Feia uns dies que no escrivia en aquest bloc -molta feina i dormir poc-, i encara en feia més que no hi escrivia de política; milito fermament en l'eclecticisme blocaire (i vital). Però fa dies que em volta una reflexió política pel cap. Diu així (en negreta el paradigmes):
No es tracta sols de contestar aquells que diuen que si esquerra ja no és independentista, que si naps o que si cols, que no hem preocupa massa: més enllà de la discussió concreta amb alguns amics sorruts, penso que la societat catalana, els electors d'Esquerra i els que encara no ho són, veuen bé l'aposta seriosa pel Govern d'entesa i el "patriotisme social", i la resta d'atacs són, majoritàriament, criptoconvergents disfressats de suposada radicalitat. Voldria anar més enllà d'aquest debat i fer una reflexió de fons.
M'ho deia un company retrobat en una sobretaula recent: Som davant un canvi de paradigma de l'independentisme català! afirmava. Jo l'hi vaig discutir més o menys: No tant -diria-, estem malgrat tot ben instal·lats en el paradigma dit de l'"Esquerra Nacional" dels darrers anys, àmpli, amb voluntat de construir majories sobiranistes des del discurs i l'acció social, que va agafant diverses formes. Tant com canviar de paradigma, penso, sobretot és consolida", l'hi deia. Però em va quedar el "cuquet" de la reflexió entorn dels paradigmes de l'independentisme o fins i tot de si és necessari un nou paradigma per a l'independentisme.
El paradigma actual en l'independentisme: l'Esquerra Nacional: De fet el paradigma de l'independentisme que podem anomenar l'"esquerra nacional" troba forma en el Congrés de Vilafranca del Penedès d'ERC del novembre de l'any 1996 -el de després de la fugida del Colom- i venia prenent forma en els anys anteriors en les crítiques a la desorientació del colomisme i raholisme i a una certa simplificació, sinó infantilisme dels discurs independentista d'aquella època. El projecte independentista s'havia de consolidar en la construcció d'una potent esquerra nacional que hauria d'ésser hegemònica -quina paraula gramsciana més bonica!- en l'esquerra del país i els seus sectors socials. També el discurs independentista havia de bascular cap a les propostes i el contingut social per obrir-se a nou sectors que fins aquells moment no l'havien tingut com a referent. A grans trets en els darrers 10 anys la formulació política majoritària de l'independentisme, que és ERC, ha circulat sobretot per aquesta via.
Els paradigmes anteriors Abans havíem trobat altres paradigmes en l'independentisme; vaig tenir la sort o la desgràcia, de sucar pa i participar en alguns d'aquests en la meva adolescència militant dels anys 80. N'hi havia un de potent, de paradigma, que era el del Front Patriòtic proposat per en Pep Guia i un sector de l'MDT, on s'havia de potenciar un frontisme ampli en el qual la direcció del suposat front correspondria a l'avantguarda obrera, que era el PSAN, evidentment. O també corria amb força el paradigma de que l'independentisme, llavors encara en dèiem MCAN (Moviment Català d'Alliberament Nacional) imitant i mirant de reüll als bascos, s'havia d'articular amb una sèrie d'organitzacions a l'entorn d'un pal de paller que seria l'organització armada i, tot i que ara ens sembla una animalada, em faig creus de com ens el vam arribar a creure, i és que en nacions sense estat no massa llunyanes -Euskadi, Còrsega... sobretot- ha estat el model que s'hi ha consolidat. Cada terra fa sa Guerra, que diuen. També en aquells bressols de la gestació de l''independentisme hi havia un altra paradigma amb una certa base que era el de l'"independentisme sociològic" que s'articulava entorn la Crida a la Solidaritat.
Malgrat tot però, cal dir que la majoria de paradigmes forts encara emanen del catalanisme sorgit en l'antifranquisme i la transició política i sobretot molt empeltats de la força del "pujolisme": sobretot el "fer país" per una banda, sorgit del necessari "redreçament nacional", també paradigmàtic ell, davant la negror del franquisme i en la construcció d'una nova fornada de joves i societat civil que fossin la nova classe dirigent del país. Aquest discurs ens ha marcat profundament. I alguns encara hi són encallats. Però el "fer país" pujolià i antifranquista, -que sigui dit de passada no em desagrada pas i pel qual tinc gran admiració pels seus protagonistes i pels que van ser valents i van tenir un compromís nacional en l'antifranquisme- es va acabar l'any 79. Calia anar més enllà. A l'inici del govern autonòmic convergent, sobretot la primera legislatura, encara hi estàvem instal·lats en el "fer país/fer política", però el plantejament s'esgotava. Calia una renovació en el catalanisme.
