Ahir vam celebrar, al Temple Romà de Vic, l'acte de reconeixement als afiliats i afiliades de la UGT de Catalunya a Osona amb més de 30 anys d'antiguitat, és a dir, que es van afiliar abans del 1977.

Fa 30 anys, just sortint de la dictadura, afiliar-se a un sindicat era un compromís que hi implicava la vida. Era un acte de valentia, absolutament necessari, que a les persones que el van dur a terme els hi hem de reconèixer. De la mateixa manera que hem de reconèixer, el valor per la defensa dels drets socials, als treballadors i treballadores que durant aquests 30 anys han mantingut el seu compromís sindical.

Pensava igualment que aquest acte coincideix amb la vaga al veí Estat Francès en defensa de les pensions dels col·lectius especials, un de les primeres regressions socials que vol impulsar el govern Sarkozy (Pàgina del diari Liberation i dels sindicats CGT i SUD-Solidaires). I és que els sindicats són importants en les empreses i en la societat. Abans dels sindicats no hi havia ni vacances, ni convenis, ni sanitat ni educació universals. Em venen al cap la vaga general del 20 de juny del 2002, aquí mateix, i les anteriors i la defensa dels drets i conquestes socials que han comportat.

Sovint se'ns diu que amb l'actual model de diàleg social hi guanyem tan com hi perdem, que no està clar si avancem o retrocedim, que fem una passa endavant i dues endarrera. Segurament hi ha de tot. El que és clar és que si no hi haguessin sindicats seria encara pitjor. I per avançar tossudament sols hi ha un element clau, tenir força. La força que dona l'afiliació als sindicats.

Tot això ho pensava ahir sortint del Temple Romà de Vic (La foto és de la Mia Coll, amb els homenatjats)

Convé no repetir els errors i no caure en la trampa de tornar a confrontar la qüestió social amb la qüestió nacional, com si fossin coses diferents i es poguèssin menjar per separat.

Ja m'agradaria que Esquerra hagués prioritzat tant l'eix d'esquerres com diuen els reagrupats. Ho dic i ho sento com a sindicalista. Malauradament no és pas així, amics. Si Esquerra aspira a tenir l'hegemonia de l'esquerra del país, no pot anar cedint el discurs i l'espai de les polítiques i les lluites socials a les forces tradicionals de l'esquerra i continuar allunyada dels moviments socials emergents i del sindicalisme català majoritari.

És cert que s'han fet coses, algunes de significatives. Vull destacar la feina de l'Anna Simó i de l'actual conselleria d'Afers Socials amb la Llei de Serveis Socials, l'incansable Joan Tardà a Madrid amb temes laborals o a Cooperació, però la bandera de les reivindicacions laborals i socials a Catalunya no la porta Esquerra, de moment. Ni Esquerra té un discurs sobre el món laboral clar, ni el nou Govern impulsa un model de territori i infraestructures que trenqui amb les etapes franquistes i convergents, per situar exemples.

A més l'intent de tornar a separar i confrontar l'eix nacional i l'eix social és un error estratègic garrafal. Això és el que volen convergents i psoeistes. Un país dividit per aquests eixos. Tornar als anys 80, quan es reaprtien el país amb aquests criteris. El gran encert d'Esquerra ha estat trencar aquesta divisió unint qüestió social i qüestió nacional i definint un tercer espai, que es va consolidant i creixent.

Si a la qüestió nacional li treiem el seu contingut social el deixem pelat en els seus essencialismes i això sols ens pot portar a la derrota a no sumar ningú més al projecte independentista. Des de la radicalitat nacional absoluta, cal tenir clar que l'hem d'omplir el procés sobiranista de continguts socials i obrir-lo a molts sectors socials que a priori no s'hi identifiquen, encara.

Cal repensar l'estratègia d'"esquerra nacional" per adequar-la a cada moment concret, reforçar-la diria jo, en cap cas trencar amb els darrers 10 anys que han sigut els de l'esclat polític i social de l'independentisme.

