El concepte d'autodeterminació fou encunyat a
nivell de dret internacional per NNUU per facilitar i consolidar els
processos descolonitzadors. Si bé aquesta és la interpretació més
comuna, ja al segle XIX es va entendre l'autodeterminació com un
procés radicalment democràtic que estava per damunt de la integritat
territorial des estats. En nom de la integritat territorial
dels estats s'argumenta i s'impedeix la liiure voluntat de comunitats
que manifesten o poden manifestar el desig de no formar part d'una
determinada organització política o que volen redefinir la relació amb
la mateixa. En nom de la integritat territorial es va titllar
d'inconstitucional la proposta d'Ibarretxe o es va mensyprear per
irrellevant el resultat del referèndum a Gibraltar i se'n continua
reivindicant oficialment la possessió en nom de la sagrada integritat
territorial espanyola. Aquest principi de territoriaitat hauria de tenir
el límit de la voluntat dels seus ciutadans o pobladors. Així doncs, el
dret internacional hauria de tenir en compte el radical principi
democràtic de l'autodeterminació aplicable a qualsevol staus quo no
consentit per una part de la ciutadania. L'absurdesa de la
integritat territorial porta a contradiccions estúpides :Per què Espanya
reivindica Gibraltar, perdut el 1713 i no Portugal, perdut el 1668? Pot
ser que des de les NNUU i des de l'alta diplomàcia internacional es
temi la proliferació de microestats en cas de ser generosos o de
reinterpretar el dret a l'autodeterminació, però si ens fixem, per
exemple, en el cas quebequès, ja s'havien previst fómules pacífiques de
fer la transició que tenien en compte els interessos comuns, és a dir,
reforçar la part de benestar comú entre els dos futurs estats i establir
forts vincles econòmics i polítics. Això, tanmateix, no hauria estat
obra del dret internacional general sinó un acord consentit entre dos
estats. (SEGUEIX)
El PSC, com definia fa uns dies el diari" La Vanguardia", viu una implosió interna. No crec que hi hagi malferits però sí una recol·locació de prioritats. Jo no sé si realment existeixen les dues ànimes del PSC, almenys si existeixen després de les eleccions. Potser és més una simplicitat meidiàtica. Perquè després del resultat electoral hi ha una dada objectiva que és la pèrdua de la centralitat del partit. I aquesta centralitat està en el catalanisme, no pas en reforçar l'espanyolisme i la dependència del PSOE. El 60% ha votat i una gran majoria ho ha fet per opcions no dependents de Madrid. Per tant, si encara quedés al PSC algú que cregués que cal reforçar el projecte socialista espanyol distanciant-se d'un projecte nacional central, hauria de fer-s'ho mirar. Vull dir que crec que el sector més procliu a mantenir relacions fluides, per damunt de tot, amb el PSOE, s'ha quedat sense força. És a dir, que més que tenir dues ànimes crec que el PSC s'ha quedat sense ànima. I que cal que s'esforci a trobar-la si no vol esdevenir. com ha dit Castells- un partit marginal.
La brutal davallada del PSC no sembla que de moment els faci reaccionar en relació a Barcelona i les properes eleccions municipals. L'esquerra en el seu conjunt ha perdut la Generalitat i el PSC pot ser el responsable que també perdi Barcelona. Iceta ha dit avui que Hereu (el desacreditat alcalde barceloní) és el candidat del PSC a Barcelona. Sembla una insensatesa no començar le renovació i reacció del PSC, per canviar cares i per afrontar amb canvis de persones i de discurs la batalla electoral pròxima més important. Atesos els resultats de CiU a BCN el diumenge, on guanya a tot arreu, és inexplicable que dos dies després de la derrota els socialistes mantinguin una posició immobilista a Barcelona. Per què no Mascarell en comptes d'Hereu? Ferran Mascarell és un personatge independent de pensament que s'ha definit independentista, amb un bon bagatge polític acumulat sobretot a l'ajuntament barceloní, valorat i amb cert prestigi. Ara bé, el que sembla lògic a qualsevol analista i ciutadà amb sentit comú i seny, pot no ser-ho per a la poderosa federació barcelonina del PSC. Quan un partit és esclau de la seva dinàmica interna i no para les orelles i obre els ulls a la realitat, fracassa. Mascarell deu fer por per la seva independència i per la seva posició sobiranista. Tanmateix, només ell pot presentar-se davant Trias com a més sobiranista i alhora pot renovar- amb discurs propi- l'oferta política dels socialistes. La irresponsabilitat del PSC immobilista és enorme no només en relació a si mateixos sinó en relació a l'esquerra en general. Els eterns companys de viatge del PSC, els ecosocialistes d'ICV, faran bé de prendre mesures de prudència i distanciar-se clarament del PSC, que si no canvia els durá a l'oposició. Mascarell també podria aglutinar ERC per a possibles pactes de govern a posteriori, o, si més no, tenir-los més a prop. Ara mateix Portabella ja està oferint-se a la resta d'independentistes per fer una candidatura conjunta a BCN, al marge totalment del PSC. Vaig escriure fa temps un apunt titulat "PSC: Crònica d'una mort anunciada" que ara mateix, amb els canvis del moment, és vigent. El problema és que el PSC se suïcida i això també afecta la resta de l'esquerra.
