapa per cert és del Cristobal Castro, d'una entrevista que el Diari de Terrassa va fer al Toni uns dies després). Diu així:

Avui, el Toni anirà per darrera vegada a classe. El Toni Poch es jubila després de 42 anys, o cursos com compten en l'ensenyament, d'ofici i vida de mestre. D'aquests,  38 els ha dedicat amb molta intensitat a l'Escola La Roda de Terrassa, de la que va participar en el seu naixement i on ha fet 20 anys de director.

Tot va començar l'any 64 o 65 al barri de les Arenes de Terrassa quan l'Alexandre Garcia Duran, escolapi, va convèncer a uns quants joves d'anar a fer de mestre a la recent estrenada Escola Joan XXIII, en una dura realitat social, la de les Arenes d'aquells anys, després de les riuades i encara sortint del barraquisme.

L'experiència els va colpir. El Toni va deixar els estudis d'enginyeria química i va decidir que seria mestre. A Les Arenes també hi va conèixer a la Cèlia Ros, fins fa pocs dies Regidora de Serveis Socials de Terrassa, que encara és la seva dona. La Cèlia, que estudiava música, a les Arenes va decidir que seria assistent social, i ja ho veieu, fins avui. Eren anys de fort compromís social i polític de la joventut.

Va ser en aquest context que el curs 69-70, juntament amb el Carles Casellas i la Rosa Font, van fundar l'Escola La Roda. Sovint penso amb la valentia i decisió d'aquells joves que amb vint-i-pocs anys, i en plena dictadura franquista, varen decidir fer una escola activa, catalana, progressista. I evidentment amb les famílies que, plenament conscients de l'opció que prenien, varen decidir portar-hi els seus fills i filles. Sols es poden tenir paraules d'agraïment per tots ells.

Els que varem tenir la sort d'anar a La Roda aquells anys 70 en tenim un gran record: l'escola era una festa! Excursions amunt i avall, més enllà de tots els tòpics en Xesco Boix va ser un dels primers professors de música, amb un bon grapat de mestres compromesos, en unes classes que eren un punt mig entre una petita delegació de l'Assemblea de Catalunya, una sessió de la secció filològica de l'IEC i un espectacle dels Comediants.

Després va venir la lluita per convertir La Roda en escola pública. Varen ser moltes manifestacions i festes en defensa d'una Escola Pública, Catalana i de Qualitat. Molts maldecaps, l'edifici nou... Si avui l'hi pregunteu al Toni si s'hi va guanyar o perdre en passar a ser escola pública, contesta que els que segur que hi han guanyat són els nois  i noies que sinó no haguessin pogut anar a La Roda. El Toni sempre ha defensat que, tan com els continguts, a l'escola s'ha d'aprendre a ser persona per construir una societat una mica millor.

El Toni ha tingut una dedicació molt abnegada a la feina de mestre: anava, encara va, a l'escola a les 8 del matí; preparant les classes, la revista de l'escola, les exposicions del vestíbul, les sortides i excursions, estant sempre a l'últim crit pedagògic. Participant en els Moviments de Renovació Pedagògica, en els consells de redacció de més d'una publicació del ram.

42 anys de mestre són molts exalumnes (i els seus pares), uns quants centenars, o potser ja en són uns milers, de terrassencs i  terrassenques, que l'han tingut per mestre i director. Suposo que estaran d'acord amb el comentari: moltes gràcies per tot. I que molts més nens i educadors puguin continuar gaudint de tant bon mestratge.

Cesc Poch, exalumne de La Roda

En aquest darrer número de l'Esquerra Nacional (núm. 80, juliol 2007) hi surt publicada una entrevista, que ens va fer en Pol Pagès, a en Sergi Perelló, Secretari d'Organització de la Intersindical-CSC i a mi mateix, Secretari General de la UGT d'Osona com a representants de la plataforma "Sindicalistes per la Sobirania". A més, en el mateix número de l'Esquerra Nacional hi podeu trobar un resum dels debats que des de la Sectorial de Treball i el Fòrum Sindical d'Esquerra amb en Joan Tardà sobre el desplegament dels temes laborals (més aviat magres) de l'Estatut d'Autonomia.

