En la ciutat convergeixen tots els interessos: els dels veïns, els dels comerciants, els dels joves, els dels locals d'oci, els de la gent gran... La ciutat és un microcosmos on trobem el compendi de la societat contemporània. Per tant, gestionar-la no és fàcil. Arreglar un carrer, per exemple, ja genera controvèrsia entre el vëïnat, segons una o altra solució proposada. Sempre hi haurà, doncs, algun sector descontent. Dit això, jo que sóc barceloní, em pregunto ara, i ben al marge del que diguin els partits, que més aviat m'atabalen amb tanta promesa vaga (amb alguna excepció), com hauria de ser una ciutat al segle XXI, partint de com són la majoria actualment. La ciutat ha estat, durant el segle XX, període màxim del seu creixement mundial, el paradigma progressiu de la individualitat humana. A mesura que els barris tradicionals han anat perdent aquell caràcter entranyable que tenien les seves relacions humanes, els seus espais col·lectius- el carrer, en primer lloc- la ciutat ha esdevingut més freda, amb l'oferta d'oci enllaunat i generalment concentrat en grans espais, mentre desapareixia dels barris el comerç tradicional que els vertebrava. L'automòbil ha ocupat la majoria de l'espai i les transformacions urbanes dels darrers trenta anys han anat en direcció a facilitar-ne l'ús. Només últimament s'han anat creant models de recuperació de l'espai per a les persones, dels quals a Europa n'hi ha uns quants. (SEGUEIX)
Francament, tal i com estan organitzades les campanyes, més valdria que desapareguessin i deixessin a la ciutadania tranquil·la eliminant el cartellam que omple viles i ciutats, els anuncis electorals recurrents a la televisió i ràdio, a la premsa... Estic segur que tota aquesta parafernàlia influeix ben poc en els resultats electorals. I en tot cas, és clarament excessiva. I, a més, injusta amb els partits o agrupacions més petits, que no tenen la mateixa capacitat econòmica que els grans. Els sistemes bipartits es consoliden precisament a cop de talonari, i no només pel que fa a les campanyes. I ningú podrà defensar amb rigor que els guanyadors són els millors. Al revés, sovint són els més impregnats dels vicis del nostre sistema electoral i polític. Però els més coneguts també. En un món on el bombardeig constant de publicitat és el pa de cada dia, una campanya electoral a l'estil clàssic encara afegeix més imatges, més eslògans, més soroll visual i auditiu al nostre entorn. HI hauria d'haver una llei que obligués els candidats i candidates a debatre, tots amb tots, en mitjans de comunicació. Per respecte a la ciutadania, ja que sovint les cùpules dels partits decideixen amb qui debaten els seus candidats. Hauria de ser un dret conèixer totes les opinions en igualtat de condicions. Dos o tres debats serien suficients per enllestir la campanya. I si algun ciutadà requerís més informació la podria anar a buscar arreu havent-hi Internet i tantes possibilitats, cosa que afavoriria una actitud activa. Al contrari del que aconsegueix la saturació vigent. La resta és una falta de respecte i un insult, com si cada quatre anys ens haguessin d'explicar la lliçó.
El camí iniciat per Raúl Castro sembla irreversible. Les seves recents crítiques a la forma de funcionar del PCC i als seus buròcrates immobilistes, així com el conjunt de mesures d'oberrtura econòmica al mercat, entre les quals destaco el repartiment de terres estatals als camperols i l'autorització de llicències per a la creació de múltiples PIMES, demostren que Cuba es mou i que Miami ha perdut el pas, i pes, en la configuració del futur cubà. Coincideixo amb l'escriptor cubà Norberto Fuentes que en una entrevista a El País afirma que Miami no pot aportar res al futur cubà. O en tot cas, afegeixo jo, només pot aportar el retorn a l'època del dictador Batista quan Cuba es definia com el bordell dels EUA.Convertir Cuba en un Miami 2 no crec que sigui una bona opció per a la majoria de cubans. El sender cap una economia mixta, controlada, pot ser una forma de fer entrar riquesa material el país (fart de l'escassetat) i d'obrir l'economia cubana al món. Pot també ser una oferta interessant per a les noves generacions, que no tenen res a veure amb la revolució del 59, i que sí tenen molt a veure amb el món actual, interconnectat, i sobresaturat d'informació a través d'eines que els joves dominen. Hi ha hagut un revojeniment dels dirigents, hi ha una especial sensibilitat per la representació ètnica i fins i tot un canvi estètic i de costums en aquestes noves generacions, les quals, tal com afirma Norberto Fuentes"No le tienen miedo a la computación, a los pantaloncitos cortos...No le tienen miedo a nada" Cuba no podrà sobreviure si no desenvolupa aquests canvis. Ara bé, des del nostre punt de vista, hi falten les llibertats democràtiques i el respecte als drets humans. Amb tot, quan les economies s'obren, i en un context com l'actual en què la informació és global, és més difícil mantenir sistemes políticament autoritaris. Encara li queda camí per fer, a Cuba. Tanmateix, les reformes semblen adequades al moment i necessàries per als cubans.
No pot ser, pensarà qualsevol persona sana i amb sentit comú, que totes les persones, absolutament totes, que es presenten en les llistes de Bildu segueixin els dictats i pertanyin a l'entorn de Batasuna o d'ETA. Impossible. Això segunit l'argumentació de la impugnació. Perquè si seguim el seny, el sentit comú i som demòcrates, veurem de seguida que Bildu, i Sortu també ho va fer, condemna la violència d'ETA en els seus estatuts. És més, EA i ALternatiba configuren bona part de les llistes i no se'ls pot trobar cap relació amb la violència. Cap. Així, doncs, aquesta prohibició forma part del sectarisme espanyolista, que fa una mena de guerra preventiva, com si fossin deixebles de Bush fill, contra tot allò que es defineixi com a abertzale. Si tant estiren la corda, deu ser perquè no els interessa que Euskadi visqui en pau i amb totes les opcions polítiques jugant. Els qui tantes lliçons de democràcia donaven s'han tret la careta, perquè ara ha arribat el moment de la veritat. Francament, si el TC també els prohibeix i Bildu, tal com ha anunciat,
porta la decissió al Tribunal de la UE i aquest determina l'anul·lació
de les eleccions, me n'alegraré
L'organització "Izquierda anticapitalista", minoritària però molt activa, ha publicat aquest interessant vídeo on es diuen veritats evidents que ens haurien d'indignar i fer reaccionar. Us el recomano!
Són tossuts, aquells que impugnen i veuen, perquè així ho volen veure, el fantasma de Batasuna i d'ETA en cada llista, en cada proposta de pau, en cada avenç de l'esquerra abertzale. Ni Patxi López comparteix el plantejament blindat i per tant dogmàtic de PP i PSOE. Perquè a Euskadi tothom és conscient de la importància del moment històric. Però a Madrid prefereixen install·larse en l'estratègia de veure enemics arreu- la de la divisió d'Euskadi- en la qual se senten còmodes i gràcies a la qual PP i PSOE governen el País Basc, cosa que serà molt difícil si s'assenta l'aposta de l'esquerra abertzale. Ja se sap, els espanyolistes-búnquer tenen una por incontrolada a l'existència d'un País Basc sense ETA on totes les opcions juguin a la mateixa lliga.
No és ETA ja. No és l'esquerra abertzale i la seva base sociològica. No són els ideals d'independència, legítims com altres qualssevol. No són aquests els enemics de la pau al País Basc. Són els que no saben viure sense l'enemic permanent; els qui estan perdent l'únic referent que justificava les seves opinions; són els espanyolistes- búnquer, els que tenen una por terrible a la consolidació d'un espai pacífic i democràtic en el qual totes les opcions juguin amb els mateixos drets, i deures. S'hauran d'enfrontar a l'independentisme amb les armes que tant han proclamat estimar: amb les de la confrontació ideològica en un marc democràtic. Ells, que tant han bramat a favor de les "regles del joc" estan ara espantats quan han de jugar tots els partits, no només els de la seva lliga. El comunicat que ETA ha difós avui consolida l'esperançadora línia encetada recentment per tota la base social i política independentista. En aquestes circumstàncies i després del camí fet és difícil que hi pugui haver marxa enrere, que ETA se separi del que ja és un projecte de futur autònom. Per tant, totes les traves que es posen a Bildu per evitar la seva concurrència a les eleccions municipals formen part d'una doble estratègia: per una banda, l'Estat ha de mostrar la seva força abans de les negociacions últimes amb ETA, i per l'altra, els espanyolistes-búnquer pressionen per evitar la via pacífica i s'instal·len en l'argumentari de sempre. Els enemics de la pau a Euskadi tenen por.
Per què vivim sense veure res? Què ens han posat als ulls per no veure-hi? És sorprenent la manca de reacció global i coordinada davant de la crisi. La piràmide és la següent: una minoria de la humanitat té el poder econòmic i financer; especula amb les riqueses naturals; cargola els governs; fomenta immoralment la desigualtat i la corrupció; es queda amb el que resta d'empreses i serveis públics (pagats entre tots: eren nostres!); són els propietaris de la banca que ha estat rescatada i paradoxalment del deute per pagar el nou deute que ens ha generat el rescat; són cada cop més rics i obtenen beneficis de la crisi mentre la majoria les passem magres; es queden amb les nostres vivendes mentre nosaltres les continuem pagant; frisen per obtenir tot el pastís de les nostres pensions; renyen els estats si inverteixen massa en despesa social o pública (què s'han cregut?); posseeixen agències que no van preveure la crisi i que ara tenen les nostres vides a les seves mans i es permeten el luxe de guiar els polítics i fer terrorisme amb la por; mantenen els paradisos fiscals on s'amaga bona part del diner que se'ns escatima... i no continuo perquè la llista seria molt més llarga. A sota de la piràmide, amb una base mil vegades més ampla, estem tots els altres: incloent-hi (i aquí rau la gravetat de la situació) les institucions, els estats, els polítics votats, tots els instruments de sobirania política que ara són només decorats de cartró-pedra. Tots al seu servei. El diner, el capitalisme voraç, ha convertit el món en una societat de matriu primitiva on els més forts dominen sense control ni aturador tota la humanitat. Ja no hi ha democràcia perquè no hi ha sobirania, i si no hi ha sobirania hi ha una dictadura del diner. Aquest és el nostre món. Votar no té sentit mentre els polítics mirin cap a dalt, que és el que han fet els darrers trenta anys arreu, donant prebendes a la gran banca i a les grans corporacions, de qui depenen, de qui depenem. Hauríem de negar-nos a viure en la mentida, a perdre passivament el control de les nostres vides, a no poder fer res sense el permís de les agències o del FMI o del sumsum corda. Ja n'hi ha prou!
L'èxit de vendes a França del llibre "indigneu-vos"de Stéphane Hessel , un nonagenari redactor de la declaració universal dels drets humans i lluitador anti-feixista, dóna mesura de la necessitat d'explicacions amb sentit, amb sentit de l'acció, que necessita la ciutadania per entendre què està passant amb la crisi actual,, els seus perquès, i sobretot dóna mesura del desconcert general, la desorientació, envers el que caldria fer, més enllà del conformisme i la passivitat narcòtica que demostrem, és a dir, del no-fer. Conformar-se i esperar que la boira escampi aviat és el que sembla que fem la majoria. Però a mida que la crisi avança i ens adormim somiant el final feliç, les seves conseqüències es fan més cruentes i perilloses (rescat de Grècia, Portugal... possible rescat d'Espanya, que comportarà un endeutament immens que hipotecarà el futur del tots els qui ara tenen entre 18 i 35 anys; alçament electoral de la ultradreta; persistent manca de crèdit; pèrdua de drets socials i laborals; aprimament dels serveis públics...), i cada cop s'allunya més de la informació (desinformació) mediàtica la causa primera de la crisi: la impunitat de les finances que han aconseguit tenir el món a les seves mans. Sembla com si la crisi fos un fenomen natural inevitable davant del qual només ens queda el conformisme. Però no és així, és un fenomen humà, amb noms i cognoms (vegeu l'excel·lent documental "Inside Job"). I davant d'un fenomen humà, res és inevitable i tot és possible. Un altre fenomen humà el pot contrarestar.
Addenda: Aquesta tarda (dimarts 19 d'abril), a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, a les 19'30
h, es fa un acte de presentació del llibre "Reacciona", llibre
col·lectiu escrit entre altres per Rosa María Artal, Federico Mayor
Zaragoza, José luís Sampedro, i que és una conseqüència de l'èxit del
llibre de Hessel i un nou impuls a la literatura de pamflet.
l·legalització preventiva és el concepte argumental que critiquen els set vots particulars contraris a la decissió del Suprem d'il·legalizar SORTU.
Als partits se'ls legalitza en funció dels seus objectius i dels seus estatuts, que configuren la seva filosofia d'actuació. A cap altre partit de l'estat espanyol se li han posat tantes traves. Ni als falagistes, recordem-ho.
Els estatuts presentats per SORTU rebutgen qualsevol forma de violència i accepten les regles del joc i el respecte als DDHH. El fet que set magistrats, alguns d'ells presidents de sala, no hi hagin vist formalment cap inconvenient demostra que la decissió és controvertida i que probablement han jugat fort els prejudicis, els quals han dut a fer una il·legalització preventiva, gens fonamentada en la lletra dels estatuts del partit. Una lletra que proposa: "la definitiva y total desaparición de toda clase de violencia, en particular, la de la organización ETA.".
L'Estat té competència per il·legalitzar un partit si es demostra la seva connivència amb la violència. Però això s'ha de fer després que es demostri. No abans.
Quan després de 16 anys de guerra entre el Front Polisario i el Marroc, al 1990, se signà un acord de pau entre les parts que implicava la celebració d'un referèndum a la ex colònia espanyola de Sàhara Occidental, l'esperança va presidir els desigs dels saharauís, tant dels que vivien en la zona ocupada pel Marroc com dels que vivien als campaments de refugiats de Tindouf (a la hamada algeriana). Des de llavors s'han fixat diverses dates (1998, 2000) per realitzar l'anhelat referèndum d'autodeterminació, dret inalienable de qualsevol comunitat humana, i sempre han estat invalidades per la intransigència marroquina, que perdria un territori ric en pesca i fosfats si els saharauís decidíssim ser independents.
Aquests anys han estat doncs testimonis del desencant i de la frustració entre els sahrauís, a ambdós costats de la frontera injusta que separa els campaments de refugiats i els territoris alliberats, de la zona ocupada. I també de la frustració progressiva de tots els qui estem compromesos amb la lluita d'aquest poble.
L'aparició d'un nou moviment de resistència al Sàhara Occidental ocupat ha revifat l'esperança (Aminetu Haidar n'és el referent internacional, que, recordem-ho- va agenollar l'hipòcrita govern socialista espanyol). Una esperança, tanmateix, que neix de la desesperança.Que ja és majoritàriament desesperació. Aquest moviment de resistència que acumula ja massa morts, molts torturats, molts desapareguts i una estel·la de terror vers els saharauís que viuen als territoris ocupats, es complementa amb la pressió creixent, especialment dels joves, en els campaments de refugiats per retornar a la guerra. Els qui hem baixat recentment als campaments i alhora mantenim contacte amb saharuís sabem que la situació no pot romandre més temps estancada. Que si no hi ha una resposta, la pau i els drets dels saharauís hauran perdut l'última oportunitat (si en queda alguna encara) de fer-se realitat per la via diplomàtica sota la tutela (insuficient fins ara) de les NNUU.
Mentre altres territoris albiren l'esperança, els sahrauís estan sols davant de la indiferència dels mitjans informatius, de la hipocresia espanyola i del temor internacional al Marroc.
Si la seva veu cada cop se sent més lluny és perquè han deixat de clamar en el desert. En què es transformaran les paraules?
Ja vaig escriure en un altre apunt els dubtes que em suscitava la intervenció aliada a Líbia. Cada cop se'm fan més presents a la vista d'alguns elements d'anàlisi.
En primer lloc la coalició Internacional està defensant una part petita del territori, perquè la majoria resta en mans de Gaddafi. Per tant, quan es diu que s'està protegint el poble libi, hem de tenir en compte que ara per ara només n'és una minoria i molt en concret l'exèrcit rebel.
En segon lloc a mida que passen els dies el protagonisme informatiu ja no és del poble libi sinó de la coalició internacional, de les divergències quant al comandament i de les accions militars. Tinc, a més, la impressió de reviure la contrainformació que regnava durant la guerra d'Irac .
I en tercer lloc, tot plegat em fa pensar que la presència dels mateixos de sempre en aquesta intervenció (afegim-hi l'OTAN) respon, o pot respondre, només o fonamentalment, a la defensa dels interessos lligats al petroli.
La conclusió és que no em crec res o gairebé res del que se'ns diu pels mitjans informatius majoritaris i això sol ja deslegitima l' honestedat de la intervenció.
La prova del nou la tindrem si Israel, per exemple, ataca de nou la població civil de Gaza. Si llavors cap coalició internacional intervé, ja sabrem- si no ho sabem ja ara- de què tracta aquesta guerra. I és una llàstima perquè la resolució 1973 de les NNUU podria donar molt bon joc en defensa dels drets humans. Però...
La desencertada proposta de la regidora d'ICV a l'Ajuntament de Barcelona, Imma Mallol, de prohibir la circulació dels cotxes de més de deu anys per reduir la despesa de combustible i la contaminació ha generat una lògica polèmica. La primera cosa que en sentir la proposta em va venir al cap és que seria una mesura que penalitzaria les persones amb menys capacitat econòmica, les que tenen vehicles més antics, com jo mateix. Però també les que no volem fer una despesa desorbitada per adquirir un cotxe nou. És a dir, les que no volem entrar en el consumisme d'haver de canviar de cotxe cada tres o cinc anys. Per tant, aquesta proposta és incoherent amb el pensament que diu representar ICV, i molt més en un moment en què la gent allarga la vida dels cotxes per la crisi i la por al futur. Què li explicaria Imma Mallol al treballador o treballadora que ha d'anar a treballar a un polígon industrial? És conscient de la quantitat d'ofertes de treball que demanen vehicle propi? Se'ns poden fer discursos sobre que cal acabar amb la cultura del cotxe. Hi estic absolutament d'acord. Però m'han de permetre viatjar de forma eficient amb transport públic. I a molts llocs de treball dels afores de la ciutat no hi arriba, i la majoria d' empreses tampoc posen autocar. Per restringir s'ha de complir, s'ha de crear abans una xarxa potent de transport públic (i això és quasi una utopia al nostre país) i a més si es restringeix la circulació de cotxes ha d'afectar tots els vehicles, per repartir (com diuen sovint a ICV) el cost de la crisi i els sacrificis entre totes les classes socials. Fer una proposta tan agosarada que afectaria a quasi mig milió de cotxes i tan allunyada de la realitat és una insensatesa. Si volem acabar amb la cultura del cotxe, aquest no és el camí.
El recent foc creuat entre Duran Lleida i López Tena, així com l'abandonament de SI a Barcelona per part de Laporta, s'afegeixen a les nombroses anècdotes personalistes de l'independentisme de nova fornada, aquest que intenta representar una nova etapa i ser custodi de l'esperit del 10 de juliol, però que ens recorda massa vegades una forma de fer política deplorable, semblant a la tan criticada forma de fer política espanyola. Sempre he desconfiat de Laporta i també de SI- ja ho he escrit en altres apunts- perquè la Independència és una cosa massa seriosa perquè l'assumeixin fonamentalment personalitats i no parteixi d'un procés molt més col·lectiu i unitari. I passa el que passa, que tenim uns independentistes d'espardenya (amb tots els respectes per les espardenyes) que banalitzen amb la seva manera d'actuar un projecte seriós que mai no esdevindrà si no és amb una política transversal i rigorosa de reflexió i acció. No sóc de SI, tampoc ERC, ni de CiU. Ni tinc carnet. Vagi per davant, doncs, que la meva reflexió no surt del partidisme de petita escala sinó del dolor de veure com uns personatges que s'atribueixen la representació de l'independentisme no donen la talla del que hauria de ser- i aixcí espero que sigui- un projecte cada dia més estès i assumit pel teixit social català, transversal, com ja ho és la presència d'independentistes entre votants de la majoria de forces polítiques. En un procés de país, col·lectiu, no hi caben ni els personalismes ni l'oportunisme ni la baixesa política
En primer lloc vull deixar clar que no domino les claus de la geoestratègia internacional. Per tant, esteu llegint només unes reflexions de primera hora, quan fa unes hores que ha començat la intervenció.
Una intervenció legitimada per l'ONU i per la Lliga Àrab no és el mateix, d'entrada, que l'unilateralisme que va regnar en la guerra d'Iraq. D'entrada, dic, però pot acabar esdevenint el mateix si la guerra s'allarga. Quan s'entra en guerra, o en una guerra, no es pot preveure com se'n sortirà.
Primerament em ve al cap la massacre de Gaza (el bombardeig sistemàtic de població civil per part d'Israel) i penso per què no s'hi va intervenir llavors. O per què hi ha més passivitat en el cas del Iemem i Bahrein. Dit d'una altra manera:l'ONU sembla un titella al servei dels poderosos del món. Això ja em fa desconfiar de la "legitimitat" de la intervenció. Si les NNUU actuessin com a veritable govern mundial, amb coherència en tots els casos d'atac a poblacions civils, tindrien una legitimitat inqüestionada. Però no és així. I ja veiem que el lideratge militar, i per tant mediàtic, correspon a Sarkozy i als militars nord-americans i britànics. l'ONU ha estat només un visat.
Certament, la reacció de Gadafi ha estat violenta, però altres violències, com ja he dit, no s'han aturat.
A més, ara és ben visible que la intervenció és liderada per Occident i això reforçarà Gadafi i farà créixer els seus aliats interns. Ja es parla de neocolonialisme. I el petroli n'és el rerefons. El nacionalisme libi creixerà.
Així, doncs, aquesta intervenció em genera molts dubtes i desconfiances. I si bé el poble de Líbia mereix més llibertat, no sé si els seus salvadors (com tots els salvadors) els la podran oferir, perquè els seus objectius no coincideixen.
No
ho he dit tot, encara. Guardo paraules que no conec: mots que
diran el que seré i el que he sigut. Quan em mori, no vull haver-me
deixat res als llavis, més que els besos dels qui hagi estimat amb
la pell nua i l'ànima oberta.
L'adveniment del sistema democràtic a l'Estat espanyol fou a través de l'anomenada Transició. Això sol ja és un signe que no fou una revolta popular com les recents de Tunísia i Egipte, allò que va portar la Democràcia a casa nostra. Probablement la Transició començada a partir de l'aprovació majoritària de la Llei de la Reforma Política propugnada pels hereus del Règim, es va fer com es va fer perquè l'oposició va perdre la batalla electoral davant de l'esmentada llei. I això volia dir que el franquisme sociològic era la força dominant. Les eleccions del 77, excepte a Catalunya i a Euskadi, col·locaren al poder els hereus moderats del franquisme, la UCD de Suarez. Mentrestant, s'esdevenien canvis sociològics importants que afectaren bàsicament els valors, abandonant quasi per complet els valors nacional-catòlics. Ara bé, aquells canvis ja s'havien covat llargament des de la dècada dels seixanta amb el "desarrollismo" econòmic i l'impacte que el turisme va provocar en la societat. Eren, doncs, canvis en procés quan la Transició va arribar. Alhora les estructures bàsiques de poder, del poder de l'Estat, restaven intactes: els militars, la judicatura, l'administració... per causa que la Transició fou una reforma i no una ruptura, com propugnava l'oposició.