Per altra banda i sorgit també del franquisme, però arrelat en un ampli sentir de les classes populars catalanes, trobem el que en podem dir "les arrels populars del catalanisme", d'un fort component progressista, antiautoritari, sense identificació amb les formes estatalistes, que en algun temps també sap vehicular un sector, no tot, del PSUC de l'època, entre altres com en Pallach o els moviments culturals, pedagògics, obrers o veïnals, on les "qüestions socials/qüestions nacionals" no serien realitats separades. És d'aquest darrer pot d'on també veu amb molta força l'Esquerra Nacional actual.
Aquests paradigmes també recullen tots ells i en diverses formulacions la possibilitat i potencialitat inclusiva del catalanisme "Som un sol poble", "és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya" entre les més celebrades.
Passejava aquest cap d'any al vespre per la Vall d'en Bas pels topants dels Hostalets. Enllà al sud enfilada cap a la banda del Cabrerès, a dalt dels merlets de Falgars hi havia llum a l'Hostal del Grau d'Olot. Vaig comentar als meus companys:
"Aquella llum d'allà dalt ara sols s'encén alguns caps de setmana, però durant centenars d'anys ha estat un fita fonamental; és la llum de l'Hostal del Grau d'Olot, i es troba a mig camí del camí ral entre Vic i Olot. Durant molts anys traginers, bandolers, pagesos, firaires hi van fer parada. El Grau d'Olot era el desnivell que s'havia de salvar per anar entre les dues comarques. El camí ral es va utilitzar, segurament des de l'època dels romans fins als anys 50 del segle XX. Cada dia hi passaven multitud de persones i càrregues. El senyor del Molí Vell encara ho explica. Ara el camí ral sols serveix per algun excursionista; però és una obra d'arquitectura popular excepcional, els empedrats, les corbes... val la pena pujar-hi; però és dura la sentència amb el túnel ja foradat!" (La fota petita és feta des del Grau d'Olot).
Tinc el vídeo! L'autoria és anònima, car els autors han entrat a les obres i els vigilants els van fer fora. He decidit penjar-ne dos: el primer amb les imatges del forat de la boca nord, la garrotxina i el segon amb els llocs concrets per on passa el nou enllaç; Tots dos documents filmats aquests dies. No explicaré ni qui ni com es va colar a les obres del túnel; avui en ple segle XXI encara hi pot haver èpica!
1. El video de les obres de la boca nord 2. Imatges dels indrets per on passen els enllaços
Evidentment, estic a favor de millorar les comunicacions entre Osona i La Garrotxa. Però no tinc molt clar que el Túnel de Bracons sigui l'obra que necessitàvem; servirà més als camions de gran recorregut per anar de la Jonquera a Lleida sense pagar peatge que per comunicar les dues comarques; és del tot un mal model, una mala planificació de les infraestructures, i ja veurem com queda la Vall d'en Bas, un dels millors indrets paisatgístics del país. Evidentment que cal invertir en infraestructures, però respectant el territori i els seus potencials de qualitat com el medi ambient i el paisatge, i en un model sostenible. Cal molt més diàleg. No era això, companys, no era això.
Diu el titular del Diari de Terrassa: CAROD FITXA ARRIBAS PARA LA GENERALITAT. Ahir, dijous 28, dia dels innocents, era portada a la premsa local; avui però per si algú en dubtava i es pensava que era una
innocentada surt publicat al DOGC el seu nomenament com a Director
general del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible, òrgan
adscrit a la Vicepresidència del Govern.
Us afegeixo dos vídeos, els que ara tinc a ma i al Youtube del Ramon,
el primer dels quals és la roda de premsa d'abans d'ahir on anuncia que
plega de Tinent d'Alcalde i que no es tornarà a presentar de cap de
llista (és llarguet, d'uns 5 minuts i us recomano llegir tota l'anotació primer; el segon video és de fa dos mesos i és de 20 segons):
Em costa d'explicar-ho. Per diversos motius. De fet amb el Ramon fa 15 anys que fem política plegats. Èrem molt joves, jo més que ell; però quan vàrem començar aquesta aventura el Ramon era més joves que jo ara mateix; és una sensació que impacte, perquè el veia bastant grandot. I en 15 anys, evidentment han passat moltes coses. Us puc assegurar que el conec i molt, del dret i del revés, de les virtuts i dels defectes, que tots en tenim, però en vull ressaltar el perfil d'homenot polític on n'hi hagi.