En total que és l'Esquerra Nacional més sindicalista de tots els temps, (justament quan hi ha alguna corrent que voldria una dretanització d'Esquerra).

L'entrevista que podeu trobar a l'Esquerra Nacional és una versió més curta, en Pol Pagès ens ha fet arribar una versió llarga, que és la que segueix.

Per què als Països Catalans no existeix un sindicat nacional hegemònic?
Sergi: la classe política no ha fet una aposta pel sindicalisme nacional i els sindicats estatals s'han fet seves part de les reivindicacions nacionals.
Cesc: ho comparteixo, i a més hi afegiria una nova idea: bona part de la classe obrera catalana prové de la immigració espanyola i el fet que no hi hagués una esquerra nacional hegemònica ha condicionat que els sindicats majoritaris no siguin nacionals. Avui, per sort, hi ha molts sobiranistes als sindicats estatals a Catalunya.

Per quines raons és important tenir un sindicalisme nacional fort?
Sergi: és important tenir un sindicalisme nacional fort per poder decidir des del territori sobre aquells aspectes que ens interessen, és a dir, per pragmatisme socioeconòmic dels treballadors, ja que, siguin sobiranistes o no, tots els treballadors tenen objectius calcats.
Cesc: avui encara és important poder mantenir la unitat cívica dels treballadors, siguin de l'àrea metropolitana o de la Catalunya interior, perquè la representativitat de tots els treballadors és un aspecte molt important per continuar amb la construcció nacional.

És bona la sobirania per als treballadors i treballadores?
Sergi: és bona des del punt de vista del pragmatisme, ja que, independentment que algú sigui més sobiranista o menys, la sobirania revertirà positivament en les seves condicions de vida. Amb sobirania millorarem el benestar social, perquè tindrem un estat del benestar més fort. Per tant, amb una millor capacitat de decisió a nivell econòmic aconseguirem més benestar per a les persones, sigui quina sigui l'adscripció nacional de cadascú.
Cesc: si un dia la majoria dels treballadors són independentistes, Catalunya serà independent. El nostre objectiu no és tenir una borsa de treballadors amb afinitats ideològiques per anar a les eleccions sindicals, sinó treballar des de l'àmbit sindical per crear sobiranistes i crear dinàmica i discurs de sindicalisme nacional, ja que sovint l'esquerra nacional està allunyada del discurs laboral. Els treballadors són uns actors estratègics del procés d'alliberament nacional. La independència serà amb la majoria dels treballadors o no serà. La sobirania és necessària per garantir i fer créixer l'estat del benestar català, així com per tenir capacitat financera per encarar amb garanties la globalització econòmica a través de bones polítiques d'innovació, de formació i d'infraestructures que evitin deslocalitzacions o altres fenòmens perjudicials per a la classe treballadora.

Per quines raons és necessari superar l'actual marc català de relacions laborals?
Sergi: malgrat les bones intencions inicials de l'Estatut del 30 de setembre, aquest va quedar retallat i va perdre un dels seus valors, com és tot l'aspecte econòmic, cosa que ens impedeix administrar els nostres recursos i tampoc no ens permet establir quines polítiques socials volem implantar. Això condiciona les polítiques sobre la formació, la inspecció de treball, la caixa única de la seguretat social... Tal com està el panorama, és important que el sindicalisme pròpiament nacional creixi de manera considerable per pressionar en diferents àmbits per tal d'aconseguir millores i, al mateix temps, això serveixi per incorporar molts ciutadans sobiranistes al camp sindical.
Cesc: el Parlament no té cap capacitat legislativa en temes laborals (són competències d'àmbit estatal). Cal plantejar la reforma del sistema de pensions i la caixa única de la seguretat social. És un debat prou important que va quedar fora del debat estatutari, però les pensions s'han d'adequar al nostre nivell de vida, perquè no es tracta de pagar un complement de mínims i prou. La caixa única de la seguretat social ja no és un tabú, perquè el mite de la caixa única s'ha trencat quan les mútues privades han entrat en la seva gestió, cosa que és una gran contradicció ja que, a diferència de les autonomies, les mútues sí que la poden gestionar, i demostra que no és per un criteri polític sinó exclusivament administratiu. Cal desbloquejar-ho d'una vegada.