Mentre la ministra Trinidad Jiménez defuig denunciar el que està passant a El-Aaiun per falta de proves, la Xarxa- molt més avançada que la hipòcrita diplomàcia- no para de mostrar-ne. Els saharauís estan sols. Les NN UU es limiten a fer declaracions, la UE s'amaga per por a "molestar" el seu soci preferent, França afavoreix l'statu quo" reforçant la política marroquina, i Espanya fa veure que és un més entre els altres països "amics" per dissimular la seva responsabilitat històrica.
S'ha creat el grup, a nivell estatal, "Estudiantes por el Sáhara" al facebook. Si sou professors o estudiants i heu compartit i participat en la lluita del poble saharauí pel seu dret a la independència, o esteu interessats a afegir-vos a accions en Xarxa o a fer difussió d'iniciatives i activitats, feu-vos-en membres. Que els Països catalans demostrin la seva solidaritat amb el poble saharauí!
35 anys en la història contemporània espanyola no són res, només un petit fragment de temps històric. Però han estat els 35 anys més estables des del punt de vista democràtic, tot i que la democràcia existent és estrictament formal. Ara bé- i potser perquè són pocs anys o per altres causes més preocupants- el franquisme, i per tant l'herència del dictador, persisteix. La caverna, el que durant la Transició s'anomenava el búnquer, ha perviscut i reviscola els darrers temps amb més força que mai. Tenim un PP que no és homologable a la dreta europea, que defensa des del put de vista moral posicions pròpies del catolicisme més reaccionari; que justifica la corrupció com a consubstancial a la política; que destil·la odi i incomprensió voluntària, militant, contra Catalunya i els fets nacionals no espanyols de l'estat; que és xenòfob (superant fins i tot el Règim!); que és fill directe- a través sovint de l'ADN familiar dels seus afiliats- del Franquisme, al qual des del punt de vista històric valora com el mal necessari per acabar amb la perillosa deriva revolucionària de la societat espanyola dels anys trenta. Aquest PP no està sol, sinó que s'alimenta de mitjans afins, de potents altaveus mediàtics i de teòrics que han sortit de l'armari on han estat amagats durant el període primerenc de la democràcia. (SEGUEIX)
cbort |
divendres, 19 de novembre de 2010 | 20:46h
Mas ja ha dit que eliminaran la limitació a 80 km. h en les zones de proximitat urbana de l'àrea metropolitana de BCN. És una clara irresponsabilitat. Aquest límit ha permès reduir la contaminació en una àrea que encara té problemes greus de qualitat de l'aire, i sobretot ha aconseguit reduir la sinistralitat! És un atemptat al sentit comú eliminar una mesura que ha tingut conseqüències positives des del punt de vista públic, en el marc d'una política que ha estat premiada internacionalment. La dreta sempre fa un discurs de defensa aparent de la llibertat personal, i aquest és l'argument de Mas per criticar el que anomena la invasió en la vida privada. Però sempre hi ha hagut- i hi ha d'haver- normes reguladores per evitar que ciutadans incívics, trastocats o asocials ens matin, ens facin mal o perjudiquin el bé comú. Per què, si no, hi ha límit de velocitat a les autopistes i carreteres? És que Mas defensa que ningú hi reguli la velocitat i puguem circular si ens plau a 200 per hora? En el fons traspua el clàssic discurs de la dreta contrari a les regulacions. Però ja sabem que en un món poc regulat sempre guanyen els forts, que al final, imposen de fet les seves normes als més febles. Mireu, si no, el cas del que s'anomena "els mercats". En el cas que ens ocupa, els conductors de vehicles més potents i més contaminants (i per tant els qui més poder econòmic tenen) generarien un perjudici superior, a tothom! Mas m'ha recordat Aznar quan va presumir, en un atac de masclisme hispànic davant del gremi de vinaters, que ningú li havia de dir quant vi havia de beure abans de conduir. Doncs, això: el Far West.
