Sor Cop Sec

S’ha popularitzat la dita de que Adam Smith s’ha instal·lat a Pequin provocant un capgirament del mapa global del capitalisme, just en un moment on la crisi iniciada el 2008 ha tornat a fer emergir les propostes keynesianes que li feien de torna i contrapès. Però en aquest nou mapa mundial del capitalisme, si en algun lloc és reivindica l’estat per fer front a la crisis és, sens dubte, a Catalunya i en el seu procés sobiranista. Tant que fins i tot n’estem disposat a muntar un de propi perquè ens faci bé aquesta feina. Si Adam Smith i el seu lliure mercat campen per Pequin, Keynes i els estímuls públics a l’economia s’han fet forts a Barcelona.

De fet no es pot entendre el procés sobiranista de Catalunya separat de les devastadores conseqüències de la crisi econòmica i social que patim: un índex d’atur molt alt, per sobre el 22%, baixada salarial de més d’un 15%, retallada forta dels serveis públics bàsics, aturada absoluta de les inversions estatals…  Això que en diem “el procés sobiranista” és un moviment tectònic de fons que uneix sectors populars, classes mitjanes i petites empreses, castigades totes pel model de dependència, que han vist amb l’estat propi la possibilitat de viure millor, reconstruir l’estat del benestar i canviar la situació actual de les coses. De fet el procés sobiranista és sobretot una demanda d’un millor repartiment del poder i la riquesa.

Si bé és cert que en el relat sobiranista català el fet econòmic hi té un paper important, que en els darrers anys ha anat guanyant pes i centralitat desplaçant els elements més culturalistes i identitaris del discurs, el pensaments i reflexió econòmica ha estat molt centrada en els greuges i perjudicis socials i econòmics provocades per la dependència fiscal i financera amb l’Estat Espanyol i poc posada en teoritzar la política econòmica –suposadament keynesiana- del nou estat. Quan no directament, el pensament econòmic sobiranista, ha estat pres, de forma important, per economistes neoliberals i per associacions empresarials, que òbviament han fet un discurs a la mida dels seus interessos.

El col·lapse econòmic i financer i la crisi sistèmica que viu el capitalisme ha tornat a posar d’actualitat les proposicions econòmiques keynesianes (John Maynard Keynes, 1883-1946). L’estímul pressupostari, l’efecte multiplicador de la inversió, la velocitat de circulació del diner i sobretot la “demanda agregada”, que és, per entendre’ns, la suma de la capacitat de consum privat més la inversió pública, una política monetària menys restrictiva,… esdevenen avui elements claus per la recuperació econòmica i la creació de nous llocs de treball. Així mateix, l’origen de la crisi actual, també s’explica com a conseqüència de la revolució neoconservadora i desregularitzadora del capitalisme iniciada als anys 80 del segle passat, en un constant i creixent desequilibri en el repartiment de beneficis i salaris i pèrdua de drets dels treballadors, en una pràctica desaparició del paper regulador dels poders públics i la sobirania financera enfront els mercats, i un desballestament dels drets socials, els serveis públics i prestacions socials. L’excés de confiança en les bondats autoreguladores del mercat i la fallida de la conducta econòmica basada en la suposada perfecció de la racionalitat econòmica sustentada en l’interès propi ha portat a la situació actual.

Preguntar-se avui si els mercats són eficaços semblaria pel 22% d’aturats, per la gent que s’ha empobrit i per les empreses que no venen per la caiguda de la demanda interna i que els bancs no els hi donen crèdit, a priori una broma de molt mal gust. Però no ho és. Diria més, avui cal discutir encara amb força, les propostes econòmiques de la “troika”, formada per la  Comissió Europea, el Banc Central Europeu,i el Fons Monetari Internacional, ancorades en un pensament econòmic clàssic (el d’Adam Smith, Ricardo, Stuart-Mill…) on la suposada perfecte racionalitat econòmica dels mercats i l’interès propi de cada un dels agents econòmics –posem per cas els sectors financers globals, o dels lobbys empresarials de la llotja del Bernabeu- acabaria portant a la llarga al benefici conjunt de la societat i a una harmonia d’interessos. I s’hi arribaria pel necessari equilibri i regeneració econòmica que diuen provoquen els mercats lliures a mig i a llarg termini. Pensar que la crisi es curarà sola, o en tot cas reduint al mínim la intervenció pública en l’economia és una hipòtesis totalment delirant. Una fantasia neoliberal (o liberal sense el neo).

Tornant a les polítiques prepositives, l’equilibri entre eficiència econòmica i justícia social que proposava Keynes és l’element desllorigador del debat actuals. Encara diria més, sols amb un bon repartiment de la riquesa, i un creixement de la inversió públics i estímuls monetaris –com ha fet l’administració Obama i la reserva federal dels EUA- es pot fer front a la crisi i als cicles negatius generats per les polítiques d’austeritat.

En els darrers mesos la necessitat del canvi de polítiques econòmiques va guanyant força i Keynes hi està ben instal·lat. De fet l’eslògan de que Adam Smith està instal·lat a Pequin, cal mirar-ho d’a prop, per veure que la transformació geopolítica del capitalisme és fa amb un fort paper de l’estat xinès, i que la meca, o ara ja l’antiga meca, del capitalisme que són els Estats Units el debat keynesià, i les seves polítiques estatals d’estímul econòmic, és ben viu. De fet Smith, voltar, voltar ho fa per Brussel·les i molt més per Berlín, però amb una creixent contestació, tant des de dins com des de fora del sistema.

Tornem a Keynes a Catalunya. El sobiranisme econòmic ha esta poc teòric, però l’esquerra catalana i les seves arrels i substrats d’una cultura política poc estatista ens ajuden ha trobar una síntesis al debat actual: les classes populars i mitjanes catalanes no són gens favorables, ni històricament, i ara tampoc, ni als excessos del mercat, ni als excessos de l’estat. I com que l’estat serà nou el podrem fer a la nostra mida. De fet, el procés sobiranista català és també i sobretot una lluita pel manteniment i reconstitució de l’estat del benestar i per un estat que generi un nou repartiment del poder i la riquesa a casa nostra, immersos i trobant un lloc per als Països Catalans en el mapa de la redefinició global del capitalisme.

Alguns van voler donar per morts els estats al segle XXI, com a mínim en economia, però retornen resoluts i necessaris. I, posats a fer, nosaltres volem el nostre.

(Nota: “Adam Smith a Pequín” és el títol d’un llibre de Giovanni Arrighi de l’any 2007 sobre el creixement actuals del capitalisme i el lliure mercat al gegant asiàtic).