Com es poden articular unes relacions laborals amb la resta de territoris dels Països Catalans?
Cesc: avui és més fàcil tenir relacions transfrontereres amb la Catalunya Nord que no pas amb altres comunitats autònomes de l'Estat espanyol. L'Estatut permet la possibilitat que s'arribi a acords en diversos àmbits (cultura, universitats...); per tant, és un problema polític el fet que no puguem establir acords en formació o treball. Però davant l'evidència que en llengua i cultura hi ha dificultats, comencem a coordinar-nos en matèria laboral perquè tots hi sortirem guanyant.
Sergi: per poder explotar relacions transautonòmiques de manera òptima és clau que el sindicalisme nacional s'expandeixi arreu, perquè sense sobiranistes no hi haurà voluntat de fer avançar el projecte i aquest serà només façana.

Com veieu la realitat laboral d'Andorra?
Cesc: no pot ser que a Andorra no hi hagi drets sindicals. Els sindicats no són legals. És un aspecte que hauríem de solucionar ja.
Sergi: el sindicalisme seria útil per a la cohesió social dels diferents treballadors de diverses procedències que hi ha a Andorra. Hi hem d'actuar de seguida.

Penjo al bloc l'entrevista que hem fet a Josep Termes pel portal SOCIALCAT.
Sense cap mena de dubte, aquesta és una entrevista excepcional; un homenot, un savi. No és endebades que Josep Termes és Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de l'any 2006. Historiador, ha estat catedràtic d'història a la UB i a la Pompeu Fabra i acaba de publicar el llibre "La catalanitat obrera (Editorial Afers, 2007)".
Josep Termes, quan el marxisme era hegemònic a l'acadèmia i a la universitat, als anys 60 i 70, el consideraven -els seus propis companys del PSUC- massa nacionalista, i durant els anys en que va ser hegemònic i governant el catalanisme conservador, era vist com un comunista. El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, va finalment començar a posar les coses al seu lloc.

L'entrevista està penjada en tres parts: EI, NO US LA PERDEU, és una aportació ideològica de primera per entendre la societat catalana.






La conversa amb Josep Termes és d'una gran saviesa: la diferència entre catalanitat obrera i obrerisme catalanista, la Catalunya nació, una repassada a les "arrels populars del catalanisme", la catalanitat dels obrers de la CNT, el debat amb el marxisme estatalista dels anys 60 i 70, el PSUC fins al lligam entre la catalanitat i la immigració avui, entre diversos temes que recorre l'entrevista.Josep Termes (Barcelona, 1936) va ingressar al PSUC a finals dels anys 50 del segle passat. A finals dels 60 i inici dels 70 va protagonitzar una forta controvèrsia amb en Jordi Solé Tura, també dirigent del PSUC, sobre l'arrel burgesa o popular i obrera del catalanisme. Solé Tura defensava el seu plantejament a "Catalanisme i Revolució Burgesa", on l'origen i vida del catalanisme aniria lligat al procés històric de la burgesia catalana i Termes defensava "Les arrels populars del catalanisme" en diversos llibres recollits posteriorment en el volum "La immigració a Catalunya i altres estudis sobre el nacionalisme català".

Soc conscient del salt que suposa aquest "post" de l'anterior anotació del bloc. Però que carai, m'encanta. Participo de l'eclecticisme militant!

