cbort |
divendres, 23 de setembre de 2011 | 19:16h
Les portes que EUA i Israel han tancat de nou a les aspiracions palestines, fan témer als israelians una nova Intifada. Un nou agreujament del conflicte clau a Orient. Un conflicte que de resoldre's a favor dels palestins canviaria les emocions de milions de persones del món àrab i desactivaria un dels focus des d'on es destil·la contínuament ressentiment cap als EUA i Occident en general. Però el discurs d'Obama ha caigut com una llosa damunt dels palestins i de tots els qui desitgen un estat palestí. Milions de persones desesperançades i descregudes amb la política dels EUA d'Obama són un passaport a la frustració: preludi d'una intensificació extrema del conflicte. Quan les aspiracions més fondes de les persones es tallen amb espasa de ferro només queda una resposta. Més si abans se'ls havia esperançat (discurs d'Obama a El Caire).
El procés que es viu a Palestina m'ha fet recordar el del Sàhara Occidental. També entre els saharuís hi ha una profunda frustració i la creença que la treva pactada el 1991 va ser un engany, com poden creure que van ser les paraules cairotes d'Obama els milions d'àrabs que hi van veure esperança.
Entre els sahrauís hi ha tanta desdesperança que la guerra es veu com l'única opció. Entre els palestins i tots aquells que s'hi senten units hi ha ara tanta frustració que la guerra i la violència també poden ser vistes com l'única opció.
Els mateixos que el van fer desaparèixer- el PSOE- ara el reinstauren només en part- per pur electoralisme, intentant recuperar l'electorat socialista decebut. I, a més, el volen reinstaurar només temporalment. Més clar que l'aigua: és una mesura cosmètica, provisional, que sols pretén no estimbar-se prenent mal a les eleccions del 20 N. El PSOE no aborda una reforma a fons de la fiscalitat per fer-la progressiva i justa, ni, el més important en aquests moments, la lluita contra el frau fiscal de les grans fortunes. Només amb el que es defrauda es podrien evitar les retallades socials. A més, aquesta mesura es pren en paral·lel a una nova reforma laboral que eternitza els contractes temporals i en pràctiques, que afecten a la gent jove i que la instal·len definitivament en la precarietat. Un PSOE en suspensió de pagaments polítics, segrestat pels mercats, pretén enganyar l'electorat després d'haver-lo traït de forma vergonyant. Tot plegat, impresentable.
La llengua catalana no gaudeix de l'estatus que li hauria correspost, des de fa tres-cents anys. Els decrets de Nova Planta (segle XVIII) consagraren la prohibició del català a l'escola, a les institucions, i deixà de ser llengua oficial. Des de llavors mai més ha recuperat la posició que li hauria correspost si no hagués estat perseguida per institucions que tenien una clara intencionalitat genocida en els terrenys lingüístic, cultural i polític. Ni l'efímer període republicà restaurà plenament l'oficialitat del català. Sempre en el marc de les institucions i la realitat política espanyoles, el català quedava jurídicament igualat al castellà, però havia de lluitar contra la imcomprensió persistent espanyola. Després, 40 anys de franquisme i castellanisme militant i agressiu foren un nou cop a la llengua, prohibida de nou i anorreada de tots els àmbits públics. Un nou intent genocida. Actualment, amb la democràcia sorgida de la imperfecta transició espanyola, el català recupera la cooficialitat però depèn igualment de les lleis marc espanyoles i de la política obstruccionista que políticament, jurídicament i mediàticament es fa i es cou en àmbits ben nodrits de catalanofòbia de la societat espanyola. La incomprensió sociològica, les sentències, els tòpics atiats en molts mitjans de comunicació... són exemples clars de les dificultats que constantment ha de superar una llengua que té nombrosos enemics. Quina llengua té tants enemics, seria la pregunta oportuna ara? (CONTINUA)
Veig lentitud i falta de reacció en el món polític progressista. La veu de la transformació amb capacitat d'incidir és al carrer. El 15 M ha aconseguit marcar en part l'agenda política, posar a l'escenari públic temes de debat essencials per al benestar de les persones i rejovenir els actors polítics, sorprenent a tots els qui- més grans. crèiem tenir el patrimoni de "ser progressista". Per contra, l'esquerra política està desubicada (parlo de IU i de ICV bàsicament) i no és un referent de transformació en què creguin els nous actors indignats. Tampoc ERC acaba de saber quin és el seu paper en aquest conjunt de forces que es reclamen del progressisme. El fet és que les noves generacions els han ignorat. I també han ignorat els sindicats tradicionals. Preguntar-se el perquè de tot plegat és urgent i reaccionar ràpidament, també. Amb tots els respectes, parlo d'un fet que avui s'ha anunciat: la presentació a primàries de ICV de Joan Coscubiela, històric dirigent de CCOO de Catalunya. No tinc cap legitimitat per posar en dubte la capacitat i l'historial de Coscubiela. De fet no els hi poso. Però presentar un candidat que no ha fet feina política directa al partit i que representa ja la generació del passat no és una bona estratègia. Tampoc ho és de cara a la connexió amb els moviments alternatius, que desconfien dels sindicats majoritaris i que fins i tot els acusen (no sense raó) de ser còmplices de la pèrdua continuada de drets laborals. Un viatge avui mateix per les xarxes socials pot constatar aquestes opinions. Això només és un exemple de la incapacitat de renovació que manifesten les estructures de partit quan al carrer han sorgit formes molt vives i dinàmiques de fer política, sense artificis ni grans discursos. (CONTINUA) .
En el context de crisi actual, les persones sensibles socialment, entre les quals hi ha els indignats i les indignades, què demanen? Sanitat, feina, habitatge i educació. Els quatre pilars fonamentals de l'anomenat estat del benestar. Afegim-hi el dret a una jubilació digna. Demanar el dret a la salut, el dret a treballar, el dret a tenir una casa i el dret a gaudir d'un bon sistema educatiu, sent com són aspectes bàsics per a la vida d'un ésser humà, és avui quasi revolucionari. Com és possible que les necessitats bàsiques per a una vida mínimament digna s'hagin de demanar, exigir... perquè l'estat no les garanteix? I això que estan escrites a totes les cartes constitucionals!! Volem tenir metges si ens podem malalts (i urgències a prop de casa les 24 hores); volem treballar en feines que ens dignifiquin no que ens degradin; volem tenir una casa per a la qual no haguem de pagar xifres abusives i volem tenir un sistema educatiu d'alta qualitat que asseguri unes generacions formades, científicament, tècnicament i humanament. Si es preguntés en referèndum a la població europea si s'està d'acord amb aquests principis, la victòria favorable seria aclaparadora. Què està passant, doncs, que justament s'està fent el contrari? La pregunta és retòrica perquè tothom sap que qui governa no són els governs. El programa tradicional de la socialdemocràcia (una forma suau i sensible socialment de capitalisme) és avui una utopia revolucionària? O és que s'aprofita la crisi per arrancar les conquestes històriques que han aconseguit treballadors i gent senzilla al llarg de més de cent anys?
La gent vol benestar i proteció social en un marc de llibertat. Aquesta és la síntesi d'un programa que es pogué dur a terme parcialment en alguns països europeus i que ara sembla la revolució. Que avall que hem caigut!!
L'afirmació la fa Albert Solé (Diari Público), documentalista i fill de Jordi Solé Tura, tot reflexionant sobre el moviment del 15 M, venint a dir que una de les constants del moviment és desqualificar tots els polítics sense distinció, cosa que ell valora negativament perquè això fa el joc a la dreta. Sóc cent per cent partidari del moviment 15 M. No m'hi estendré perquè ja ho he explicat en altres apunts. Només diré que és una saníssima reacció democràtica plena de principis polítics valuosos, i absolutament necessària donat el segrest de la democràcia i la seva conversió en una corporació privada al servei dels mercats i dels partits majoritaris, que també serveixen als mercats. Per bé que Albert Solé té raó (jo també crec que no es poden comparar Llamazares i Camps), s'ha d'entendre per què molts participants al moviment posen a tots els polítics al mateix sac. Entre altres coses perquè els problemes reals de les persones s'agreugen i la política que es fa n'és la causa. Cal dir, tanmateix, que aquesta política antisocial, o la corrupta que esquitxa d'escàndols tot l'estat... ha estat feta pel PSOE- PSC i pel PP, majoritàriament (amb la col·laboració entusiata de CiU). I cal dir que hi ha polítics honestos. Generalitzar és simplificador. Seria com dir que tots els metges són corruptes o tots els mestres, incompetents. Per tant, Solé té raó. Però falta l'altra part de la reflexió: per què els polítics honestos o formacions com la de Llamazares són vistos com els altres? Quina responsabilitat tenen? La resposta no la sé amb precisió, però en un altre apunt apuntaré algunes hipòtesis.
No vull dir, amb el títol d'aquest apunt que el moviment del 15 M hagi acabat el seu recorregut. Al contrari, tot just l'ha començat. Vull dir, que un cop iniciat el moviment de moviments, amb la legitimat i simpatia socials que ha generat, cal pensar a més llarg termini i treballar igual que s'ha fet per fer-se visible a l'agenda política i als debats socials i mediàtics. En poc més d'un mes, aquest moviment ha aconseguit que es qüestioni el sistema polític sorgit de la Transició i ha connectat amb les reivindicacions socials més elementals de la societat. No és poc! I ha posat sobre l'escenari públic una nova generació de joves que fins ara havien estat titllats de passius, "ninis" i altres apel·latius negatius.
Davant de la frescor i ductilitat del moviment 15 M , les institucions, incloent la majoria de partits, es mostren inamovibles, i en tot cas, amb molt poca capacitat de canvi. Ni tan sols ICV, IU, Equo... semblen ser prou creïbles als ulls de l'esperit del 15M. S'dentifica els seus diputats- en el cas de ICV i IU- amb polítics professionals, per molt que diguin estar d'acord amb allò que planteja el moviment alternatiu.
No veig una altra via que avançar en la denúncia de la corrupció, la falta de transparència, la defensa d'una llei electoral no blindada pels majoritaris, la defensa d'unes noves institucions que incoporin al seu ADN la defensa del bé comú, no dels poderosos. No hi ha cap via interna des de les institucions actuals per transformar el sistema polític i econòmic. Si vénen canvis, vindran per l'exigència social que tan bé representa el 15 M, per la mobilització activa i no violenta dels indignats i indignades, que som molts i moltes.
Mentrestant hi haurà eleccions, que guanyarà la dreta- no tant per mèrits propìs sinó per la traïció dels partits socialistes- i s'imposaran nous retalls a l'escàs benestar a l'Estat espanyol. Una situació que pot esperonar més el moviment de moviments que és el 15M, però que també exigirà constància i força per augmentar la pressió, connectar amb totes les persones sensibles socialment i ancorar el vaixell del canvi al port polític.
En algun moment haurá de sorgir una alternativa, o una alternativa d'alternatives, política, al sistema que causa tant empobriment. Però això queda encara massa lluny i la història mai no es pot preveure. Deixem-ho, de moment, però tingem-ho present.
"Los medios de comunicación nos inundan con temas financieros: deudas, evaluaciones de agencias, tipos de interés, primas de riesgo, las probables consecuencias de todo ello, etcétera. Intentemos mirar más allá de estas apariencias y probemos a detectar algunos aspectos de lo que realmente significa el sistema económico en el que vivimos. Fundamentos que son iguales desde la consolidación del capitalismo, pero que ahora se muestran en toda su crudeza."
Transcric aquí una resposta-comentari feta al Facebook en un debat sobre la capacitat de transformar realment el món des del sistema "democràtic" actual. El comentari previ venia a dir que el sistema som tots. És probable que el que llegiu us resulti radical. Tanmateix, és com veig ara mateix les possibilitats de canvi real: magres si no hi ha una mobilització contundent.
No estic d'acord, que el sistema som tots. Que
hi som, ens agradi o no, sí, però que siguem el sistema, no. Parlo de
l'actual sistema polític, institucional i econòmic. Ara mateix, per
exemple, jo no jugaria- si fos afiliat a algun partit- a agafar un
càrrec institucional, perquè estic convençut que el marge de maniobra és
tan petit que em cremaria. És el que ha passat a gent de bona fe que
conec. L'arquitectura institucional actual- la de la democràcia formal
que tenim- no està pensada per transformar en profunditat sinó per
gestionar amb matisos la realitat: més accent social, o menys, però el
sistema de vida i l'organització econòmica continuen intactes. Avançar o
no avançar, potser sí, però avançar fins a on? Sempre passa el mateix,
quan des de la política es vol tocar els grans interessos, acaba perdent
la política i guanyen els forts, perquè hi ha massa coses essencials
que en depenen: l'energia, els aliments, els medicaments... Per tant,
entrar en aquest sistema és una forma fantàstica de matar els ideals,
perquè el sistema té una capacitat per fagocitar-ho tot immensa. No és
una bona estratègia participar-hi: ja sé que és fort, això que dic, però
només cal veure on està l'esquerra que ha participat en el sistema: en
el no-res, morta, incapaç i desorientada. Els poderosos hi han guanyat.
Per tant, no tots som el sistema ni crec que hi hàgim de contribuir,
sinó transformar-lo, canviar-lo. Des de dins no és possible, ja ho hem
vist. En conseqüència cal fer un canvi estratègic històric a la llum dels
moviments alternatius i de les noves pulsions socials, que no demanen
només més polítiques socials sinó que les institucions garanteixin el bé
comú i que aquest sigui el seu ADN, que no es dobleguin als interessos
poderosos. És això possible en el marc institucional i polític actual?
Crec que no. Reflexionem, doncs: fer política avui no passa
necessàriament per partits instal·lats ni per fer el joc a unes
institucions que no sentim del tot nostres.
Aquest apunt el vaig escriure el propassat 18 de juliol de 2011, fent memòria de com la Guerra civil i el franquisme que en sorgí, es van viure en una famíla vençuda com la meva. Jo era petit- durant el franquisme- quan Franco era un personatge temible a casa meva. I la Guerra encara roman adherida a les parets. Petita crònica, doncs, d'una família vençuda, amb ulls d'infant.
Les noves utopies són sovint velles utopies, és a
dir, aquells somnis antics ja generats fa segles, i renovats de tant en
tant en èpoques efervescents (com l'actual) i oblidats quan el realisme
conformista s'apropia de la mentalitat col·lectiva. Arrel d'un
article-discurs del president de Attac- Andalusia als indignats de
Puerto Real (Cadis), preciós per la valentia de posar en escena sense
prejudicis una vella utopia (la de la ciutadania universal), m'he posat a
reflexionar sobre la pertiença o no de fer actualment un discurs tan
elevat en els seus objectius. Confesso que tinc els meus recels a l'hora
de parlar d'utopies tan perfectes però confesso també que m'atrauen per
la seva força intrínseca i la seva potencial capacitat d'unir els
sentiments i les forces de milions de sers humans. Anem a pams:
l'existència de la globalització connecta tot el món i el fa
interdependent. L'existència d' Internet i la seva amplitud d'ús
connecta les persones i és una conseqüència de la globalització. Per
tant, aquests dos elements que formen part del mateix conjunt són
determinants per crear una consciència universal que ens fa commoure pel
que passa a les places d'Egipte, de Síria o de l'Estat espanyol, o pel
tsunami japonès. (SEGUEIX)
No seré jo qui menyspreï algunes de les propostes de Rubalcaba per al programa socialista de les properes eleccions, però sonen a música de circumstàncies, a música de maquillatge o rentat de cara.
Propostes com recuperar l'impost sobre el Patrimoni (que els socialistes van eliminar) o fer pagar una taxa als bancs per crear llocs de treball, a banda de la picada d'ullet al moviment del 15 M proposant una reforma de la llei electoral, són iniciatives interessants. Però el problema rau en la seva credibilitat i en si seran suficients per guanyar-la, sobretot entre l'atònit, desenganyat i també indignat electorat socialista. I en clau de resultats en si tot plegat servirà per escurçar o eliminar la distància amb el PP que mostren tots els estudis. No crec que la credibilitat pugui guanyar-se fàcilment després del gir de 180 graus que va fer el govern per la pressió des mercats. Per tant, les expectatives del PP continuaran sent positives.
Rentar la cara al PSOE és difícil perquè se l'ha embrutat tant que el color de la pell ja no és el mateix.
Hi ha quelcom que uneix més que la sang: la defensa dels propis interessos econòmics, en aquest cas la defensa dels interessos de classe. Ja n'hi ha prou de maquillar el llenguatge i de no parlar de classes socials com si fer-ho fos un anacronisme. De cap manera, ho és. Retallar la sanitat (el PP vol revisar el catàleg de serveis sanitaris, entre altres...), disminuir els organismes públics (empreses) (és a dir els que pertanyen a la societat), abaixar els impostos a les rendes més altes, afavorir la reestructuració de l'economia a base de facilitar l'acomiadament... entre altres mesures, a quin sector social beneficia? Només contestant aquesta pregunta tenim una resposta que perfila que hi ha una classe social beneficiada i unes altres: les mitjanes i les populars, perjudicades.
PP i CiU representen la mateixa classe social. No és d'estranyar, doncs, el gran protagonisme que CiU està donant al PP en la política catalana: ha facilitat l'entrada del cavall de Troia. la d'aquells que ataquen el català, promouen l'odi i la divisió, fomenten la mentida i presenten recursos en contra de tot el que sigui avanç en l'autogovern.
El PP ara es pot presentar com un partit moderat, pactista, i renta així la seva imatge extrema. A CiU això li pot fer perdre vots. Tanmateix, el més greu de tot plegat és el divorci- en clau nacional- entre l'esperit del 10 de Juliol, que molts votants van traspassar a CiU creient-hi, i la política clàssica de la dreta catalana que posa per davant del país, la ideologia econòmica. Com sempre. Tant de bo alguns votants de CiU ingenus comencin a adonar-se que per fer avançar el país cal una esquerra sobiranista, no una dreta claudicant.
La sospita que recau sobre alguns directius de la SGAE dóna la raó a un conjunt d'entitats que van presentar una proposta perquè els drets d'autor fossin gestionats per un organisme públic i no per una organització privada com l'actual SGAE. S'ha demostrat que el Govern no ha fiscalitzat la SGAE i per tant urgeix canviar el model. Recordem també la sentència europea que va tombar l'arbitrària i antidemocràtica aplicació del cànon. La SGAE en si mateixa ha estat- i ara més- un despropòsit. Cal crear un organisme públic, transparent, que primi el bé públic, que consideri la cultura com un patrimoni comú, molt més enllà de la seva comercialització, que en faci difussió popular i faci prevaler els drets dels petits creadors.
El títol de l'apunt és una frase del sociòleg David Cassassas que va dir en el marc de la Universitat progressista d'Estiu, que se celebra cada any. Hi ha una por instal·lada en l'ADN de l'esquerra postcomunista, i aquí hi incloc tota l'esquerra perquè res no ha estat igual des de la caiguda del Mur, que impedeix reivindicar principis clàssics de l'esquerra, per evitar que siguin titllats d'antiquats. Però si no se supera aquesta por, s'està llençant a l'oblit històric els principis bàsics de la ideologia emancipadora, entenent-la com la que lluita per una justícia social universal, per una societat que s'edifiqui sota l'eix del benestar col·lectiu i dels drets socials. Hi ha hagut una ofensiva ideològica intensa i ben travada per fer-nos creure que el millor sistema econòmic és el que tenim i que fins i tot la seva cara amable (i exitosa, per cert), que era la socialdemocràcia, està obsoleta i és inviable. I ha tingut èxit perquè bona part de l'opinió pública (i de forma arrasadora l'opinió publicada) està convençuda que el paradigma de "és el que hi ha" és l'únic raonable. Hauríem de discutir què és raonable i què no, perquè el terme ha estat segrestat pels defensors del "realisme capitalista". (SEGUEIX)
Has de saber que t'estimo més enllà del que puc dir-te, que els mots es queden a la frontera dels nostres contorns; que cap sonoritat vocàlica o consonant pot dir-te el que sento; que res és prou quan parlo i et regalo paraules. Que els mots sovint fineixen en un sender que esdevé nu de lletres i que em du a tu viatjant sense paraules.
Bloc àmpliament dedicat al vi, entre altres comentaris personals de l'autor. Hi trobareu bones guies i referències de vins del país i de fora del país.
Útil per anar tastant...
La Plataforma per la Llengua és una entitat que té per objectiu garantir la presència de ple dret del català en tots els àmbits i a tot el territori de llengua catalana.
La vida expressada en forma de sublim poesia. Bloc de Victòria, d'altíssima qualitat literària, d'intima sensibilitat poètica. Si voleu un passeig per la pau i el plaer de la lectura, i el de la vida... entreu-hi.
Els mateixos que el van fer desaparèixer- el PSOE- ara el reinstauren només en part- per pur electoralisme, intentant recuperar l'electorat socialista decebut. I, a més, el volen reinstaurar només temporalment. Més clar que l'aigua: és una mesura cosmètica, provisional, que sols pretén no estimbar-se prenent mal a les eleccions del 20 N. 
La llengua catalana no gaudeix de l'estatus que li hauria correspost, des de fa tres-cents anys. Els decrets de Nova Planta (segle XVIII) consagraren la prohibició del català a l'escola, a les institucions, i deixà de ser llengua oficial. Des de llavors mai més ha recuperat la posició que li hauria correspost si no hagués estat perseguida per institucions que tenien una clara intencionalitat genocida en els terrenys lingüístic, cultural i polític. Ni l'efímer període republicà restaurà plenament l'oficialitat del català. Sempre en el marc de les institucions i la realitat política espanyoles, el català quedava jurídicament igualat al castellà, però havia de lluitar contra la imcomprensió persistent espanyola. Després, 40 anys de franquisme i castellanisme militant i agressiu foren un nou cop a la llengua, prohibida de nou i anorreada de tots els àmbits públics. Un nou intent genocida.
Veig lentitud i falta de reacció en el món polític progressista. La veu de la transformació amb capacitat d'incidir és al carrer. El 15 M ha aconseguit marcar en part l'agenda política, posar a l'escenari públic temes de debat essencials per al benestar de les persones i rejovenir els actors polítics, sorprenent a tots els qui- més grans. crèiem tenir el patrimoni de "ser progressista". Per contra, l'esquerra política està desubicada (parlo de IU i de ICV bàsicament) i no és un referent de transformació en què creguin els nous actors indignats. Tampoc ERC acaba de saber quin és el seu paper en aquest conjunt de forces que es reclamen del progressisme. El fet és que les noves generacions els han ignorat. I també han ignorat els sindicats tradicionals. Preguntar-se el perquè de tot plegat és urgent i reaccionar ràpidament, també.
En el context de crisi actual, les persones sensibles socialment, entre les quals hi ha els indignats i les indignades, què demanen? Sanitat, feina, habitatge i educació. Els quatre pilars fonamentals de l'anomenat estat del benestar. Afegim-hi el dret a una jubilació digna. 
L'afirmació la fa Albert Solé (Diari Público), documentalista i fill de Jordi Solé Tura, tot reflexionant sobre el moviment del 15 M, venint a dir que una de les constants del moviment és desqualificar tots els polítics sense distinció, cosa que ell valora negativament perquè això fa el joc a la dreta.
No vull dir, amb el títol d'aquest apunt que el moviment del 15 M hagi acabat el seu recorregut. Al contrari, tot just l'ha començat. Vull dir, que un cop iniciat el moviment de moviments, amb la legitimat i simpatia socials que ha generat, cal pensar a més llarg termini i treballar igual que s'ha fet per fer-se visible a l'agenda política i als debats socials i mediàtics. En poc més d'un mes, aquest moviment ha aconseguit que es qüestioni el sistema polític sorgit de la Transició i ha connectat amb les reivindicacions socials més elementals de la societat. No és poc! I ha posat sobre l'escenari públic una nova generació de joves que fins ara havien estat titllats de passius, "ninis" i altres apel·latius negatius.
Davant de la frescor i ductilitat del moviment 15 M , les institucions, incloent la majoria de partits, es mostren inamovibles, i en tot cas, amb molt poca capacitat de canvi. Ni tan sols ICV, IU, Equo... semblen ser prou creïbles als ulls de l'esperit del 15M. S'dentifica els seus diputats- en el cas de ICV i IU- amb polítics professionals, per molt que diguin estar d'acord amb allò que planteja el moviment alternatiu.
No veig una altra via que avançar en la denúncia de la corrupció, la falta de transparència, la defensa d'una llei electoral no blindada pels majoritaris, la defensa d'unes noves institucions que incoporin al seu ADN la defensa del bé comú, no dels poderosos. No hi ha cap via interna des de les institucions actuals per transformar el sistema polític i econòmic. Si vénen canvis, vindran per l'exigència social que tan bé representa el 15 M, per la mobilització activa i no violenta dels indignats i indignades, que som molts i moltes.
Mentrestant hi haurà eleccions, que guanyarà la dreta- no tant per mèrits propìs sinó per la traïció dels partits socialistes- i s'imposaran nous retalls a l'escàs benestar a l'Estat espanyol. Una situació que pot esperonar més el moviment de moviments que és el 15M, però que també exigirà constància i força per augmentar la pressió, connectar amb totes les persones sensibles socialment i ancorar el vaixell del canvi al port polític.
En algun moment haurá de sorgir una alternativa, o una alternativa d'alternatives, política, al sistema que causa tant empobriment. Però això queda encara massa lluny i la història mai no es pot preveure. Deixem-ho, de moment, però tingem-ho present.
Aquest apunt el vaig escriure el propassat 18 de juliol de 2011, fent memòria de com la Guerra civil i el franquisme que en sorgí, es van viure en una famíla vençuda com la meva. 
No seré jo qui menyspreï algunes de les propostes de Rubalcaba per al programa socialista de les properes eleccions, però sonen a música de circumstàncies, a música de maquillatge o rentat de cara.
Propostes com recuperar l'impost sobre el Patrimoni (que els socialistes van eliminar) o fer pagar una taxa als bancs per crear llocs de treball, a banda de la picada d'ullet al moviment del 15 M proposant una reforma de la llei electoral, són iniciatives interessants. Però el problema rau en la seva credibilitat i en si seran suficients per guanyar-la, sobretot entre l'atònit, desenganyat i també indignat electorat socialista. I en clau de resultats en si tot plegat servirà per escurçar o eliminar la distància amb el PP que mostren tots els estudis. No crec que la credibilitat pugui guanyar-se fàcilment després del gir de 180 graus que va fer el govern per la pressió des mercats. Per tant, les expectatives del PP continuaran sent positives.
Hi ha quelcom que uneix més que la sang: la defensa dels propis interessos econòmics, en aquest cas la defensa dels interessos de classe. Ja n'hi ha prou de maquillar el llenguatge i de no parlar de classes socials com si fer-ho fos un anacronisme. De cap manera, ho és. Retallar la sanitat (el PP vol revisar el catàleg de serveis sanitaris, entre altres...), disminuir els organismes públics (empreses) (és a dir els que pertanyen a la societat), abaixar els impostos a les rendes més altes, afavorir la reestructuració de l'economia a base de facilitar l'acomiadament... entre altres mesures, a quin sector social beneficia? Només contestant aquesta pregunta tenim una resposta que perfila que hi ha una classe social beneficiada i unes altres: les mitjanes i les populars, perjudicades.
PP i CiU representen la mateixa classe social. No és d'estranyar, doncs, el gran protagonisme que CiU està donant al PP en la política catalana: ha facilitat l'entrada del cavall de Troia. la d'aquells que ataquen el català, promouen l'odi i la divisió, fomenten la mentida i presenten recursos en contra de tot el que sigui avanç en l'autogovern.
El PP ara es pot presentar com un partit moderat, pactista, i renta així la seva imatge extrema. A CiU això li pot fer perdre vots. Tanmateix, el més greu de tot plegat és el divorci- en clau nacional- entre l'esperit del 10 de Juliol, que molts votants van traspassar a CiU creient-hi, i la política clàssica de la dreta catalana que posa per davant del país, la ideologia econòmica. Com sempre. 
La sospita que recau sobre alguns directius de la SGAE dóna la raó a un conjunt d'entitats que van presentar una proposta perquè els drets d'autor fossin gestionats per un organisme públic i no per una organització privada com l'actual SGAE. S'ha demostrat que el Govern no ha fiscalitzat la SGAE i per tant urgeix canviar el model. Recordem també la sentència europea que va tombar l'arbitrària i antidemocràtica aplicació del cànon. La SGAE en si mateixa ha estat- i ara més- un despropòsit. Cal crear un organisme públic, transparent, que primi el bé públic, que consideri la cultura com un patrimoni comú, molt més enllà de la seva comercialització, que en faci difussió popular i faci prevaler els drets dels petits creadors.
El títol de l'apunt és una frase del sociòleg David Cassassas que va dir en el marc de la Universitat progressista d'Estiu, que se celebra cada any.