Crec fermament en el títol d'aquest apunt. Vaig ser dissabte passat a la manifestació a Madrid- la més important de les que s'han fet- a favor del dret a l'autodeterminació del poble saharauí; estic permanentment- cada dia- en contacte amb saharauís, segueixo l'actualitat informativa de fonts fiables d'activistes compromesos; he pogut comprovar al març passat als campaments de refugiats la creixent disposició a la guerra per acabar de "resoldre" el llarg conflicte que fa 35 anys que dura; comparteixo les anàlisis que alerten sobre la imminent possibilitat d'un conflicte violent i del valor de la creixent demanda al Front Polisario (representant del poble saharauí) per part dels saharauís perquè deixi definitivament les negociacions amb Rabat; em miro l'escenari internacional i constato que s'ha abandonat els saharauís front el genocdi que- casa per casa, barri per barri- està cometent el Marroc a al- Aiun; constato la traïdoria d'Espanya quan el Ministre de l'Interior dóna credibilitat a la versió marroquina dels fets- un cop molt dur per als saharauís- i la ministra Sinde es permet la llicència de condemnar a l'ostracisme els qui opinen amb coneixement de causa sobre la injustícia, i els titlla d'inexperts. Què han fet els "experts" de les NNUU durant els últims 35 anys? Si aquests són els "experts" que déu agafi confessat el poble saharauí. Afirmo que només es deixen dues sortides als saharauís: la rendició incondicional amb la renúncia al seu dret reconegut internacionalment d'autodeterminació, o la Guerra. (SEGUEIX)
Amb aquest títol hi ha un article al portal Kaos en la Red que es pregunta sobre el dilema moral que Felipe González reconeix haver tingut, en una entrevista concedida a l'oficialista El País, sobre la possibilitat de fer volar pels aires una casa on estava reunida la cúpula d'ETA, fa vint-i-tres anys. Reconec que quan vaig llegir aquesta part de l'entrevista em vaig quedar astorat de com ho plantejava González: com un dilema moral, la solució del qual va ser- i d'això se'n vanagloria ara- la correcta. Pèr a mi i per a la majoria de persones que creiem no només en la Demoràcia com a valor superior sinó sobretot en les formes democràtiques, el dilema és inexistent. Quan Felipe reconeix que s'ho va haver de plantejar demostra una tèrbola armadura moral, però demostra també que hi havia serveis secrets de l'Estat que proposaven la guerra bruta, el terrorisme d'Estat, directament al President del Govern. I això significa que hi havia una estructura perfectament organitzada al si de l'Estat que apostava pel terrorisme contra ETA. Els GAL van existir i segurament ho va fer en formes diverses i flexibles i és impossible que fossin desconeguts en la seva gènesi com van afirmar durant anys els dirigents socialistes. És indubtable que eren coneguts perquè n'estaven al corrent les cúpules de seguretat, i pel que es veu ara, parcialment o totalment justificats. El coronel i historiador Amadeo Martínez Inglés afirma en un article publicat al mateix portal que la X dels Gal és el Rei, i posa data de creació als GAL: al 1983, durant l'època felipista. Sigui com sigui, els fets demostren que els qui exigeixen amb tanta contundència la condemna dels actes terroristes i il·legalitzen formacions polítiques no són els més adequats per fer-ho. Per exigir que se segueixin vies pacífiques s'ha d'haver estat sempre pacífic en les formes i en el fons i haver demostrat una conducta irreprotxable políticament i moralment. No és al cas que ens ocupa.