El Ramon Arribas i Quintana, geògraf, el vam escollir president d'ERC de Terrassa la tardor del 1991, just quan jo em vaig fer militant. El Ramon se n'havia fet pocs mesos abans, en el marc de les eleccions municpals d'aquell any. I vàrem entrar per primer cop a l'Ajuntament, amb el Ramon ja com a cap de llista i amb un sol representant, el 1995, recuperant per Esquerra una representació que ens havien usurpat per les armes 60 anys abans.
Aquest és un fet del qual me'n sento molt partícip. No és endebades que de l'any 1992 al 1996 vaig ser "alliberat" del partit a Terrassa, en uns anys d'una èpica política, que és difícil que tornem a viure abduïts -sortosament suposo- per la institucionalització i que vam viure i treballar amb gran intensitat.
Abans amb el Ramon havíem coincidit en l'esquerra independentista local, però en grup(uscle)s diferents. De fet el Ramon ve d'una llarga trajectòria que em sembla que comença a la LCR, en les cases ocupades de neorurals del Salvem Gallecs... entre diverses experiències que en defineixen les bases i el tarannà.
Sempre explica que va arribar a Terrassa a començaments dels anys 80, per anar treballar a l'Autònoma, assegurant que no s'hi estaria pas més d'un any. I fins diumenge que ve n'ha estat Tinent d'Alcalde. Ara Esquerra té tres regidors i està al govern de la ciutat, però el Ramon va passar uns duríssims vuit anys com a únic regidor d'ERC, sol, allà als bancs de l'oposició.
Plegats també ens hem discutit i barallat i alguna vegada molt -la guerra de l'any 14-, però sobretot hem construït amb el Ramon al capdavant, una manera terrassenca i vallesana de fer independentisme i esquerra nacional, molt social, de la quotidianitat, inclusiva i renovadora de la pròpia identitat nacional. Un projecte de futur per a tothom.
Tot té cicles, és llei de vida, i el Ramon, tot s'ha de dir, ha vist clar que era l'hora del relleu, de donar pas. Per diverses circumstàncies polítiques d'aquelles difícils d'entendre des de fora, no sempre se l'ha considerat a nivell nacional per la vàlua que té. Però cal dir-ho clar: el Ramon és de les grans figures polítiques d'Esquerra en el conjunt del país, amb projecte, amb vàlua i com a homenot polític.
Deia que quan vàrem començar això èrem jovenets. A el Ramon l'hi queden encara dues o tres vides polítiques per viure. Que et vagi molt bé la que comences: Felicitats!
La proposta d'en Josep Lluís Carod Rovira sobre la "despolitització" de la llengua ha despertat un fort debat. En aquest s'hi barregen diverses postures, algunes d'elles legítimes i d'altres que massa sovint se'ls veu encriptat el resentiment filoconvergents (Jordi Cabré a El Singular Digital) de no acceptar que potser es passaran una bona etapa a l'ombra (si no canvien potser 23 anys i tot, guiats per un Felip Puig que sembla que fagi punts per apuntar-se a Maulets!). El problema de la política lingüístca de les darreres èpoques convergents no era de massa politització, sinó d'enceafalograma pla que havia provocat la connotació a l'entorn de la llengua catalana com avorrida, elitista, una mica carca i amb excès d'oficialització. Voldria destacar, més enllà d'aquestes crítiques, vàries aportacions interresants al debat actual:
A la blogosfera cal destacar l'intens i qualificat debat que hi ha hagut a la pàgina d'en Xavier Mir, on aquest internauta es mostra a favor de la proposta de Carod, o l'article del jove sociòleg terrassenc Roc M. Foix a SocialCAT en aquest cas amb una altra prespectiva des de la mateixa esquerra, article que afegeixo més avall.
Així mateix mateix incloc un extracte de la nota de premsa, perquè no hi hagi ni equívocs ni trargiversacions:
"Josep-Lluís Carod-Rovira, ha dit en l'informe polític del consell nacional que ha arribat l'hora de despolititzar l'ús de la llengua catalana, perquè el seu ús deixi de tenir connotacions ideològiques i es pugui convertir en la llengua de tots els que viuen a Catalunya (...) Ha arribat l'hora de despolititzar l'ús de la llengua catalana, perquè el seu ús deixi de tenir connotacions ideològiques i s'assoleixi una situació semblant a la del castellà o el francès. Una llengua que no tingui connotacions polítiques i que, per tant, tingui atractiu per al seu ús social (...) La llengua de qualitat ha de ser un dels elements del "patriotisme social" que defensa el govern. "Despolititzar la llengua", segons Carod, no significa "desentendre's", sinó aconseguir que el català es converteixi "en l'idioma comú d'acollida, en el terreny de joc compartit per tothom al nostre país".