Davant d'un terratrèmol o d'una gran catàstrofe natural, no hi ha estructura humana que resisteixi. No som omnipotents. La catàstrofe japonesa, en la seva vessant nuclear, torna a posar de relleu la perillositat d'aquest tipus d'energia i la impossibilitat de garantir al cent per cent la seguretat. Ni un pont, ni un edifici ultramodern... res de res és prou fort per aguantar el geni màxim de la natura. Ara bé, el cas de les centrals nuclears és especialment perillós. Pot caure un pont, poden caure edificis i altres construccions, però les conseqüències d'una explosió o accident nuclear són molt més nombroses. I les seqüeles posteriors també.
Ens diran que no vivim en una zona sísmica perillosa, que estiguem tranquils. No n'hem de fer cas. Pot passar.
No em calen paraules pròpies per explicar millor i amb més informació i cultura, allò que ens explica Ernest Folch al diari Ara. cat. Us en transcric l'article sencer. Imprescindible per reflexionar.
EL MERCAT CONTRA LA FILOLOGIA
Si el voleu llegir sense l'enllaç feu clic a "Vull llegir la resta de l'article"
Amb aquest títol amenaçador i premonitori, Marc Guerrero, membre del Comitè Executiu de CDC, escriu un article a Crònica.cat. Un article que cultiva tots els tòpics més dretans sobre els okupes. Entre altres, els defineix (a tots!) com a joves de pensament únic i violent", com a persones que es manifesten amb la intenció de destrossar i atemorir, i com a persones que ocupen la propietat dels altres, sense dir que les propietats ocupades estan abandonades pels seus propietaris. Sembla, en les seves particulars afirmacions, que els okupes ens hagin d'ocupar el pis o la casa on vivim. Ah, i no es deixa d'anomenar els ex comunistes com a còmplices del moviment okupa. Em recorda la caça de bruixes de McCarthy que veia comunistes darrera de tos els mals socials americans, o el mateix Franco que veia, també, comunistes darrera de tota oposició. Lloa la recent actuació dels Mossos desallotjant el Palau de l'antic cinema Laietana a BCN i la justifica amb la defensa dels bons ciutadans, d'aquells que no cremem contenidors ni tirem pedres. No necessito defensors com aquest! El fet que s'ocupi una propietat abandonada no és per a mi cap amenaça! Guerrero és un dels representants del pensament únic que criminalitza els antisistema amb traç gruixut, sense cap rigor intel·lectual (és clar que la dreta en va escassa) i que- com a personatge de dretes- passa per alt l'autèntica violència: l'estructural. (SEGUEIX)
Bloc àmpliament dedicat al vi, entre altres comentaris personals de l'autor. Hi trobareu bones guies i referències de vins del país i de fora del país.
Útil per anar tastant...
La Plataforma per la Llengua és una entitat que té per objectiu garantir la presència de ple dret del català en tots els àmbits i a tot el territori de llengua catalana.
La vida expressada en forma de sublim poesia. Bloc de Victòria, d'altíssima qualitat literària, d'intima sensibilitat poètica. Si voleu un passeig per la pau i el plaer de la lectura, i el de la vida... entreu-hi.
En la ciutat convergeixen tots els interessos: els dels veïns, els dels comerciants, els dels joves, els dels locals d'oci, els de la gent gran... La ciutat és un microcosmos on trobem el compendi de la societat contemporània. Per tant, gestionar-la no és fàcil. Arreglar un carrer, per exemple, ja genera controvèrsia entre el vëïnat, segons una o altra solució proposada. Sempre hi haurà, doncs, algun sector descontent.
Francament, tal i com estan organitzades les campanyes, més valdria que desapareguessin i deixessin a la ciutadania tranquil·la eliminant el cartellam que omple viles i ciutats, els anuncis electorals recurrents a la televisió i ràdio, a la premsa...