Em direu: que fort, tiu, com t'ho montes mentalment per anar la mateixa setmana a la Patum de Berga (la de la nit i la infantil de l'endemà) i al Sónar? Ei, no passa res, que ningú es preocupi; l'any passat hi vaig anar el mateix dia, i vaig sobreviure. El dijous d'inici del Sónar coincidia amb el corpus -el 15 de juny del 2006 per ser exactes, avui fa un any-, a la tarda vam anar al Sónar i a la nit a Berga. (Tot i així, he de confessar que ja tinc una edat i és nota quan apures tant i començo a albirar els límits de les forces).

A casa em fan broma: "home, era millor la setmana passada quan et va agafar per posar música de la Patum, que no pas aquesta maquineta del "Budda machine" que vaig arreplegar ahir al Sónar i amb la qual he ambientat la tarda i el vespre a casa. Al matí, la maquineta ja havia "triomfat" al sindicat .

I és que he de confessar, que aquest Sónar de dia del dijous, m'ho vaig passar brutal. Vaig veure (i sentir!) coses boníssimes. Penjo un vídeo de les fotos i imatges que vaig fer-ne (tinc youtubedependencia al bloc). La música és d'en Nathan Fake, electronica de la que més m'agrada.




Vaig veure en directe això del sorollisme (Black Galaxy) que és un concepte que ja practicàvem en el nostre grup de música fa uns anys (fotre molt soroll! fins a distorsionar passant-ho molt bé). En vaig veure un parell de xinesos molt bons (sobretot White!), vaig jugar amb els trucs de màgia electrònica, vam aixecar-nos de la peli del Zidane, vam apalancar-nos en diversos sets molt electromelòdics, i sobretot vam pode veure la brutal sessió del James Holden en l'espai més gran i exterior.

Va ser una gran tarda i vespre de Sónar. Bravo, molt bé!

Les darreres eleccions municipals del 27 de maig han obert un important debat sobre l’estratègia i línia política de l’independentisme polític que representa Esquerra. Voldria fer-hi una breu aportació des del terreny estrictament de les idees.

En línia general Esquerra i l’independentisme han patit un retrocés electoral a l’àrea metropolitana de Barcelona i a les grans ciutats. Aquesta davallada no es compensa, ni de bon tros, l’aparició de les CUP en algunes localitats i fa contraure el cicle i les expectatives de creixement envers el que n’hem anomenat la “construcció d’una majoria social” per la sobirania i el progrés, nacional i d’esquerres. Aquest fet posaria suposadament en qüestió l’estratègia utilitzada per l’independentisme per créixer i obrir-se a nous sectors socials fins ara allunyats dels plantejaments nacionals, en la línia del que n’hem anomenat patriotisme social i canalitzat institucionalment mitjançant sobretot els pactes catalanistes i d’esquerres tan en els ajuntaments com en la Generalitat com a part d’aquesta estratègia.

Ara bé, si mirem el resultats electorals més a prop, el principal retrocés electoral d’Esquerra no es produeix en els barris populars on tradicionalment ens ha costat créixer, sinó sobretot en els nostres principals entorns electorals. És allà on Esquerra treu més vots habitualment (centres històrics, barri de Gràcia a Barcelona... per entendre’ns) on es pateix la reculada més important.

L’electorat, penso, no ens castiga tant pels pactes locals ni tan sols pel de la Generalitat. Fa un any més o menys, abans del referèndum de l’Estatut, Esquerra amb el Pacte de Tinell vigent, tenia unes grans perspectives de creixement (el baròmetre d’opinió Generalitat donava unes expectatives de 28 diputats). L’electorat ens castiga sobretot per la manca de claredat i desorientació de la línia política del partit aquest darrer any.

Fins ara Esquerra, des de finals dels anys 90, ha estat instal·lat en tres paradigmes polítics que de sobte, en les darreres conteses electorals, ens trontollen:

• Hem de construir l’esquerra nacional
• Hem de demostrar que podem governar
• Hem d’obrir-nos a nous sectors socials fins ara no independentistes

Mirat així el plantejaments continuen sent totalment vàlids. L’error no està en l’estratègia, sinó en no haver-ho fet prou bé. El problema no és el pacte, no són els pactes, sinó els continguts dels pactes. El problema no és haver-nos equivocat d’estratègia, sinó i sobretot no haver-la tingut sempre clara i no haver-la sabut explicar amb claredat.