L'Article de Roc M. Foix:
"Aquest dissabte Josep Lluís Carod-Rovira, que sempre intenta llençar idees innovadores i renovadores del catalanisme, en el marc del Consell Nacional d’Esquerra a Reus, formulava la proposta de que s’havia de despolititzar la llengua catalana, amb la finalitat de fer-la, segons aquest plantejament, una llengua nacional.
Aquesta volta, no comparteixo del tot la proposició carotiana. Suposo que el que volia dir en Carod és que cal treure la llengua del debat i la confrontació més partidista. Perquè si traiem de la llengua el seu component polític –i social- el reduïm i el deixem pelat amb els seus elements essencialistes. I això és el que és perillós del debat identitari, reduir-lo sols a un debat culturalista i lingüístic sense els seus continguts polítics i socials, que són els realment importants per la convivència.
La identitat és un devenir constant, i és justament per això que és bastant inútil afirmar que ja està superat, tancat o que ja no és significatiu. Sempre estarà obert. I mentre sigui amb contingut polític i social anirem bé. Contingut polític i social, vol dir justament que discutim sobre les injustícies socials i la capacitat de viure plegats. I vol dir que situem la llengua catalana en el debat de la cohesió social.
És justament perquè en Josep Lluís Carod Rovira ha estat el que en la nostra història recent ha encapçalat la renovació del catalanisme en la superació de les seves limitacions essencialistes i culturalistes, avançant en el patriotisme social, que em sorprèn la proposta.
Penso, modestament, que la línia és la contraria: cal omplir la llengua, i sigui de passada la reivindicació identitària, de contingut polític i social. A molts els hi agradaria que això de la catalanitat quedés reclòs a una particularitat culturalista, en un lliscar cap a l’essencialisme i les exclusions mútues.
És per tot això, la cohesió social, el viure plegats, la capacitat d’entendre’ns i compartir, per l’hospitalitat, i per la lluita contra les injustícies socials de 300 anys d’opressió i persecució, d’intent de genocidi polític i cultural que penso que defensar la llengua catalana és profundament progressista i d’esquerres.
No podem, des de l’esquerra nacional, caure en la trampa de separar els elements culturals dels elements socials i econòmics. Sempre i a tot arreu les lluites socials són identitàries i culturals, i les injustícies culturals i identitàries tenen una profunda derivada i arrel d’injustícia socieconòmica.
Fa 20 anys Joan Francesc Mira ens explicava a la “Crítica de la Nació Pura” la diferenciació entre nació cultural i nació política. Era una diferenciació important per trencar l’essencialisme identitari. Avui, però ja sabem que no hi ha nacions només polítiques i nacions només culturals. Sempre són una mica de cada.
I encara més; les nacions són polítiques i culturals... i ètiques i socials. I els quatre elements és necessiten. Cultura sense societat o política sense ètica... són reduccionismes perillosos. El que assegura la convivència és que una nació tingui elements culturals, i polítics, i socials i ètics forts.
L’adhesió a la llengua catalana, de tota la col·lectivitat no la farem fent-la neutre, sinó donant-l’hi molt contingut polític, social i ètic.
Cal omplir la llengua catalana de contingut polític, d’esquerres evidentment".
Com bé diu en Roc Foix, omplir la llengua de contingut social i treure-la del debat partidista. Deu ser una sortida correcta al debat.
La hipòtesis que plantejo diu, sintètica, que les 350 pistoles que va
robar ETA aquest estiu a Vauvert, a La Camarga (Occitània), no eren per
disparar, desitgem, sinó per negociar.
Ho veig tan clar que em
faig una mica de creus que no hi hagi cap dels grans analistes que
volten el procés de pau que ho hagi plantejat. Tot plegat, uns i altres
estan en un estira i arronsa de forces. I és evident que se’n té més
amb les 350 pistoles al darrera que sense aquestes. (Peu de foto: el procés de pau és una contrarellotge per equips, o potser un port de muntanya; foto equip ciclista Euskaltel Euskadi)
La clau de
volta està en la lògica que aplica ETA. No és pas una lògica política,
sinó una lògica absolutament militar, fins i tot militarista diria.