Vaig conèixer els Massilia Sound System -nom antic de Marsella (Occitània)- gràcies al Yanic Viau i a un concert de fa uns anys -deuria ser el 2001 o 2002- al Mercat de la Música Viva de Vic. Llavors ja em va impactar aquesta cançó i la proposta musical que en aquell temps -i ara sols tímidament- en català encara no existia.

Allà mateix em vaig comprar un disc i després n'he comprat d'altres. Aquest concert boníssim de la Gira "Occitanista" també es troba sencer a la xarxa. Els Massilia canten moltes cançons amb el dialecte Oc del Port de Marsella i fan una proposta musical "dub", raga, amb electrònica xula barrejat amb cançó provençal. Fora de sèrie. No us els perdeu.


El proper 3 de novembre toquen a Manresa (Fira Mediterrània), després d'uns anys separats amb projectes individuals de cada un dels seus membres, també en occità i occitanistes. Jo no se si hi podré anar (el metge i la ditxosa cama, m'ha dit que 15 dies més de baixa com a mínim, decidiran). Però si pogués hi aniria. (També dec als Massilia ser seguidor de l'Olympique de Marsella (OM), que aquest any juga la Champion però a la lliga no va gens bé).

Els Massilia són tant bons que, tot hi cantant la meitat de les cançons en llengua d'oc, tenen gran èxit no sols al Sud de l'Estat Francès, sinó a tota la francofonia. (Aquí, ja sabeu, que algú que canta català no té mercat a la resta de l'Estat). El Yanic, del que us parlava més amunt, no és pas francès sinó del Quebec! I em deia ja llavors: "Quan venen a Montreal val 60€ l'entrada i aquí és gratuït". A Manresa igual 24.00 a la Plaça Major. Gratuït.

Llegeixo que el Congrés Nord-Americà ha fet una condemna del genocidi armeni al final de l'Imperi Otomà on van matar gairebé 2 milions de persones entre el 1915 i el 1921.

Mentrestant penso en que entre el 1492 i el 1550 els espanyols van aconseguir reduir la població indígena americana de 50 milions que hi havia en arribar els conqueridors a menys d'1 milió, entre guerres i epidèmies. Segurament el genocidi més bèstia de la humanitat.

I encara hi ha qui diu que n'hem d'estar orgullosos. M'agradaria que el Parlament de Catalunya -i altres cambres- condemnés el genocidi espanyol d'Amèrica. Seria molt bo i pedagògic.

EL 12 D'OCTUBRE: NO HI HA RES A CELEBRAR!

ESTATS CARRONYES, BÈSTIES DE GUERRA LES VOSTRES FESTES SÓN CRIMINALS!

3 idees:

Primera.
Desitjo que la presència de la Cultura Catalana com a cultura convidada a Frankfurt ajudi a que els nostres escriptors i editors es puguin guanyar més bé la vida ampliant el seu mercat, amb moltes traduccions. Però crec que el principal problema de la Literatura catalana actual es troba aquí, en els seus propis lectors. Es llegeix i compra poc en català. Doncs, que Frankfurt faci sobretot que els lectors catalans siguem més, coneguem i estimem més la pròpia literatura i es llegeixi més en català.

Segona
Si em permeteu el to personal. Avui tinc dos parents que han fet cap a Frankfurt. La meva tia Àngels, reconeguda actriu, llegeix uns textos en la inauguració. I d'aquí uns dies el meu cosí Salvador, reconegut assagista, participa en una taula rodona. Això no té massa mèrit; tothom té avui, en aquest país, un parent que va a Frankfurt. Fins i tot del meu sindicat hi fan un acte amb la DGB alemana coincidint amb la Fira de Llibre, fet que evidentment crec de gran vàlua, perquè el treball també és cultura. I celebro que un dels autors catalans d'èxit a Frankfurt sigui el Jaume Cabré, perquè és molt bo, universal i va ser professor meu de Literatura a COU i ens ho vam passar molt bé (i mira que amb això de les lectures obligatòries era difícil) .

