Gmail va tenir ahir una avaria històrica que va deixar sense els seus comptes a milers d'usuaris, va eliminar correus rebuts, desats, fitxers... que guardaven aquests usuaris. De moment no s'ha recuperat la informació perduda i Gmail ha publicat una nota en què diu que està esbrinant què va passar. Som terriblement vulnerables i no ens n'adonem. Si tenim fitxers importants guardats, associats a un compte de correu o en un espai-magatzem virtual, o en qualsevol contenidor virtual extern a la nostra màquina, ens podem trobar en un tres i no res que han desaparegut. Això pot comportar pèrdues importants, tant si són de caràcter professional com personal. Hi ha empreses que treballen amb Gmail o altres serveis semblants, escoles, universitats... Imaginem-nos la catàstrofe d'un atac o d'una avaria... Si la dependència del petroli és un gran problema- com podem comprovar ara- la dependència d'una única tecnologia- la informàtica- i més d'una sola empresa de serveis, ho és més encara. En un món interconnectat la dimensió d'aquesta dependència és immensa. Som extremadament vulnerables. Òbviament, moltes empreses tenen el seu propi sistema, però són milions els usuaris que depenen d'altri. I són la majoria. El poder, doncs, de les xarxes socials i de tots els serveis informàtics és un gegant amb peus de fang.
Estic convençut que la mesura de limitar la velocitat a un màxim de 110 km h serà inútil per a l'objectiu que diu proposar-se. Francament, si la crisi líbia s'estanca i si s'estenen els conflictes a altres paÏsos productors de l'or negre, la mesura serà només simbòlica. El problema de fons que tenim i que va lligat al model de desenvolupament i de civilització és la dependència del petroli. Ja fa molt de temps que se sap que és finit si el continuem extraient al ritme actual. Per tant, si el sistema no depengués d'interessos poderosos ja s'hauria fet una aposta grossa per les energies alternatives i per caminar cap un altre model de societat. Si no s'ha fet, ara és ridícul limitar velocitats.
No sóc pas contrari a la limitació, ans al contrari. Com menys es corri, millor: per a la contaminació i per a la seguretat. És aquí on traurem avantatges immediats. Perquè la reducció no serà prou si el conflicte s'allarga. I si s'allarga, què?
Quan bull, el desig esguarda el cos estimat amb l'anhel pur i la impaciència de la pell, i en repassa delitós els contorns i les fronteres que el delimiten i el fan infinit alhora. Es transforma el desig en un viatge bell que navega pell i formes i configura un trànsit ple de plaers alçats que s'encavalquen i dialoguen, vius i exaltats, mentre dura, marinera, l'odissea entre mars perfumats de tu i de mi: ara ones encrespades, ara dunes suaus d'aigua. Cada corba esguardada és corba viatjada, cada plec és explorat, a voltes picant a la porta, a voltes obrint-la amb dits plaents. Cada plec és explorat. Quan bull el desig l'esguard s'afina i es pinta de colors de llum perquè les ninetes en siguin fars, enlluernin el viatge i en siguin les expertes guies . Quin esguard més bell, el del desig, quan em mires i veus la veu que no parla, quan em mires i veus el que no dic. Quatre ninetes juganeres que juguen a fet i a amagar, que s'alcen i obren les parpelles, que s'abaixen i les clouen per mirar sense veure... la marinera odissea entre mars perfumats de tu i de mi. Quan bull el desig...
Ho ha dit Muammar Gaddafi, cap del règim autoritari de Líbia, que ara s'enfronta a protestes al carrer i demà a una jornada convocada per l'oposició, la qual fa servir profusament Internet i les xarxes socials. Quan un règim tancat es veu amenaçat, fa servir sense excepció el recurs de l'enemic permanent, com feia el nostre cabdill Francisco Franco apel·lant la reiterada "conspiración judeo-masónica" i el dimoni comunista. Però el món està canviant i ho fa a velocitat vertiginosa a través d' Internet i les xarxes socials. El paper d'Internet en totes les "revoltes" antiautoriàries (incloent-hi la de Wikileaks) ha estat i és fonamental. La capacitat de difussió de la Xarxa i l'existència de telefonia mòbil provista de càmeres són elements que fan dificil el control de la informació. I no sols per als estat autoritaris, sinó per tots. Facebook, del qual sóc usuari, permet fer ciberactivisme en temps real. A voltes només una imatge o un senzill vídeo pot fer bullir la xarxa social en poques hores. Quan un govern- com el cas recent d'Egipte- tanca o restringeix la Xarxa demostra a tot el món la seva feblesa i es posa tant en evidència que li és difícil mantenir la restricció molt de temps. A banda de la dificultat d'esquivar les dreceres i trampes que troben els més experts internautes per burlar sovint les mesures restrictives. Si haguéssim de contestar a Muammar Gaddafi podríem dir-li que facebook no és una conspiració imperialista, perquè facebook és qualsevol cosa que desitgin els seus usuaris. De moment, almenys.
La Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha dit que es congelarà la compra d'ordinadors per als alumnes que encara no en tinguin per al curs vinent i que l'alumnat, el professorat i les famílies que pateixen la provisionalitat de fer classes en barracons hauran de romandre-hi un temps més fins que la crisi amaini.
En relació als ordinadors, la mesura em sembla prudent. No tant per motius econòmics sinó pels problemes de connectivitat i la imporvització escandalosa que ha patit un projecte més pensat per a la lluïssor dels polítics que per a la millora de resultats educatius. Però el barracons! Els barracons no són tolerables. I quan abans desapareguin, millor. Un cop més, l'escola pública és qui més rep. Un cop més, els seus usuaris, que van des de gent convençuda de la seva qualitat fins als sectors més modestos, són els qui paguen. Tanta equiparació de la privada-concertada a tots els nivells (santificada per la Llei d'Educació de Catalunya) i tan desiquilbrada que està la balança en detriment de l'escola pública.
Quants alumnes de la concertada fan classe en barracons?
Mentre això passa, es tanquen batxillerats nocturs púiblics, es retarden projectes interessants com els instituts-escola i es projecta concertar més trams educatius, en benefici de l'escola concertada.
M'alegro que l'alumnat, el professorat i les famílies de la concertada no hagin de patir els barracons. Però la justícia i l'ètica política hauria de dur els governs a no permetre que l'escola pública, la de tots, mantingui instal·lacions provisionals que no permeten als seus professionals i usuaris fer projectes de futur, si més no en l'espai, que no és poca cosa.
Repeteixo la pregunta per resumir i il·lustrar la injustícia: Quants alumnes de la concertada fan classe en barracons?
Joves han estat es qui han pilotat les revolucions àrabs; joves amb mòbil, connectats a Internet, usuaris de les xarxes socials, oberts a la informació i al món. Joves que res tenen a veure amb els estereotips del jove islamista fanàtic i religiós. Joves que són com molts altres joves del món. El tancament d'Internet per part del govern egipci del desplaçat Mubàrak fou un símptoma clar d'on es coïa la revolució, si més no, dels seus mitjans més potents de difussió. Les anomenades revolucions àrabs encara són una incògnita quant al seu futur, però no sembla que tingui massa fonament la por (apocalíptica en molts casos) a l'islamisme de l'estil iranià. Perquè els protagonistes no volen un estat tancat i asfixiant (com el que han enderrocat) sinó un estat democràtic i social (no oblidem l'adjectiu "social" perquè bona part de la protesta se centra en la manca d'expectatives de joves molt preparats), volen més llibertat, drets humans i un futur de vida digna. Vull dir que la base sociològica més activa de les revoltes han estat joves oberts al món, secundats per la majoria social. Amb aquests vímets és difícil que el resultat sigui una deriva islamista. De fet, els islamistes han estat sorpresos per la magnitud de la revolta. Però encara és aviat i tot està per fer. I tant a Tunísia com a Egipte poden sortir ara tendències profundes amagades o reprimides pel règim panarabista de Mubàrak o pel règim de Ben Alí. Quan el corsé repressiu deixi de funcionar del tot, tothom voldrà jugar el seu paper i poden sorgir tendències molt conservadores arrelades sobretot en el món rural, més allunyat de les metròpolis protagonistes. Amb tot, Facebook, Twiter, Internet en general, la telefonia mòbil i un món cada cop més interconnectat són eines clau del present i del futur pel que tenen de potencial per prefigurar una societat oberta. No obstant això, cal no oblidar la diplomàcia internacional i la necessitat que els EUA siguin pragmàtics i intel·ligents. Les revoltes no han seguit el cànon clàssic de l'antiimperialisme americà. Això també ha estat diferent.