Massa sovint volem fer passar el conflicte d’Esukadi per esquemes
polítics com els nostres, i la lògica és una altra. És la il·lògica
militarista. I aquesta és molt bèstia.
Us explicaré d’on trec la certesa: Ho vaig veure clar fa uns anys
quan un noi basc em va explicar que l’atemptat d’Hipercor tenia molta
lògica dins l’estratègia etarra, que en cap cas havia estat un error.
Jo me’l mirava incrèdul i amb creixent indignació.
Hipercor va
ser, en clau militar etarra, per anar a negociar amb força en les
converses d’Alger, entre ETA i el govern espanyol de final dels anys
80. L’atemptat va ser exactament 4 mesos abans d’iniciar les converses.
És molt bèstia sí, però és així. És també un gran greuge al
poble català, del qual per cert no ens n’hem rescabalat plenament. Des
d’aquell llunyà dia, en plena adolescència, em vaig distanciar del
militarisme, que mai ja no m’havia fet gaire el pes, i vaig ponderar i
matisar la meva clara simpatia per l’independentisme basc front
l’estat.
Sobre el procés de pau a el País Basc, penso força
com em va dir en Juan Elorrieta, Secretari general d’ELA, del sindicat
majoritari allà, abertzale i independentista el personatge, un dia
sopant a Barcelona: “Del procés de pau és molt difícil que en surti
alguna cosa que vagi nacionalment més enllà del vostre Estatut, en això
cal ser molt poc optimistes. Però la gent d’ETA i Batasuna cal que
tinguin clar que avançarem més deixant el tema militar que no pas
tornant-hi. Cal que pleguin que avui ja només entorpeixen el procés de
sobirania basc, sobren les armes, fan nosa i que es converteixin en un
partit polític normal, que vagin a les eleccions i que governin una
mica. Si la meitat de l’esforç que hem de realitzar, i realitzen
aquesta gent, en la gestió de les conseqüències del conflicte, presos,
violència, convivència, sectarismes... el dediquessin a fer país positivament seríem independent
en poc temps ” Esperem que així sigui.
Avui, la Isil, de 2 mesos i 3 dies d'edat, la meva filla petita, ha anat a la seva primera manifestació. L'Etna, la meva filla gran, amb 2 anys i mig ja n'és una experta. Amb el cap ben alt i la consciència tranquil·la, dels seus pares, de que aquesta assistència no contradiu en cap cas el Govern d'Entesa. (Veure més avall).
Penjo també en aquest "post" un video d'imatges de la manifestació. 5000 persones són, en l'estat actual de forces, moltes persones. (El vídeo, resumit i muntat, en 3 minuts l'ha gravat el Jordi Centelles, però la càmera era la meva. Ha perdut qualitat al canviar-ho de format per penjar-ho al Youtube. La pròxima ho faré en un altre format):
Cinc notes sobre la situació actual de la qüestió (a la llum de l'Acord de Govern de l'Entesa)
Primera: El model de mobilitat al Vallès Tinc molt clar que la solució als problemes de mobilitat del Vallès, de l'Occidental i l'Oriental, i del conjunt de l'àrea metropolitana no passa per la construcció d'una nova autopista de sis carrils entre Vilafranca del Pendès i Sant Celoni, sinó per canviar el model de mobilitat actual. De res serviria una nova autopista si en 10 anys està saturada i sols serveix per abocar més cotxes i camions a la xarxa viària. En 70 anys no s'ha construit cap nova gran infraestructura de transport públic de rodalies; Cal canviar el model franco-convergent de mobilitat, no sols més sostenible, sinó sostenible del tot i que no castigui ni la butxaca ni el temps dels treballadors.
Segona. El govern d'Entesa: Pel diàleg! Sense cap dubte l'assistència a la manifestació de Sabadell
(cocapital del Vallès occidental) no contradiu en cap cas els
plantejaments de l'acord de Govern de l'Entesa. Diu aquest que es
desenvoluparà un Pacte Nacional d'Infraestructures, a partir del Pla de l'anterior govern, on com bé
és sabut, no hi sortia el 4rt Cinturó, i sí el 4rt cinturó ferroviari i
que d'acord amb municipis, agents socials i entitats ambientals es
consensuarà també un nou pla de mobilitat.