Tercera
Home, des d'aquest punt de vista gastar-se 12 milions d'euros en la presència catalana a la Fira de Frankfurt, em semblen molts diners. Suposo que s'ho val, tot sigui per treure el cap en el món global. Ens els gastem, però, en promocionar la Literatura catalana aquí? Penso que a la cultura catalana i en català aquí l'hi deu fer molta més falta. I mira que en Pep Bargalló em cau molt bé i penso que ha fet una feina brillant, però mira que endur-se al Castellers de Vilafranca i la Vella de Valls, enxufats i tradicionalistes, això sí que em cou!

Hi ha dies i moments que ajuden a viure. Aquest que us explico n’és un. Estàvem a l’Iraq, al gener del 1999, amb una delegació d’ONGs, convidats pel règim d’en Sadam Hussein, intentant concretar projectes de cooperació (veure post i vídeo anterior).

Des del segon dia d’estada un company de periple, el Pepe López, un tiu amb gran criteri, m’anava insistint que ens havíem de treure de sobre aquells vigilants-guies amb bigoti del règim que ens seguien a tot arreu, fins i tot per mercats i restaurants dient que vetllaven per la nostra seguretat, abandonar la comitiva i programa de visites oficial, i anar un dia a veure la realitat social pel nostre compte. La idea consistia en intentar passar un dia amb una família d’una barriada popular de Bagdad, anar a comprar amb ells al mercat, conviure i xerrar.

Així ho vam fer, no sense un cert risc i ens va sortir de conya. Vam parlar amb un taxista que coneixíem de l’hotel, l’hi varem proposar la nostra pretensió, i a més que volíem que vingués amb nosaltres a fer d’intèrpret de l’àrab. Els detalls econòmics del negoci no us els explico, però per nosaltres no eren gaires dòlars, però per ell, el taxista, era un preu suposo prou interessant per jugar-se-la. És així com vam anar a parar a una família xiïta de Sadar City. Vaig aprendre moltes coses.

(AQUÍ VA EL VÍDEO AMB LES FOTOS –DE LA FAMÍLIA I ALGUNES ALTRES- I CONTINUA EL TEXT AMB MÉS DETALLS SOBRE EL FET I LA XERRADA AMB EN TARIQ AZIZ, QUE VAIG COMPROMETRE EN LA NOTA ANTERIOR)

Amb una família xiïta a Bagdad

(Continua l'article)

M'agradaria veure, ni que fos per un forat, als dirigents del nostre país, els anomenats d'esquerres al govern i l’opinió pública oficial, defensar amb mateixa intensitat el 2on Cinturó ferroviari orbital, o el futur tren transversal, que el 4rt Cinturó.

Caldria recordar-els-hi, que no es tracta sols de pactar un traçat sinó de canviar de model de mobilitat i infraestructures per tenir un país de més qualitat. Que no només estem parlant de preservar un paisatge, el de la plana del Vallès, que, dit de passada prou falta li fa, sinó de definir quin model de mobilitat i infraestructures volem pel nostre país.

Soc del parer que un govern que es diu catalanista i d’esquerres ha d'optar per un nou model de país que posi fi al que ha imperat durant les etapes franquistes i convergents, basat en el transport i la gestió privada i on no s'ha construït cap nova infraestructura significativa de transport públic quotidià al territori.

La xarxa de ferrocarrils és pràcticament la mateixa des del 1931. Cal apostar decididament per impulsar nous traçats ferroviaris al país, més enllà de l'alta velocitat, tant per la mobilitat quotidiana de persones com de mercaderies, construint centrals logístiques pel territori, amb la finalitat de treure camions i cotxes de les nostres carreteres.

És el moment de prioritzar les grans infraestructures de transport públic a Catalunya. És per això que cal prioritzar el 2on Cinturó ferroviari enfront a l'autovia B-40, coneguda com a 4rt Cinturó, que uneixi amb transport públic el Baix Llobregat i els dos vallesos, i el nou tren transversal, que ajudin també a superar l'actual model radial entorn de Barcelona.

La batalla del 4rt Cinturó, després de 10 anys de lluita, crec que fa cara d’acabar amb empat. El 4rt Cinturó, si no hi ha un daltabaix polític al tripartit, no es farà com estava planejat. S’ajuntarà amb altres projectes de millora de la xarxa existent se l’hi canviarà el nom.