Tothom sense excepció ha titllat l'acord sobre l'endeutament de la Generalitat d'insuficent. Fins i tot el President ha dit que és per a un aprovat justet. No seré jo qui no reconegui la dificultat del moment, però malgrat aquesta dificultat, la sensació és que tornem a aquell "bon rotllo" amb els governs centrals de torn i a prendre les engrunes que ens donen, sempre, malgrat la migradesa, a contracor. Ara tot sembla justificable per la crisi, per la difícil situació en què ens trobem. Però tampoc m'imagino un escenari gaire diferent si algun dia ens en sortim. Fins i tot pot ésser pitjor si la dreta ultramontana del PP obté la majoria absoluta, de la qual avui estan molt a prop, segons l'últim estudi d'opinió. Jo, i molts, ja ho prevèiem, això. Ja prevèiem que la tradicional moderació de CiU els va incrustada a l'ADN i que en realitat no tenen un altra política que la de sempre. La del peix al cove. M'agradaria equivocar-me.
Sempre hi penso, en la profunditat del temps que ens abraça, com un embolcall que ha recorregut trams de vida per dreceres comunes a voltes, divergents d'altres. Les veus que parlen quan ens trobem, quan ens retrobem, tenen sonoritat de temps, eco de dies antics i sempre duen una cadència heretada dels anys, d'aquells anys de cel en què tu i jo vam travar amb una arrel indestructible l'amistat que ens lliga a la vida, a aquella corda que vam tibar per aferrar-nos-hi i que se'ns va endur veloç i enlairada cap al món a una velocitat vertiginosa que vam gaudir farcint-la de rialles i dels temors amagats que no manifestàvem però que vivien reclosos rera la closca tendra que trencava la nostra infantesa. Tanmateix viatjàvem obstinats, prement fort i amb avidesa el tram de corda que havíem decidit agafar per créixer i respirar tots els cels possibles, i els impossibles. Eren anys de cel, aquells; recordes?
Recordes dos cossos joves arquejats amb els braços oberts al món? Recordes les primeres nits de lluna maridada amb la mar, quan fèiem música amb els mots que tot just havíem après a pronunciar? Recordes com engolíem les illes, d'una en una, de la nostra Mediterrània?
Eren anys de cel, aquells... quan els cabells d'una noia esbullats tendrament ens feien pessigolles i en bevíem l'aroma, per primer cop. Quan la pell bruna del desig ens duia a geografies incògnites. Recordes, els anys de cel i vent i pell de mar? Les nostres veus, així, tenen sonoritat de temps: porten en cada melodia pronunciada la salinitat d'aquells dies i l'aire de cada cel begut, la nostra força heretada. Parlem, i parlem amb el gruix dels dies que hem assaborit, de les lluïssors retingudes a les ninetes del cor. Som dues onades de mar xocant en cada paraula, feliços d'aixecar tempestes de vida amb els mots de la nostra vida, de fer tremolar el món en cada conversa, com tremolava el món en els dies de cel i pells de noia, quan el desig esdevenia vaixell pirata. Tenen sonoritat de temps, les nostres veus, amic de sempre. També avui, ara, inhalen el vent d'ara mateix i beuen el vi del present deixant que el pòsit resti com una memòria futura que compartirem, de nou i com sempre. I llavors direm que aquests temps eren aquells en què assaboríem a glops una vida i conqueríem la placidesa d'una navegació, encara pirata, fornida amb l'impuls de la corda primerenca que ens acompanyarà fins que decidim dir-li adéu amb la mateixa mirada amb què la vam prendre per primer cop. I encara serem nens amb els cossos arquejats al vent.
Mentre els egipcis es juguen la vida a la plaça Tahrir i els seus voltants i l'esperança és el motor de milions de persones, la diplomàcia europea només és capaç de dir a l'oposició egípcia que negociï amb Mubàrak, quan el que demana aquesta mateixa oposició i la majoria del poble és la dimissió immediata del "faraó" i la seva definitiva i irreversible momificació política. Com es pot fer una diplomàcia tan tébia, tan allunyada del sentit mateix de la revolta? Algú creu, a Europa, que l'oposició organitzada negociarà amb qui els ha torturat durant 30 anys i amb qui envia esbirros i policia secreta contra els manifestants? El mateix va passar, però malauradament sense tan ressò miediàtic, amb el conflicte saharauí recent. La diplomàcia europea es va limitar a "aconsellar" a les dues parts que cerquessin la pau. Mai Europa apareixerà compromesa i sense renúncies amb la democràcia i la justícia? Aquesta Europa que és forta per imposar deures als ciutadans i que enalteix Angela Merkel com la mestra que aprova o suspèn, però feble per exigir justícia internacional, no és la meva Europa. Ni la de dels ciutadans.
