(Aquest "post" també ve a dir: No feu servir el nom del Reagrupament en va!) Des de fa pocs dies podeu trobar a les llibreries l'obra "L'exili dels catalans, una nova aproximació" publicat pel Centre d'Estudis Històrics i Socials de Girona. És coordinat per l'Enric Pujol, es presenta l'1 de febrer a la Llibereria-Cafè de Girona (Carrer Ciutadans), i hi apareix un article meu sobre el "Moviment Socialista de Catalunya, 1945-1972", titulat "Els Músics, l'MSC en clau d'exili i de catalanisme social". Amb el sobrenom dels "músics" que era com eren coneguts en l'argot antifranquista els militants d'aquest partit referent de l'esquerra socialista i catalanista durant els anys de la dictadura. En l'article hi he inclòs, entre diverses aportacions d'interpretació històrica sobre l'esquerra catalana, la biografia d'alguns dels seus destacats dirigents a l'exili en Josep Rovira, en Manuel Serra i Moret i en Josep Pallach.
Escriure sobre en Pallach em va obligar a rellegir altres coses, sobretot el llibre "Josep Pallach i el Reagrupament" rèsum de la tèsis doctoral de Glòria Rubiol i a repassar textos d'en Pallach.
Ara alguns s'han entestat en reivindicar de nou el nom de Reagrupament, però penso que en fan mal ús. El Reagrupament del Pallach era d'un absolut catalanisme social.
Afegeixo i penjo tot seguit la biografia, de la qual en soc autor, de Josep Pallach que es troba en en el llibre "L'exili del catalans, noves aportacions":
Apunt Biogràfic de Josep Pallach (Figueres 1920 - Barcelona 1977).
Hi ha doc llocs comuns entorn la figura d'en Josep Pallach, però no per això menys certs. El primer és el que diu que en Pallach, que en el seu moment als anys 70 va ésser fortament criticat per la seva postura clarament socialdemòcrata, tenia raó en els seus plantejaments. Les esquerres europees i catalanes anirien cap a les propostes o postures socials i polítiques que ell va defensar. El segon tòpic és la pregunta de què hagués passat al socialisme català si en Pallach no s'hagués mort en plena activitat i maduresa política, i el convenciment secret, però sabut per tothom, que el socilaisme català no hagués tingut tanta subordinació estatal.
És molt citat, però no menys cert, que Josep Pallach, era tan polític i socialista, com mestre i pedagog. De fet en la seva obra publicada, els llibres d’aquests temes, política i pedagogia, hi tenen parts iguals, tan que fins i tot, és coneguda el seu lema “política és pedagogia”. A més del seu socialisme democràtic, ensems el seu treball sindical, és conegut el profund catalanisme de Pallach, amb una proposta federal, però amb preocupació per la personalitat pròpia jurídica i internacional del socialisme català. Així mateix una altra de les frases que l’hi han restat és la que diu “de la independència de Catalunya, cal parlar-ne poc, però pensar-hi sempre”.
Des de feia temps ho portava de cap: volia fer una trobada cara a
cara entre la Najat El Hachmi i en Paco Candel. I els hi vaig proposar sense masses manies. El paral·lelisme entre
els seus dos llibres el trobava extraordinari, salvant els 40 anys de
distància i que, evidentment, el Paco Candel és un referent consagrat i
ha escrit més de 60 llibres i la Najat és més un referent recent, emergent en diuen, mentre esperem el seu anunciat segon llibre.
Com
recent és l'onada d'immigració africana, magrebina i subsahariana i ja
allunyada enllà en el temps i en una societat pretèrita tardofranquista
que ja no tornarà, l'onada d'immigració peninsular dels anys 50, 60 i
70 a Catalunya.
La comparació no es endebades: és cert que la
immigració recent és més llunyana culturalment, religiosa i
lingüística, però no és menys cert que cap país del món, o de l'Europa
occidental ha doblat la població com va fer Catalunya entre els anys 50
i 70 del segle XX, i ha superat la prova amb nota. En plena dictadura
franquista i sense planificació social i urbanística.
A voltes
aquest fet, posa en qüestió les polítiques actuals d'immigració; ens en
vam sortir amb menys, però també és cert que els immigrants dels anys
60 venien a treballar i aquí hi havia feina per ells, i els actuals
venen a treballar i ho han de fer, en molts casos, de manera irregular
perquè no els hi donem permís de treball o en feines precàries en el supòsit més positiu.
També és veritat que ara estem més preparats en polítiques socials i urbanístiques,
però també no és menys cert que als anys 50 i 60 aquí tothom coneixia
la llengua dels nouvinguts i que ara en parlen més de 200. En tot la
catalanitat pot resultar igual d'inclusiva i integradora de la
diversitat.
Fa temps que proposo una lectura comparada dels dos llibres:
Paco Candel: Els Altres Catalans, 1964 (Edicions 62, ara sortirà la 18 edició)
Najat El Hachmi: Jo també soc catalana 2004 (Columna, tres edicions)
Dins l'eclecticisme d'aquest bloc havia penjat pocs textos sindicals, la meva principal ocupació. Normalment els penjo al SocialCAT. Ara ho faig amb un article publicat a El 9 nou d'Osona. Diu així:
M’agrada veure l’economia com a generadora de valors, i no em refereixo precisament als estrictament monetaris. Té, entre altres, el valor social i humà de crear treball i riquesa. No cal que us anunciï que aquests valors són gairebé sempre desigualment repartits. És per això que segurament existim els sindicats, la negociació col·lectiva i també per això vam idear l’estat social.