Però el que discutíem de veritat, no la batalla sinó la guerra, era com superàvem el model de territori “dessarollista”, fill de la Barcelona del Porcioles, que van continuar els governs de CiU, avançant cap a un nou model més respectuós amb el medi i el territori, i de més qualitat per les persones que hi vivim i hi treballem. I que ningú en dubti, fins i tot serà millor pel creixement econòmic del segle XXI.

Tots tenim el viatge de la nostra vida. L'any 1999 vaig tenir la sort de participar en una delegació d'ONGs a Bagdad, en l'Iraq d'en Sadam Hussein i el seu règim, durant els anys de bloqueig econòmic i també aeri del país.

Era la primera delegació d'occidentals després de 8 anys d'aïllament. L'orient àrab, la gran ciutat, el Tigris, la gent, l'empobriment per anys de guerra i bloqueig econòmic, un viatge i una situació que mai més serà possible. Dues setmanes sense comunicacions exteriors de cap mena, aïllats fora dels circuits del món i l'economia globals.

De fet al meu sindicat no acabaven de trobar voluntaris prou sonats pel viatge i m'ho van proposar a mi, que no m'ho vaig pensar ni cinc minuts. En aquella època només es podia entrar a l'Iraq convidats pel règim, però amb la gent que anàvem ja ens ho vam muntar, amb certes peripècies, per aconseguir tenir una visió més objectiva de la situació del país.

D'aquell viatge, de fet dels viatges en pots parlar durant hores i d'un així durant mesos, en vaig fer moltes diapositives, un audiovisual que vaig projectar en moltes entitats i pobles, i finalment, passats aquests anys, m'he decidit passar les diapos a digital -han perdut una mica de nitidesa- i n'he fet dos vídeos que he penjat al youtube.

El primer vídeo són imatges de la ciutat, dels mercats, hospitals, escoles, d'una entrevista amb el Tariq Aziz, en aquell moment vicepresident de l'Iraq, i antic ministre d'afers estrangers durant la primera Guerra del Golf. El segon vídeo que penjaré en un proper post consisteix amb les imatges d'una jornada sencera que varem conviure amb una família xiïta de Bagdad i d'altres fotos més personals.

En una frase podríem dir que el règim de Sadam Husseïn tenia tots els defectes -terror, control, manca de llibertats...- i les virtuts -educació, el paper de la dona, forta classe mitja... -d'una dictadura nacionalista àrab-socialista. Però el que és segur és que els "nostres" aliats d'Aràbia Saudita no són pas gaire millors.

D'aquell viatge també en me n'enduc el fet, entre temerari i heroic, d'haver-li preguntat, força acollonit per cert, a en Tariq Aziz, vicepresident de l'Iraq, sobre la situació del Poble Kurd. (En el proper post explicaré la resposta del Tariq Aziz i de la psicosis que em va agafar amb la policia del règim).

No us espanteu més del compte que per impressionat ja ho estic jo. Ahir vaig patir un accident domèstic amb conseqüències greus al travessar la porta de vidre del pati de casa meva. Tot plegat m'ha comportat un centenar llarg de punts en diversos talls sobretot a la cama, algun del quals, segons el metge, ha fet força trinxada. Un mal moment. Amb les meves filles al menjador, sang, (us estalvio la part més gore) vidres, l'ambulància, l'hospital, el quiròfan...

Em diu un amic que aquesta és al contingència humana: qualsevol moment pot passar-te quelcom que et canvii la vida. Mira que cada dia faig molts quilòmetres en cotxe, que m'agrada la muntanya, la bicicleta, les emocions fortes, voltar sempre munt i avall i resulta que pateixo un accident de la forma més absurda a casa.

A l'hospital vaig intentar parlar molt amb el metge i la infermera mentre em cosien. Feien broma de que tenien comissió a la empresa tèxtil en que fan el fil, de tant que en gastaven. Ella era d'Avinyó on acaba de ser festa major, i el metge es va posar a parlar de política tot cosint, i un moment donat va i em pregunta:
-No estaràs apuntat a cap partit polític tu?
Al que vaig respondre:
-No estic en la millor situació per contestar-te a aquesta pregunta.