Espanya va arribar tard al colonialisme, i com a estat colonitzador ha fet més feina dins de les seves fronteres que fora, però l'actuació espanyola vers la seva darrera colònia, el Sàhara Occidental, fou tan nefasta i irresponsable que va situar al poble saharauí com a víctima d'un procés de descolonització que no es va produir per abandonament de les responsabilitats del colonitzador. Fa 35 anys que els saharauís viuen l'espoli dels seus recursos naturals (fosfats i pesca principalment) i l'opressió política, econòmica i social a les seves carns. L'autodeterminació a què tenen dret segons totes les resolucions de NNUU no ha arribat mai per causa de la pressió del regne Alauita, invasor il·legal des del punt de vista de la legislació internacional del territori saharauí. Mentre, unes 180.000 persones viuen exiliades als campaments de refugiats de la zona de T¡induf, en plena hamada algeriana, dependent totalment de l'ajut internacional i sense perspectives de vida dignes. He estat als campaments de refugiats (i hi tornaré pròximament) i és impactant com mantenen l'ànim de lluita malgrat les dures condicions de vida en un desert inhòspit on abans no havia viscut ningú. Els darrers temps els protagonistes han estat els habitants dels territoris ocupats, autèntics herois de la dura lluita contra la repressió marroquina.Aminetu Haidar fou la veu del poble saharauí davant del món. I ara ha esdevingut una veu col·lectiva la que ha parlat, la de l'improvisat campament de protesta Gdeim Izik, desmantellat violentament avui per les forces de seguretat marroquines, causant almenys 8 morts (més un nen de 14 anys mort fa uns dies). La geopolítica internacional pot manenir injustícies com aquesta, que ja dura 35 anys, i les víctimes no tenen on recòrrer quan les NNUU fallen- i això passa sovint. Espanya i França venen armes al Marroc i compren al Marroc les matèries primeres que legítimament són propietat del poble saharauí. El joc d'interessos econòmics és ben visible. Però també la UE (aquesta flamant Europa que ens volen vendre com a bressol del progrés) s'inhibeix davant del conflicte perquè França i Espanya en formen part. Avui mateix l'Alta Representant Europea per la Polítca Exterior ha declinat posicionar-se, obviant la legalitat internacional que obliga a fer un referèndum d'autodeterminació. Mentrestant, els saharauís ploren de nou els seus morts. Qui ajuda, avui, el poble saharauí?
(Les darreres notícies que llegeixo després d'escriure l'apunt informen que ni les NNUU ni Espanya condemnen l'atac). Qui ajuda, avui, el poble saharauí?
El Papa ve a Barcelona en visita privada, però l'esdeveniment es converteix en assumpte públic, per dues raons: la primera és que és un personatge que genera controvèrsia i mot més rebuig que adhesió; la segona és per les despeses que l'Administració pública, i per tant tots els ciutadans, pagarà per la visita (centre de premsa, mesures de seguretat a càrrec del Ministeri de l'Interior, lloguer de cadires...) Caram! Per ser una visita privada! A cap altre líder religiós que vingui a BCN se li paga amb diners públics tanta parafernàlia i espectacle. I és que hi ha una anormalitat que és l'existència d'un estat teocràtic a Europa: el Vaticà. I això encara que la visita sigui privada encareix l'estada perquè ve un Cap d'Estat. Amb la diferència que un altre cap d'estat no faria un recorregut de tanta magnitud, ni es llogarien cadires per veure'l. Es reduiria a una vista a les autoritats, una roda de premsa i prou. Però, no: el Sant Pare s'endu el seu Papa-mòbil i es passeja- en visita privada!- pels carrers de la ciutat a costa del pressupost públic i del segrest i incomoditat dels ciutadans. Algú s'imagina això mateix i les reaccions que suscitaria si vingués un líder religiós que no fos catòlic, musulmà, per exemple? I què faran els nostres líders polítics que s'omplen la boca de laïcisme? Aniran a les celebracions religioses? I tant, que hi aniran! Què hi fan allí si han estat elegits també amb vots de ciutadans laics o d'altres confessions? Només els representats d'ICV han dit que no hi aniran. Però continuen de bracet del PSC a l'Ajuntament: gran defensor institucional de la visita. Per acabar val a dir que l'Estat del Vaticà no és membre de les NNUU i no ha ratificat els pactes internacionals de drets econòmics i socials ni el destinat a abolir la pena de mort. I es rep el seu representant amb honors!