Com cada corpus, mentre el cos i la feina m'ho permetin, ahir al vespre vaig fer cap a Berga. La sensació de començar a fer-se fosc a Berga un dia de corpus és dels millors moments de l'any. La Patum ja és aquí!.

Podria escriure moltes coses sobre la Patum, tots els que ens sentim patumaires, si es pot ser patumaire sense ser de Berga que diu aquell, devem tenir milers d'històries de Patum (veure el bloc del Ramon), vivències i sentiments. Del viatge que em va fotre un cop de cul de cavallet quan era petit en una Patum de lluïment -aquesta em va marcar-, de l'any que em vaig quedar penjat i vaig haver de tornar amb l'autobús de les sis quan clarejava, dels llocs on he dormit, pensions, ateneu, càmping... i no explicaré més detalls, de les barreges que he begut i patit. Diria que des que tinc 16 anys, que vam pujar-hi amb un amic, no he fallat cap any, i algun any hi he anat dijous i diumenge, estem parlant de més de 20 patums saltades i begudes. 40 salts de plens. I abans ja hi havia anat de petit. De fet, com m'he proposat fer avui amb l'Etna, la meva mare feia festa de la feina i jo de l'escola i el divendres anàvem a Berga a la Patum infantil (suposo que això no es pot agrair mai prou).

Però no volia agafar-ho pas per l'anecdotari personal. La frase que dona per títol al "post/anotació" present "PATUM: IMMERSIÓ COL·LECTIVA, IDENTITAT GUANYADA" no és pas meva, la vaig llegir ja fa molts anys en un article d'una etnòloga americana, de la qual no recordo el nom, que havia fet una tesis doctoral sobre la patum. Deia més o menys: "Quin sentit té en la societat actual, postindustrial, de la comunicació global, la Patum? que fa que tots els berguedans i milers de joves d'arreu de Catalunya participin d'aquesta festa? Lluny de ser sols una tradició, lluny de ser sols una reivindicació identitària d'arrel, la Patum té total vigència en l'era global. Sort en tenim de festes com la patum que permeten aquest sentir col·lectiu, aquest guanyar i crear identitat conjuntament, en aquesta era postmoderna nostra on sembla que tot és tan fràgil i les identitats liquides i etèries". És justament això, la recerca de la identitat col·lectiva, a partir de la immersió col·lectiva, i quina immersió, tu, la patum! No hi cap requisit previ, ni d'origen, llengua o condició. Tu t'hi poses, saltes, xales i ja pots ser dels nostres. I gairebé segur que per sempre. És la identitat guanyada.

La foto i el vídeo són d'ahir a la nit. A hores d'ara ja hi ha molt material penjat al youtube, salt per salt, però aquest vídeo té el valor de la immediatesa, cosa que aquest bloc no acostuma a prodigar, que sempre va amb un dies de decalatge.

Avui aniré a buscar l'Etna a l'escola abans d'hora i d'aquí poc tornem a Berga, ella per primera vegada. Ahir ja l'hi vaig comprar un barret de fer Patum petit i un mocador de patumaire.

Estic convençut que, tard o d'hora, tothom podrà votar. Em sembla absolutament xocant i aberrant que a aquestes alçades de la pel·lícula haguem de tornar a reivindicar el dret a vot, el sufragi universal. El dret a vot no és un dret més, és el primer dret, com a persones.

L'Elisenda, aquest diumenge d'eleccions municipals va decidir cedir el seu vot al Tarik, que no podia votar, però està ben implicat a la seva ciutat i diu que vol ser català. Jo passava per allà i ho vaig filmar. Observeu bé el sistema: la papereta la tria en secret el Tarik i plegats amb l'Elisenda van a votar, i és l'Elisenda la qui dona, per imperatiu legal, finalment el vot.