Els discursos de finals del segle XX i d’inici de mil·lenni, els neoliberals i “neocons” ens anunciaven com a veritat absoluta que la competitivitat de les nostres empreses anava lligada a la reducció de la despesa pública, a la desregularització d’unes suposades brutalment rígides normatives laborals i a la baixada dels impostos. A un desmantellament de l’estat del benestar i dels nivells actuals de cobertura social i serveis públics.
Eren receptes per èpoques de vaques magres i de taxes d’atur galopants. “Si voleu que creem més llocs de treball heu d’abaixar els impostos” ens deien els empresaris i alguns pretensiosos progressistes despistats en els marasmes del pensament únic dominant.
Avui, però, sabem –i sempre ho havíem sospitat- que això no és cert. El desenvolupament social també és un factor de competitivitat. I encara diria més és mentida que el factor determinant de la competitivitat sigui el pes de l’estat i del sector públic en una societat determinada.
El factor clau de la competitivitat és el model d’empresa. I afegiria, el model d’empresa és tan clau pel benestar d’una societat com el propi desenvolupament de l’estat del benestar.
Això darrer ho dic justament des d’un país, i sobretot una comarca, on la majoria d’empresaris, o molts, –i dic empresaris per dir-ne d’alguna manera- havien confós, al llarg dels darrers 20 anys, la competitivitat amb la precarització laboral i l’ús i abús intensiu de la ma d’obra.
Era clar i ara ho patim que corresponia a un model que podia generar beneficis immediats però que ens dificultava encarar els reptes de la globalització econòmica i la internacionalització de l’economia. És tan erroni centrar la recerca de la competitivitat en reduir costos amb treball precari com pensar que sense uns llindars determinats de benestar social i amb una administració pública adequada serem competitius en el món d’avui.
És una plaer poder penjar a internet i ajudar a difondre aquest fragment de la conferència de Salvador Seguí, conegut popularment com el Noi del Sucre, Secretari regional de la CNT, que realitzà a l’Ateneu de Madrid l’octubre del 1919. Planteja la relació dels treballadors catalans amb la llibertat nacional de Catalunya, i com veureu el que explica de la Lliga Regionalista té plena vigència i actualitat.
“A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia” (Salvador Seguí: escrits. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975)
L'altre dia vam anar a cerca a en Paco Candel. Vam tenirn una conversa
llarga de la qual en farem una entrevista més elaborada. Ara però us podem
oferir una petita mostra en un document que vam gravar en video.
Paco Candel ha escrit més de 60 llibres entre els que destaquen "Els
altres catalans" del 1964 i de la qual ara en sortirà la 18ena edició,
"La nova pobresa" del 1988 o un dels seus primers llibres, "Cuando la
ciudad canvia de nombre" del 1957 sobre els nous barris populars i
precaris de l'emigració barcelonina dels anys 50.
Candel ha
estat considerat l'escriptor del pobres, de les classes populars
catalanes, i malgrat no escriure sempre en català, la seva aportació
sobre el fet migratori a Catalunya és un dels puntals indefugibles del
catalanisme actual.
Teniu més informació a la pàgina següent de Socialcat.cat
Cal recuperar les banderes i ètica del món del treball, les de la Catalunya popular"
Recupero aquesta interessant entrevista publicada en el primer número
de la revista Llengua i Treball, ara que finalment Josep Termes ha tingut el reconeixement que
es mereix, després d'anys oblit i menyspreu per part de l'esquerra
estatalista i cosmopolita que això de que els obrers siguèssin
catalans, no és que no ho entenguès, sinó que li feia cosa.
(Aquest "post" també ve a dir: No feu servir el nom del Reagrupament en va!) Des de fa pocs dies podeu trobar a les llibreries l'obra "L'exili dels catalans, una nova aproximació" publicat pel Centre d'Estudis Històrics i Socials de Girona. És coordinat per l'Enric Pujol, es presenta l'1 de febrer a la Llibereria-Cafè de Girona (Carrer Ciutadans), i hi apareix un article meu sobre el "Moviment Socialista de Catalunya, 1945-1972", titulat "Els Músics, l'MSC en clau d'exili i de catalanisme social". Amb el sobrenom dels "músics" que era com eren coneguts en l'argot antifranquista els militants d'aquest partit referent de l'esquerra socialista i catalanista durant els anys de la dictadura. En l'article hi he inclòs, entre diverses aportacions d'interpretació històrica sobre l'esquerra catalana, la biografia d'alguns dels seus destacats dirigents a l'exili en Josep Rovira, en Manuel Serra i Moret i en Josep Pallach. 
Des de feia temps ho portava de cap: volia fer una trobada cara a
cara entre la Najat El Hachmi i en Paco Candel. I els hi vaig proposar sense masses manies. El paral·lelisme entre
els seus dos llibres el trobava extraordinari, salvant els 40 anys de
distància i que, evidentment, el Paco Candel és un referent consagrat i
ha escrit més de 60 llibres i la Najat és més un referent recent, emergent en diuen, mentre esperem el seu anunciat segon llibre.
És una plaer poder penjar a internet i ajudar a difondre aquest fragment de la conferència de Salvador Seguí, conegut popularment com el Noi del Sucre, Secretari regional de la CNT, que realitzà a l’Ateneu de Madrid l’octubre del 1919. Planteja la relació dels treballadors catalans amb la llibertat nacional de Catalunya, i com veureu el que explica de la Lliga Regionalista té plena vigència i actualitat. 