Jo no t'espero, Ratzinger! No em robis, Ratzinger! No m'emprenyis, Ratzinger!
Fa una estona acabo de veure les notícies de TVE en el canal 24 h, en diferit. I encara estic astorat de com s'hi ha tractat la visita papal, tant a Barcelona com a Sant Jaume (Galícia). Totes les informacions, encadenades, han fet referència als preparatius: amb entrevistes als col·laboradors de la visita, i també als cantaires (Coral Sant Jordi, inclosa) que participaran en l'esdeveniment. He estat esperant i suportant tot el feix d'informacions amb la convicció que després parlarien (com s'ha fet a TV3) dels grups i activistes contraris a la visita, convençut que la sensibilitat democràtica i el rigor informatiu, malgrat l'època que vivim, no havien desaparegut encara dels mitjans públics. No obstant això: res. Ni una paraula. Talment com si TVE ja prefigurés el futur i fos- que ho és- la televisió del PP que vindrà, que no és una altra que aquella que vam haver de suportar durant el franquisme i també mentre governaven. Sembla que a Espanya, les raons d'Estat (el Papa malgrat que no respecta els drets humans i fa apologia de creences perjudicials per a la salut humana contràries a l'evidència científica, és un cap d'Estat: un estat artificial que fou una concessió del feixista Mussolini!) estan per damunt del dret informatiu de molts ciutadans espanyols que mai no sabran que hi ha més contraris que partidaris de la visita, especialment si coneixem les xifres (220.000 euros diaris!) que costarà l'estada d'un personatge tenebròs, que si ve, hauria de ser a costa dels seus fidels, no de tota la ciutadania. D'aquesta Espanya involucionista, n'hem de fugir! Però també cal denunciar argumentalment tots aquells catòlics i catòliques de casa nostra que fent omissió del seu deure de caritat i humanitat, consenten en temps de crisi i de necessitat social les despeses que ens costarà Ratzinger Deplorable, tot plegat.
La deriva conservadora en el terreny econòmic i social dels darrers temps, juntament amb l'atac voraç a la identitat catalana i de retruc a tota manifestació nacional diferent de l'espanyola, han fet reflexionar a més d'un i a més de dos sobre les hipoteques de la Transició. Veient en quina direcció de retrocés va l'estat espanyol, en el terreny de l'arquitectura institucional i en el terreny de les polítiques econòmiques agressives neoliberals; veient com de porug o domat és el sindicalisme; com l'esquerra instal·lada (PSOE-PSC, IU-ICV...) és de traïdora en uns casos o d'impotent en d'altres; veient com s'han perdut la majoria de formes d'organització i associació de base; com de controlats estan els mitjans de comunicació que haurien de garantir un pluralisme quasi inexistent; com es deterioren les condicions de vida de la majoria de la població, indefensa perquè no té organitzacions de base fortes que la defensin; com s'ha anat anestesiant la societat a base de mitjans de comunicació lacais i una televisió nefasta, entre altres tristeses col·lectives, hom pot pensar, s'atura a pensar si bona part del mal no ve d'una Transició que tingué per objectiu públic la construccció de la Democràcia i com a objectiu inconfessable el desmuntatge de l'esquerra més combativa i l'assentament de la dreta al poder (econòmic i polític) amb la cara rentada pel detergent de la mateixa Transició. En aquell temps el socialisme psoista i l'eurocomuinisme de Carrillo amb marca Berliguer (del dirigent eurocomunista italià Enrico Berlinguer), de bona fe o no, van esbandir els carrers, rentar les fàbriques i netejar els barris.