Ara ja soc a casa, el pitjor per mi és el repòs, espero poder fer feina des del llit. Fora conyes, he d'agrair l'ajuda del Juan i la Cristina, els meus veïns i les noies de l'ambulància, una de les quals, argentina, era del Racing Avellaneda.
I evidentment a la Marta, i a tothom pel suport, i a l'Etna i la Isil, sobretot l'Etna que amb tres anys ja ho entén molt, per la valentia davant l'ensurt,

"Amb mil cristalls mig estrafem la vida" diu un vers pescat de fa temps.

Inicialment aquesta nota s'havia de titular Lectures d'Estiu II, (fa unes setmanes vaig escriure un primer Lectures d'Estiu I que m'obligava al II), però a aquestes alçades de la història m'ha semblat una mica forçat, en tot cas correspon a dues lectures d'aquest estiu que m'agradaria ja haver ressenyat. A la foto que acompanya la crònica apareixen els dos autors la Zadie Smith i l'Slovaj Zizek. Manllevo el títol del post, "El muticulturalisme ha mort", d'un article d'en Salvador Cardús, escrit una setmana després dels atemptats del metro de Londres del 2005 i que m'agrada recuperar i recomanar.

Dos llibres brutals entorn un mateix tema, els fracassos del models multiculturals liberals per viure junts. El primer una novel·la, l'altre un assaig de filosofia: "Dents Blanques" de Zadie Smith (La Magrana, 2001), comèdia d'èxit de fa uns anys i "En defensa de la intolerancia" (Sequitur 2007), del brutal filòsof eslovè Slovaj Zizek. Dos llibres que qüestionen el model (neo)liberal de tolerància i suposada convivència multiculturalista.

El llibre de Zadie Smith, Londres 1975, el tenia pendent des de feia un parell d'anys, tot esperant l'estiu necessari per engrapar les seves 500 pàgines. Dents Blanques, primera novel·la de l'autora (ja n'ha aparegut la segona novel·la aquest 2007) l'havia iniciat un parell de vegades, de fet m'ha fet companyia a la capçalera del llit tot aquest temps, però és d'aquells que si el deixes uns dies et perds. Podríem dir que es una comèdia alegra i profunda alhora molt ben escrita, amb molts girs i enginys literaris. Gira entorn a tres generacions de tres famílies del nord de Londres, en permanent diàleg i escaramussa cultural i generacional: una d'origen bengalí musulmana, una mestissa anglojamaicana i una de típica anglesa sorgida i anclada a la progressia del 68. Són una bona colla de personatges molt ben travats, la cirereta dels quals són els dos bessons d'origen bengalí un dels quals l'envien a la Índia a retrobar les arrels i les essències islàmiques. La sorpresa és que el que agafa la via de l'islamisme radical és el que es queda a Londres, saltant de "pandillero" de carrer a islamista i el que torna de la Índia és el que es es modernitza. Amaga una irònica crítica dels excessos "multicultis".

Slovaj Zizek, filosof i psiconalista eslovè, es troba al capdavant de la filosofia crítica actual, fent esclatar la modernitat, la postmodernitat i la globalització tot plegat; és més conegut com a filòsof, com diu ell, no tant de la "realitat virtual", sinó de "allò real de lo virtual", (benvinguts al desert de lo real de Màtrix, algun dia "algú" apagarà l'ordinador i desapareixerem). També fa una crítica a la despolitització de les relacions socials. En aquest context, altres llibres que l'hi havia llegit ja qüestionava la multiculturalitat com un dels eixos centrals de la ideologia de la globalització capitalista. Diu: en el nucli de la tolerància multiculturalista liberal hi trobem una visió racista en si mateix, excloent, separadora, jerarquitzadora de les diverses vivències culturals que es converteix en un element central del capitalisme global i del seu mercat. El provocador "En defensa de la intolerància" són 120 pàgines on s'explica que darrera de la dita tolerància multicultural el que s'amaga és la despolitització. Seria una intolerància com a element central de la discrepància social que genera joc polític. Hi ha coses que són intolerables, com el racisme i les injustícies. És una crida al retorn de la política, en el millor sentit de la paraula.