Aquesta, cedir el vot, seria una bona iniciativa per a tots aquells que no han anat a votar pel motiu que sigui, hi ha molta gent que ho faria de gust però la legalitat els ho impedeix.

No hi ha ciutadans de primera ni de segona, tots som persones, i tots tenim, hem de tenir, els mateixos drets.

(Per cert: Fora feixistes i racistes de Vic i de tot arreu).

Un cop l'any, al més de maig, tots els veïns de Sant Martí d'Albars van -anem- a dinar en un aplec a Salselles, una parròquia veïna avui deshabitada. (Al final hi trobareu un video que n'he penjat al Youtube) És una tradició, l'aplec, que es remunta enllà, que durant un temps es va perdre i que s'ha recuperat fa uns anys, fent-ho coincidir amb un concert del Festival SOLC de música popular i tradicional al Lluçanès. És una molt bona combinació: l'ambient d'un aplec popular i un concert del SOLC, amb els dos públics barrejats i ben trobats.

Enguany el SOLC ja fa 15 anys -felicitats- i també cal felicitar a la gent de Sant Martí: a la junta parroquial per l'organització i sobretot perquè tothom hi era! Això suposo sols pot passar en pobles molt petits -130 habitants censats, més la gent que s'hi està, estem, els caps de setmana-; del veïnat de La Blava, on estem nosaltres, de les cases habitades hi va (pràcticament) tothom!

Salselles es troba al capdamunt de la Vall de Merlès, administrativament al Berguedà, però tradicionalment (i eclesial) al Lluçanès. La jornada comença a les 8 del matí amb la caminada de Sant Martí a Salselles parant a esmorzar sota el Castell de Lluçà. Com tot bon aplec, després al migdia hi ha missa, i en cabat un dinar popular -arrosada, carn a la brasa, cafè, copa...- i el ball! de sobretaula, just quan la calor va de baixa.

Enguany hi tocaven el duet d'acordionistes de l'Alt Urgell "Baridà Sons Fers", mare i filla, si no ho vaig entendre malament.

Us penjo el vídeo amb un recull de fotos: per uns moments et pots trobar traslladat en el temps quan les festes eren aplecs i els músics eren acordionistes sense solfa.



Per molts anys!

Això dels blocs, és cert que, masses voltes té un punt d'egolatria que s'ha de mesurar. Si hem permeteu l'excés però, penjo el vídeo amb el meu discurs, 9 minuts, no m'he passat massa, en la Festa d'Esquerra a Terrassa d'ahir diumenge 13 de maig, amb arrossada popular inclosa. Servidor l'hi agrada molt més el sindicalisme que la política, però si un dia et deixen el micro...

Penjo al bloc l'entrevista que he fet a José Elorrieta, Secretari general del sindicat majoritari d'Euskadi, ELA-STV (Solidaritat dels Treballadors Bascos), pel portal SOCIALCAT. Elorrieta estava a Barcelona convidat pel meu sindicat, la UGT de Catalunya. Penso que és un document molt bo i interessant, el mèrit no és meu sinó de l'entrevistat, sobre sindicalisme i sobre el sobiranisme i el procés de pau a Euskadi.

A José Elorrieta, que és Secretari General d'ELA des de l'any 1988, l'hi fem tres preguntes, que ens contesta en aquest vídeo de 6 minuts, gravat el 8 de maig del 2007 al passeig del Born de Barcelona:

-D'on ve ELA?

-Quina és la situació i propostes del sindicalisme basc avui?

-Sou optimistes o pessimistes amb el procés de pau?

ELA és el sindicat majoritari d'Euskadi amb el 36% de representació en el conjunt i amb un 41% en la Comunitat Autònoma del País Basc. És una representació molt gran, gairebé hegemònica, més si es pensa que a Euskadi existeixen 4 sindicats amb més d'un 15% de representació. Es declaren socialistes i independentistes, amb un model sindical marcat per tenir un 10% de la població total afiliada, una "caixa de resistència" important i una força social centrada en la gran presència en les empreses.