A mesura que l'economia financera ha esdevingut la dominant, és a dir, la que genera més guanys i la que finalment condiciona el camí de l'economia capitalista mundial, aquesta ha anat augmentant la tendència a la voracitat, pròpia d'un sistema que només té per objectiu el guany; i els seus actors han anat defensant polítiques d'aprimament de l'estat amb l'objectiu de quedar-se amb els serveis públics (alguns dels quals han estat venuts a preu de saldo a corporacions privades) i sobretot de quedar-se amb el bé més preuat que menys feina dóna i més beneficis produeix: el diner. El diner que invertit dóna més diner però que no produeix absolutament res útil per a les persones. I els diners públics que gestiona l'Estat per garantir les pensions de la ciutadania- un dret social dels més importants aconseguit els darrers cent anys, no ho oblidem- són un preuat botí per a la gran banca que aspira a gestionar-los. (SEGUEIX)
La sentència del TSJC contra els reglaments de l'ús del català de l'Ajuntament de BCN i de la Diputació de Lleida posa de nou en evidència l'existència permanent i combativa d'enemics de la llengua dins del país, per no parlar dels nombrosos que té a fora. Vull recordar ara unes paraules del malaguanyat Joan Solà que ens va deixar ahir i que exemplifiquen perfectament el meu pensament i el de molts altres quan patim acarnissadament atacs contra la nostra llengua, deien així: "... una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure i viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil."
La llengua catalana ha mantingut una plenitud i una dignitat notòries malgrat la seva situació de llengua atacada durant segles. La dignitat l'hi hem confegit els parlants, que no hi hem renunciat, que l'hem transmesa als nostres descendents i que la reivindiquem dia a dia escrivint-hi, parlant-hi fins i tot quan no ens trobem en contextos fàcils, posant-la al lloc que li correspon. Però tots aquests esforços poden ser debades si mai no arribem a tenir un Estat propi. Sols un Estat propi pot garantir le defensa plena de la llengua i evitar els atacs permanents per causa de pertànyer a un Estat que com deia Joan Solà, sempre ens ha sigut hostil.
Quan Saura va acceptar la Conselleria d'Interior, en un suposat acte de responsabilitat de govern, molts vam considerar-ho un error de cara al partit del Conseller, entre els quals hi havia molts afiliats i simpatitzants. Essent un partit petit, el més petit electoralment del Tripartit, i venint d'una tradició poc vinculada a les polítiques de seguretat ciutadana, no semblava gens lògic fer-se amb una responsabilitat que hauria correspost a un dels dos grans del Govern: PSC o ERC. Interior ha de ser gestionat per un dels partits majoritaris en cas de coalició. Si bé ICV va cometre un error, cal dir que ho va fer amb consentiment absolut dels seus socis, els quals van fer- i crec que no de manera innocent- un flac favor al seu soci més petit. Ara Montila ja ha dit que no es reeditarà el Tripartit, i ERC ja fa temps que ho va dir. ICV s'han quedat sols en el seu somni d'un govern d'esquerres. Però aquesta solitud també els ha acompanyat durant la seva estada al govern, on sovint han estat menyspreats pels seus socis (encara que no ho reconeixeran mai) i presentats com els díscols. Val a dir que sovint les posicions eren irreconciliables, tot i les tímides preses de posició d'ICV quan no ha estat d'acord en alguna cosa (un exemple: la seva oposició a la LEC, que hauria d'haver estat més contundent).
També a l'Ajuntament de BCN, on governen com a bipartit amb el PSC, ICV ha d'assumir els errors o sortides de via del seu soci gran, que transita pel camí de la derrota electoral a marxes forçades. Malgrat la bona tasca de Ricard Gomà, poc visible pel gran públic.
Precisament Gomà, fa poc, en una trobada amb intel·lectuals afins va haver d'escoltar dures crítiques (des de l'esquerra política i cultural) a la trajectòria i dèficits d'ICV.
Ara per ara, el més vàlid d'ICV és el seu patrimoni humà, conformat en termes generals (ja sé que hi haurà qui critiqui Saura, Baltasar, Boada...), per gent honesta però massa dòcil- al meu parer- i poc avesada a prendre posicions més contundents, tant en l'àmbit social com en el nacional.
Hi haurà una crisi - molt previsible- després de les eleccions autonòmiques que s'intensificarà després de les municipals, i que haurà de dur ICV a una reflexió molt profunda per determinar les causes del fracàs polític, de la desafecció de molts dels seus intel·lectuals i de la pèrdua de connexió amb els moviments socials de base.
