Ahir va sortir de la rotativa el número 2 de la REVISTA MÀ, gratuït mensual d'Osona en català i resums en 5 idiomes, que, coses de la vida en soc el director.
Res és fàcil: els continguts, trobar el to just perquè la revista sigui per tothom i no tinguem l'etiqueta sols de revista pels immigrants, la publicitat -costa arrencar en un mercat molt estirat tot i que tenim el millor producte-, la distribució -això és el que ha anat millor. Els 15.000 exemplars del primer número van volar dels punts de distribució.
En aquest segon número hi ha una entrevista a l'alcalde de Vic i el tema central gira al voltant d'"els fills dels immigrants".
No cal dir que unes de les claus de l'èxit de la revista, més enllà del model lingüístic i la seva intencionalitat, és l'atrevit disseny del Xavi Roca, on en cada número, la mà i els colors de la portada seran diferents.
Podeu descarregar-vos la revista en PDF d'aquí.
La pàgina i bloc de la revitsa és www.revistama.cat
Podeu llegir el número 1 del més anterior aquí.
Ahir, en el Comitè Nacional de la UGT de Catalunya varem votar la incorporació del Camil Ros, (bloc) al Secretariat Nacional de la UGT de Catalunya. Substitueix a en Josep Montoya, Perry. Amb tots dos hi tinc una forta i llarga amistat de més de 15 anys en que hem compartit militància política i sindical.
Del Montoya cal dir que és un dels sindicalistes més savis del país. És un pou de ciència i saviesa en les relacions laborals a Catalunya! que ara tindrà un altre espai per desenvolupar-l'ho amb escreix i sense la pressió política de la direcció del sindicat. I del Camil, ves, cal felicitar-lo. Som companys de viatge des de l'any 1989, quan érem ben jovenets. Assegura que quan va entrar a la direcció política de Maulets, a l'acte deia que em substituïa a mi, fet del qual jo no n'era conscient. Després vàrem compartir la direcció de les JERC, els anys d'enfrontament amb en Colom i la Rahola a ERC i la construcció de l'esquerra nacional, la fundació de l'AVALOT i l'etapa de dirigents comarcals de la UGT, ell a Girona, jo a Osona.
Com als bons companys i amics els hi coneixes les virtuts, moltes, i els defectes, algun. Però del Camil en destacaré un caràcter important: el seu compromís social i nacional. El sentit de la realitat per construir un bloc social emancipador encapçalat pels treballadors i treballadores de Catalunya. La construcció d'un espai ampli nacional i d'esquerres des del sindicalisme. El compromís amb els treballadors i la justícia social com a part del compromís nacional. En Camil a més és un gran dirigent sindical, amb fusta de lideratge. No hi ha dubte que és una excel·lent notícia. El la UGT de Catalunya i el sindicalisme nacional avancen, que ningú en dubti.
Feia molts dies que no escrivia al bloc -en demano disculpes- i tot i així em trobo fent, com sempre, un apunt urgent.
De fa temps m'agrada llegir filosofia en català. I no sempre és fàcil. M'explico: es poden trobar llibres de pensadors catalans actuals, però obres dels grans filòsofs traduïts al català no sempre és fàcil. Per això vaig celebrar la publicació d'"Ecce homo" traduït per en Josep Maria Terricabres en la nova Accent Editorial.
Estic a mitja lectura i és evident que llegir Nietzsche, cada pàgina, cada capítol no deixa indiferent. Per això el post. També és cert que "Ecce homo" és un bon llibre per endinsar-se en l'autor; és un repàs autobiogràfic, d'autoafirmació, reseguint la seva trajectòria, obra i temes. Explicant-se. És una obra de final de trajectòria, escrita pocs dies abans del seu conegut colapse mental i personal. Tens la sensació llegint a Nietzsche que gairebé tot, o moltes coses, de les que s'han dit al segle XX i fins i tot actualment, ja les va dir Nietzche. això de la postmodernitat, dels excesos cruents de la realitat, el desig, la polsió, la contradicció humana... no és pas un invent nou!