Amb una intervenció molt matisada però nítidament crítica, Juan Torres, professor i economista membre de l'organització Attac, comenta la magnitud que té i tindrà per als sindicats i per a tots els qui vivim d'un salari, l'error comès amb aquest pacte. Perquè ens trobem davant d'una successió d'extorsions.
Mohamed Bouazizi, el jove tunisià desesperat que es va cremar en senyal (suïcida) de protesta per la falta d'expectatives de la seva vida i el maltracte de les autoritats i que va encendre (literalment) la flama de la revolució del gessamí, no serà mai, probablement, un heroi. Si aquell acte desesperat l'hagués fet un dirigent revolucionari, un activista conegut, un personatge amb certa èpica prèvia, avui, i ahir i abans d'ahir, els diaris anirien plens de la seva biografia i de les seves gestes (inventades o no) i Mohamaed Bouazizi hauria entrat a l'àmbit de la santificació històrica. Tanmateix, Bouazizi no era "ningú". I en canvi ho era tot. Metàfora dolorosa d'un poble desesperat. Però els herois santificats amb dret a entrar per la porta grossa al llibre de la història no són mai sabaters, forners, botiguers, venedors de fruita... Es recordarà la revolució, però no tant qui la va encendre. Així s'escriu la història. Almenys, la seva mort no ha estat absurda.
Era d'esperar que es revelés el que es podia intuir sobre la hipocresia de la política i la diplomàcia internacionals. Els EUA coneixien els abusos de la policia egípcia, l'arquitectura interna del règim de Mubàrak i amb tota probabilitat també el que passava a Tunísia. Ara que els pobles de Tunísia i Egipte han arriscat la pell i moltes persones han perdut la vida en les revoltes antiautoritàries d'ambdós països, Obama diu que vol revisar les relacions amb Egipte. Però ja fa temps- i els cables de Wikileaks així ho revelen- que els EUA eren coneixedors de la "brutalitat quotidiana" del règim egipci. Europa també ho sabia. Però mentre Egipte i Tunísia eren garants d'estabilitat ningú no deia res, i nosaltres, els ciutadans orgullosos de pertànyer al món democràtic, viatjàvem a Egipte o Tunísia sense cap escrúpol i en molts casos sense la més mínima consciència de les aberracions autoritàries dels seus règims. Potser que ja sigui l'hora que despertem i, per exemple, en el cas del turisme comencem a crear consciència i a no viatjar a països autoritaris. La llàstima és que les opcions turístiques se'ns reduïrien molt, però el món no és un paradís i no tenim cap dret a maquillar-nos-el.
És molt interessant- retornant al principi- que la revindicació dels DDHH hagi entrat amb força als països àrabs (almenys a dos d'ells, tot i que els efectes es poden estendre, encara que sigui a través de l'augment de les subvencions a productes bàsics, com ja és el cas d'Algèria i el Marroc).
Un documental excel·lent produït per Arte-France, TVE i TV3 que ens mostra com els productes que ens venen estan pensats perquè s'espatllin. De com això és l'essència del nostre funcionament econòmic on el "créixer per créixer" és l'absurda filosofia dominant. Però per continuar consumint com ara es necessitarien uns quants planetes Terra. Ens ho podem permetre? No és hora d'apostar per un altre model econòmic? La resposta depèn del nostre grau de consciència.