ELA també ha tingut un paper destacat en el Procés de Pau, volen diferenciar clarament però, el procés de pau del procés de sobirania. El seu espai sindical no té traducció directe en els espais polítics. Expliquen que els seu espai seria similar al que volia promoure en Josep Pallach a Catalunya. Però que la seva opció política no va quallar, però l'opció sindical sí.

Amb els companys d'Esquerra de Terrassa vam organitzar i participar amb una parada a la Fira Modernista de Terrassa.

Aquesta fira és un aconteixement brutal de primavera a la ciutat, al més de maig, que amb unes quantes edicions ha desbordat cívicament, ocupant els carrers amb la participació de moltes entitats, comerços i actes culturals; i cada cop hi ha més gent que vestida d'època -de finals del XIX o d'inicis del segle XX- surt al carrer.

La parada d'Esquerra estava ben trobada: vàrem treure uan edició facsimil del diari l'Acció, exactament del dia 14 d'abril del 1935, i a dins hi havia una foto de la candidatura municipal actual. Va tenir molt èxit, i diria que sana enveja de la resta de partits. (La de la dreta de la foto és la meva mare, actual regidora de serveis socials de l'Ajuntament fin el proper 16 de juny que es constitueixen els nous, i el pare i filla del seu costat, som un servidor i l'Etna, la meva filla).

I és que la política necessita imaginació, i no sempre ha de ser avorrida.

Vam organitzar un assemblea reivindicant el dret a vot de les persones immigrants (del qual us en penjo un petit vídeo). Vam convidar-hi als partits polítics (a CiU, PSC, ERC, IC i la CUP) i a associacions d’immigrants.

Intentaré resumir el que en penso en quatre idees:

Cal superar el concepte anacrònic de ciutadania lligat sols a l’estat-nació i la seva nacionalitat. La ciutadania va lligat als drets i deures, però sobretot l’hem de lligar cada cop més al sentiment de pertinença i identificació a la societat on vius. El dreta vot, com la ciutadania, hauria d'estar més lligat a la residència que a l'estat on vas nèixer (o en tot cas la persona hauria de poder escollir a on vol excercir-lo).

El dret a vot no és un dret més: és el primer dret. Sense dret a vot no existeixes políticament, estàs exclòs, subordinat, ets de segona.

És molt fort encara avui al segle XXI haver d’estar discutint sobre el sufragi universal. El dret a votar va incorporat amb el fet d’existir i ser persona. És un dret inalienable dels éssers humans. És en aquest sentit que soc clarament optimista; tard o d’hora, les persones d’origen immigrant podran votar. És com quan es discutia, fa 100 anys, que les dones no podien votar. Les ciutats i la societat no es poden permetre que un 10, 15 i en algun cas més del 20 de la seva població (Vic i manlleu per exemple) es trobi exclosa del dret a la participació democràtica, que tinguin una mica menys de dret a ser persones com tothom.

Per tant si és un dret inalienable, no pot estar lligat a cap requeriment excloent (o curset de formació). Podem entrar a discutir el temps que cal estar empadronat amb anterioritat, però sols com a element de garantia democràtica, per que no puguin haver-hi tupinades; en cap cas la discussió del temps d’empadronament no pot tenir res a veure amb el dret o no a votar i ser votat.

Això encara es troba agravat pel fet de que una persona que té la “nacionalitat” es pot presentar en qualsevol municipi de l’estat sense residir-hi i per el fet de que els membres d’altres estats de la UE poden votar a les eleccions municipals. I ja m’explicareu perquè només a les municipals?

Altra cosa és que tinguem plans d’acollida d’immigrants, recursos per a la bona incorporació a la societat, que la llengua d’acollida i comunicació sigui la catalana, però en tot cas, poder a votar és un dels elements puntals per poder sentir-se part d’una comunitat.

Serem un sol poble, reivindicació clara del catalanisme de tota mena, quan tothom pugui votar.

El vídeo de l'assemblea a Vic: