Els estudis fets amb micos demostren que són capaços d'aprendre habilitats noves i estratègies intel·ligents diferents a les tradicionals si són estimulats i conduïts. Els investigadors aconsegueixen crear noves conductes que mai no existirien sense l'estimulació humana. Però els animals superiors, exceptuant l'ésser humà, disposen d'un repertori de conductes intel·ligents que no canvien ni es modifiquen, almenys substancialment, en un sentit progressiu. L'ésser humà, en canvi, disposa d'un nivell d'intel·ligència creativa que permet crear estratègies de supervivència i de millora contínuament: recerca científica, tecnològica, disseny, enginys... En aquest nivell d'intel·ligència apareix la necessitat de triar. Triar vol dir decidir en funció de criteris, que mai, en l'ésser humà, són neutres. I aquí apareix l'ètica, altrament dita moral (tot i que hi ha qui les distingeix). L'ètica ens situa davant de la responsabilitat i aquesta ens genera prou maldecaps, però no ens en podem escapolir.
Actualment tenim la responsabilitat ètica de preservar la vida al món i de millorar-ne la qualitat. Haurem de posar tota la nostra intel·ligència al servei de la preservació de l'únic patrimoni que tenim, i que no és només patrimoni de la humanitat.
Grècia i tots els qui estem sotmesos a la dictadura de la UE, dels fantasmagòrics mercats, hauríem d'esbotzar la porta de la UE i sortir-ne. Sortir literalment de la presó en qué la disciplina econòmica comunitària ( la de poder financer) ens ha tancat. El lema encunyat per Margaret Thacher "There is no
alternative" ha fet fortuna de tant com en la situació actual ho repeteixen els mitjans de manipulació de l'opinió. I ja va sent hora que en comptes de tranquil·lizar els mercats pensem a desmantellar-los. Els grecs es manifesten en contra d'unes retallades que s'afegeixen a les anteriors, les quals seran xuclades i per tant sense l'efecte "tranquil·litzador" que pretenien crear, per les noves mesures. Com es poden recuperar països que cada cop s' empobreixen més? Amb més aturats? Funcionaris fins i tot? S'ha repetit a bastament que les mesures que es prenen per sortir de la cirisi son antieconòmiques perquè empobreixen. Però no sembla que hi hagi alternativa, si no és que ens la comencem a plantejar de veritat. No m'importaria sortir d'aquesta UE neoliberal, inhumana i agressiva amb els pobles. Començo a creure en allò que diu que qualsevol altra situació seria millor.
Ja n'hi ha prou de viure amb l'ai al cor. Amenaçats de rescat; pressionats pels mercats; per la disciplina econòmica que imposen als estats i que ens fan pagar a nosaltres. Sortir de l'euro no és una irresponsabilitat. Seria recuperar part de la sobirania econòmica. I això, ara mateix, és una necessitat. De què ens serveix aquesta Europa que ens escanya? Que desmantella el seu signe distintiu: l'estat del benestar? Que ens encotilla sense marge i provoca indignacions?
Acabo de llegir un comentari on line en un diari en relació a les manifestacions d'avui mateix del moviment dels indignats que diu "veient les manifestacions d'avui, començo a creure que tot no està perdut en aquest món" La frase reconeix la desesperança prèvia al moviment, que s'havia ensenyorit de moltes persones, i mostra com ara l'esperança retorna i reviscola els anhels de transformació social i de plantar cara a les mesures indignes per sortir de la crisi. Aquest moviment té molts reptes perquè ha posat el dit a la nafra dels problemes reals de les persones i també ha posat en evidència la desafecció vers la classe política, incapaç de governar per a la majoria. La seva ductilitat l'ha portat a treballar en contra dels desnonaments (amb alguna victòria); a favor de cancel·lar les hipoteques amb la dació de l'habitatge; en contra de les polítiques europees que prefigura el Pacte de l'Euro; a favor de mesures fiscals punitives per als més rics, etc. És a dir, un moviment d'ampli espectre que abasta els problemes més dolorosos per a la majoria i en prefigura algunes solucions. Per això té molts reptes i ha de consolidar-se de forma fiable, perquè està ocupant l'espai que ocupava la desesperança i això és tremendament positiu, però alhora és un repte immens. Vull creure- com la persona que ha fet el comentari- que no tot està perdut en aquest món. D'entrada, gràcies, 15 M.
La primera reacció política amb certa entitat sobre el moviment del 15 M l'ha protagonitzat Izquierda Unida, que portarà el debat sobre el moviment del 15 M i llurs demandes al ple del Congrés de dimecres. Cal felicitar-se pel fet que les propostes del moviment siguin debatudes al Congrés, perquè obligarà les altres forces a definir-se al respecte. De fet, l'objectiu del moviment és aconseguir sensibilitat política en els partits existents. No obstant això, i sense desmerèixer la iniciativa de IU, és necessari dir que el moviment ha agafat per sorpresa les forces d'esquerra instal·lades en els òrgans de representació perquè les seves connexions amb la societat estan molt malmeses o són inexistents en relació als nous moviments socials. Benvingut sigui el debat. Veurem què dóna de si.
És molt clar, el títol del meu apunt. No entraré, perquè no en tinc massa dades, en qui són els causants de la violència. Si són indignats violents ( en aquest cas indignes) o si hi va haver infiltrats de la policia (també, si fos el cas, indignes de formar-ne part). Sigui com sigui, el moviment del 15 M ha de reaccionar majoritàriament a favor de la protesta pacífica per minoritzar i neutralitzar tant com es pugui l'ofensiva ideològica que fan els qui fa temps tenen ganes de desprestigiar un moviment que ha atresorat una simpatia popular inigualable. El moviment del 15 M té molts reptes, i un d'ells és la seva pròpia regulació i la creació d'un cordó de seguretat intern per evitar que elements manipuladors o indesitjables malmetin la justícia i la raó de la seva causa, o de les seves causes.
El 45%, segons algunes dades, de joves de menys de 25 anys no treballen. La meva filla gran té enormes dificultats per trobar feina. I no només feina de la seva especialitat, simplement feina. El meu fill petit que també té edat laboral però encara no ha acabat els estudis, treballa temporalment en una feina dura. El panorama familiar de futur quant a l'estabilitat laboral, retribucions dignes i en definitiva, vida digna per als meus dos descendents és com a mínim gris, tirant a fosc. Aquesta situació es repeteix multiplicada per centenars de milers de famílies, de joves. Quan es decideix tenir fills s'acostuma a tenir en compte la vida que els podem proporcionar. Confiem que podran viure almenys com nosaltres però ens fem alhora la il·lusió que viuran millor. I com a pares fem tots els esforços perquè sigui així. No obstant això, no ens adonem que aquesta projecció de futur és una petita vanitat; necessària, no obstant. Hauríem de pensar que en un sistema econòmic dominat per una minoria, els desigs de la majoria, entre els quals, els més nobles, no tenen cap garantia de complir-se. Potser hi ha pares que- conscients d'això- procuren preparar els seus fills per ser taurons i els inculquen força dosis de competitivitat. El drama és que no hi ha lloc per a tots els taurons, i la majoria queden exclosos del ramat de depredadors majors. El fet és que en alguns casos en comptes d'educar es deseduca; es dehumanitza la pròpia prole. La crisi sistèmica genera molts efectes perversos. Un d'ells és que els joves més ben preparats de la història han de viure de les rendes econòmiques, socials i laborals heretades dels seus pares, i això sempre i quan els pares no estiguin en atur. Se'ls ha fet creure- i els pares, professors... també ho hem cregut- que educació i formació els obrien les portes del benestar. I als joves amb formació bàsica, que amb un títol de formació professional obtindrien feina. Tot és mentida i els polítics i el sistema econòmic no ofereixen solucions, si en tenen. És com tenir un planter d'atletes excel·lents a la línia de sortida d'una cursa esperant el tret de sortida, indefinidament. La potència convertida en impotència.
Tant de bo- per als meus fills i per a tots els joves- sigui certa la frase de l'escriptor Eduardo Galeano: "Este mundo está embarazado de otro".
Islàndia jutja el seu ex.primer ministre per la gestió que va portar el país a la pitjor crisi de la seva història. La fiscalia l'acusa de violar la lei de responsabilitat dels ministres per no fer cas als avisos rebuts sobre la imminent fallida dels bancs islandesos. Geir H. Haarde va dimitir i ara se'l jutja. Des del 2009 l'esquerra governa Islàndia amb majoria absoluta. També s'han empresonat banquers, i els islandesos s'han negat a pagar el deute bancari en dos referèndums.
Islàndia és una illa, geogràficament i també és una illa de rebel·lia en el conjunt de països europeus. Per què no ens pregunten? Us imagineu què passaria si tots els països, tots els ciutadans féssim el mateix que els islandesos? S'acabaria el domini impune, delictiu, mafiós i corrosiu dels anomenats "mercats" i les persones recuperaríem la dignitat de ser-ho. Perquè no som mercaderia en mans de polítics i banquers.
O això espero, esperem els qui l'hem valorat en la seva trajectòria i aportació indiscutible a la política catalana, a l'independentisme sobretot, al qual va treure de la marginalitat política. Tots els qui ara en el seu partit, i alguns altres que ja no hi són, es reclamen intèrprets de l'independentisme ho poden fer- cal reconnèixer-ho- gràcies a l'etapa en què amb una bona estratègia política i ideològica Carod va reviscolar ERC, un partit històric que havia quedat fora de la centralitat de la Transició a Catalunya. L'etapa contemporània daurada d'ERC. Jo, que no sóc d'ERC ni milito ni he militat mai en cap formació independentista, he seguit bastant l'evolució ideològica de Carod els darrers temps i m'han interessat molt les seves reflexions, centrades en confegir a l'independentisme d'esquerres un corpus ideològic llunyà del romanticisme historicista, i arrelat a la realitat- també, i això és molt important- a la realitat lingüística catalana, bilingüe. Carod ha fet aportacions desacomplexades en el terreny lingüístico-polític- ell que és filòleg de formació- desvinculant independentisme i llengua única sense deixar d'afirmar la clara inferioritat de la llengua catalana respecte al castellà i sense que això signifiqui cap renúncia a la lluita per la normalització plena. (...)
L'espai
públic ha estat sempre el lloc de les protestes socials i
polítiques. També ho han estat les fàbriques i els centres de
treball o les universitats però sovint les protestes que s'hi feien
tenien tard o d'hora repercussió en l'espai públic.
Les
revolucions de les places han posat al centre del debat la
reapropiació de l'espai públic per part de la gent i la seva
legitimitat. És lícit ocupar permanentment l'espai públic?, es
preguntava Artur Mas.
La
resposta pot ser legal o política, que no és el mateix.
Administrativament, és a dir, segons la legislació, no és
possible. I és lògic, atès que l'espai públic per definició és
de tothom i no es pot ocupar allò que és de tots. Imaginem que
l'ocupen grups violents que se n'apropien.
Ara
bé, tothom convindrà que no té res a veure l'exemple anterior amb
el moviment de les acampades. És evident que les acampades no han
convertit les places en llocs privats o perillosos.
L'espai
públic, cal deixar-ho clar, és l'únic on ens podem manifestar els
ciutadans físicament. El més visible i el més adequat per a les
protestes i manifestacions. Amb això està tot dit: si no ens
l'apropiem per a aquests fins deixarem morir la nostra capacitat de
rebel·lia. Legal o il·legalment és l'únic lloc on podem anar per
trobar-nos. La legitimitat de les manifestacions a l'espai públic no
depèn de la seva legalitat o il·legalitat sinó dels fins que es
persegueixin i de les seves causes; de la seva legitimitat política.
Qui vulgui reduir-ho a un dilema fals està manipulant i ocultant
deliberadament el moll de l'os de les protestes.
També es pot morir d'èxit. Quan s'ha arribat al cim, i potser molt més enllà del que s'esperava, cal no deixar-se portar per l'eufòria ni enlluernar-se amb la pròpia gesta. Han estat un èxit, les acampades. I encara ho són perquè han deixat empremta social; han generat debats; han fet propostes molt justes, i han atresorat una simpatia social inigualable des de la Transició. Un èxit rotund. En el civisme i en la no-violència; en la participació i la democràcia. Una lliçó. No obstant això, s'inicia una nova etapa. No és una etapa de retirada. Desacampar no és una retirada; i no ho és perquè el moviment ha crescut tant, en gent i adhesió social, que cal ajustar-se al nou "èxit": la seva extensió, la penetarció capil·lar als barris, als moviments socials, a les persones indignades i a les que encara no ho estaven. Per a la nova etapa caldrà una mínima estructura- horitzontal, en xarxa, sense jerarquies- però prou sòlida per coordinar allò que ja serà un moviment descentralitzat. La generació de debats, de fòrums de participació i discussió en àmbits locals i de barri és la nova feina. Per una banda. Per l'altra, la suma de forces per aconseguir, junt amb altres moviments i plataformes, fites concretes amb molt suport popular com tenen ja bona part de les iniciatives que han plantejat. L'única forma de no morir d'èxit és albirar objectius més elevats.
El temible conseller Puig, que va començar posant-se uns calçotets amb la bandera catalana i destil·lant testosterona antisistema, ha fet el ridícul en la seva primera posta pública en escena. Ell, que va amenaçar okupes i companys de viatge, i que va dir que quan manés, Barcelona no seria una ciutat on es permetrien ocupacions i manifestacions antisistema ha estat incapaç, primer d'entendre de què va l'acampada, i segon que moviments amplis que van més enllà d'una manifestació puntual no es poden acabar enviant un grapat d'energúmens que peguen a tort i a dret persones en actitud pacífica. L'única violència que hi ha hagut a la plaça Catalunya ha estat la dels homes de Puig. Cal felicitar els acampats.
Avui dia dir que no tots els polítics són iguals és predicar en el desert. Hi ha tanta desconfiança i la gent està tan farta que la generalització està arrelada com a conseqüència de la mateixa fartura. No cal insistir, doncs, en això, encara que sigui cert. La majoria de persones viuen immerses en una vida quotidiana poc satisfactòria, sobretot per causa de la crisi, amb problemes greus (atur, hipoteques salvatges, feina precària o insegura...) que cap polític ni partit ha estat capaç d'evitar. Cal afegir-hi un bon brou de cultiu sembrat pel franquisme que va apolititzar la gent, i la poca tradició de participació política a l'Estat espanyol com a conseqüència que les masses no van entrar en política fins a principis del segle XX i ja sabem que aquest ha estat un segle dominat per la dictadura de Franco, sense oblidar la de Primo de Rivera. La República tingué una vida efímera i fou governada temporalment per la dreta. Per tant, hi ha factors de clara actualitat en el descrèdit del que anomenem classe política però també un fil històric que arriba fins als nostres dies. Sembla com si encara perdurés en l'inconscient col·lectiu la tradició apolítica llibertària, fruit principalment de l'època de la Restauració en la qual governaven dos partits sense connexió real amb les persones i que s'alternaven al poder. Governés qui governés res no canviava en la classe obrera i les classes populars en general. No s'assembla al que ara ens està passant? Quan el sistema falla i els polítics governants i els principals de l'oposició només tenen una recepta: retallar i eliminar conquestes socials bàsiques, i són incapaços de garantir el bé comú, la ràbia i el descrèdit van junts. Afegim-hi la tradició. No obstant això, allò positiu- molt positiu- del moviment del 15 M és precisament la seva vessant política. Reclamen un altre sistema, però polític. Potser l'arrelament que els darrers trenta anys ha fet el concepte de democràcia en la mentalitat col·lectiva és un gir sociològic històric. Volem democràcia, però real. A l'Estat espanyol el sistema democràtic que tantes esperances va generar ha deixat de ser-ho molt aviat, lliurat ara del tot als mercats. I això ha contribuït a una sana indignació. El quadre no és dolent. Pot ser esperançador, encara que sigui a llarg termini.
Fins al moment cal admirar el comportament pacífic i cívic del moviment del 15 M. En la seva declaració, declaracions fundacionals, el pacifisme hi és present, ancorat en l'ADN del moviment. És exemplar també per la seva pluralitat: una fortalesa però també una feblesa. Amb tot, més val ser plurals que monolítics com alguns partits i moviments. Enemics que intentaran (ja ho han intentat) embrutar el moviment n'hi ha. Alguns creen perfils falsos a Internet; d'altres es presenten com a representants del moviment i no ho són; d'altres fan propostes inventades contràries al seu espertit cívic i pacífic. La simpatia popular que han obtingut- representada també per les cassolades als barris- és un actiu a mantenir. El més gran actiu de què disposa ara mateix el moviment de les acampades. Un moviment que connecta amb les necessitats reals de les persones és un moviment popular. Un adjectiu que han malmès moltes forces polítiques. Cal restaurar-lo. Ara és qüestió de ser intel·ligents. Constatar que la gent es cansa, que ha d'anar a buscar feina, o a treballar, o a estudiar. Caldrà posar un límit al calendari. Descentralitzar i coordinar alhora: tasca complicada. I prendre més forces fent bandera de reivindicacions concretes. D'una en una tenim més possibilitats d'èxit: contra les retallades; iniciatives legislatives populars per la condonació dels deutes hipotecaris; per un preu de l'habitatge raonable, etc. Visió global antisistèmica però actuacions locals i nacionals concretes. Pensar en global, actuar en local. La majoria de ciutadans que paguem lloguers o hipoteques abusives; que estem o tenim familiars i coneguts en atur; que perdem prestacions socials i qualitat als serveis públics... necessitem un moviment com aquest.
Quan escric aquest apunt és diumenge electoral. He estat en dos col·legis electorals i he vist molta gent gran votant i poca gent jove, potser perquè era d'hora, al punt del migdia. Sigui com sigui tinc la certesa que hi ha una fractura generacional entre els joves i els partits. Els joves que han anat a acampar arreu de l'estat espanyol no se senten representats. Tenim potser uns partits gerentocràtics? Sí, sens dubte. Encarcarats en unes estructures. Grisos i avorrits en les formes, incapaços d'oferir solucions creïbles en el fons. Representacions de cartró-pedra. Darrere, com a apuntadors de l'obra, hi ha els mercats. Els discursos dels líders (molts més homes que dones) són estandaritzats, no mouen emocions. La política ha perdut la capacitat d'emocionar. Això per a un jove és un indicador d'indiferència. Els joves veuen cares, senten paraules dites sovint en un to monocord, missatges-paquet... canvien de canal, apaguen la ràdio, fan un altre clic... passen. Sí, passen. Però no de tot. Els joves es miren a si mateixos. I veuen en les seves vides allò que diu un dels moviments alternatius recents: "Sense curro, sense casa, sense pensió!" I a qui culpen? Obvi. Al mal govern. Mori el mal govern!, fou el crit de moltes revoltes de l'edat mitjana, quan les necessitats bàsiques no estaven garantides. Semblances? Totes. No creuen en el sistema. Error del sistema- diuen- reiniciem-lo! Això és, s'han fet amos de les xarxes 2.0 per reiniciar el sistema. S'ha fet amos de les xarxes, s'ha fet amos del món. Han trobat el lloc des d'on expressar, difondre la seva indignació, malestar vital. I un a un, una a una han abandonat la seva pantalla particular i han anat a seure. A seure! Res més pacífic. I a parlar! Res més constructiu. I a protestar! Res més polític. (SEGUEIX)
Ara, tanmateix, cal ser
llestos. Avui i els propers dies les portades informatives tornaran a
estar ocupades (això sí que és una okupació!); pels líders de cera; pels
logotips i les banderoles de disseny dels partits que no ho són; pels
resultats presentats en forma de gràfics en 3D; per les declaracions
narcisistes de la majoria de líders (líders de què?, per cert); per la
brutal cobertura informativa dels mitjans-empresa. Ens tornaran a treure
el protagonisme!
Parlaran de nosaltres, poquet, i algun
cera-líder es mostrarà comprensiu amb les protestes: una altra mentida!
No, cap, ni els d'esquerres han estat en la gènesi del que esdevé.
Ara,
tanmateix, cal ser llestos. Que facin la seva festa-mentida! Que
creguin que tornen a ser els herois de la pel·li! Que ens mirin amb ulls
de plató des de la pantalla! Que parlin, interpetin, analitzin....
No
saben que el protagonisme ja el tenim. Que els hem trencat la seva
avorrida placidesa; que hem dut al carrer la vida. La vida que volem
recuperar.
Ells tindran un dia de "glòria". Però nosaltres
hi tornarem, l'endemà mateix. I tornarem a portar la vida al carrer,
amb més força, el 15 de juny. Serem més, encara.
Joan Barril escriu avui al El Periódico sobre la revolta, rebel·lió, revolució... del 15 M. La lloa, sens dubte, però hi apunta l'adjectiu "ingènua" malgrat que del seu article no se n'estreu necessàriament que ho sigui.
És una revolució (podem utilitzar aquest terme més per les intencions que pels fets, de moment) de mínims i de màxims, perquè avui els mínims de dignitat humana són objectius ambiciosos. Tal com van les coses demanar feina digna; bona educació pública; real representació democràtica; compromís ètic i transparència en polítics i institucions; que no ens robin per donar-ho als lladres bancaris, etc. són màxims quan haurien de ser mínims garantits. No és una revolució ingènua. Em nego a acceptar que els ideals més nobles siguin ingenus. No. Són les reivindicacions que toquen. I mai uns mínims poden ser ingenus. Són la base de la qual surt la vida digna. Res més realista i ajustat a la realitat que el que es demana. Més ingenu és creure algunes promeses electorals.
Amb aquest títol, David Fernández, periodista i activista, publica avui un article a Vilaweb on fa una anàlisi fresca, sense perdre el realisme, del moviment "Democràcia real, ara!" amb el qual simpatitzo molt. Somiava fa temps, jo, que hauria de venir alguna cosa com la que representa aquest moviment. I que només és possible al marge de partits i sindicats, tot i que el seu lema és cent per cent polític. Per això, perquè hi ha una distància entre els qui fan la política, sobretot els governants, i les persones- la majoria social- cal retornar a la política i a la democràcia el seu sentit més noble i més ampli. La gran pregunta és aquesta:
Ho deia ahir al El País el periodista Lluís Bassets, que Obama ha decebut per diverses causes entre les quals destacava el fet de no haver tancat Guantánamo, o el fet d'haver matat Bin Laden a l'estil de l'oest, quan se li havia concedit el premi nobel de la pau al principi de seu mandat. Hi ha, a més, altres factors que es poden resumir en la seva incapacitat per mantenir l'esperança i la il·lusió que va generar, especialment en els europeus progressistes, i no tan progressistes, a banda dels milions de nord-americans que li van donar suport. Però la decepció que ha produït Obama no és l'única en el panorama mundial del progressisme, si és que encara es pot parlar de progressisme en fer referència, per exemple, als partits socialistes o socialdemòcrates, que fins fa uns anys aplegaven les majories electorals progressistes occidentals. És clara la desligitimació dels socialistes arreu i la pèrdua notable de suport electoral i de confiança ciutadana en ells. Sembla com si el model socialdemòcrata només pogués tenir sentit en el marc de la Guerra Freda com a contrapunt al socialisme de l'altra banda del mur de Berlín. Enderrocat el mur, la socialdemocràcia- que podia ser fins i tot una alternativa raonable als països de l'Est per transitar cap a un altre model- va perdre el pas, bous i esquelles com diríem en català, davant de la força arrasadora ja sense complexos del capitalisme més pur i antisocial. Per què mantenir el model social europeu si ja no hi havia la por del mirall de l'altra banda? Només faltava la crisi provocada per la desregulació dels mercats financers durant els últims trenta anys per acabar de rematar els socialistes occidentals, esclaus i presoners dels poders fàctics, incapaços de mantenir una mínima dignitat ideològica. Episodis recents com la detenció del socialista francès, Dominique Strauss-Kahn, president del FMI, per un presumpte assetjament sexual a una cambrera de l'hotel on s'allotjava acaben, encara que sigui un episodi individual, per ensorrar la confiança dels encara crèduls en una ètica i moralitats diferents. A banda que el fet que sigui un socialista el president del FMI ja és un contrasentit. Davant de la decadència del progressisme majoritari no es dibuixen alternatives. Vegem com a exemple l'Estat espanyol o Catalunya, on ni IU ni ICV obtenen grans resultats electorals, fenomen extensible a la resta de l'esquerra europea no socialdemòcrata, exceptuant alguns resultats dels verds. La història té un moviment pendular i en algun moment es produirà una reacció a l'actual hegemonia salvatgement conservadora, però haurà de partir quasi de zero.
Afegeixo aquest apunt del blog de Ignacio Escolar, que he llegit després d'escriure el meu, i que tracta el mateix tema.
Infermeres/ers, metges/esses, personal sanitari, mestres, professores/rs, estudiants, pares i mares... no són quatre eixelebrats manipulats per una esquerra dogmàtica, ni són quatre gats. Són, som, moltes les persones que estem profundament preocupades per les retallades en serveis públics bàsics com l'educació i la sanitat. Hi ha diaris, molts, que pressenten els protagonistes de les protestes com a irresponsables. Són els diaris que segueixen dògmàticament el dogma neoliberal que ens vol fer creure que no hi ha més solucions que retallar serveis públics. Un dogma que accepta acríticament la brutal i immoral transferència de diners públics a una banca privada que hauria fet fallida per la seva irresponsabilitat. Com es pot titllar d'irresponsables mestres, metges, estudiants..., que defensen el benestar col·lectiu i no dir res, absolutament res, dels causants de la crisi? Aquí rau l'engany, per ocultació, dels mitjans majoritaris de comunicació. S'ha demostrat amb tesis tan fonamentades com la del premi nobel d'economia, Joseph Stiglitz,o la del professor català, Vicenç Navarro (que també exerceix docència als EUA), que les retallades als serveis públics no són l'única forma de sortir de la crisi. Les mesures preses són antieconòmiques: facilitar l'acomiadament no crea feina, la destrueix; reduir el crèdit, escanya; limitar les inversions en infraestructures tampoc crea feina... No cal continuar perquè són conegudes de tant que se les ha publicitat. Mentrestant, s'abaixen els impostos als més rics i a les grans empreses, com Telefonica, que té beneficis mentre destrueix llocs de treball. Conclusió: es retalla als més febles, se'ls acomiada, se'ls precaritza, se'ls abaixen sous i pensions, se'ls retallen serveis públics, mentre els més rics disposen de més renda i els bancs s'enduen tota la riquesa pública. Hi ha altres solucions, de les quals parlaré en un altre apunt. Val la pena difondre-les.
Demà, a BCN, a les 11 h
a la plaça Catalunya, hi ha la manifestació ciutadana contra les
retallades.
Bloc àmpliament dedicat al vi, entre altres comentaris personals de l'autor. Hi trobareu bones guies i referències de vins del país i de fora del país.
Útil per anar tastant...
La Plataforma per la Llengua és una entitat que té per objectiu garantir la presència de ple dret del català en tots els àmbits i a tot el territori de llengua catalana.
La vida expressada en forma de sublim poesia. Bloc de Victòria, d'altíssima qualitat literària, d'intima sensibilitat poètica. Si voleu un passeig per la pau i el plaer de la lectura, i el de la vida... entreu-hi.
Els estudis fets amb micos demostren que són capaços d'aprendre habilitats noves i estratègies intel·ligents diferents a les tradicionals si són estimulats i conduïts. Els investigadors aconsegueixen crear noves conductes que mai no existirien sense l'estimulació humana. Però els animals superiors, exceptuant l'ésser humà, disposen d'un repertori de conductes intel·ligents que no canvien ni es modifiquen, almenys substancialment, en un sentit progressiu. L'ésser humà, en canvi, disposa d'un nivell d'intel·ligència creativa que permet crear estratègies de supervivència i de millora contínuament: recerca científica, tecnològica, disseny, enginys... En aquest nivell d'intel·ligència apareix la necessitat de triar. Triar vol dir decidir en funció de criteris, que mai, en l'ésser humà, són neutres. I aquí apareix l'ètica, altrament dita moral (tot i que hi ha qui les distingeix). L'ètica ens situa davant de la responsabilitat i aquesta ens genera prou maldecaps, però no ens en podem escapolir.
Grècia i tots els qui estem sotmesos a la dictadura de la UE, dels fantasmagòrics mercats, hauríem d'esbotzar la porta de la UE i sortir-ne. Sortir literalment de la presó en qué la disciplina econòmica comunitària ( la de poder financer) ens ha tancat. El lema encunyat per Margaret Thacher "There is no
alternative" ha fet fortuna de tant com en la situació actual ho repeteixen els mitjans de manipulació de l'opinió. I ja va sent hora que en comptes de tranquil·lizar els mercats pensem a desmantellar-los.
Ja n'hi ha prou de viure amb l'ai al cor. Amenaçats de rescat; pressionats pels mercats; per la disciplina econòmica que imposen als estats i que ens fan pagar a nosaltres.
La primera reacció política amb certa entitat sobre el moviment del 15 M l'ha protagonitzat Izquierda Unida, que portarà el debat sobre el moviment del 15 M i llurs demandes al ple del Congrés de dimecres.
És molt clar, el títol del meu apunt. No entraré, perquè no en tinc massa dades, en qui són els causants de la violència. Si són indignats violents ( en aquest cas indignes) o si hi va haver infiltrats de la policia (també, si fos el cas, indignes de formar-ne part). Sigui com sigui, el moviment del 15 M ha de reaccionar majoritàriament a favor de la protesta pacífica per minoritzar i neutralitzar tant com es pugui l'ofensiva ideològica que fan els qui fa temps tenen ganes de desprestigiar un moviment que ha atresorat una simpatia popular inigualable.
El 45%, segons algunes dades, de joves de menys de 25 anys no treballen. La meva filla gran té enormes dificultats per trobar feina. I no només feina de la seva especialitat, simplement feina. El meu fill petit que també té edat laboral però encara no ha acabat els estudis, treballa temporalment en una feina dura. El panorama familiar de futur quant a l'estabilitat laboral, retribucions dignes i en definitiva, vida digna per als meus dos descendents és com a mínim gris, tirant a fosc.
Islàndia jutja el seu ex.primer ministre per la gestió que va portar el país a la pitjor crisi de la seva història. La fiscalia l'acusa de violar la lei de responsabilitat dels ministres per no fer cas als avisos rebuts sobre la imminent fallida dels bancs islandesos. 
O això espero, esperem els qui l'hem valorat en la seva trajectòria i aportació indiscutible a la política catalana, a l'independentisme sobretot, al qual va treure de la marginalitat política. Tots els qui ara en el seu partit, i alguns altres que ja no hi són, es reclamen intèrprets de l'independentisme ho poden fer- cal reconnèixer-ho- gràcies a l'etapa en què amb una bona estratègia política i ideològica Carod va reviscolar ERC, un partit històric que havia quedat fora de la centralitat de la Transició a Catalunya. L'etapa contemporània daurada d'ERC.
També es pot morir d'èxit. Quan s'ha arribat al cim, i potser molt més enllà del que s'esperava, cal no deixar-se portar per l'eufòria ni enlluernar-se amb la pròpia gesta.
El temible conseller Puig, que va començar posant-se uns calçotets amb la bandera catalana i destil·lant testosterona antisistema, ha fet el ridícul en la seva primera posta pública en escena. Ell, que va amenaçar okupes i companys de viatge, i que va dir que quan manés, Barcelona no seria una ciutat on es permetrien ocupacions i manifestacions antisistema ha estat incapaç, primer d'entendre de què va l'acampada, i segon que moviments amplis que van més enllà d'una manifestació puntual no es poden acabar enviant un grapat d'energúmens que peguen a tort i a dret persones en actitud pacífica. L'única violència que hi ha hagut a la plaça Catalunya ha estat la dels homes de Puig. Cal felicitar els acampats.
Avui dia dir que no tots els polítics són iguals és predicar en el desert. Hi ha tanta desconfiança i la gent està tan farta que la generalització està arrelada com a conseqüència de la mateixa fartura. No cal insistir, doncs, en això, encara que sigui cert.
Fins al moment cal admirar el comportament pacífic i cívic del moviment del 15 M. En la seva declaració, declaracions fundacionals, el pacifisme hi és present, ancorat en l'ADN del moviment.
Quan escric aquest apunt és diumenge electoral. He estat en dos col·legis electorals i he vist molta gent gran votant i poca gent jove, potser perquè era d'hora, al punt del migdia. Sigui com sigui tinc la certesa que hi ha una fractura generacional entre els joves i els partits. Els joves que han anat a acampar arreu de l'estat espanyol no se senten representats. Tenim potser uns partits gerentocràtics? Sí, sens dubte. Encarcarats en unes estructures. Grisos i avorrits en les formes, incapaços d'oferir solucions creïbles en el fons. Representacions de cartró-pedra. Darrere, com a apuntadors de l'obra, hi ha els mercats.
Joan Barril escriu avui al El Periódico sobre la revolta, rebel·lió, revolució... del 15 M. La lloa, sens dubte, però hi apunta l'adjectiu "ingènua" malgrat que del seu article no se n'estreu necessàriament que ho sigui.
Amb aquest títol, David Fernández, periodista i activista, publica avui un article a Vilaweb on fa una anàlisi fresca, sense perdre el realisme, del moviment "Democràcia real, ara!" amb el qual simpatitzo molt.
Ho deia ahir al El País el periodista Lluís Bassets, que Obama ha decebut per diverses causes entre les quals destacava el fet de no haver tancat Guantánamo, o el fet d'haver matat Bin Laden a l'estil de l'oest, quan se li havia concedit el premi nobel de la pau al principi de seu mandat. Hi ha, a més, altres factors que es poden resumir en la seva incapacitat per mantenir l'esperança i la il·lusió que va generar, especialment en els europeus progressistes, i no tan progressistes, a banda dels milions de nord-americans que li van donar suport.