L'article de Jordi Pujol on contempla i contraposa alhora la Independència de Catalunya com a sortida a l'hostilitat i incomprensió bel·ligerant d'Espanya, ha portat cua, i encara la hi porta. Tanmateix, no hauria de sobtar ningú que per primer cop Pujol parli d'Independència perquè els darrers temps també molts altres que abans no en parlàvem tant, n'hem parlat com a sortida inevitable per la supervivència lingüística, social i econòmica del país, ateses les constats històriques espanyoles, manifestades obertament els últims anys. No obstant això, amb el seu arrelat i constitutiu realisme, Pujol ens convida a reforçar-nos internament mentre no arriba una hipotètica consulta o un moment històric significatiu per avançar nacionalment. I crec que en aquest punt pot coincidir la majoria del país. Reforçar-nos internament poden ser moltes coses, però n' hi ha algunes que han de concitar el consens: la defensa contundent i sòlida de la llengua; la defensa de l'autogovern estirant al màxim les competències i plantant cara a les tendències uniformitzadores; la defensa del les infraestructures necessàries per al desenvolupament de l'economia (corredor mediterrani, aeroport del Prat...); la denúncia permanent del desequilibri fiscal, es a dir, del que s'anomena espoli fiscal i la cerca persistent i sense treva d'un finançament just. Mentre, cal crear cohesió social amb polítiques socials que la creïn i evitin fractures internes, i cohesió de país sumant partidaris del reforçament intern a través de la creació de consens majoritaris en els temes clau que abans he esmentat. Ens hi haurem de posar, perquè l'altre camí és el de la lenta decadència.
Quan es mor algú com tu, amb qui havies compartit moments i que formava part de la teva generació, que havia viscut- com tu- al mateix barri i havia mirat els mateixos paisatges i tenia a la retina allò que tu també tens...; quan es mor algú com tu, el sotrac, la sobtada consciència de la fragilitat de la vida, del fil prim i trencadís que ens manté aquí, penetra atorrentada com un riu rugint a dins nostre i ens avisa, sense eufemismes ni metàfores, que la vida és UNA i que no en tenim cap altra; que la tenim aquí i que ens acaricia la pell, pertot, ara mateix; que sovint no hi parlem ni li diem, en bram o xiuxiueig, que l'estimem. En el nostre transitar pel temps ens acompanyen les absències, i cada una d'elles és la veu de la vida que ens crida a ser-hi, a acompanyar-la amb plenitud i sense renúncies. Viure per morir ben viu.
El reconeixement, per fi, de l'ús parcial (que quedi clar que és parcial) de les llengües catalana, basca i gallega al Senat té un alt valor simbòlic no menyspreable (ja hi ha qui se n'encarrega de menysprear-lo) però dissortadament forma part de la llarga i poc efectiva lluita per aconseguir a pas de tortuga coixa petites engrunes de reconeixement de la plurinacionalitat d'un Estat que no vol ser-ho. Ja ho ha dit Rajoy, que no és propi d'un país normal. Hauria de mirar, Rajoy, què passa al Canadà o a Suïssa i dir en veu alta que són països anormals. Però cal reconèixer a Rajoy, en el nostre cas, la raó, perquè a Espanya allò "normal" tant històricament com en el present ha estat el menyspreu, la violència, i la resistència a reconèixer altres llengües que no siguin la castellana. Per tant, si Espanya reconeix l'oficialitat institucional de totes les llengües està deixant de ser fidel a la seva normalitat. Quanta raó té, senyor Rajoy! Tot plegat reforça els qui pensem- i cada cop som més i més convençuts pels fets- que el camí cap a la plurinacionalitat és una via morta i que cal fer un salt decidit si volem sobreviure i no morir exhausts en una lluita que fa massa temps que dura: més de cent anys.
La tardana reacció del PSC, d'una part del PSC, en relació a les municipals a Barcelona, és una bona eina per a l'oposició. Honora a Montserrat Tura el fet de jugar-se-la competint amb Hereu i alhora per intentar salvar el seu partit de la derrota anunciada, però la pèrdua de Marcarell per al mateix objectiu ja és un llast afegit que haurà d'intentar remuntar el PSC barceloní. I això no juga pas a favor del PSC encara que és millor que no reaccionar i entestar-se a defensar Hereu des del fortí decimonònic de la federació barcelonina del PSC. Però CiU té un candidat consolidat, anunciat, que ja està fent campanya i porta molt avantatge a Tura i a Hereu. CiU no es veurà afectada per batalles internes i les del PSC les podrà aprofitar en benefici propi, com ja ha fet només anunciar-se'n les primàries. Per tant, tot dependrà de la rellevància que tingui la victòria de Tura (estic segur que Tura guanyarà a Hereu si no és que els del PSC es veuen afectats per un virus cerebral). I de com Tura surti mediàticament disparada després de la seva victòria, i també de com portin el perdre els partidaris d'Hereu. Un mal-perdre seria letal del tot. Hi ha la incògnita de qui serà el candidat o candidata independentista i a qui podria restar vots d'entre els dos contrincants principals, una cosa a tenir molt en compte. En aquest context, qui estan més sols i a mercè del PSC, són els d'ICV. Marcar perfil propi els pot servir com a molt per mantenir la fidelitat de vot però tenen un recorregut limitat.
L'atemptat contra la senadora Gabrielle Gifford pot tornar-se a repetir, sinó aviat, sí en un altre context i potser amb una altra forma de violència. Parlem d'actes violents contra persones per la seva manera de pensar. Des de la irrupció del conservadurisme neoliberal a l'era de Reagan i Tatcher s'han desencadenat una sèrie d'idees hegemòniques de caràcter dur que han calat profundament al cos social i que han fet perdre l'hegemonia en els valors a l'esquerra, que la va mantenir durant els seixanta i els setanta. La ultradreta conviu tranquil·lament instal·lada dns del sistema polític. Ja no és una utradreta "outsider" de mètodes radicals (cops d'estat, actes de desestabilització violenta...) sinó que s'incardina a l'interior dels partits conservadors i hi té nombrosos seguidors, també a fora, representats per periodistes de prestigi, per diaris sencers, per fundacions, professors, moviments socials. És a dir que s'escampa per tot el cos soc¡al. El moviment Tea Party té la seva representant dins del partit conservador nordamericà en Sarah Palin, Aznar representa el mateix dins del PP. La dinàmica fàctica creada per aquests moviments i tendències condiciona les polítiques conservadores i algun cop els dóna rèdits com ha pogut comprovar el PP català amb el discurs anti-immigració d'Alícia Sánchez Camacho. El poder d'aquesta onada de pensament extremadament dretà afecta també els altres partits arribant a contaminar fins i tot la socialdemocràcia, especialment en el tema de la immigració. La retòrica i simbologia violenta utlitzada pels "neocons" més dretans arreu estimula i predisposa a l'acció radical, violenta, a l'eliminació del contrari. En un context com aquest, en el qual la crisi fa augmentar la tensió social, o en el cas dels EUA, on les reformes d'Obama toquen el nervi central d'alguns dogmes dretans, i amb una ultradreta instal·lada sense traves dins del sistema, les accions violentes poden aprèixer en qualsevol moment. També de violència institucional, com la ràtzia antigitana de Sarkozy.
La imatge (ja retirada) és del web de Sarah Palin i es veuen les circumscripcions d'alguns senadors/es demòcratres apuntades per una diana, entre elles la de Gabrielle Gifford.
És incomprensible la tenacitat sindical a negociar tant sí com no amb el govern el tema de l'allargament de 'edat de jubilació i els atres temes laborals. No dic que no sigui bo negociar, però en les circumstàncies actuals sembla increïble la posció dels sindicats després de l'aprovació de la reforma laboral i amb les intencions que ha manifestat el govern en relació als ajustaments necessaris, segons ells. Al llegir les declaracions de Pérez Rubalcaba, portantveu del govern, dient que cal negociar els dies i les hores que calgui, i al veure la "paciència" voluntària dels sindicats, em pregunto si no hi ha res que la ciutadania comuna no sàpiga: alguna informació rellevant que manegen els líders sindicals i els governamentals que els tingui tan entestats a evitar la vaga general. Hauran amenaçat els mercats de tombar l'Estat Espanyol al primer assalt si hi ha una vaga general? Si és així, si fins i tot els sindicats es pleguen a la pressió dels mercats per evitar més mesures i més atur, els ciutadans estem totalment desprotegits i la democràcia és un decorat de cartró pedra.
S'han presentat diverses iniciatives al Parlament per evitar l'abús del sistema hipotecari espanyol que obliga a continuar pagant la hipoteca inassumible després d'haver perdut el pis, cosa que significa l'embargament dels ingressos que una família o una persona té per viure o malviure. La voracitat dels bancs i caixes, que és la mateixa que la del sistema econòmic, és insadollable si no se la frena amb mesures polítiques que evitin els abusos i protegeixin els qui passen per un mal moment o no tenen recursos suficients. S'han creat unes quantes plataformes reivindicatives relacionades amb el "dret" a l'habitatge, des de les AAVV fins a plataformes okupes, totes elles destinades a reivindicar un accés digne a un dels drets constitucionals. L'última proposició és del grup ICV-EUiA i planteja formes alternatives de quedar-se a l'habitatge com poden ser passar-lo a règim de lloguer o usdefruit i satisfer el deute gradualment. Mesures que poden beneficiar tant a bancs com a propietaris que estan a punt de deixar de ser-ho. Conjuntament també es proposen mesures per no concedir hipoteques que ultrapassin el 30% dels ingressos, que és el límit recomanat per les organitzacions de consumidors. Tot plegat forma un conjunt raonable de propostes que procuren evitar una de les injustícies més punyents del sistema hipotecari espanyol, agreujada per la crisi fins a límits dolorosos. Es calcula que es procedirà en poc temps a l'embargament de 40.000 pisos més, i la sagnia continuarà durant molts més anys. Ja que no es fan polítiques d'habitatge que puguin donar la volta a la truita i introduir mesures efectives per incidir al mercat: parcs de lloguer massiu, habitatge públic que almenys arribi al 50% de l'oferta; ajuts permanents segons els ingressos..., les mesures proposades, si s'aproven al Congrés, poden ser una cura pal·liativa a la ferida que provoca el mercat hipotecari a moltes persones.
Bloc àmpliament dedicat al vi, entre altres comentaris personals de l'autor. Hi trobareu bones guies i referències de vins del país i de fora del país.
Útil per anar tastant...
La Plataforma per la Llengua és una entitat que té per objectiu garantir la presència de ple dret del català en tots els àmbits i a tot el territori de llengua catalana.
La vida expressada en forma de sublim poesia. Bloc de Victòria, d'altíssima qualitat literària, d'intima sensibilitat poètica. Si voleu un passeig per la pau i el plaer de la lectura, i el de la vida... entreu-hi.
Gmail va tenir ahir una avaria històrica que va deixar sense els seus comptes a milers d'usuaris, va eliminar correus rebuts, desats, fitxers... que guardaven aquests usuaris. De moment no s'ha recuperat la informació perduda i Gmail ha publicat una nota en què diu que està esbrinant què va passar.
Estic convençut que la mesura de limitar la velocitat a un màxim de 110 km h serà inútil per a l'objectiu que diu proposar-se. Francament, si la crisi líbia s'estanca i si s'estenen els conflictes a altres paÏsos productors de l'or negre, la mesura serà només simbòlica. El problema de fons que tenim i que va lligat al model de desenvolupament i de civilització és la dependència del petroli. Ja fa molt de temps que se sap que és finit si el continuem extraient al ritme actual. Per tant, si el sistema no depengués d'interessos poderosos ja s'hauria fet una aposta grossa per les energies alternatives i per caminar cap un altre model de societat. Si no s'ha fet, ara és ridícul limitar velocitats.
No sóc pas contrari a la limitació, ans al contrari. Com menys es corri, millor: per a la contaminació i per a la seguretat. És aquí on traurem avantatges immediats. Perquè la reducció no serà prou si el conflicte s'allarga. I si s'allarga, què?
Quan bull, el desig esguarda el cos estimat amb l'anhel pur i la impaciència de la pell, i en repassa delitós els contorns i les fronteres que el delimiten i el fan infinit alhora. Es transforma el desig en un viatge bell que navega pell i formes i configura un trànsit ple de plaers alçats que s'encavalquen i dialoguen, vius i exaltats, mentre dura, marinera, l'odissea entre mars perfumats de tu i de mi: ara ones encrespades, ara dunes suaus d'aigua.
Ho ha dit Muammar Gaddafi, cap del règim autoritari de Líbia, que ara s'enfronta a protestes al carrer i demà a una jornada convocada per l'oposició, la qual fa servir profusament Internet i les xarxes socials.
La Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha dit que es congelarà la compra d'ordinadors per als alumnes que encara no en tinguin per al curs vinent i que l'alumnat, el professorat i les famílies que pateixen la provisionalitat de fer classes en barracons hauran de romandre-hi un temps més fins que la crisi amaini.
Joves han estat es qui han pilotat les revolucions àrabs; joves amb mòbil, connectats a Internet, usuaris de les xarxes socials, oberts a la informació i al món. Joves que res tenen a veure amb els estereotips del jove islamista fanàtic i religiós. Joves que són com molts altres joves del món.
Tothom sense excepció ha titllat l'acord sobre l'endeutament de la Generalitat d'insuficent. Fins i tot el President ha dit que és per a un aprovat justet.
Benvolgut,
Mentre els egipcis es juguen la vida a la plaça Tahrir i els seus voltants i l'esperança és el motor de milions de persones, la diplomàcia europea només és capaç de dir a l'oposició egípcia que negociï amb Mubàrak, quan el que demana aquesta mateixa oposició i la majoria del poble és la dimissió immediata del "faraó" i la seva definitiva i irreversible momificació política.
Mohamed Bouazizi, el jove tunisià desesperat que es va cremar en senyal (suïcida) de protesta per la falta d'expectatives de la seva vida i el maltracte de les autoritats i que va encendre (literalment) la flama de la revolució del gessamí, no serà mai, probablement, un heroi. 
Era d'esperar que es revelés el que es podia intuir sobre la hipocresia de la política i la diplomàcia internacionals. 
L'article de Jordi Pujol on contempla i contraposa alhora la Independència de Catalunya com a sortida a l'hostilitat i incomprensió bel·ligerant d'Espanya, ha portat cua, i encara la hi porta. Tanmateix, no hauria de sobtar ningú que per primer cop Pujol parli d'Independència perquè els darrers temps també molts altres que abans no en parlàvem tant, n'hem parlat com a sortida inevitable per la supervivència lingüística, social i econòmica del país, ateses les constats històriques espanyoles, manifestades obertament els últims anys.
Quan es mor algú com tu, amb qui havies compartit moments i que formava part de la teva generació, que havia viscut- com tu- al mateix barri i havia mirat els mateixos paisatges i tenia a la retina allò que tu també tens...; quan es mor algú com tu, el sotrac, la sobtada consciència de la fragilitat de la vida, del fil prim i trencadís que ens manté aquí, penetra atorrentada com un riu rugint a dins nostre i ens avisa, sense eufemismes ni metàfores, que la vida és UNA i que no en tenim cap altra; que la tenim aquí i que ens acaricia la pell, pertot, ara mateix; que sovint no hi parlem ni li diem, en bram o xiuxiueig, que l'estimem.
El reconeixement, per fi, de l'ús parcial (que quedi clar que és parcial) de les llengües catalana, basca i gallega al Senat té un alt valor simbòlic no menyspreable (ja hi ha qui se n'encarrega de menysprear-lo) però dissortadament forma part de la llarga i poc efectiva lluita per aconseguir a pas de tortuga coixa petites engrunes de reconeixement de la plurinacionalitat d'un Estat que no vol ser-ho.
La tardana reacció del PSC, d'una part del PSC, en relació a les municipals a Barcelona, és una bona eina per a l'oposició. Honora a Montserrat Tura el fet de jugar-se-la competint amb Hereu i alhora per intentar salvar el seu partit de la derrota anunciada, però la pèrdua de Marcarell per al mateix objectiu ja és un llast afegit que haurà d'intentar remuntar el PSC barceloní. I això no juga pas a favor del PSC encara que és millor que no reaccionar i entestar-se a defensar Hereu des del fortí decimonònic de la federació barcelonina del PSC.
L'atemptat contra la senadora Gabrielle Gifford pot tornar-se a repetir, sinó aviat, sí en un altre context i potser amb una altra forma de violència. Parlem d'actes violents contra persones per la seva manera de pensar.
És incomprensible la tenacitat sindical a negociar tant sí com no amb el govern el tema de l'allargament de 'edat de jubilació i els atres temes laborals. No dic que no sigui bo negociar, però en les circumstàncies actuals sembla increïble la posció dels sindicats després de l'aprovació de la reforma laboral i amb les intencions que ha manifestat el govern en relació als ajustaments necessaris, segons ells.
S'han presentat diverses iniciatives al Parlament per evitar l'abús del sistema hipotecari espanyol que obliga a continuar pagant la hipoteca inassumible després d'haver perdut el pis, cosa que significa l'embargament dels ingressos que una família o una persona té per viure o malviure. La voracitat dels bancs i caixes, que és la mateixa que la del sistema econòmic, és insadollable si no se la frena amb mesures polítiques que evitin els abusos i protegeixin els qui passen per un mal moment o no tenen recursos suficients.
