M'adhereixo a la campanya blocaire, com promou en Pere Meroño i recull el bloc d'en Saül Gordillo. Perquè m'ho crec i en compro molta (tot i que la imatge d'aquí al costat és de l'Orxata Sound System que és música amb llicència Creative Commons i us la podeu baixar de la seva web).
Des
de ben jove m'ha acompanyat el debat (intern) de si compro massa música
en català o no, (i és que no puc pas comprar-me, per pressupost, tot el
què m'agradaria!!!), i de si així, amb aquesta debilitat per la música
d'aquí, em perdo coses d'altres llocs, no perquè no m'hi interessen,
sinó perquè no m'hi arriba la butxaca, que la cultura és cara. Té un
cost gran seguir el què es fa al teu país i als altres, però procuro
fer-ho tan com puc, i ara amb internet les possibilitats són més grans.
Sempre
he cregut que ser cosmopolita vol dir ser tan competent amb altres
cultures com ho pots ser amb la pròpia; no pas deixar de ser-ho i
abjurar de la teva com es pensen alguns. Si deixes de ser competent amb
la teva cultura perquè penses que fa més internacional et converteixes
en un "inculte" en el sentit més literari i concret de l'expressió i
demostres una manca des sensibilitat per la cultura en "global" que tan
defensa el suposat cosmopolitisme; rebutjar la pròpia cultura és
incompatible amb ser cosmopolita!!!
I afegiria, la música
catalana actual mostra aquesta visió de l'obertura cosmopolita com
enriquiment de la pròpia identitat cultural. Ja n'hi ha prou
d'autoodis!!!
Us conto les meves darreres adquisicions, les nadalenques, amb el comentari corresponent:
Xerramequ tiquismiquis, Obrador, el 2on: li costa una mica més que el primer disc, que tenia autèntiques joies. M'agrada més quan l'hi foten més electrònic.
NOVO. Aire lounge. Chill Out en català:
Versions chill d'"estandarts" musicals catalans. Per sota les
expectatives. L'intent és bo, però la Berta sembla sortida de
l'"Operación Triunfo"!
I hem queda pendent de comprar, com a mínim i obligatòriament, el darrer d'Al Tall i el Raimon a l'Olympia, i tothom parla molt bé del d'en Feliu Ventura (el Camp de l'Erra, des de Cal Penyora al Lluçanès, per exemple).
A part, m'han regalat i cagat el tió el cançoner de'n Quico el Cèlio, amb un DVD i la BSO de Salvador.
I pels que diuen que aquí la cosa no va bé musicalment, que no hi ha renovació no us perdeu ni en Sanjosex ni en Guillamino o l'Orxata Sound System, i Jalea Real,
aquests dos darrers per internet des de València i Alcoi. Jalea, que em
sembla que s'ha dissolt però faran altres projectes, són autors de la
BSO del Taxista Full.
A més hi ha públic i la cultura musical catalana va bé! sovint poso un exemple relacionat amb l'E-mule:
Tinc un amic (ja m'enteneu, oi? no us puc dir qui és) que té penjat al seu ordinador molta discografia d'en Xesco Boix. Jo
sempre l'hi faig de veu de la consciència: no et sap greu això que fas
als hereus del Xesco, al seu fill, que els hi fots els drets? i ell em
contesta que ja paga el cànon del CD. Però quan m'explica les còpies
que intercanvia amb l'E-mule penso que és una senyal de que el país va
bé. Em vaig emocionar en veure quantes persones han cercat el Xesco i
l'Ara va de Bo al E-mule: no us enganyo, són milers!!!! i de la còpia
d'un sol ordinador!!! Gent de la meva generació, del Baby boom dels 70,
penso, que estem tenint fills ara i que vam veure el Xesco fa 20 anys i
que es baixen música en català pels nostres fills: el país té futur, no
en tinc cap dubte.
La música catalana va bé, (però millor si la consumim com cal i els seus autors en poden viure).
Sempre m'ha agradat el to escatològic del nadal català. I em sorpèn que no s'en faci més cabal. Els caganers, un tió que caga el dia de nadal... Utilitzo sovint al llarg de l'any la frase "sembla que l'hagi cagat el tió!". Però volia parlar del caganer.
De fet, el caganer és un dels elements més subversius de la cultura catalana. De la pulcra i refinada cultura i catalana. És sorprenent com aquest simpàtic personatge s'ha colat en una tradició d'arrel sacre com el pessebre. El caganer encarana la capacitat i potencialitat de transgressió en la cultura catalana. El caganer és un heroi! nacional i popular davant les formes i cànons noucentistes i dominants de la cultura nostrada.
Mai he estat "superfan" de les modes. Procuro que no trobar-me atrapat en les seves onades i vaivens. Prefereixo l'esperit crític i una certa avantguarda. És per això que segurament no he comprat caganers de polítics i les seves novetats nadalenques anuals. Tot i així des de fa una colla d'anys he anat recollint una colla de caganers en el que ja és una petita col·lecció. N'he fet un petit video i l'he penjat al Youtube (no serà un moda això?). Com a mostra de la bona salut de la cultura catalana no era pas el primer; però si el primer en llengua catalana (el que hi havia penjat és una col·lecció de videos en anglès sobre el nadal català i els caganers). Us presento el video dels meus caganers:
Així mateix, també us voldria recomanar dues pàgines. La primera de l'Associació d'Amics del Caganer, amb una col·lecció brutal de fotos, l'orígen, contes i altres explicacions. La segona pàgina és la d'aquest constructor de caganers.