El multiculturalisme no era el model social per la convivència i el diàleg cultural que ens havíen promés sinó la negació d'aquests i la consolidació i reforçament, no sols de les fronteres culturals que també, sinó de les desigualtats socials que comporten. Rsumeixo en paraules meves: no aspirem a una societat catalana amb moltes cultures aïllades i d'esquena, sinó a una cultura catalana amb tots els accents possibles. Dos llibres que crec fan de bon llegir i del tot necessaris.

Amb uns dies de retard penjo el text del pregó de l'11 de setembre de Torelló que vaig tenir el goig i l'honor de realitzar enguany. (Alguns lectors osonencs ja deuran saber que un fragment del meu discurs -sobre la poca identificació de les classes populars catalanes, que no sols no hem tingut un estat propi modern, sinó l'estat en contra, amb aquells elements més representatius de l'estat, dels estats- va provocar l'enuig d'alguns membres de la policia local de Torelló. Penso que vaig ser malinterpretat, que feia una referència a un context històric nacional i en cap cas a la policia local. Tot i així ahir vaig publicar una carta al 9Nou, matisant i demano disculpes si algú es va ofendre, tot i que evidentment no era aquesta la intenció i el sentit de les paraules, i he modificat en el present text el paràgraf en qüestió.
També va provocar reacció la defensa de la Revolució del 36-39, i és que en alguns pobles no sempre s'ha superat i tancat del tot les ferides de la guerra ). El regidor d'Esquerra, el Jordi Casals, també en fa la crònica al seu bloc.

Catalanitat i treball
Pregó de l'11 de Setembre del 2007 a Torelló

Benvolguts i benvolgudes gent de Torelló. Molt bona diada nacional de Catalunya a Tothom.
En primer lloc voldria agrair a l'Ajuntament que hagi tingut aquesta bona pensada de convidar a un sindicalista a fer el pregó de l'11 de setembre, penso que dii molt i és un bon exemple d'aquesta idiosincràsia i manera de ser oberta i progressista que teniu els torellonencs, sempre ho he viscut així, i cal felicitar-vos per això i sobretot a tots vosaltres per ser avui aquí.
Alguns de vostès poden pensar que què hi fa un sindicalista fent un pregó de l'11 de setembre? que la diada nacional de Catalunya té poc a veure amb el treball. Per molts motius penso que es ben al contrari, té molt a veure, i m'agradaria explicar-els-hi. Vull descabdellar aquest pregó a partir d'allò que el premi d'honor de les lletres catalanes del 2006, en Josep Termes, n'ha dit la catalanitat obrera, les arrels populars del catalanisme. La catalanitat popular, en el bon sentit de la paraula popular. Sobre el món del treball i la seva relació amb la reivindicació nacional.
Primer de tot perquè som els treballadors i treballadores els que més patim la manca de sobirania política, les mancances de les infraestructures, els dèficits en les polítiques públiques per manca de finançament, -els que es van reunir a dinar al amb la ministra per parlar d'infraestructures, els senyors Lara i companyia de la Patronal, mai han agafat un tren de rodalies- i també som els treballadors i treballadores els que més hi guanyaríem amb més sobirania, amb la independència de Catalunya. (CONTINUA)

Els Països Catalans estan vivint un moment de canvi productiu i econòmic a les empreses i en el treball davant de fenòmens com la globalització i les deslocalitzacions industrials. Aquests canvis, i els seus riscos de fractures i exclusions socials, sols es poden afrontar des de la plena capacitat política i financera –amb més formació, innovació, polítiques socials, infraestructures, capacitat d’internacionalització i de solidaritat-, és a dir, des de la plena sobirania política i social.

Avui, que els líders del catalanisme burgès i del catalanisme sucursalista criden a refundar el catalanisme ha quedat en evidència el fracàs històric d’aquests grups per encapçalar els projectes nacionals als Països Catalans, i mostra també la fallida de les seves monòtones, i repetitives al llarg de la història, propostes de concòrdia i transformació pluralista de l’Estat Espanyol. És així com, el catalanisme d’arrels populars, el dels treballadors i treballadores, sense compromisos amb els estats espanyol i francès i clarament independentista, apareix com l’espai social i polític que pot articular una nova majoria social en defensa dels interessos de la nació catalana, demostrant a més que és el catalanisme més integrador socialment, sense exclusions de cap mena.