Finalment el Tribunal de Justícia europeu ha donat la raó a l'empresa catalana que es va querellar contra la SGAE pel seu abús alhora de demanar indiscriminadament el pagament del cànon digital a les botigues, empreses... que comercialitzaven DVD, reproductors, targetes de memòria... pressuposant que contribuïen o participaven en l'elaboració de còpies il·legals. Un cas flagrant de vulneració del principi de pressumpció d'innocència! Amb tot, es manté que els consumidors ordinaris paguem igualment el cànon vulnerant de nou i a una escala individual però massiva, la pressumpció d'innocència. Així, doncs, quan compro un DVD o una targeta de memòria m'haurien de detenir preventivament i confiscar el material! És allò de la guerra preventiva, recordeu? O allò de "le pegué por si acaso" Una animalada! Per tant, no n'hi ha prou a deixar exemptes botigues o institucions, perquè les institucions no el pagaran, el cànon. Se les pressuposa innocents. No séré jo qui atiï la malfiança envers les institucions, però sí que reclamo el meu dret a ser considerat tan innocent com les institucions que em representen. Pura lògica i pura justícia.
La cancellera alemanya Merckel ha atiat el debat antimsulmà amb la seva defensa del fracàs del multiculturalisme. No és casual que les afirmacions, polèmiques i provocadores, de Merckel es facin a Alemanya, un páis on des de fa temps la islamofòbia creix. Ja tenim, doncs, un/a altra/e líder europea/u que s'apunta a la criminalització de la iimmigració justament ara que la crisi econòmica colpeja durament, tal com ha fet - de manera brutal- Sarkozy amb els gitanos romanesos i Berlusconi amb declaracions i pràctiques feixistes. Es parla molt de musulmans, identificant tota la població àrab com a religiosa, perquè musulmà significa practicant de l'islam, manipulant amb el llenguatge el debat,i es parla quasi exclusivament de musulmans, quan la població immigrant com se sap, és diversa. Per tant, la criminalització o estigmatització se centra en la població d'origen àrab. El brou de cultiu que això té socialment és notable, especialment des dels atemptats a les torres bessones, moment en què l'islam i els seus practicants i per extensió tots els àrabs van començar a ser criminalitzats. A casa nostra, el fenomen Anglada ja va tenir el seu ressò, acompanyat de fenòmens paral·lels com els protagonitzats per García Albiol (PP de Badalona) i més recentment Sánchez Camacho (candidata del PP a la presidència de la Generalitat de Catalunya), que ha dit que Pujol va preferir la immigració musulmana perquè la llatinoamericana dificultava més la construcció nacional, de manera que ara tenim un excessiu percentatge de musulmans. Tornem-hi amb l'estigmatització! Sobre tota aquesta qüestió, complexa i sensible, vull fer algunes reflexions de fons. (SEGUEIX)
El domini de la informació per part dels grans mitjans oblida, silencia, ignora tot allò que no formi part dels paràmetres informatius del sistema. El Sistema és també un sistema d'informació que cobreix només allò que és dins, i que cada cop més té tendència a criminalitzar allò que és "fora". Així, doncs, s'ha cobert a bastament l'aparició en el camp electoral català de les candidatures de Solidaritat catalana i de Reagrupament. Per què? Perquè provenen d'actors que formen part del sistema, mediàtic o polític. I s'ha ignorat sistemàticament l'aparició de candidatures alternatives lligades als moviments socials més actius, formats tant per molts militants de l'esquerra instal·lada com per activistes alguns dels quals havien pertangut a partits que ara governen. Fa pocs dies es va presentar una nova candidatura que només ha tingut el ressò que es mereix, en un moment de crisi aguda com el que patim, en la premsa, webs o plataformes alternatives: les anomenades despectivament antisistema. Des de baix és una candidatura que neix a contracorrent de tot allò que és dogma, parlo del dogma neoliberal que ens fa creure amb profusió mediàtica que només hi ha un model de societat i una sola i inevitable manera de sortir de la crisi.Des de baix aplega corrents de pensament d'esquerra crítica, corrents vinculats als nous moviments socials, corrents independentistes... en la línia de l'esquerra crítica europea que a poc a poc va sortint a partir de la constatació que cal refundar l'esquerra i canviar-la (Bloco d'esquerda, Die Linke, NPA...) Des de baix aposta en el camp social per propostes agosarades que ningú s'atreveix a defensar, o no vol, i de propostes sobiranistes en al camp nacional. És millor que llegiu el seu manifest que no pas que ho expliqui jo. Personalment em limito a difondre des de la modèstia d'aquest bloc les iniciatives dels "sense veu", d'aquells que no tenen al seu servei l'amplificació de la premsa i grans mitjans. No sé encara a qui votaré a les properes eleccions al Parlament; no és, doncs, aquest un apunt electoral ni una maifestació de vot. Sóc dels qui han quedat orfes de referents però que no renunciem a fer coses ni a comprometre'ns. Sort tenen- tenim- els "sense veu", de la Xarxa i de la democratització informativa que ha comportat, perquè si no, viuríem sota la llosa sistèmica.