El camí iniciat per Raúl Castro sembla irreversible. Les seves recents crítiques a la forma de funcionar del PCC i als seus buròcrates immobilistes, així com el conjunt de mesures d'oberrtura econòmica al mercat, entre les quals destaco el repartiment de terres estatals als camperols i l'autorització de llicències per a la creació de múltiples PIMES, demostren que Cuba es mou i que Miami ha perdut el pas, i pes, en la configuració del futur cubà. Coincideixo amb l'escriptor cubà Norberto Fuentes que en una entrevista a El País afirma que Miami no pot aportar res al futur cubà. O en tot cas, afegeixo jo, només pot aportar el retorn a l'època del dictador Batista quan Cuba es definia com el bordell dels EUA. Convertir Cuba en un Miami 2 no crec que sigui una bona opció per a la majoria de cubans.
No pot ser, pensarà qualsevol persona sana i amb sentit comú, que totes les persones, absolutament totes, que es presenten en les llistes de Bildu segueixin els dictats i pertanyin a l'entorn de Batasuna o d'ETA. Impossible. Això segunit l'argumentació de la impugnació.
Són tossuts, aquells que impugnen i veuen, perquè així ho volen veure, el fantasma de Batasuna i d'ETA en cada llista, en cada proposta de pau, en cada avenç de l'esquerra abertzale. Ni Patxi López comparteix el plantejament blindat i per tant dogmàtic de PP i PSOE. Perquè a Euskadi tothom és conscient de la importància del moment històric. Però a Madrid prefereixen install·larse en l'estratègia de veure enemics arreu- la de la divisió d'Euskadi- en la qual se senten còmodes i gràcies a la qual PP i PSOE governen el País Basc, cosa que serà molt difícil si s'assenta l'aposta de l'esquerra abertzale. Ja se sap, els espanyolistes-búnquer tenen una por incontrolada a l'existència d'un País Basc sense ETA on totes les opcions juguin a la mateixa lliga.
No és ETA ja. No és l'esquerra abertzale i la seva base sociològica. No són els ideals d'independència, legítims com altres qualssevol. No són aquests els enemics de la pau al País Basc. 
Per què vivim sense veure res? Què ens han posat als ulls per no veure-hi? És sorprenent la manca de reacció global i coordinada davant de la crisi. 
L'èxit de vendes a França del llibre "indigneu-vos" de Stéphane Hessel , un nonagenari redactor de la declaració universal dels drets humans i lluitador anti-feixista, dóna mesura de la necessitat d'explicacions amb sentit, amb sentit de l'acció, que necessita la ciutadania per entendre què està passant amb la crisi actual,, els seus perquès, i sobretot dóna mesura del desconcert general, la desorientació, envers el que caldria fer, més enllà del conformisme i la passivitat narcòtica que demostrem, és a dir, del no-fer.
l·legalització preventiva és el concepte argumental que critiquen els set vots particulars contraris a la decissió del Suprem d'il·legalizar SORTU.
Quan després de 16 anys de guerra entre el Front Polisario i el Marroc, al 1990, se signà un acord de pau entre les parts que implicava la celebració d'un referèndum a la ex colònia espanyola de Sàhara Occidental, l'esperança va presidir els desigs dels saharauís, tant dels que vivien en la zona ocupada pel Marroc com dels que vivien als campaments de refugiats de Tindouf (a la hamada algeriana). Des de llavors s'han fixat diverses dates (1998, 2000) per realitzar l'anhelat referèndum d'autodeterminació, dret inalienable de qualsevol comunitat humana, i sempre han estat invalidades per la intransigència marroquina, que perdria un territori ric en pesca i fosfats si els saharauís decidíssim ser independents.
Aquests anys han estat doncs testimonis del desencant i de la frustració entre els sahrauís, a ambdós costats de la frontera injusta que separa els campaments de refugiats i els territoris alliberats, de la zona ocupada. I també de la frustració progressiva de tots els qui estem compromesos amb la lluita d'aquest poble.
L'aparició d'un nou moviment de resistència al Sàhara Occidental ocupat ha revifat l'esperança (Aminetu Haidar n'és el referent internacional, que, recordem-ho- va agenollar l'hipòcrita govern socialista espanyol). Una esperança, tanmateix, que neix de la desesperança. Que ja és majoritàriament desesperació. Aquest moviment de resistència que acumula ja massa morts, molts torturats, molts desapareguts i una estel·la de terror vers els saharauís que viuen als territoris ocupats, es complementa amb la pressió creixent, especialment dels joves, en els campaments de refugiats per retornar a la guerra. Els qui hem baixat recentment als campaments i alhora mantenim contacte amb saharuís sabem que la situació no pot romandre més temps estancada. Que si no hi ha una resposta, la pau i els drets dels saharauís hauran perdut l'última oportunitat (si en queda alguna encara) de fer-se realitat per la via diplomàtica sota la tutela (insuficient fins ara) de les NNUU.
Mentre altres territoris albiren l'esperança, els sahrauís estan sols davant de la indiferència dels mitjans informatius, de la hipocresia espanyola i del temor internacional al Marroc.