Dels diversos temes de Nietzsche, però, n'hi ha un que m'ha atret i intrigat des de sempre. És el de la "voluntat". La voluntat de ser, la voluntat de vida, la voluntat de poder; de l'afirmació en positiu de la vida, del plus d'humanitat que significa. I em direu que sempre porto les aigües al meu molí, de res: quan compres un llibre de filosofia en català, ho fas amb gust i plaer de bon lector, però també per una voluntat d'afirmació, per una voluntat i desig de ser. La voluntat de ser, d'afirmar-se de la gent i els col·lectius, continuarà sent un misteri, però real com la vida mateixa.
Del debat polític recent a Catalunya -infraestructures, aeroport, finançament...- hi ha un fet que em provoca desgrat i preocupació: les qüestions socials en clau nacional han quedat fora del debat i el discurs polític dominant.
M'explico: no tinc clar que, per exemple, sigui més important per la societat catalana el traspàs de l'Aeroport del Prat que les pensions i els subsidi d'atur. I del primer i els dèficits d'infraestructures en fem la pedra angular de la reivindicació nacional, en canvi la "caixa única" de la Seguretat Social ha quedat fora de tot debat, polític i públic.
Em sembla molt clar que les pensions dels catalans i catalanes són una de les peces claus de la nostra societat del benestar, no? Penso que fins i tot tant important, coma mínim, com el ditxós aeroport. Ja m'explicareu quin estrany concepte de solidaritat aquest que consisteix que els nostres pensionistes i aturats perdin poder adquisitiu, s'empobreixin, any rere any. Aquí el greuge és fins i tot més clar i explícit per a tothom, sobretot les classes treballadores i populars.
Podríem afirmar que la reivindicació nacional catalana ha basculat d'una centralitat entorn de la cultura cap a les infraestructures. Hem passat de la Llengua al Ciment.
Part de la responsabilitat, sinó tota, és de nosaltres mateixos: hem deixat que el discurs el marquin il·lustres patriotes com el Rossell del Fomento o el Lara del Círculo de Economia.
Deixeu-m'ho dir clar: cal recuperar el discurs del contigut social del sobiranisme com a eix central de genrar adhesió al páis i construir una majoria social per la independència. I per això fa falta continguts socials i nacionals. Volem les pensions, el subsidi d'atur, els convenis laborals propis, la inspecció de treball, les beques... Amb un aeroport i un tren d'alta velocitat per anar a Madrid o a París no se si ens faran trempar massa.
2on matí nadalenc amb el Pau Riba. En tenia moltes ganes de penjar-ho. Fa molts anys que la cançó m'acompanya aquest matí i la faig servir per despertar a tothom.
Avui 19 de desembre de 2007, hem començat a repartir la Revista Mà. És una publicació pensada per a tothom, però posant especial atenció a la convivència a la comarca d'Osona i atreure com a lectors a aquelles persones nouvingudes que normalment no llegeixen premsa d'aquí.
La dirigeix en Cesc Poch, en Mohamadi Bouziani, en Musatfà Bouziani i la responsable de redacció és la Sara Blazquez. Compte amb una important consell Editorial. L'edita Socialcat i es fa amb el suport de la UGT d'Osona.
L'acte de presentació en públic consistirà en una repartida el proper dissabte dia 22 de desembre al llarg del matí amb una parada a la Plaça Major de Vic amb el Carrer de La Riera. (La convocatòria als companys i companyes de la premsa serà a partir de les 11 hores).
El model lingüístic de la Revistà Mà el considerem totalment novedós: la publicació és en català i cada peça-article té un petit resum en cinc idiomes (castellà, amazigh, àrab, anglès i francès. Algunes coses també estan traduïdes al xinès).
Aquest primer número té com a continguts un reportatge sobre les infraestructures a Osona, una entrevista a Mohamed Chaib, primer diputat àrab català i un article de l'Ernest Benach, espai de participació... entre varis.
L'original és en format tabloide i imprès en rotativa. Podeu veure el seu blog i algun vídeo a www.revistama.cat
El passat dissabte el recolpilatori de la Nova Cançó del diari Avui, corresponent al 1976 era una autèntica joia (Jaume Arnella, Al Tall, Raons que rimen de John Denver cantat per Falsterbo, l'Ovidi, el Silenci del Llach, Me'n Vaig a peu del Serrat, entre molts). Em va sorprendre aquesta gran cançó de la Teresa Rebull sobre la celebració del 1er de maig del 1976 a Barcelona, encara no autoritzat, amb un a càrrega policial a Les Rambles. Poesia pura, "La raó als llavis i el puny ben apretat", amb una porta oberta a l'esperança al final: "Dies de sol i festa un dia seran."
Primer de Maig de 1976 (Teresa Rebull) Escolteu la cançó:
Si us ha agradat la cançó compreu el disc El qui l'ha penjada a internet segur que ho ha fet per donar-la a conèixer amb aquesta intenció
La cançó m'ha servit per explicar-l'hi a la meva filla, l'Etna -quan m'ha dit que ja estava cansada de sentir tants cops la mateixa cançó "La gent corria amunt i avall"- que abans, quan els pares eren petits, fer manifestacions estava prohibit per una gent dolenta. Però que els més valents hi anaven i és per això que ara podem anar a fer manifestacions i per això ens agrada tant. (Encara és recent la manifestació del dissabte passat i de fet l'Etna ha anat a moltes, amb 22 dies ja va anar al seu 1er de maig). I que a vegades els que no volien que la gent protestés els enviaven la policia i els posaven a la presó i que això és el que explica aquesta cançó. No se si ho ha entès del tot, però després ens l'hem tornat a escoltar.
Diu la lletra: Primer de maig de 1976
El Sòl de la Rambla aquell primer de maig sense flors a les parades sense ocell ni cant
Jo me la mirava aquell espiga alta, valenta i ben plantada, estesa sobre l'asfalt
La gent caminava amunt i avall La Gent corria amunt i avall
Jo me'l mirava aquell xicot ardent pell llisa, espardenya blanca sota cops de mala rel. Jo me'l mirava, aquell obrer irat, amb la raó als llavis, el puny ben apretat
La gent caminava...
cuixes rodones de noies airoses com una tramuntana d'ocells de pau.
Cabells al vent, espesses barbes. Entre els jeeps i els trabucaires.
Per la Rambla bonys i sang!
La gent caminava...
Eixugueu les llàgrimes, companys de primavera! Dies de sol i festa un dia seran.
La gent caminava...
Lletra i Música: Teresa Rebull, 1976
L'amic i blocaire Jordi Cuixart, ceballut, i la seva companya, no fa gaire van anar a visitar a la Teresa Rebull a la Catalunya Nord on viu i en varen fer una crònica en el seu bloc. No us la perdeu.
Sindicalistes per la Sobirania, plataforma formada per gent que participa en diversos sindicats catalans (UGT de Catalunya, Intersindical-CSC, CCOO, CGT, IAC, USTEC) es va adherir ja fa dies a la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir reclamant pròpiament unes infraestructures i transports públics dignes pels treballadors i treballadores catalans.
Així mateix, representants de Sindicalistes per la Sobirania, (que alhora són membres de la UGT de Catalunya, de CCOO i la I-CSC), aniran a la capçalera de la manifestació formada per membres de la societat civil. podeu veure la notícia en algun mitjà aquí. Als arxius adjunts hi podeu trobar el manifest i la nota de premsa de l'adhesió. També voldria destacar que l'AVALOT-Joves de la UGT de Catalunya també participarà a la manifestació tal i com deia aquesta crònica d'El Periodico d'ahir. Petit comentari personal: Agraeixo a tots aquells que durant aquests darrers dies us m'heu adreçat per preguntar com veia el paper dels sindicats en la convocatòria de la manifestació sobre les infraestructures i el dret a decidir. (El Guillem des del seu excel·lent bloc-retrat-crònica quotidiana m'hi interpel·la explícitament. També ho feia l'escriptor i blocaire lluçanenc Ramon Erra) Si no ho he penjat al bloc és perquè penso que els debats interns de les organitzacions no cal que sempre tinguin altaveu públic. En organitzacions molt grans i molt plurals és normal i lògica la discrepància i el debat. Cal escoltar, però, sobretot als afiliats i afiliades del sindicat i la seva opinió.
No cal que us digui que aquesta tarda estaré a la manifestació. Representant-me a mi mateix, o com a molt com a membre i impulsor de Sindicalistes x la Sobirania (SxS). Ara més que mai els interessos i la defensa dels treballadors i treballadores i el procés sobiranista sobre el model d'estat coincideixen plenament. (El propi Secretari General de la UGT de Catalunya va dir als matins de TV3 d'ahir divendres que el sindicat no convocava però que cadascú era lliure d'anar-hi o no, que ho respectava).
El debat és de fons i no el vull despatxar amb un post de matinada i urgència. En el procés no sempre s'ha ben fet per totes les parts, (Si es volia contar amb la presència dels sindicats caldria haver cuidat les formes de la convocatòria des del començament i haver intentat que hi haguessin hagut els ponts, les formes i vies d'aterratge a la mani correctes i aptes).
Més enllà, però, del fet concret, voldria destacar quatre elements que no es poden perdre de vista:
1. Cal defensar plenament i no perdre mai l'autonomia sindical basada en la priorització dels interessos dels treballadors i treballadores.
2. La centralitat a Catalunya ha basculat de l'autonomisme dels anys 80 i 90 cap al sentir majoritari que cal superar -poc o molt- el model d'estat actual (Segons el darrer estudi del CEO això ho pensa el 70% dels ciutadans de Catalunya). Uns sindicats que es volen majoritaris cal que això ho tinguin clar
3. Cal que els sindicats reflexionem sobre el nostre paper en la societat catalana, no sols la dita societat civil, sinó el seu global, sent-ne plenament representants.
4. Els que trepitgem empreses cada dia sabem de sobres que l'associació del sindicalisme amb la dinàmica dels partits polítics, i el seu descrèdit com a eina pública de transformació social, fa que sovint ens posin en el mateix sac. Els 22.000 delegats i delegades sindicals de la UGT de Catalunya a les empreses catalanes, i el conjunt del poble treballador català, no s'ho mereixen. Estic plenament convençut de la dignitat absoluta de la tasca i feina que fem els sindicalistes.
En fi, ja en parlarem, que el debat, per sort, ni s'acaba ni comença amb la mani d'avui.
De les petites manies i costums matinals que gasto, hi ha la de mirar de bon matí la premsa per internet; la del país i alguns diaris del món: el The Guardian, La Repúbblica i Liberation, sobretot.
D'aquest darrer, el Libe, avui m'ha sorprés aquest bonic titular: Lyon joue son va-toutface à la crème catalane. Ja sabeu que als catalans ens agrada que ens reconèguin pel món, i no es pot negar que el Barça, que juga avui a Lió contra l'Olimpique, hi ajuda de manera important.
El que em fa més gràcia però del titular és la referència gastronòmica a la gran crema catalana, com veiem també reconeguda internacionalment.
La traducció de la frase amb l'expressió va-toutfacepodria ser "El Lió s'ho juga tot a la crema catalana" o "posa tota la carn" o "s'hi juga la cara" suposo. Va-toutface o toutface no surt al meu diccionari -el de l'Enciclopèdia catalana- ni en els traductors d'internet. Quan arribi a la feina ho preguntaré a una companya que és francesa.
Darrerament, el nou disc de mesclat, també dedica una cançó a la "Crema Catalana" amb un gran videoclip que podeu veure aquí. I no és precisament la crema que que menja. En Jaume Arnella ja n'hi havia dedicat una amb recepta inclosa.
Per cert si paseu per la pàgina web de Liberation no us perdeu la secció Libe-Labo amb audio, video i postcasts que crec força encertat en un mitjà online.
PS (escrit a les 13'55h) : la Natalie, la companya de feina, m'informa del doble sentit de la "crème" entra la crema de menjar i la "crème", l'èlite. El titular doncs era bo del tot.
S'ha mort en Paco Candel. Ho diré sense embuts: per mi en Paco Candel és un dels pares de la pàtria, una pesa cabdal i imprescindible per entendre la Catalunya i el catalanisme d'avui. I el millor de tot plegat, un pare de la pàtria nascut entre els treballadors, de condició humil i origen immigrant.
Ara fa just un any vàrem anar, amb l'escriptora vigatana Najat El Hachmi, a entrevistar a en Paco Candel, en un cara a cara molt bonic entre dues generacions d'immigració. Va ser a inicis d'octubre. Aquell dia vaig gravar aquest petit document en vídeo de 5 minuts que vaig penjar al Youtube. (Podeu llegir la crònica de l'entrevista de fa un any aquí i un petit homenatge a en Paco d'aquest Bloc aquí).I evidentment en recupero el vídeo:
(El vídeo és fet abans d'adquirir una càmera més bona, però això, potser la falta de qualitat, no desmereix el document).
Paco Candel va escriure més de 80 llibres. "Els altres catalans" va per la 18ena edició. Ras i curt: moltes gràcies Paco. Som un sol poble.
Fa un any vam quedar amb la seva dona, la Joana, que l'hi faríem un homenatge a la UGT de Vic. Ara més que mai no podem oblidar el compromís.
Potser a en Paco no l'hi acabaria d'agradar això de "pare de la pàtria", però és ben cert. Homes com en Paco en surten ben pocs. Tanta sensibilitat i contingut socials. És sens dubte un dels grans catalans il·lustres.
No soc gaire mitòman, menys amb els llibres: tinc "Els altres catalans" en la tercera edició, del mateix 1964 de la primera, firmada i dedicada per en Paco Candel. Diu així:
"Al Cesc de parte de Paco: a fin de cuentas todos somos el mismo nombre".
Quins temps aquests en que quan un col·lectiu té bones condicions laborals en diuen que tenen privilegis!
Cal vigilar les trampes del llenguatge de tòpics i medis comunicatius: Unes bones condicions laborals d'un col·lectiu concret no són un privilegi, sinó unes bones condicions laborals. Cal foragitar la paraula privilegis del discurs quotidià. Si anem allisant les condicions laborals i socials per dalt sempre anirem a pitjor. Em direu que hi ha un greuge, que si són diners públics de tothom, que si el sistema públic de pensions perilla (està en beneficis des de fa uns anys)... trampes del discurs neoliberal pretesament únic! Ho podem discutir, però en tot cas continuaria sense ser un privilegi, sinó unes condicions laborals extraordinàries, o senzillament bones. I no sols en tenen el sector públic, sinó també aquells sectors i empreses ben organitzats sindicalment! El que cal és anivellar-les per baix, augmentant no retallant. A més, a hores d'ara ja hem descobert que una economia de qualitat requereix unes condicions laborals de qualitat, que la precarització laboral no es competitiva i que genera una economia i un país precaris.
A aquestes alçades de la pel·lícula de la modernitat tardana ens pot ser interessant una visió estructuralista dels fets identitaris i nacionals. Tampoc és cap primícia mundial, suposo, però em fa gràcia aquesta visió novedosa, sobretot perquè jo tinc i vinc d’una visió molt marxista de la nació. Em vaig formar en la idea nacional llegint a en Pierre Vilari cia i a en Pep Guia (i em direu que com goso citar-los junts, però la vida és així). L’acceleració de la societat actual requeria un visió molt més dinàmica, menys essencialista, ni que sigui dels essencialismes materialistes, de les identitats nacionals.
És molt interessant intentar trobar l’encaix i adequació de la triada de la realitat de Lacan a les identitats. Jacques Lacan (Paris, 1901-1981), en un resum d’urgència, dividia la realitat en tres àmbits, en el real simbòlic, el real imaginari i el real “real”, amb la condició que aquest darrer no es pot arribar a mai a conèixer del cert. El real “real” despullat del real imaginari i del simbòlic, quan hi arribes, si fos possible, és un desert, és “el desert del real” (Matrix dixit), és insuls, no comestible.
La realitat sols la podem digerir amb el seu embolcall ideològic. Més si considerem que la realitat, com les identitats, són sobretot unes relacions socials i culturals fortes, un cop les despullem i desvestim d’aquestes restarà sols el buit del real. M’imagino com una cuixa de pollastre, el real “real” seria l’òs, sense cap gràcia, pobre.
Això ho penso quan trobo gent que s’embafa parlant i reivindicant una suposada Catalunya real de la qual ells en són els mentors. Ningú la coneix del cert la Catalunya real, ni és pot arribar mai a conèixer-la del tot. És rizomàtica. Quan diem: la identitat catalana és així, ens referim a una foto fixa –una foto impossible per altra banda- d’un moment concret que ja ha passat, ni que sigui fa uns segons. Ara ja és d’una altra manera. És allò que Deleuze en va dir la différence o Laclau quan planteja la identitat com un lliscar permanent entre el que pretenem i volem ser i el que som realment. Potser la identitat seria més el què volem i projectem ser que allò què som realment, que ja ha passat. (En aquest sentit Judit Butler parla de la identitat com la conseqüència o efecte de la pràctica social o Pierre Bourdieu diu que la identitat està al final no al començament de les lluites socials)
Ara bé, el real simbòlic i el real imaginari lacanians ens donen molt joc en relació a les identitats. Cal no confondre’ns amb les paraules: per Lacan allò simbòlic i imaginari -ideològic- són fets plenament incrustades a la realitat. (Això també ens ajuda en els temps de la virtualitat que ens ha tocat viure; com diu l’aforisme de Slovaj Zizek, no l’hi interessa tan la “nova” realitat virtual com allò virtual de la realitat).
És cert que a vegades el joc identitari l’hem fet pivotar massa en allò més simbòlic i imaginari i que per alguns, en els que m’incloc, requereix tocs de realitat, però de això no ens pot fer anar a petar al desert del real.
En dues faules:
Una) Quan parlem de conèixer la nació real m’imagino la possibilitat de posar tota la nació al camp de Barça. Això ho poden fer els andorrans que hi caben. Per veure i poder coneixer la nació sencera, de Salses a Guardamar, necessitaríem construir un estadi 100 vegades l’actual. No és possible. I si ho fos, encabir 11 milions de persones en un superestadi on per primera vegada poguèssim veure la nació sencera tampoc seria ben bé això, perquè tot el joc de relacions socials, actes i funcionaments culturals... tampoc s’hi reflectirien. Seria una foto de la nació sencera, parcial, on hi faltarien coses, encara que, per primera vegada, hi seriem i sortiríem tots a la foto.
Dues) La Catalunya real i la seva identitat és un joc de miralls. És la sala dels miralls del Tibidabo. Cadascú la veu en una distorsió. Sempre és una realitat distorsionada. Encara que el mirall sigui pla és sempre una imatge del real, no el real “real”. El real “real” sols es pot veure a través d’una imatge de mirall, que poc o molt patirà distorsions i sempre en serà una imatge. Doncs caldrà parlar també de les distorsions quan parlem de la realitat, però aquí distorsiona tothom. (El vot secret i universal, la democràcia, és el més aproximat a saltar-nos la distorsió del real, a tenir una foto més aproximada del real, i com bé sabeu aquesta concepció democràtica sufraguista està encara plena de mancances i imperfeccions).
La Catalunya real “real” de fet no existeix. És un no-lloc, quan hi arribes no hi ha res (com l'escena blanca de Màtrix). I si existeix canvia tan ràpidament que no la podem conèixer del cert. Això si l’hi podem donar tot el contingut i sentit imaginari i simbòlic, ideològic, que vulguem. És la única manera de fer-la present. La nació, totes i inclosa l'espanyola, sempre és un real imaginari, en el sentit de que no la podem veure i tocar, però existeix. El "real real" de Lacan sols es pot conèixer si va acompanyat del real simbòlic i del real imaginari. És en va, sinó inútil del tot, intentar separar, com pretenen alguns, allò simbòlic del real més material.