Finalment voldria fer una proposta: Oi que ha Brusel·les hi ha una estàtua d'un nen que pixa coma símbol de la ciutat? Doncs perquè no fem aquí una estàtua d'un nen o nena que caga? Seria el millor homenatge a la nostra (transgressora) tradició i una projecció universal de la cultura catalana.
Quin Nadal! S'ha mort en Cesc (homònim meu). Ha estat la consciència
social del país. Ninotaire, dibuixant, pintor. Francesc Vila i Rufas va
néixer a Bercelona l'any 1927 i tenia 79 anys. Havia treballat durant
molts anys a la premsa gràfica fent-hi un acudit diari: Diari de
Barcelona, Tele-expres, Correo Catalan i finalment a l'Avui.
En
la meva infantesa el Cesc ninotaire hi era molt present; a casa
compràvem, encara compren, l'Avui cada dia. I de petit ja tenia la
mania de mirar de seguida que arribava el diari l'acudit del Cesc. Vaig
tenir un gran disgust quan va plegar. A més el Cesc sempre ens
acompanyava sempre en la portada de de l'especial de Nadal del Cavall
Fort, en el que era una gran tradició. També el podies seguir en el
dibuix mensual per a Serra d'Or.
De fet en el darrer número d'aquesta revista cultural montserratina, en Cesc sembla que s'acomiadi. "Una abraçada als amics de Serra d'Or, gràcies per tot", deia. (Podeu veure el bloc de Joan Josep Isern que ja ho comentava abans de que es conegués el fatal desenllaç).
El
traç d'en Cesc era clar i senzill. Els ninots simpàtics i quotidians.
L'humor intel·ligent. Va fer servir els seus dibuixos per anar contra
el franquisme i en la lluita per les llibertats. El seu compromís amb
el país era clar, amb els infants i amb els adults, amb la cultura.
Sempre des d'un punt de vista de compromís social, lligant el
catalanisme i la quotidianitat de la gent.
Firmava amb un Cesc on la darrera c, tirava cap amunt. Els teus dibuixos i record sempre ens acompanyin, ninotaire!
Hem anat al Festival de Pallassos de Cornellà. Ha estat una bona experiència, per tot. Hem vist dos grups de clowns anglesos molt, però molt bons, finíssims de la secció Free Clown que es realitzava al carrer, a la Plaça de Satn Ildefons.
El fet del lloc no era neutre, més en una setmana com aquesta, la terra de'n Montilla. Ha estat una immersió/aproximació molt interessant. Feia molta anys que no anava a Sant Ildefons, abans coneguda com a "Ciudad Satèlite". És gegantina; enriute'n de les barriades de Terrassa!. Però estava impressionant, arreglada, el metro, el mercat, molts parcs infantils i places, molts comerços... molta, però molta vida! Fa molt bona pinta, malgrat el gratacels. Quin canvi: abans en dèiem barraquisme vertical, i ara fa goig. Puc arribara entendre els perquès del Montilla en el seu propi feudo. En acabat l'espectacle hem anat a dinar a un restaurant molt popular que ens recomanat, en und els blocs, El Carpanta; un gran nom, per cert. Per sorpresa meva, i contra tòpic i idees prestablertes, he sentit molt, però molt català. El pla de barris està fent miracles en tots els sentits.
He trobat uns quants coneguts. Un company de facultat, que com jo excercia el seu paper de pare. Ens hem saludat amb emotivitat i complicitat generacional. I dos companys del sindicat, el Xavi i el Saldaña, tots dos veïns de Sant Ildefons. Estic molt content d'aquest fet: conec gent de tot tipus i d'arreu del país, i això m'agrada.
He marxat molt content d ela visita a Sant Ildefons i del seu Festival de Pallassos. La cultura i encara més el riure ens dignifica socialment a tots, també als barris.
Sempre m'ha agradat el to escatològic del nadal català. I em sorpèn que no s'en faci més cabal. Els caganers, un tió que caga el dia de nadal... Utilitzo sovint al llarg de l'any la frase "sembla que l'hagi cagat el tió!". Però volia parlar del caganer.
Quin Nadal! S'ha mort en Cesc (homònim meu). Ha estat la consciència
social del país. Ninotaire, dibuixant, pintor. Francesc Vila i Rufas va
néixer a Bercelona l'any 1927 i tenia 79 anys. Havia treballat durant
molts anys a la premsa gràfica fent-hi un acudit diari: Diari de
Barcelona, Tele-expres, Correo Catalan i finalment a l'Avui.
Hem anat al Festival de Pallassos de Cornellà. Ha estat una bona experiència, per tot. Hem vist dos grups de clowns anglesos molt, però molt bons, finíssims de la secció Free Clown que es realitzava al carrer, a la Plaça de Satn Ildefons.