Si la seva veu cada cop se sent més lluny és perquè han deixat de clamar en el desert. En què es transformaran les paraules?
Ja vaig escriure en un altre apunt els dubtes que em suscitava la intervenció aliada a Líbia. Cada cop se'm fan més presents a la vista d'alguns elements d'anàlisi.
En primer lloc la coalició Internacional està defensant una part petita del territori, perquè la majoria resta en mans de Gaddafi. Per tant, quan es diu que s'està protegint el poble libi, hem de tenir en compte que ara per ara només n'és una minoria i molt en concret l'exèrcit rebel.
En segon lloc a mida que passen els dies el protagonisme informatiu ja no és del poble libi sinó de la coalició internacional, de les divergències quant al comandament i de les accions militars. Tinc, a més, la impressió de reviure la contrainformació que regnava durant la guerra d'Irac .
I en tercer lloc, tot plegat em fa pensar que la presència dels mateixos de sempre en aquesta intervenció (afegim-hi l'OTAN) respon, o pot respondre, només o fonamentalment, a la defensa dels interessos lligats al petroli.
La desencertada proposta de la regidora d'ICV a l'Ajuntament de Barcelona, Imma Mallol, de prohibir la circulació dels cotxes de més de deu anys per reduir la despesa de combustible i la contaminació ha generat una lògica polèmica.
El recent foc creuat entre Duran Lleida i López Tena, així com l'abandonament de SI a Barcelona per part de Laporta, s'afegeixen a les nombroses anècdotes personalistes de l'independentisme de nova fornada, aquest que intenta representar una nova etapa i ser custodi de l'esperit del 10 de juliol, però que ens recorda massa vegades una forma de fer política deplorable, semblant a la tan criticada forma de fer política espanyola.
En primer lloc vull deixar clar que no domino les claus de la geoestratègia internacional. Per tant, esteu llegint només unes reflexions de primera hora, quan fa unes hores que ha començat la intervenció.
Una intervenció legitimada per l'ONU i per la Lliga Àrab no és el mateix, d'entrada, que l'unilateralisme que va regnar en la guerra d'Iraq. D'entrada, dic, però pot acabar esdevenint el mateix si la guerra s'allarga. Quan s'entra en guerra, o en una guerra, no es pot preveure com se'n sortirà.
L'adveniment del sistema democràtic a l'Estat espanyol fou a través de l'anomenada Transició. Això sol ja és un signe que no fou una revolta popular com les recents de Tunísia i Egipte, allò que va portar la Democràcia a casa nostra. Probablement la Transició començada a partir de l'aprovació majoritària de la Llei de la Reforma Política propugnada pels hereus del Règim, es va fer com es va fer perquè l'oposició va perdre la batalla electoral davant de l'esmentada llei. I això volia dir que el franquisme sociològic era la força dominant. Les eleccions del 77, excepte a Catalunya i a Euskadi, col·locaren al poder els hereus moderats del franquisme, la UCD de Suarez. 
Davant d'un terratrèmol o d'una gran catàstrofe natural, no hi ha estructura humana que resisteixi. No som omnipotents. La catàstrofe japonesa, en la seva vessant nuclear, torna a posar de relleu la perillositat d'aquest tipus d'energia i la impossibilitat de garantir al cent per cent la seguretat. Ni un pont, ni un edifici ultramodern... res de res és prou fort per aguantar el geni màxim de la natura. Ara bé, el cas de les centrals nuclears és especialment perillós. Pot caure un pont, poden caure edificis i altres construccions, però les conseqüències d'una explosió o accident nuclear són molt més nombroses. I les seqüeles posteriors també.
No em calen paraules pròpies per explicar millor i amb més informació i cultura, allò que ens explica Ernest Folch al diari Ara. cat. Us en transcric l'article sencer. Imprescindible per reflexionar.
Amb aquest títol amenaçador i premonitori, Marc Guerrero, membre del Comitè Executiu de CDC, escriu un article a Crònica.cat. Un article que cultiva tots els tòpics més dretans sobre els okupes. Entre altres, els defineix (a tots!) com a joves de pensament únic i violent", com a persones que es manifesten amb la intenció de destrossar i atemorir, i com a persones que ocupen la propietat dels altres, sense dir que les propietats ocupades estan abandonades pels seus propietaris. Sembla, en les seves particulars afirmacions, que els okupes ens hagin d'ocupar el pis o la casa on vivim. Ah, i no es deixa d'anomenar els ex comunistes com a còmplices del moviment okupa. Em recorda la caça de bruixes de McCarthy que veia comunistes darrera de tos els mals socials americans, o el mateix Franco que veia, també, comunistes darrera de tota oposició.