Diu un amic meu que no me’n perdo mai ni una. I no és ben bé cert, això era abans. El que passa és que gairebé tots els esdeveniments culturals als que vaig els explico al bloc!

Dissabte vam ser a Tàrrega, a la Fira de Teatre al Carrer. (L'explicació de la foto que acompanya la crònica és al final del post) Ara feia uns quants anys que no hi anàvem. Però des d’allà als anys 80, des de l’any 85 potser, quan encara bullia al meu cervell la paraula adolescent, hi he anat una pila de vegades, la majoria fent estada al terreny d’acampada, on hi dormíem més aviat poc.

Diuen que en aquesta edició s’ha recuperat molt els espectacles de carrer que en les darreres edicions havien anat una mica de baixa. Potser és per això que no hi he notat massa diferència. El carrer estava esplèndid, tan pel nombre d’espectadors, com pels espectacles del programa oficial, com per la bona pila d’d'espectacles d'espontanis que l’hi acaben de fer el ple.

Tot s’ha de dir, nosaltres no participàvem del concurs de disfresses que hi pots arribar ha veure. A mi això m’agrada força, la gentada molt diversa que s’hi reuneix. Nosaltres érem talment un públic familiar: vam arribar a quarts de 12 del migdia i vam marxar a ben sopat, varem dinar coca de recapte i panadons i les úniques entrades que varem comprar varen ser per assegurar-nos veure enb bones condicions i com a mínim un espectacle infantil (Colossal del Teatre Mòbil, molt bé). Vaig reconèixer molt públic amb una condició similar a la meva: segur que fa 20 anys també hi havien estat i ara hi tornen amb els fills a collibè!

A la tarda, a l’hora de la calor, varem anar a saludar al Dionís que viu al Mas de Bondia, paratge impressionant envoltat de vinyes i ametllers, que és a 7 quilòmetres de Tàrrega. Ens va donar cafè, postres de músic i una ampolla del seu petit celler –particular amb tina, premsa i botes, sense cap producte químic afegit- amb una etiqueta que deia:

Collita: 1998 Envasat: 1999
Envelliment: 6 mesos bota roure nova
Producte: Tempranillo/Macabeo
Producció: Reserva 20 ampolles

Ja està oberta, i ben airejada pren un color vermellós fort i un pic vell i d’una olor i gust amb molta personalitat que no trobes en gaires vins, que fa noble i de molt bon beure.

La foto que acompanya la crònica, com deia, feta a la Plaça Major de Tàrrega –Targa pels del país- es feta amb la meva càmera per un artista de carrer que pretenia fotografiar d’un grup que feia una paròdia molt bona amb un taüt, i que em va agafar la càmera i va fer posar la gent del públic a la foto on havíem de fer veure que ploràvem desconsoladament. En deixo constància.

Sí, la data és la correcta. 4 de setembre de 1713. El passat dimarts vaig intervenir en un acte públic en commemoració dels fets del 3, 4 i 5 de setembre del 1713, dates en que les tropes borbòniques de Felip V, van ocupar, saquejar i incendiar la, en aquell temps encara, vila de Terrassa, un any abans de la caiguda de Barcelona.

En l'acte, organitzat per Esquerra, vaig acompanyar a en Carles Caballero, portaveu comarcal de les JERC, que va fer un discurs de contingut molt social, i a en Jesus Viñas, que va ser un dels primers objectors de consciència als anys 70 encara durant el franquisme i que va glossar la figura d'en Lluís Maria Xirinachs, persona amb la que va coincidir i col·laborar en la seva lluita pacifista i de dignitat personal i col·lectiva.

La meva intervenció, com sempre preparada a corre-cuita en el camí entre Vic i Terrassa, va voltar els fets històrics del 1713 a Terrassa, els 30 anys de la manifestació del 77 amb un milió i mig de persones al carrer, i dels 13 anys que fa ja que vam instituir la commomoració del 4 de setembre del 1713.

L'any 1994, l'independentisme encara no tenia representació al consistori, quan vam demanar permís a l'Ajuntament per realitzar un acte recordatori del 3, 4 i 5 de setembre de 1713 a la Plaça de la Torre del Palau, l'Ajuntament de Terrassa ens va denegar el permís, en un acte de prepotència que aquella època ens tenia acostumats. L'acte el varem fer sense autorització.

Des del 2003 amb l'entrada d'Esquerra al govern municipal, l'Ajuntament organitza un acte oficial aquesta data, com a inici dels actes de la Diada, amb un concert a la Plaça Vella, la lectura d'un manifest i una intervenció del director del Museu de Terrassa recordant els fets (va ser i és un dels punts de l'acord de govern).

És un bon exemple de que el gran canvi polític, o un dels més importants, en aquests anys en la ciutat ha estat el pas de l'independentisme polític de la marginalitat a la normalitat social i política.

La imatge que acompanya la crònica correspon a la portada del diari "Més Terrassa" en la qual vaig eixir, amb el Carles, amb el punys alçats. Tot un orgull.

No he amagat mai, sinó tot el contrari, que la meva colla castellera és la dels Minyons de Terrassa, de la qual duc camisa -la lila malva- des de fa més de 20 anys. Feia temps que tenia la temptació de parlar de castells al bloc, un dels temes que més m'apassionen, i que encara no hi havien tret el cap . M'agrada fer castells, m'agrada parlar-ne i m'agrada pensar-los, però ara que ho rumio, em sembla que no n'he escrit mai res.

Ahir, anàvem a la Diada Castellera de l'any a Sant Fèlix amb el Carles, un molt bon amic. Em va passar a buscar per casa, i tal com hem fet moltes vegades des de que érem joves talment un ritual estudiat, vam enfilar el camí de Vilafranca del Penedès. Teníem posada Catalunya Informació de fons quan sentim que parlen de la diada, "apuja, apuja" i deia així:

"Avui es celebra la Diada Castellera de Sant Fèlix amb la participació de les 4 millors colles del país, entre elles les dues Vallenques. Els Castellers de Vilafranca provaran el 3 de 10...."

Pensàvem: ara al final parlaran de nosaltres. Però la notícia es va acabar i dels Minyons de Terrassa ni mitja paraula!!

No cal dir que, felicitant la magnifica actuació dels Castellers de Vilafranca - 4 de 9 amb el pilar, 2 de 9 i pilar de 8 és brutal!- i les tripletes vallenques- els que els darrers anys, des del 4 de 9 net, ajuden a donar un plus de grandesa a la cita vilafranquina som els Minyons. Penso que això els Vilafranquins entesos en castells, després d'uns anys de relacions complicades amb els Minyons, comencen a agrair aquest fet.

El que semblaria clar és que no podem lluitar contra els 200 anys d'història castellera que ens porten els vallencs. Però penso que el tema és més de fons: de concepcions ideològiques del fet casteller i cultural, "goita, els Minyons tots el pisos des de cinquens fins amunt són noies!" deia un comentari ahir a plaça per exemple. I això té derivacions tècniques: penso que le 3 de 10 de Vilafranca ha de perdre pes, no es pot pujar tanta gent i tan grossa sobre una pinya i que resisteixi encara que aquesta soca sigui immensa.

L'aportació dels Minyons a la renovació postmoderna del fet casteller, amb intercultiralitat i ganes de passar-ho bé incloses, que ha fet augmentar l'afició, la participació i l'alçada de les torres humanes mai serà prou reconeguda. Ningú ens posarà cap medalla. No cal. Ho demostrarem a plaça!

Sant Fèlix sempre és gloriós, diu el seu goig. I tinc un "nyanyu" al cap de la caiguda del 2 de 9; em fan mal les lumbars; tinc una cremada d'espurna dels diables i vaig arribar a casa a les tantes de la nit. Però m'ho vaig passar tant bé apurant aquest agost, gaudint l'estiu, que si puc l'any que ve hi tornaré. Sempre hi tornaré.

Visca Sant Fèlix i Visca els Minyons!

(La foto és el 2 de 9 d'ahir del diari AVUI, autor: Van der Meulen)