Kaos en la red és un excel·lent portal digital d'informació alternativa, en el qual es narren i s'opinen les coses i els fets des d'una altra òptica, des de baix. Mai des de la mirada de periodista displicent o professional que es creu obligat a donar una informació sense arestes que incomodin. Sovint, molt sovint, Kaos en la red dóna veu a col·lectius que són sistemàticament ignorats en la gran premsa o que quan hi surten és només per desqualificar-los. I ho fa de manera constructiva, explicant allò que pensen, allò que fan. És un portal internacional, que abasta l'estat espanyol, Amèrica llatina i Portugal. Sovint es parla dels pobres amb nom propi, de la pobresa concreta, no la de l'estadística; es parla del joves precaris; dels aturats..., és a dir dels col·lectius o persones que no tenen accés a les xarxes informatives establertes. Kaos en la red fa difussió d'iniciatives i propostes alternatives de manera constructiva i mai no s'hi ha vist cap incitació de la violència, cosa que no vol dir que no se la consideri justificada en casos d'opressió i injustícia, és a dir, en casos on la violència l'exerceix el poderós. Als anomenats despectivament antisistema ja fa temps que se'ls busquen les pessigolles i hi ha tot un estatus dominant, d'esquerres i de dretes, que els redueix a simples agitadors, vàndals i gent de mal viure. I és així perquè denuncien contínuament els dèficits, les injustícies, les insuficiències del sistema, en el qual conviuen amb perfecta harmonia la dreta i l'esquerra instal·lada, dues cares de la mateixa moneda. La intenció de l'Ajuntament de Barcelona, representat ideològicament per la regidora Escarp, de prohibir determinades pàgines com la que esmento és una pulsió autoritària que no és nova: ha estat covada llargament i ara aprofita els aldarulls que van tenir lloc el dia de la vaga per criminalitzar tots els moviments socials, els únics, actualment, que parlen clar i que no es deuen a servituds. Si llegiu Kaos en la Red hi veureu seriosos articles d'intel·lectuals, reflexions rigoroses, que no provenen de vàndals que cremen contenidors ni de violents trenca-aparadors. El Sindicat de Periodistes dóna suport a aquests portals, una munió de persones, moltes destacats professionals, dóna suport a la lluita per evitar la seva criminalització. L'Ajuntament barceloní posa més èmfasi a criminalitzar els antisistema que a Millet, un autèntic coneixedor de les clavegueres del sistema que tant es vol protegir. Em declaro antisistema- i sembla que això és diferent que declarar-se anti altres idees, conceptes.... Es perverteix el significat del prefix. El meu blog és sistemàticament antisistema. Vull que se'l llegeixin els socialistes que ja no ho són, els convergents espantats, els verds indecisos, els independentistes d'ordre i que hi cerquin manifestacions punibles, incitacions a la revolta, afirmacions inquietants... Escodrinyeu-lo i afegiu-lo a la llista.
Bloc àmpliament dedicat al vi, entre altres comentaris personals de l'autor. Hi trobareu bones guies i referències de vins del país i de fora del país.
Útil per anar tastant...
La Plataforma per la Llengua és una entitat que té per objectiu garantir la presència de ple dret del català en tots els àmbits i a tot el territori de llengua catalana.
La vida expressada en forma de sublim poesia. Bloc de Victòria, d'altíssima qualitat literària, d'intima sensibilitat poètica. Si voleu un passeig per la pau i el plaer de la lectura, i el de la vida... entreu-hi.