Dic tot això com a reivindicador també de la necessitat d’una aproximació, d’un xoc, de l’independentisme català amb la realitat social que vol representar. L’independentisme justament ha circulat molt, probablement massa, pel “real simbòlic” i pel “real imaginari”. Ens han embafat les paraules i els grans conceptes. Ara bé: quan parlem de baixar al “real real” no és pot fer com una contraposició al “real imaginari” i al “real simbòlic”, sinó com una completació de la tríada de la realitat. Amb imaginació ideològica, amb significats i sentits simbòlics i amb una aproximació permanent a una realitat real, que serà sempre això una aproximació, un vector. Però la realitat sols existeix amb les tres parts lacanianes: simbòlic, imaginari i real Que ningú en la desvesteixi. Allò simbòlic, allò material i allò ideològic no caminen ni s'esdevenen mai per separat.
Que ningú s'espanti, jo encara vaig coix. L'autor de la troballa és el meu cunyat, el Xavi. Tocat per la màgia dels bolets com pocs. Ja sabeu que el bosc en qüestió de bolets sempre és un secret. No puc explicar més. Sobretot ha trobat rovellons, algun cep, apagallums, verderols... La foto és meva, hi he posat el diari Avui d'avui (3 de novembre del 2007), perquè ningú es pensi que la foto té trampa: és d'enguany. No cal que expliqui més. A la cuina i a la taula els hi farem els compliments que es mereixen.
Fa tres anys, dos bons amics, van saltar i interrompre un partit Terrassa-Salamanca de 2a Divisió amb una pancarta reclamant el retron dels Papers de Salamanca. El jutge els ha imposat una multa de 3000€ a cadascun d'ells. És evident que és una multa que no han de pegar ells sols, sinó entre tots els que donem suport a la reivindicació.
En motiu de l'acte de diumenge al Palau Sant Jordi, en Miquel Farreras, ninotaire terrassenc i patriota on n'hi hagin, ens ha fet aquest dibuix per un bo d'ajut al mòdic preu de 20€. Podeu ampliar la imatge, clicant-la, per veure'l amb més qualitat. En els arxiu adjunts hi ha la foto de l'acció extreta de la premsa local. Si hi voleu col·laborar poseu-vos en contacte amb el següent correu, que és d'un dels implicats lluquet1974@hotmail.com i us podem fer arribar bons d'ajut per vendre. Gràcies i endavant les atxes.
Ahir va sortir de la rotativa el número 2 de la REVISTA MÀ, gratuït mensual d'Osona en català i resums en 5 idiomes, que, coses de la vida en soc el director.
Ahir, en el Comitè Nacional de la UGT de Catalunya varem votar la incorporació del Camil Ros, (
Feia molts dies que no escrivia al bloc -en demano disculpes- i tot i així em trobo fent, com sempre, un apunt urgent.
Del debat polític recent a Catalunya -infraestructures, aeroport, finançament...- hi ha un fet que em provoca desgrat i preocupació: les qüestions socials en clau nacional han quedat fora del debat i el discurs polític dominant. 
Sindicalistes per la Sobirania, plataforma formada per gent que participa en diversos sindicats catalans (UGT de Catalunya, Intersindical-CSC, CCOO, CGT, IAC, USTEC) es va adherir ja fa dies a la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir reclamant pròpiament unes infraestructures i transports públics dignes pels treballadors i treballadores catalans.
Que ningú s'espanti, jo encara vaig coix. L'autor de la troballa és el meu cunyat, el Xavi. Tocat per la màgia dels bolets com pocs. Ja sabeu que el bosc en qüestió de bolets sempre és un secret. No puc explicar més. Sobretot ha trobat rovellons, algun cep, apagallums, verderols... La foto és meva, hi he posat el diari Avui d'avui (3 de novembre del 2007), perquè ningú es pensi que la foto té trampa: és d'enguany. No cal que expliqui més. A la cuina i a la taula els hi farem els compliments que es mereixen.
Fa tres anys, dos bons amics, van saltar i interrompre un partit Terrassa-Salamanca de 2a Divisió amb una pancarta reclamant el retron dels Papers de Salamanca. El jutge els ha imposat una multa de 3000€ a cadascun d'ells. És evident que és una multa que no han de pegar ells sols, sinó entre tots els que donem suport a la reivindicació.