Aquí cal fer dos punts d'atenció, que justifiquen la "mani":
En
prinicipi el redactat de l'Acord de Govern d'Entesa no sona malament a
les orelles; però cal estar atents: el que deia l'anterior pacte de
govern, conegut com el del Tinell, tampoc estava malament i al final
-amb el suport del PSC i de CiU al Congrès de diputats, el que havia de
ser sols un enllaç entre el Vallès Occidental és un tram del 4rt Cinturó amb tres carrils per banda i amb un traçat pensat per allargar-lo per les dues bandes.
A més mentre es firmava l'Acord de Govern, amb unes paraules tan maques, als Pressupostos Generals de l'Estat, amb el suport dels abans esmentats, hi ha inclosos els estudis d'impacte ambiental dels trams entre Vilafranca del Penedès i Abrera i Terrassa i Sant Celoni.
Tercera. Què diu el Pacte de Govern? (textualment) He fet un "talla i enganxa del document de l'Acord en el capítol d'infraestructures i mobilitat:
"Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya:
• El contingut del Pla d’Infraestructures del Transport se sotmetrà a un gran pacte nacional per a les infraestructures. Mitjançant aquest pacte es prioritzaran i s’acordaran les principals actuacions amb els agents econòmics, socials, territorials i ambientals.
• Durant l'any 2007, el govern aprovarà i donarà coneixement al Parlament del PITC, que integrarà el Pla d’infraestructures del transport terrestre (xarxa viària i ferroviària), el Pla de ports i el Pla d’infrastructures del transport aeri (aeroports i heliports).
Mobilitat
• Desplegar la Llei de Mobilitat i les directrius nacionals en la perspectiva d’un model més sostenible, a través de la potenciació del transport públic i del ferrocarril, que contribueixi de manera decidida a la reducció de l’ús de combustibles fòssils i a la disminució de l’emissió de partícules contaminants i gasos productors de l’efecte hivernacle.
• Elaborar la Llei del finançament del transport públic."
Quarta: l'autopista i els diversos membres i diputats del Govern Si bé es cert que el cartell de la manifestació és poc encertat en el context actual -la souflé sociovergent es va desinflar abans de nèixer- no entenc, a la llum del text, perquè els membres del Govern i diputats d'Esquerra i ICV no poden dir que s'oposen al 4rt Cinturó i en canvi el President Montilla sí que pot afirmar que es farà segur. El redactat de l'Acord de Govern és ben clar i hauria de ser igual per tots els seus membres que parelen amb una sola veu, tal i com es repeteix reiteradament.
Cinquena: altres solucions a la mobilitat del corredor mediterrani Cal trobar alternatives a la mobilitat de gran distància Europea que passa per el corredor mediterrani i que ens satura l'A-7 i els seus peatges i l'Eix transversal, i aviat el Túnel de Bracons. Apuntem dues mesures. Primera: Cal diferenciar les infraestructures per la mobilitat de petita distància i de la gran: no poden ser les mateixes. Segona: hem d'apostar pel transport públic tan de mercaderies com de mobiltat quotidiana de persones. Hem se superar els dèficits en aquest sentit dels darrers 70 anys.
Per cert, la Isil, dins els seu cotxet, i la Marta, la seva mare, han sortit al Telenotícies. Quan siguin grans, la Isil i l'Etna, tan si hi ha autopista de sis carrils travessant la plana vallesana o altres infraestructures més civilitzades els hi podrem explicar: COM EL VALLÈS NO HI HAVIA HAGUT RES!
Feia uns dies que no escrivia en aquest bloc -molta feina i dormir poc-, i encara en feia més que no hi escrivia de política; milito fermament en l'eclecticisme blocaire (i vital). Però fa dies que em volta una reflexió política pel cap. Diu així (en negreta el paradigmes): 
Passejava aquest cap d'any al vespre per la Vall d'en Bas pels topants dels Hostalets. Enllà al sud enfilada cap a la banda del Cabrerès, a dalt dels merlets de Falgars hi havia llum a l'Hostal del Grau d'Olot. Vaig comentar als meus companys: 
La hipòtesis que plantejo diu, sintètica, que les 350 pistoles que va
robar ETA aquest estiu a Vauvert, a La Camarga (Occitània), no eren per
disparar, desitgem, sinó per negociar.
Avui, la Isil, de 2 mesos i 3 dies d'edat, la meva filla petita, ha anat a la seva primera manifestació. L'Etna, la meva filla gran, amb 2 anys i mig ja n'és una experta. Amb el cap ben alt i la consciència tranquil·la, dels seus pares, de que aquesta assistència no contradiu en cap cas el Govern d'Entesa. (Veure més avall). 
